LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cap de setmana, per fi!!! Ho necessitava urgentment després d’una setmana d’institut. La veritat és que aquest any ha començat força dur i jo vull treure molt bons resultats per entrar ben preparat al batxillerat, el qual ja tinc escollit.

Formo part d’un equip de futbol. Demà estic convocat al camp de l’Alella a les 8.15 h. Sona el despertador i m’envaeix una mandra immensa, però m’aixeco del llit perquè formo part de l’equip i sento que no els puc faltar.

El treball que fem és la suma del que fa cadascú de nosaltres i avui estic una mica nerviós. És el primer partit de la temporada i tinc un nou entrenador. Vull que vegi tot el que puc donar de mi mateix i el que puc aportar a l’equip.

Sento el soroll de la torradora, les torrades ja estan llestes, em mentalitzo de cara al partit i baixo a esmorzar.

Avui ha plogut. M’he aixecat sense ganes d’anar a les classes d’anglès de cada dimarts. Potser és pel mal temps, o simplement una mandra que qualsevol persona pot tenir en un dia així. Tot i això, segueix sent dimarts i a les 6.30 h començaran les classes.

Tot i ser un d’aquells dies per quedar-te al llit sense fer res… Sóc conscient que faria malament no anant-hi. És una obligació i, per tant, sé que és moral complir-la. Així doncs, sense cap excusa: ni pel temps ni per la meva mandra ni pel meu bé. Em poso les sabates i surto de casa.

Són les 9 h del matí. M’acabo d’aixecar del llit i els meus pares estan treballant. Com sempre, la meva mare m’escriu un full amb les tasques que he de fer durant el matí del dissabte, a vegades són moltes i a vegades només una. Amb poques ganes de veure el que he de fer avui, baixo al pis de baix i miro el full, per casualitat només he de fer una tasca: escombrar el jardí.

Mentre escombro el jardí, una pregunta em martelleja el cap: “per què he d’estar fent això i no estic al sofà mirant la televisió o fent una altra cosa millor?” La resposta se m’acudeix al cap d’uns minuts i és molt senzilla: és la meva responsabilitat. Sóc lliure i puc escollir de fer-ho o no fer-ho, però, si ho faig, la meva mare m’ho agrairà i si no ho faig, s’enfadarà. Al final decideixo acabar-ho i fer-ho amb més ganes de les que he començat.

Quan arriba la meva mare, òbviament em dóna les gràcies i estic content perquè sóc conscient del que he fet, fer cas a la meva mare i ajudar-la.

Els éssers humans sí que som responsables de la nostra llibertat, ja que som lliures d’escollir els camins que hem de triar al llarg de la nostra vida i per això, hem de pensar de quina manera ens afectarà el camí que escollim. Sí que som responsables! Vol dir que nosaltres tenim a càrrec nostre el camí que podem arribar a triar. Si es tria un mal camí, només la persona i la gent que l’envolta, com ara la família i els amics molt propers, patiran les conseqüències.

Estic a la meva habitació fent deures, és el pitjor dia de la setmana, he de fer moltes coses i no tinc gaire temps. Els meus pares em criden i em diuen que el Denver ha de sortir. Només em faltava passejar al Denver. Decideixo no treure’l a passeig, però no ha sortit al carrer des del matí.
Quan els meus pares arribin a casa em preguntaran si ha passejat; si els hi dic que sí, estic mentint als meus pares i si els hi dic que no s’enfadaran amb mi i hauré de passejar al gos.
Al final decideixo passejar al Denver, igualment que em quedi moltes coses a fer. El passeig no és gaire llarg, però igualment ha pogut fer les seves necessitats i els meus pares no em diran res.

Sóc a la classe, estem fent teoria. El professor parla tota l’estona amb el mateix to de veu. M’estic adormint, se’m tanquen els ulls, però haig de fer l’esforç d’obrir-los. Sóc conscient que hauria de prestar atenció i intentar entendre el que m’expliquen. Suposo que és el meu deure, per això estic asseguda a una cadira dins l’aula de l’institut. Per això m’haig d’aixecar cada dia a les set per començar les classes a les vuit i quart. Però després d’això, penso que hi ha moltes societats on les persones no arriben a tenir l’educació que hi ha al nostre país i no se’ls permet estudiar més o bé no creuen que això sigui necessari. I doncs, què és l’educació? Un dret, o un deure? Jo crec que tots tenim el dret d’anar a l’escola i d’obtenir un mínim de coneixements. Quan tens accés a una educació, aquesta comporta uns deures. A vegades tenir un bon ensenyament és un privilegi. Si no ens ensenyessin, no aprendríem i per tant no podríem evolucionar.

