LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Podríem dir que demà ja és l’últim dia de classes “normals” i per fi s’ha acabat la setmana d’exàmens on només patíem i no podíem anar a la platja o simplement no fer res per culpa dels exàmens . Ara només tenim una cosa al cap: fer moltes cosses a l’estiu i passar-ho molt bé. Hem proposat amb el grup d’amigues un dia anar a la platja o d’excursió, un dia anar al cinema, un altre a Barcelona o a un centre comercial, fer algun dinar plegades, anar d’acampada etc. Però totes aquestes idees no sempre les acabem complint, ja que pot ser que no coincidim a causa dels viatges amb la família o qualsevol altre motiu, i ho deixem passar fins que arriba el setembre i ja no tenim temps, aleshores és quan pensem de nou en la rutina de l’institut i ens penedim de no haver fet totes aquelles coses.

Penso que està molt bé planejar coses ja que pensem que així sortirà tot millor i no hi haurà cap imprevist, però la sensació de llevar-te pel matí sense tenir ni idea del que et passarà durant el aquell dia és molt millor. Improvisar a cada moment fa sentir-te més lliure i et fa gaudir més de tot.

Marta

 Avui dimecres 8 de juny, jo i tots els que estem d’exàmens, estem estressadíssims.
Fa unes hores he fet un examen de català, m’ha anat més o menys bé, espero aprovar-lo.
Dilluns vaig anar a casa d’una amiga per gravar un programa en francès del temps a França.
Demà, tinc un altre de literatura castellana, espero no morir mentre estudio, se’m farà molt pesat. Un altre de matemàtiques de estadística i probabilitat que tot i que mai se m’han donat bé, em surt!
Per demà també, un treball d’anglès, el faré de la serie americana de televisió “How I met your mother”. Haig d’explicar davant tota la classe, de què va aquest show, i tot en anglès. Em fa molta vergonya parlar en públic i a més en un altre idioma que no domino.. no sé com m’ho faré, però haig de superar aquesta vergonya ja.
I per acabar-ho de rematar, un altre examen divendres de socials, de la guerra freda i del franquisme a Espanya i a Catalunya. Que ara que hi penso, crec que el Carmel va dir que el tema del franquisme no entrava però com som tan xerraires i no li fem cas crec que al final si que entra..

En definitiva, espero aprovar-ho tot amb molt bona nota, i que s’acabi aviat aquest malson de setmana!

Nabila

Quan tenia 6 anys i vivia a Vilassar de Mar, vaig convèncer les meves millors amigues perquè s’apuntessin a una extraescolar de patinatge ja que si no érem 5 nens no es podia fer. Quan ja portava un any fent l’extraescolar, amb el que em va costar aconseguir que la fessin, els meus pares em van dir que ens mudàvem a Vilassar de Dalt i que ja no podia seguir patinant. Jo no volia deixar-ho i per això només arribar aquí vam anar a informar-nos al poliesportiu, on per sort, feien patinatge artístic.

Vaig estar un mes al grup de les més petitetes i el Kike, el meu entrenador actual, que jo encara no el coneixia, un bon dia es va dirigir a la meva mare i li va dir : “Si quieres que tu hija haga algo en el patinaje, ya le estás comprando unos patines nuevos”, i ell mateix me’n va aconseguir uns de segona mà d’una nena que havia estat campiona, i encara els conservo amb molt d’amor. A partir d’aquí va començar, es podria dir, la meva carrera esportiva com a patinadora perquè ja no era una simple extraescolar sinó que estava en un club esportiu.

Per mi, patinar és desconnectar de tot… és un altre món. Em fa sentir lliure i despreocupada, fa que m’aïlli dels problemes que m’envolten i em fa perdre la noció del temps, és la meva passió. En el patinatge hi ha dies millors i dies pitjors… dies que et costa més i dies que et costa menys… dies que estàs més cansada i dies que ho estàs menys…dies que caus, però de seguida et tornes a aixecar… Però sé que al meu costat sempre hi ha el Kike i la Laura, els meus entrenadors, sé que puc confiar en ells tant a nivell esportiu com a nivell personal. M’han donat el seu suport en tot el que han pogut, inclús m’han ensenyat coses fora del que és el patinatge, a ser millor persona i a fer-me forta. M’han transmès valors que estan fora de l’esport, espero no perdre’ls mai i ser jo qui transmeti aquests valors a les meves nenes.

