LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No m’agraden gens les aranyes, des de sempre m’han fet por i no sé per què. De petita no podia ni dormir si tenia alguna aranya voltant per la meva habitació. És una por sense sentit i m’he repetit milions de vegades que una aranya és una cosa minúscula i que la majoria potser ni piquen. Tot i així, cada cop que en veig una, amb aquelles potes tan llargues i fastigoses que tenen…

Aquest any, com tots els altres, l’arribada de la primavera ha portat l’arribada de les aranyes, i me’n trobo a tot arreu. A casa meva, m’han envaït. Un dia en tenia una a l’habitació, l’altre dia en vaig trobar una d’especialment repulsiva al sostre del menjador, també en vaig trobar una a sobre uns pantalons i una a la porta de casa meva, i cada cop que entro o surto tinc por de que em caigui a sobre.

El pitjor va ser dissabte passat, que vaig sortir a estendre la roba al matí. Vaig anar a buscar les pinces als fils d’estendre, i vaig trobar-me amb una aranya penjant, tant a prop meu que podria haver-la tocat. Em vaig apartar de seguida i la vaig observar uns segons. Penjava d’una teranyina invisible, que es movia amb el vent, i anava movent les potes. Amb la pell de gallina i calfreds per tot el cos vaig començar a moure els fils d’estendre per l’altra banda i intentant fer-la caure. Vaig estar-me deu minuts així, però només vaig aconseguir que es convertís en una boleta. Canviant de tàctica, vaig agafar les pinces i vaig anar-les tirant a veure si se li trencava la teranyina. Vaig deixar el terra ple però per fi ella va baixar una mica més, cada vegada més a prop del terra. Jo volia això, que baixés i així poder trepitjar-la amb un moment, perquè no m’hi podia acostar mentre continues penjant i volant; podria haver vingut una ventada que me l’encastés a sobre. El fet és que, quan ja em pensava que podria acostar-m’hi, ella va tornar a pujar, aquest cop més de pressa, i a mig camí va agafar una variant secreta de la teranyina que la va portar molt a prop d’on jo estava. Vaig allunyar-me i al final vaig poder veure la seva xarxa a contrallum. Era molt més gran del que em pensava i estava per tot arreu, i jo que creia que només es tractava d’un parell de fils. Vaig veure que no podria treure l’aranya (que ara ja es passejava pels cables on hi havia d’haver la roba assecant-se) i que tampoc podria treure la teranyina perquè era massa gran i em feia molt de fàstic. Havia guanyat ella, i jo em vaig haver de rendir i anar a buscar l’estenedor plegable.

Júlia

La meta final d’aquest llarg curs ja s’acosta. Tothom està desitjant que el dia 22 de juny arribi. Poder llevar-nos més tard, anar a la platja o a la piscina, passar el dia a Barcelona, sortir de festa, quedar amb els amics tots els dies…

A vegades, el que t’espera després d’acabar les classes no anima tant com un voldria, i aquest és el meu cas. Jo em trobo en la desagradable situació, i dic desagradable perquè a ningú li agradaria trobar-s’hi, en que havent acabat el meu últim curs d’educació obligatòria, hauré d’anar a fer un curset intensiu d’anglès durant tot el mes de juliol. M’hauré de llevar d’hora i, a més, com que és a Mataró i hi vaig en tren, hauré de veure el mar i com no m’hi puc banyar! Tot es fa molt llarg, però la veritat és que aprens bastant i fas noves amistats, tot i que no deixa de ser molt dur. L’any passat, al mateix curset, vaig fer tres bones amigues amb les que encara m’hi parlo, tot i no quedem tant com a mi m’agradaria.

No entenc per què a la majoria de pares no els agrada que els seus fills estiguin el mes de juliol a casa, i els apuntin a casals d’estiu, colònies, cursos…  D’acord que els nens petits no poden estar-se sols, però a partir de certa edat no hauria de suposar cap problema. Per exemple, jo tinc una amiga a la que els seus pares la enviaran a l’estranger a casa d’una família que no coneixen, per mitjà d’una acadèmia. Però a ella li fa vergonya i por de no trobar-se còmode. Si volen que tingui experiència fora de casa i que practiqui l’anglès, poder podrien anar-hi tots de vacances no?