Fins fa una estona estava plovent. Per això no he pogut fer el passeig habitual de cada dia que faig amb la meva gossa i he de dir que m’he sentit contenta i alleugerada de no poder-lo fer perquè, la veritat, és que em feia molta mandra. Però ara que ha parat de ploure ja no tinc excusa per no treure-la a passejar encara que siguin cinc minuts al parc del davant, però continuo sense voler sortir. Tot i que sé que ho he de fer… no? Bé, ningú m’està obligant a fer-ho; llavors, per què ho dic com si fos una obligació? Sóc conscient de la meva decisió i de les meves responsabilitats, les que vaig assumir en el moment en què em van proposar tenir mascota i jo vaig dir sí. Jo mateixa sóc la que m’obligo a complir amb els meus deures, tant com pel benestar de la meva gossa com pel meu a l’hora de saber que estic fent allò correcte.

Des de ben petita m’han cridat l’atenció els pares que premiaven els seus fills quan treien bones notes. Al principi em feia molta ràbia perquè quan jo arribava a casa amb bones notes, o almenys amb tot aprovat, mai em premiaven amb res; només em donaven ànims per continuar així i em felicitaven. En canvi, amigues meves rebien joguines. Amb el temps, m’he adonat que el més important és aprendre tant com puguem i no pas rebre premis per a una cosa que és el nostre deure. Treure bones notes és una obligació que tenim com a estudiants. Suposo que encara existeixen els pares que premien els seus fills en comptes d’educar-los, però jo, personalment, em quedo amb la satisfacció que em transmeten les paraules dels meus pares.

Avui és dia 18 de desembre, dilluns, i sóc a l’institut. Tinc classe d’educació física i aquest trimestre l’esport que ens toca fer és el bàsquet. No m’agrada jugar a bàsquet, bé, en veritat, no m’agraden els esports. Tinc tan poques ganes de jugar… A sobre, és ple hivern, fa molt de fred i el vent que corre és gelat. La professora comença a fer els equips per disputar el partit. Quan ja estan fets, toca el xiulet, cosa que indica que el partit comença. No vull jugar, no vull. Però ho haig de fer. Si no ho faig, trauré mala nota, però el més important és que si no ho faig, possiblement el meu equip perdrà, ja que tindran un jugador menys. Ara sóc davant de la cistella contrària i tinc la pilota a les mans. No hi ha ningú de l’equip contrari defensant, així que llenço la pilota. La pilota entra a la cistella i pugen dos punts al marcador del meu equip. Tot i això, perdem el partit. Ningú m’ha obligat a llançar la pilota, he sigut lliure de fer-ho o no fer-ho. I ho he fet, m’he esforçat pel meu equip i per mi mateixa, i ara mateix, sóc una miqueta més feliç que abans.

Des del pis de baix em criden. La primera vegada ben fort. Tenen por que no ho senti. A la segona ho fan encara més fort. A la tercera criden amb un to de nerviosisme que fa fàcil palpar la seva desesperació. Però ara ja no cridaran una quarta vegada, perquè es cansen. El dinar és a taula, però jo ja sé quina és la seva estratègia. Al primer crit, comencen a preparar el menjar, al segon algú ha de parar taula, però si ningú ha baixat, comencen a parar-la ells, i al tercer estan fent el dinar. Per ajudar-los hauria de baixar al primer crit. Però no vull. Em fa massa mandra baixar els 16 esglaons que hi ha… Ja sé que ho hauria de fer perquè així l’ajudo, però la mandra normalment pot amb mi i opto per quedar-me fins al segon crit i baixar a mig parar la taula, perquè és quan l’han començat a parar… I, en canvi, col·laborar més a desparar-la.