Fa un parell d’anys em van fer una entrevista per la web del meu club i en aquesta deia: “Espero poder ser algun dia jo qui ensenyi a patinar a nens i nenes que ho desitgin, i seguir tenint una part de mi en aquest esport” i per fi aquest any aquell petit somni que semblava tan llunyà s’ha complert. Ara sóc jo qui a la mateixa hora que realitzo els meus entrenaments també passo part del meu temps ensenyant a les meves nenes el que he après durant aquests onze anys. Us convido a gaudir d’aquest esport ja que és increïble.

Marta Artigas

La setmana passada un home de 43 anys va desmaiar-se i va caure a les vies just en el moment que el tren estava a punt d’entrar a l’estació de Plaça Catalunya. Un passatger que estava esperant el tren no s’ho va pensar i es va llançar a rescatar-lo. Va arrossegar l’home, que estava inconscient a un espai de sota l’andana. Un espai de seguretat que s’utilitzava per feines de manteniment. Els dos van quedar enganxats a la paret fins que el tren va sortir de l’estació. L’home que havia caigut només tenia alguna contusió i el que l’havia salvat cap ni una rascada.

És digne d’admirar el que va fer aquell home. És un heroi. No tothom seria capaç de jugar-se la vida per llençar-se a salvar a un altre a les vies del tren quan aquest està a punt d’arribar. És increïble que reaccionés tan ràpid perquè gairebé no tenia temps. Gent com ell o com en altres ocasions persones que han defensat algú que li estaven donant una pallissa, aquests són els veritables herois de la nostra societat.

Sandra

Estem a dimecres dia 8 de juny de l’any 2011 i la sensació d’haver acabat 4t ESO és inevitable. Aquesta setmana està sent de les més lentes, ja que cada cop se’ns apropa el moment de estar-nos tot el dia sense fer res de profit i passant-ho bé amb els amics i amigues, aquest moment és l’estiu.

El que més m’agrada de l’estiu són els horaris. Em refereixo a aquells dies que te’n vas a dormir molt tard i quan et despertes has de mirar el calendari perquè no saps quantes hores t’has passat dormint, i en despertar-te no has de pensar en res, perquè com que és estiu, no has de fer res important. L’únic que has de fer és anar a fer una volta pel poble i seguríssim que trobes algú conegut amb qui passar la tarda.

Una altra cosa que també m’agrada en aquesta època de l’any, són els viatges. Com cada any, aniré a Menorca on els meus tiets ens deixen la casa que tenen allà. Està situada al centre de Mercadal i on les festes, són bestials i amb la gent menorquina, encara més.

Resumint, vull que passi aquesta setmana bé, aprovar-ho tot i gaudir dels millors estius que tindré en la meva vida.

Martí Cavaller

Quan era petita vaig tenir una temporada en la que tenia molts malsons. No sé per què els tenia, però jo sofria a l’hora d’anar-me’n a dormir per culpa d’això. Un dia d’aquells va coincidir amb que amb l’escola varem fer una excursió a un museu d’indis americans i allà em van explicar, entre d’altres coses, què era una caça-somnis. Encara me’n recordo de la definició que ens va dir: “és un amulet que utilitzaven els indis americans que amb la mena de tela aranya que té al centre atrapa els bons somnis i per el forat del mig expulsa els dolents.” Jo, com no tenia res a perdre tan si funcionava o no, ho vaig provar, i encara que sàpiga que són creences i que el caça-somnis no funciona de la manera que els indis americans diuen, a mi em va funcionar.

També, fa un parell d’anys, quan una amiga va tornar de Còrdova de visitar a la seva família, ens va portar unes claus que, segons deia l’embolcall en què venien, portaven sort. A mi em va agradar i vaig decidir penjar-me-la del coll, i des de llavors vaig començar a tenir més sort amb tot. Jo ja sabia que tenia que veure amb la clau,
però no perquè la clau fes res, sinó perquè jo actuava diferent al tenir la clau, mirava les coses d’una altra forma. Si em passava alguna cosa dolenta no passava res perquè jo creia que sense la clau  hauria pogut ser pitjor. I si em passava alguna cosa bona, era gràcies a la clau.

Jo crec en els amulets, però no com si fossin els amulets els que actuen, sinó que som nosaltres, que al creure que aquell objecte ens ajudarà ens ajudem nosaltres mateixos.

Ainara Odriozola Pérez

Queden únicament quatre setmanes per acabar el curs, com aquell que diu són dos dies i ja estem! Però ara és quan més cansats estem i en l’únic que pensem és en les vacances, l’estiu, el sol, la platja… i és en el moment on, els estudiants ho hem de donar tot per poder tenir un estiu fantàstic i sense preocupacions, ja que desprès ens esperen dos anys molt durs amb els estudis.