De totes maneres, hi ha molts casos de vacances fallides. Un es pensa que les seves vacances seran d’una manera, i tot acaba sent diferent. La meva opinió i experiència em diu que el que es planeja molt, al final acaba sortint molt diferent, almenys pel que a mi em respecta.

Kim Rodríguez

Ja fa força temps que a Europa, i per extensió a casa nostra, s’arrossega una reiterada polèmica al voltant de la immigració. Els diferents posicionaments, però, es desenvolupaven normalment entre certs grups d’afinitat, sense tenir gaire incidència en la opinió general. Aquesta darrera dècada, i sent encara més concrets, aquest últim any; s’ha tornat a encendre amb virulència el debat, amb l’aparició de lleis que criminalitzen trets culturals d’alguns sectors que composen la immigració d’aquí, promogudes en un principi per partits clarament ultradretans.

Com a conseqüència, el fenomen preocupant és la desviació de partits tradicionalment moderats o progressistes, cap a postures que recolzen aquestes lleis. Podríem dir, doncs, que des d’ençà no s’ha legislat pas poc: exàmens per aconseguir a la residència, limitació del visat, quotes d’expulsió dels “sense papers”. Una de les mesures més cèlebre i posada de moda ha estat la prohibició dels burques i niqabs a espais públics, que gairebé ha esdevingut un tòpic a l’hora debatre sobre la immigració.

A França, i de la mà de messier Sarkozy, entrava en vigor el passat 12 d’abril << la prohibició del vel integral que cobreixi la cara en qualsevol espai públic, inclòs el carrer […] en virtut d’una llei que imposa multes i cursets de ciutadania per les infractores, i penes de presó per als que les obliguin a portar-lo>>. Bèlgica, pionera europea en mesures d’aquest caire i, aprovà a l’abril del 2010 la prohibició del burca i niqab a espais públics. Països com Dinamarca, Itàlia, Holanda i Alemanya estudien legislar de manera semblant al seus parlaments; sinó és que mentre jo jeia al sofà de casa mirant-ho tot astorat, ja ho han fet.

Sense anar tant lluny, la dèria contra aquestes peces de roba ha arribat als nostres municipis. Durant la primavera de l’any passat, a Lleida, el Vendrell i Reus entraven també mocions contra l’ús d’aquestes vestimentes a edificis de l’administració. Les propostes s’han implantat amb més o menys èxit, sofrint impediments del Tribunal Suprem Català, que ha suspès en mesura cautelar la prohibició a Lleida.

A hores comptades per les eleccions municipals del passat 22 de maig, sortiren de sota les pedres una munió de detractores i defensores de les prohibicions al voltant les peces de roba islàmiques. Ambdues no tardaren gaire en omplir televisions, programes de ràdio i publicacions de premsa d’arreu del país amb aferrissats duels d’opinió. Així doncs, tal com es veia a venir, la polèmica agafà una clara tendència electoralista, i darrere la majoria d’opinions hi havia alguna grup municipal o formació política, provant d’escombrar cap a casa uns quants vots.

Les erigides com “prohibicionistes”, per anomenar-les d’alguna manera, no em varen sorprendre pas. Algunes, s’amaguen sota un actitud de feminista fervent, carregant contra els burques en nom dels drets de les dones, a la vegada però, es retraten, evidenciant que la seva croada no és tant per les dones àrabs, sinó contra els àrabs en general. Legitimen els bombardejos i les guerres a Afganistan, Palestina i Iraq, potser cofoies amb tots els burques soterrats entre runes carbonitzades, per bé que oblidant l’ésser humà que s’hi amagava sota, i la família que l’envoltava; morts en qüestió de segons.

La hipocresia, en general, caracteritza aquest tipus de persones, que consideren a la dona occidental l’única capaç de lluitar pel seus drets,- i per suposat, ni se’ls passa pel cap parlar d’emancipació d’aquesta i la classe obrera en general, “No ens excedim de radicals!”- estigmatitzant la resta del gènere femení, i en especial i a causa de l’islamofòbia, les dones àrab; les quals titllen de “esclaves”, “servils” incapaces de desenvolupar lluites o idees propies.

Amb ànims d’ofendre, m’atreveixo a insinuar-ho: la indignació i persecució dels burques per part de les esmentades anteriorment no la provocat la consciència de gènere, sinó més aviat la falta d’aquesta i el poc coneixement sobre el feminisme a nivell històric, local, global i social. Informeu-vos, llegiu; tal vegada arribeu a conèixer els moviments feministes als països àrabs, fins i tot dins el mateix Islam, i així trenqueu els vostres esquemes sobre les dones àrabs i/o musulmanes.

