LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo jugo a basquet i espero que l’any que ve també. El que passa és que la temporada vinent volen ajuntar a dos equips perquè no hi ha prou pistes per a tothom. Els equips que formaran un de sol seran l’infantil a i l’infantil c (el meu actual). I aleshores ens convertirem en el sub21 de Vilassar de Dalt.
Quan abans he dit que esperava continuar jugant , ho he dit perquè al ser tanta gent, volen fer fora a uns quants. A la fitxa només hi poden haver dotze jugadors i per tant tres o quatre no podrien jugar els partits.

Ja fa unes dues setmanes que tenim nou entrenador. Ell tenia pensat veure’ns durant les pròximes setmanes i al final de la temporada decidir qui és el que es queda i qui és el que se’n va. Crec que tinc nivell per estar dintre d’aquest nou equip, però així i tot estic preocupat. El que passa és que aquestes ultimes setmanes hem tingut exàmens molt importants, i per culpa d’això només he pogut assistir a dos entrenaments i segurament no hi assisteixi a gaires més, ja que d’aquí poc hi ha les recuperacions i haig d’estudiar molt.

Encara que jo crec que amb dos dies que he anat ja ha pogut veure el meu nivell, tinc por que sigui un dels que faci fora per no haver assistit als entrenaments ni als partits amistosos.
Tinc esperances que ell ja m’hagi pogut veure prou i no em faci fora de l’equip ja que per a mi, això seria una noticia molt dolenta, al portar tants anys fent aquest esport al Vilassar.

Marc

-Saps la història de l’home què cau d’un edifici de 50 pisos? Bé, l’home en qüestió està caient d’un edifici de 50 pisos, però ell tanca els ulls i es diu “ De moment tot va bé, de moment tot va bé”. Així van passant un, dos, tres, quaranta-nou pisos; i l’home que encara no ho ha comprès. Allò que importa realment no és la caiguda, sinó l’aterratge, el cop contra l’asfalt, l’esclat final.

La Haine ( l’odi), 1995

El film parteix d’aquesta anècdota, convertint-la en una metàfora de la vida als suburbis francesos, fent una caricatura grotesca, marginal i, malgrat tot, realista dels seus habitants. A les acaballes de la cinta, Said -un jove musulmà- recorda la història del home que cau. Ho fa mentre es recolza emmanillat a un cotxe patrulla, als afores de París i veient al seu company jueu Vin tacat de sang, estès al terra; mort d’un un tret accidental per part d’un policia inepte. A la vegada, observa com Hubert- el seu altre company, negre- i el policia s’encanonen mútuament. Said evoca a l’home que cau, tanca els ulls i l’esclat de dos revòlvers dóna pas als crèdits finals. Magistral i prou dura, en definitiva: una bona pel·lícula

Tanmateix, aquest cop no vull parlar de suburbis, immigració, Le Pén o la gossa que el va parir. Seré molt frívol, i ho diré sense embuts: aquest curs ha estat el teu edifici de 50 pisos, i tu, el que queies. Ja m’imagino la reacció, “Però què diu aquest ara?! És ben boig.” D’acord, d’acord; et sentiràs més o menys legitimat per això que he dit, però almenys en el teu cas, no podria trobar una millor manera d’expressar-ho. I que quedi ben clar, només prenc la metàfora com a tal, reeixint de comparacions, ja que la situació dels joves immigrants dels suburbis francesos, no és ni de lluny equiparable a la nostra.