Molts de nosaltres a aquestes alçades de curs, ja tenim planejades totes les vacances, on anirem de viatge, què farem amb els amics… i només fem que pensar en això i jo crec que hauríem d’agafar totes aquestes il·lusions i centrar-nos en els últims exàmens que ens queden. L’important és acabar el curs, tenir un molt bon estiu i mentalitzar-nos per a l’any que bé.

Georgina

Quan tenia quatre anys, la meva mare em va obligar a fer classes d’anglès a una acadèmia de Vilassar perquè deia que era important saber idiomes, i sobretot aquest, ja que és el més parlat a tot el món. Jo m’hi negava des del primer moment, però al estar obligada a anar-hi, hi anava sempre. Quan vaig anar fent-me gran vaig veure que tenia raó, que l’anglès és molt important però a la vegada vaig anar veient que volia deixar-ho.

L’any passat vaig aconseguir que els meus pares em permetessin deixar d’anar a classes, i així ho vaig fer. No vaig durar massa, al mes següent vaig tornar-me a apuntar perquè m’ho havia repensat i me n’havia penedit, tot i així, seguia pensant que era un pal anar-hi cada dimecres i divendres. Mentre que totes les meves amigues quedaven, jo estava fent classe amb la Sandra, però alguna cosa dins meu em deia que feia lo correcte.

El divendres passat vaig acabar aquest curs d’anglès. La professora em va dir que el meu nivell era molt bo, però que podria ser millor si m’esforcés més. La meva resposta va ser: ‘Anna, no et preocupis, si jo l’any que ve no faré més anglès’. Sincerament, no li va agradar el que li vaig dir.

Abans de la setmana que ve he de decidir si seguir fent anglès o no. La pregunta que em faig és si val la pena deixar córrer tots els anys que he estat fent anglès i no treure’m cap títol, o seguir un curs més, que es el que em queda, i aconseguir el First…

Mercè

A Japó hi han moltes tradicions, una d’elles és menjar pop viu directament collit del mar.

El vint-i-set de juny de 2001, l’Hiroshima Sakura estava dinant amb la seva filla i el seu promès, el qual no li agradava molt, al conegut restaurant Xiao Yang de Nagasaki.

L’Hiroshima no parava de desafiar al xicot a menjar coses molt insòlites per demostrar la seva gran virilitat i per ensenyar-li a la seva filla que no feia per a ella, fins que va arribar el plat FINAL, el pop viu. El que el senyor Sakura no sabia era que aquell sí seria el seu últim menjar.

Per demostrar que ell era més home que aquell pobre noi que només volia tenir un bon dinar amb la noia que estimava i el seu pare, en comptes de tallar el pop com “Déu mana” el va engolir sencer, tot d’una sola peça. El pop, encara viu, es va enganxar amb els seus forts tentacles a la tràquea de l’Hiroshima i sense poder fer res al respecte va caure abatut al terra, llençant pels aires la seva “gran” virilitat.

Aquesta verídica història ens ensenya que no ens hem de creure superiors a cap persona de les que ens envolten i que a tothom que fa alguna cosa dolenta d’una manera o altre la malifeta li torna. Alguns tindran sort, altres com per exemple l’Hiroshima no tanta. També ens ensenya que al món hi ha moltes cultures diferents on moltes de les tradicions poden arribar a ser molt perilloses. I et poden portar fins i tot a la mort.

Marta Artigas

Ara s’acosten quasi tots els aniversaris de totes les amigues i s’ha de pensar regal, vestit i una felicitació per telèfon o simplement un missatge. Però el més difícil penso que són els regals, ja que la imaginació s’acaba i ens costa molt pensar una cosa original i “xula”, que agradi. Com ara un vídeo on sortim totes felicitant i moltes fotografies, una composició, un puzle amb la foto de totes les amigues…

I quan parlem del vestit per la festa, això encara és més complicat, ja que obres l’armari i penses uff… NO TINC RES! És molt típic i t’estàs tres hores amb la tovallola al cap -acabes de sortir de la dutxa- pensant què combina millor amb què. Al final, amb les preses, acabes agafant el primer que trobes per no ser la última en arribar a la festa.

Però quan et pares a pensar en tot això dedueixes que, en realitat, la teva amiga es conforma amb qualsevol regal, perquè per mol petit que sigui sempre li acaba agradant. I, pel que fa al vestit, total ningú s’hi acaba fixant, a menys que vagis com un pallasso!

Georgina