Acte seguit, mirant cap al bàndol “antiprohibicionista”, el desgrat se’ns fa palès altre cop.

La postura i els arguments són vergonyosament bàsics, superficials. Un discurs marcadament multiculturalista, basat en la llibertat d’expressió per davant de tot, i per acabar-ho d’adobar, una actitud repel·lent de “modernes puristes esquerranes” . Ni un rastre de denúncia del racisme que destil·len tals mocions o lleis, ni una reflexió al voltant dels rols que actualment s’adjudiquen a les dones, a les quals els pertany encara el paper de precàries transversals- és a dir, precàries en tots els sentits: laboral, social i cultural-. Res a dir sobre la invisibilitat creixent de la dona, relegada cap a treballs indignes i contractes indecents; a ser l’esclava de la quotidianitat de les feines domèstiques.

La manca de profunditat dels seus arguments, així doncs, donà una clara victòria, almenys a nivell d’opinió pública, del discurs partidari a impulsar la prohibició del vel integral als espais públics d’arreu de Catalunya. Aquelles que no s’acabaven de deixar convèncer per la vessant suposadament feminista del discurs, caigueren davant els motius que adduïen a la inseguretat inherent que comporta el fet de no poder veure el rostre de la persona que s’amaga darrere un burca.

I la resposta del sector d’opinió “multiculti” , i ho sento per la expressió, només foren més balbucejos repetitius, oblidant l’axioma que defineix el funcionament dels mètodes paternalistes i repressius de la societat actual:

“La creació de noves lleis que promouen l’increment de la seguretat ciutadana gràcies a la criminalització de certs col·lectius (el jovent, la immigració, els moviments socials i d’esquerra), només respon a la necessitat de represaliar-los i anul·lar-los; i no es tradueix necessàriament en un augment de la seguretat, sinó que provoca un agreujament de la tan denunciada conflictivitat social .”

En conclusió, i des del meu entendre, no em puc sentir més desmoralitzat després d’assistir a aquests deplorables debats; ultratjat davant el discurs d’unes i decepcionat pel de les altres.

I mentrestant, i un cop passades les eleccions municipals, ens topem amb un nou panorama polític certament esfereïdor. A Badalona, ha sorgit una consistori obertament racista, i el xenòfob per excel·lència dels populars catalans ,García-Albíol, s’erigeix com alcalde, comptant amb 11 regidors del seu grup electoral. A Vic, PxC obté 5 regidors, que formen part dels 67 regidors escollits d’aquesta formació als ajuntaments d’arreu del territori.

Vista la situació, cal donar el seu mèrit als debats al voltant de la immigració difosos públicament i als que hi participaren, que molt hàbilment han contribuït a normalitzar tòpics racistes, en comptes de trencar-los. Pocs hem estat aquells que ens alarmàvem davant una ultradreta que anava desacomplexant-se a pas segur, sense por a mostrar-se racista i feixista a ulls de tothom.

La tolerància que s’ha practicat en general vers aquesta eclosió ja ha donat els seus fruits, i ara ens toca assumir-ne les conseqüències.

Per tant, no ho dubteu, allà on la dreta o la ultradreta hagi aconseguit representació política, s’hi presentaran propostes legislatives per regular, criminalitzar i anul·lar la immigració i els seus trets culturals propis; siguem-ne conscients, la resta de partits, cediran en moltes ocasions a la pressió d’aquestes forces polítiques racistes, car cada cop veuen més amenaçada la seva hegemonia i no tindran problemes a l’hora de radicalitzar el seu discurs sobre la immigració, si així poden evitar la pèrdua de vots.

En front les futures prohibicions a nivell municipal dels burques als espais públics, i per extensió, cap els immigrants en general, hem de renovar la estratègia, reeixint de postures superficials, que amb simplisme s’han basat només en la llibertat d’expressió, multiculturalitat, etc. Toquem de peus a terra, els vels integrals són una problemàtica a tractar, però no s’ha de fer pas a base de prohibicions. Crec que el burca i el niqab són en essència sexistes, un mitjà de dominació de la dona, darrere el qual trobem sempre un home que imposa la seva voluntat sobre ella, simbolitzant-ho amb aquesta vestimenta; o bé una decisió pròpia d’aquesta, que malgrat tot no canvia gaire les coses, car la decisió és precedida per fortes pressions socials i una educació totalment masclista.