Bé, m’explico: tot començà per inèrcia, n’hi ha que només de néixer ja caiem, i a poc a poc agafem embranzida i força per relliscades majors. Tu, després d’haver guanyat velocitat a un ritme vertiginós, te n’adones que caus, ja és massa tard i t’has d’empassar les hòsties, una a una. Del precedent ara en farà ben bé un any. Era tot just davant l’estiu, i ensopegues, molt hàbil per part teva. T’havies afegit a projectes en els que no creies, però seguies pensant “De moment tot va bé, no em farà pas mal, és experiència”, a més, per desgana pròpia, vas firmar la sentència que em portaria a estar-me tot aquest curs estudiant quelcom que poc t’importava o interessava gens. De ben segur que tot el seguit d’actes poc intel·ligents per part teva, venien donats per un estat embriaguesa constant. I per acabar-ho d’adobar, l’estat d’embriaguesa era motiu d’una història que vivies llavors, en un principi tan maca, idíl·lica; i inevitablement destinada a acabar tard o d’hora. Però vas ser massa curt de mires, i per contra d’haver posat punt final a l’assumpte a temps, vas deixar que s’allargués. Més tard, i a l’equador del curs, la trompada fou brutal i ,com no, t’agafà per desprevingut.

Així doncs, després d’un estiu ben estúpid, es posava davant teu un curs d’allò més depriment. Malgrat que ja ho intuïes d’un bon principi, ara ho pots confirmar, oi? Cada error comès es va materialitzar en un curs que t’ha desil·lusionat, en tots els aspectes. No ets capaç de constatar amb exactitud l’instant que vas deixar de dir-te “De moment tot va bé”, adonant-te que ja havies aterrat, però almenys ja n’ets conscient. Sí, per suposat, han nascut noves idees, has encetat projectes plens de força i il·lusió, però són expressió de la teva consciència, la qual fa temps que va per lliure.

Mires al teu voltant, i els companys no van gaire millor. N’hi ha que, com tu, ja han caigut, d’altres encara cauen, i “De moment tot va bé”. El desencís impera en la majoria. Tot i que sempre ens havien venut el final de l’ESO com una període estimulant, la tendència és més aviat inversa. Molts s’han quedat enrere. És una llàstima.

De totes maneres, i reforçant el tòpic, dels errors n’has acabat aprenent. Saps perfectament com encarar el curs vinent, res de falses esperances com cada any. Les cendres no poden ser cremades. Tens el deure de plantar cara, i no deixar que t’enfonsi allò que anomenen educació, ni a tu ni als altres.

A tots els companys i companyes:

Malgrat l’intent de radiografia clarament pessimista i grisa que he fet del curs, no puc deixar-me d’agrair-vos tots els somriures, bromes i bons moments en general; al mateix temps que demano disculpes per les actituds desagradables que hàgiu hagut de suportar per part meva, no puc justificar-les, però potser ara s’entenen millor. Ens veiem l’any vinent, per al qual només guardo una esperança: que siguem capaços de fer pinya i lluitar colze a colze, contra els que encara, en nom de l’ensenyament, reprimeixen la capacitat d’aprendre, pensar, criticar i construir d’un mateix.

Bon estiu!

Àlex

Aquest escrit el vull dedicar a unes de les persones que més m’estimo en aquest món, el meu avi.
Ahir era divendres i com cada divendres vaig quedar amb les amigues. Com que estava plovent vam decidir anar al centre comercial de Mataró Park. Allà vam riure i sobretot vam menjar moltíssim, però vam veure una cosa que ens va fer entendrir, una parella d’avis agafats de la mà caminant junts, immediatament em vaig recordar dels meus avis i també vaig recordar una temporada que vaig estar trista i preocupada perquè pensava que el meu avi es moria.

El meu avi ja té 84 anys i ja és bastant gran, a més fa poc el van operar del genoll i li fa bastant de mal, però els metges li han dit que ha de caminar, a més a ell li encanta caminar, però a vegades se li fa difícil i arribarà un futur que no podrà caminar molt més i es quedarà paral·lític.

Fa poc vaig tenir un somni en el que em trobava al meu avi paral·lític i al poc temps es moria, mai ho havia passat tan malament i em vaig despertar entre llàgrimes. Aquest somni em va impactar tant que vaig estar una setmana preocupada i plorant pel meu avi pensant que li passaria alguna cosa.

Per sort, tot continua al seu lloc i ell està perfectament, com sempre ha estat. T’estimo avi!