Cenyint-nos a la realitat, però, opino que els casos de dones que vesteixin burqa són tan poc ocorreguts, que els podríem contar a dit. Tot i això no ho puc assegurar, no puc contrastar les dades, per això, abans d’iniciar lleis excloents i estigmatitzadores, s’hauria de fer un cens on constessin les dades de tota persona que vesteixi un vel integral. A partir d’aquí la feina restant és la de incidir en la vida d’aquestes dones, conscienciar-les, detectar possibles coaccions, donar-los eines per la seva vertadera emancipació; són tan dones com qualsevol de nosaltres, tan o més capaces de rebel·lar-se contra el marit, el vel que els cobreix el rostre i el patriarcat que disfressa tot plegat de quelcom acceptable i moral .

I així, per extensió, la incidència és la política que hem de bastir contra el racisme. Deixem enrere d’una vegada per totes la tèbia tolerància o l’expectació covarda, la bel·ligerància i el rebuig són l’única actitud possible davant aquells que, sense cap temor, es declaren obertament racistes.

Contra lleis d’immigració i persecucions policials hem d’atrevir-nos a trepitjar els barris suposadament problemàtics, i trencar el guetto. La pedagogia, duta a terme mentre es treballa colze a colze amb els veïns, col·lectius i altres membres de la nostra realitat quotidiana més propera, servirà per refutar tots els tòpics racistes que han reaparegut després de les mentides demagògiques d’alguns, emprades amb intenció electoralista.

Quan el filòsof de bar de torn, se’t declari votant de PxC i t’engegui que “ A Barcelona, els immigrants col·lapsen els serveis socials, i tots els pisos de protecció oficial van a nouvinguts, que col·lapsen els serveis sanitaris, que ens estan envaint i cada cop en venen més d’immigrants!” desmunta-li cada mentida amb dades contrastades, simplement repassa la realitat:

L’any 2009, només un 5,3% dels residents estrangers de Barcelona van ser usuaris dels serveis socials. El gruix de la despesa en serveis socials és per persones majors de 65 anys i tan sols el 2,5% d’immigrants tenen aquesta edat. El 2010, només el 15% de les sol·licituds d’habitatge protegit de propietat i lloguer eren de població estrangera. Els immigrants utilitzen un 40% menys de recursos sanitaris que els espanyols. Un estudi de l’Hospital de Sant Pau conclou que l’assistència a urgències de la població estrangera és la mateixa que l’espanyola; exactament el 14,2% del total de pacients, que correspon al percentatge de població estrangera que viu a l’àrea d’influència de l’hospital. A més la majoria de nouvinguts son joves i , per tant, tenen menys malalties. Des de 2009 la tendència d’arribada de nouvinguts és negativa. Durant l’any passat tenim 10.285 immigrants menys a Barcelona. La immigració, en definitiva, aporta més del que rep: l’any 2007 les seves aportacions a la Seguretat Social representaven el 6,6% del total, les despeses que van originar van representar el 5,4% del total.

I per acabar, reitero. La lluita contra el racisme, és a peu de carrer, barri a barri; construint la integració a base de projectes conjunts, i així, vèncer juntes els prejudicis i pors que encara perduren entre molts de nosaltres. Sobretot, no puc deixar-me d’esmentar la premsa de nou, que s’ha d’emportar una vegada més els meus retrets.

Aquest cop, aprofitant l’alarmant resultat electoral, han explotat sense miraments la exclusiva, i no ho han fet pas per mostrar rebuig o crítica cap l’augment de la dreta i  la ultradreta, més aviat, ho han utilitzat per col·locar davant l’exponencial creixement de les CUP i la resta de candidatures alternatives ( més de 150 regidors, per contra dels 67 de PxC), una subtil cortina de fum. Tanmateix, les notícies són força esperançadores, tenint en compte que aquells que s’oposaran frontalment a les agressions de raça, gènere, classe o contra el territori des des els ajuntaments, tenen més força que no pas els reconeguts xenòfobs i feixistes. Esperem, però, que el rebuig popular contra aquests individus i l’odi que prediquen, impedeixi la propagació del racisme radicalitzat cap a esferes polítiques més poderoses.

Àlex Appel

El dia 2 de juliol comencen les rebaixes d’estiu. És una bona època de venda per als comerços ja que la majoria de persones està de vacances. La gent té mes temps lliure i s’allunya dels problemes i l’estrès, això comporta estar més alegre i optimista i les ganes de donar-te algun capritx i comprar-te alguna cosa augmenten. Si a més a més de tots aquests factors abaixen els preus de les coses que durant l’any no ens hem pogut comprar, no ens ho pensem dues vegades i ho comprem.

Sovint les persones durant aquesta època es converteixen en compradores compulsives degut a les rebaixes, i compren molt més del que realment necessiten amb l’excusa “això es molt barat! També m’ho enduc.” Al final acabem gastant més diners en època de rebaixes que durant la resta de la temporada. Això es pel fet que vivim dominats pels grans comerços i el desig de comprar més roba, videojocs, aparells electrònics o qualsevol altra cosa augmenta en el moment que ells volen.

Hauríem de ser més conscients amb el que comprem i amb les quantitats realment necessàries.

Natàlia

Estic a la meva habitació fent temps per marxar a entrenament. Aquests últims dies no han sigut gaire bons. Veig un paper sobre la taula i tinc la necessitat d’agafar un bolígraf i expressar-me. Sento que hi han moltes injustícies que ens envolten a nivell mundial. Sempre ho he dit, però ara me n’he adonat encara més. Pensem que no ens és suficient amb les coses que tenim i això comporta una sensació de buidor que et fa consumir, comprar i malgastar.

En aquests darrers dies he llegit i escoltat arguments sobre l’economia, el tràfic d’armes i drogues, l’estructura dels estudis actuals, el sistema polític… i m’ha fet reflexionar bastant. Espero que em serveixi per més endavant.

Aina

Fara ja uns tres o quatre any que vaig deixar d’anar a Cardedeu (Montseny) a muntar cada dimecres, divendres i dissabte a cavall.

Muntar a cavall ha estat des de sempre la meva major passió. Em sento lliure quan munto, i més si munto a pèl. Els dimecres feia classe de salt, muntava el meu cavall preferit, en Rocky. No era gaire bo, sempre li feia mandra córrer, i saltar ja ni se li passava pel cap. Però quan estàvem els dos junts la situació canviava. Aconseguíem després d’un o dos intents fer el salt i la professora, que es deia Laia ens felicitava. Em sentia orgullosa de poder muntar-lo, era especial.

Divendres feia horseball (o bàsquet a cavall) amb els i les de l’equip. Primer escalfàvem fent voltes al pas i després al trot al voltant de la pista, seguidament galopàvem durant una o dues voltes i començàvem l’entrenament. Consistia a passar-nos una pilota amb sis nanses de cuir i encistellar-la tants cops com poguéssim al camp de l’equip contrari. Es celebraven partits els diumenges, normalment cada dues setmanes i quasi sempre a les hípiques dels equips contraris.

Dissabtes feia classes normals, perfeccionant el galop. També jugàvem a jocs (de petita jugàvem al pica-paret a cavall), muntàvem a pèl i fins i tot a vegades sortíem de l’hípica i anàvem a donar un tomb amb els cavalls.

Recordo que al 2005 es van celebrar els Tres Tombs a Llinars-St. Antoni i gairebé tota l’hípica Can Tramp hi va participar. Jo hi anava també, amb en Rocky. Al principi em trobava insegura i una mica nerviosa però al final m’ho vaig acabar passant molt i molt bé amb els amics; en vam gaudir.

Va ser una vertadera llàstima haver de deixar l’hípica, era i és encara l’únic esport que m’ha arribat a agradar de debò.

Encara espero el dia en que pugi tornar a muntar, ho trobo tant a faltar!

Laia

El futbol és un esport que tots coneixem i que forma part de les nostres vides; en realitat és un esport ben poca-solta: vint-i-dos homes o dones darrere d’una pilota i donant-se puntades de peu com si d’això en depengués la seva vida.

Bé, el cas és que m’he decidit a fer aquest escrit perquè últimament hi ha hagut algunes polèmiques relacionades amb el futbol, com la final de la Champions, els Barça-Madrid etc… És un esport que m’agrada molt, però trobo que mou massa diners, per exemple: com pot ser que el senyors Cristiano Ronaldo, Lionel Messi entre d’altres cobrin tants milions d’euros, quan tenim gent per tot el món morint-se de gana i ningú fa res per ajudar-los?