Alba Canals

La meva tieta ja fa temps que s’estava plantejant tenir un segon fill, ja que diu que el millor que li ha donat aquesta vida és el seu nen. Fa pocs dies ens va dir que possiblement estava embarassada i per confirmar-ho va anar al ginecòleg a fer-se una radiografia i efectivament, estava embarassada. Quan tota la família ho va saber ens vam posar d’allò més contents, tenir un nen és una de les millors coses que els pot passar a una dona i a una família, i molt més a qui els agraden els nens. Els meus avis són els que es van emocionar més, a la meva àvia li encanta mimar els seus néts i al meu avi el tornen boig els nens petits.

Espero que durant aquests pròxims anys puguem gaudir d’una família unida amb un membre nou a la família.

Alba Canals

Aquests dies hi ha hagut molta gent excitada pel Barça-Manchester. Després de la victoria del Barça la gent va anar a celebrar-ho a la font de Canaletes i, com sempre ha passat, la gent fa destrosses a la ciutat o molesten el veïnat, per això la policia intervé i hi han baralles cotra la policia i molta gent surt ferida. El dia que el Barça va guanyar jo també ho vaig celebrar, però no d’aquesta manera. Llavors em faig moltes preguntes sempre que això passa, “per què tant d’enrenou per una victòria?”, “Cal destrossar coses i barallar-se amb la policia per celebrar-ho?”. L’única resposta que he trobat és que no és necessari fer servir tal violència per celebrar una cosa com aquesta.

Moltes vegades he escoltat els meus familiars que parlaven de la política en el football. El tema que més comparaven era sobre la independència de Catalunya i el que la gent d’Espanya no ho deixaria, i els enfrontaments del Barça-Madrid. No era només la meva familia sinó que molta més gent ho compara. Llavors em poso a pensar el perquè d’aquesta comparació quan són dos temes molt diferents.

La veritat es que encara no he trobat cap resposta convincent a totes les preguntes que em faig però sé que algun dia les trobaré.

Pau

Fa dos anys em va començar a fascinar el món del football americà, ja que a mi m’encanten els esports de contacte i crec que no hi ha esport més interessant que aquest. Tot va començar quan estava a casa meva mirant la televisió i en el canal Teledeporte estaven anunciant la Superbowl de la NFL (National Football League), que és la lliga americana de football.

El que més m’agrada d’aquest esport és la manera de jugar, sempre avançant el màxim territori del camp fins fer-te amb tot i marcar un “touchdown”. El football americà consta d’onze jugadors en cada equip, és a dir, un total de 22 jugadors disputant un partit que dura 60 minuts amb 4 parts de 15 minuts cadascuna.

Quan em vaig informar de tot aquest món del football americà, vaig anar a mirar al club més proper a casa meva, que són els Bocs d’Argentona. Jo em volia inscriure però estaven a meitat de temporada i vaig prendre la decisió d’apuntar-me l’any següent.

Ja ha arrribat l’any en que em va bé inscriure’m i no penso perdre aquesta oportunitat, ja que he estat un any sense fer cap esport en equip, que és el més divertit. De l’únic que tinc ganes ara mateix és que començi la pròxima temporada i començar a jugar.

Martí Cavaller

Just avui em acabat per fi els exàmens!!! Es un pes més que ens hem tret de sobre i ara només hem de gaudir de les vacances tan esperades.

El primer que he fet al arribar a casa ha sigut dinar i posar-me a dormir, porto dies anant-me a dormir a les tantes de la nit, sense poder descansar tranquil·lament. Durant aquests dies l’únic que hem fet ha sigut passar nervis i males estones pensant: “Sortirà això?, Com m’anirà l’examen?, Serà molt difícil?”, però val la pena tant d’esforç.

Ja tinc ganes d’estiu, trobo a faltar aixecar-me a l’hora que vulgui, sortir amb les amigues fins tard, sortir de festa o menjar gelats. Una cosa que m’agrada molt és viatjar, aquest estiu ja el tinc mig planejat: aniré a Tarragona amb una amiga meva, la Marta Jareño i la seva família, també aniré a Menorca amb la família, estarem tot el dia a la platja relaxades i per últim aniré amb una amiga a passar uns dies a la Costa Brava. Ja tinc ganes de que arribin aquests dies i passar dies inoblidables.