La resposta no la sé, però m’agradaria que els que llegiu la meva petita reflexió, penseu en tot això i de quina manera pot arribar a ser injusta la vida amb algunes persones.

Bruno

¿Por qué normalmente el ser humano se pregunta que tiene que hacer para ser feliz? Evidentemente porque busca la felicidad, sin embargo pienso que nos tendríamos que preocupar más por “ser” y no por “hacer”. Luchamos por la felicidad, la cual no siempre adquirimos y esta lucha nos genera estrés, un estrés que nos impide fluir con naturalidad al ritmo de la vida, sin posibilidad de crecer como mejor persona y así no es como funciona la ley de la naturaleza.

Como simple ejemplo, una flor: Para que ella crezca con naturalidad no hay luchas ni intentos, simplemente sucede, lo que demuestra que las cosas simplemente pasan y son por lo tanto parte de un plan, el cual no podemos cambiar ni incluso saber.

Últimamente he reflexionado acerca del supuesto “camino” que tiene mi vida, el cual no lo puedo cambiar ni escoger, ya que las cosas suceden y son como son. Por lo que doy por hecho que he de “caminar” por el sendero de la vida sin mirar atrás ni delante, olvidándome del pasado e ignorando el deseado futuro.

Dejaré de condicionar mi felicidad a que las cosas tengan un aspecto determinado al de mis sueños, deseos y espejismos de la vida. Con lo dicho, cualquier ser triste podría abrir una nueva puerta que le conduzca a la total felicidad, puesto que no se preocupa por el futuro, sino que simplemente vive el momento “Carpe diem”.

En mi humilde opinión, lo necesario para dominar nuestra mente es saber vivir el único momento en el que uno se encuentra, olvidándose uno de las preocupaciones u otros pensamientos que pasan por su mente en dicho momento, estando únicamente “allí” y “en ese momento”. De esta forma, dejaré que mi vida corra libremente, simplemente siendo yo mismo, sin preocupación alguna, ya que nada es azar, todo tiene un sentido, el cual ni yo ni nadie puede comprender.

Para ello, es sumamente importante aprender a vivir el presente, el aquí y ahora, sin importar nuestra situación en un año, un mes o inclusive una semana.
Por consiguiente dejaré de temer y viviré en un estado de gratitud y optimismo, sabiendo que todo terminara bien, de una manera u otra, pero sin tratar de alterar el “camino” que tiene mi vida desde un comienzo. Simplemente me dedicaré a “ser yo mismo” sin tratar de “hacer o planear mi futura vida”.

Seyde

El dimarts passat vam anar a França amb l’institut. Era una sortida que havíem d’aprofitar per practicar el francès. Per fer-ho el grup de francès de batxillerat, ens va organitzar dues gimcanes per Perpignan i Collioure. Es tractava d’una sèries d’objectius que havíem d’aconseguir dins les ciutats que vam visitar, com per exemple, recitar un poema d’Antonio Machado davant de la seva tomba o comptar els arcs que hi ha a la catedral de Saint-Jean Baptiste de Perpignan.

Quan vam arribar allà pensava que seria molt difícil fer-me entendre en francès i guiar-nos per una ciutat desconeguda. Però no va ser així, sorpresa em vaig adonar que era capaç de mantenir una conversa en francès i d’entendre perfectament tot el que em deia la gent a qui preguntava.

Ara, més que mai, tinc ganes d’aprendre bé el francès ja que em sento capaç de fer-ho.

Joana

M’he tornat a canviar de casa, aquest cop a Mataró. He viscut en cinc cases diferents;  dues de Premià de Dalt, una de Vilassar, una de Cabrils i finalment, a Mataró.

Hi han molts motius pels quals m’agrada canviar, però el que més m’agrada és poder-me sentir de tot arreu on he viscut. Quan algú em pregunta d’on sóc, jo responc que del Maresme.

Hi ha gent que no comprèn com em pot agradar tant canviar-me de casa, ja que per ells, la seva llar és allà on han viscut sempre. Per a mi, és exactament el mateix, la meva llar són tots els llocs on he viscut i dels quals en tinc records, i casa meva allà on hi tinc la família.

Joana