Alba Canals

 Una de les coses que aprens de petit és a caminar. Això ho fem tota la vida i cap a camins diferents. Ara, estem acabant un d’aquests trajectes. Es tracta de l’ESO.

Miro enrere i veig unes petjades llunyanes, ingènues, discretes… són les que passaven per primer. Aquestes és van tornant cada vegada més segures, més profundes i marquen un camí més recte, són les de segon. Al costat de les meves també en veig d’altres, són la dels meus amics. Algunes s’han quedat pel camí, també hi han altres que s’han incorporat fa poc…

El temps va passant i els cursos van succeint, tercer, quart, això s’acaba. D’aquí uns dies aquest trajecte finalitza i en començaré un altre cap al batxillerat, allà espero poder continuar amb els amics, conèixer altres persones… A la fi de començar un nou tram que espero compartir amb il·lusió, compromís i esperança.

Gemma Cuenca

 Hace ya un tiempo que quería dedicarte un escrito, pero no lo he hecho antes porque se me hace muy duro. Hoy hace poco más de un mes que te fuiste y ha sido sin duda el mes más difícil de mi vida. No hay día que no piense en ti y me cuesta mucho pensar que ya no estás y que nunca más podre verte, pero intento pensar en los buenos ratos que hemos pasado.

Hoy te quiero dar las gracias. Gracias por cuidarme como me has cuidado, tanto de pequeño como de más grande, por ocuparte de mi cuando mis padres no podían, por recibirme siempre con una sonrisa y nunca dirigirme un mal gesto, una mala palabra, etc. Por acordarte de mi cuando te has ido de vacaciones, por formar esta familia de la que estoy muy orgulloso de formar parte… Podría seguir agradeciéndote muchas cosas mas pero lo voy a resumir en una frase: gracias por quereme tanto.

Ni una enfermedad tan dura como el cáncer te quitó tu simpatía, tu bondad y tus ganas de vivir y de disfrutar la vida. Me va a costar mucho superar tu perdida pero tu me has enseñado a ser fuerte y siguiendo tus consejos seguro que lo consigo.

En fin Juanito, me siento muy afortunado de ser nieto del mejor abuelo del mundo y siempre llevaré tu apellido con mucho orgullo. Estés donde estés, quiero que sepas que te quiero y siempre te querré.

Roger

 Per molts llocs del món hi ha una gran tal·la d’arbres. Està directament causada per l’acció de l’home sobre la natura, principalment com a conseqüència de les tales realitzades per les indústries, així com per a l’obtenció de sòl per a cultius agrícoles.

Hi han conseqüencies molt dolentes per culpa de la tal·la d’arbres, una  d’elles com ja he dit abans és per la creació de nous espais agrícoles en llocs que són fonamentals pel desenvolupament d’algunes espècies en perill d’extinció, o úniques d’aquest lloc. Una altre de les conseqüencies és que al tal·lar tants arbres el medi no pot absorbir tot el dioxid de carboni que es produeix en el món, aixó crea l’efecte hivernacle. La conseqüencia més nefasta és la destrucció dels ecosistemes de la zona a part de acabar amb el lloc de vida dels animals que hi viuen i el canvi de clima que a vegades pot ser pitjor per al lloc on s’ha desforestat.

Però tot i així en els països menys desenvolupats els boscos es redueixen cada any, mentre que en els països industrialitzats s’estan recuperant gràcies a les protestes i manifestacions socials, reconvertint-se els boscos en atractius turístics i llocs d’esbarjo.

Com a mitja per evitar aquets efectes algunes organitzacions internacionals han decidit reforestar els boscos. Però el problema és que els humans generem massa material i la meitat no la fem servir. Com per exemple quan estem escrivint alguna cosa o dibuixant i ens  equivoquem moltes vegade arribem a lençar el full sense quasi res guixat, quan encara es pot fer servir.

Pau