LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dissabte passat, amb uns companys de bàsquet, vam anar al cinema a veure la nova pel·lícula d’en Rowan Sebastian Atkinson, així, us semblara un actor qualsevol però també es conegut com Mr.Been. La comèdia va durar unes dues hores, i jo la resumiria com una “parodia” de James Bond (007).

Però anem al tema del que vull parlar, la qualitat del cinema actual.
M’explico:
Abans cap als anys 70 i 80 es feien unes pel·lícules que encara ara, són reconegudes per la seva qualitat com: “La guerra de les galàxies”, “El planeta dels simis”, “Alien el vuitè passatger”…
Ara en canvi, ja no sabem que més fer. Si és cert que de tant en tant es treuen pel·lícules bones, com la d’Avatar. Però el que crec, és que no ens hauríem de fixar tant en els efectes especials i treure idees noves per fer un guió més coherent. Així que o el cinema millora o jo no pago 7 euros que val una entrada per acabar veient una pel·lícula que no valgui la pena. Aquí deixo el tema per debatre.

Gerard

De amigos tengo muchos, desde gente que son más compañeros que amigos hasta amigos en que confío. Pero entre todos resalta uno de ellos, alguien que me entiende.

Ella es una persona que me entiende, que sabe lo que pienso sin decir nada, solo con la mirada nos lo decimos todo. Ella escucha todos mis problemas, me ayuda a solucionarlos y sabe todo sobre mí, de la cosa más absurda a la más importante para mí, por eso será que me entiende tan bien.

Es muy lista y le encantan los libros, se los acaba en menos de dos días. Se le dan mejor las lenguas que las mates y no es muy aficionada a los deportes. Canta muy bien, y le gusta bailar cuando se sale de fiesta. Le exaspera que dos individuos la fastidien continuamente. Es muy amiga de sus amigos pero pobre quien le caiga mal. Es la mujer más anti machista que conozco, cualquier comentario machista y no sales vivo. Es guapa, tiene la sonrisa más bonita que he visto y tiene un tipazo increíble.

Ella es alguien que quiero mucho y no sé qué haria si ella no estuviera a mi lado, ojalá nos sigamos viendo durante muchos y muchos años.

Víctor

Nunca os habéis preguntado, que compramos más cosas de las que necesitamos?

El consumo incontrolado puede llegar a causar una enfermedad, es decir, puedes llegar a ser un comprador compulsivo.

La alta exposición a los medios de comunicación, cargados de mensajes que asocian la felicidad con el consumo, nos influye a todos por igual.

Se ha detectado en compradores compulsivos, la falta de actitud critica. Hay tres características que hacen diferenciar entre un simple comprador, y una persona adicta a las compras. Esas tres característica son: la emoción, el síndrome de abstinencia cuando no se pude comprar, y la pérdida del control a la hora de consumir.
Las causas
Una de las causas es la falta de sentido en nuestras vidas, los sentimientos de tristeza y frustración pueden hacernos sentirnos mas vulnerables a la publicidad. Y provocarnos el deseo incontrolable de comprar objetos que no necesitamos. Otra de las causas puede ser la inseguridad respecto al propio atractivo físico, y la falta de autoestima también puede estar detrás del consumismo excesivo.
Si alguna persona se siente identificado con alguna de estas tres características que he mencionado antes, puede que sea un consumidor compulsivo. La única solución que pueden tomar es tratarse con un especialista, ya que es la única solución.

A continuación os dejo estas preguntas.

Qué pensáis vosotros, creeis que la felicidad va ligada a cuantas más cosas tenemos?
Habéis pensado alguna vez que nos dejamos influenciar por la publicidad?

Rosa

Bé, us voldria parlar de la meva passió, que és el patinatge i estava pensant no fer-ho perquè hi ha varies persones que ja ho han fet, però no se m’acut cap tema del que pugi parlar millor que de patinatge, fa molts anys que vaig començar, vuit, més de la meitat de la meva vida i és un esport en el que m´ho passo genial i que no m’he plantejat mai deixar.

El patinatge no és un esport massa conegut, tot i que a Catalunya tenim campions d’Europa i del món en diferents categories, però com sempre si no hi ha pilotes, motos o cotxes ja no se’n parla a cap mitjà.

Possiblement quan la gent ens veu a pista no sap l’esforç que implica poder aguantar els 3 o 4 minuts en els que has de competir i arribar als últims segons amb forces per poder fer els últims salts i piruetes que t’exigeixen, us asseguro que al darrere hi ha moltes hores no solament de entrenament amb patins sinó també moltes hores de córrer, abdominals i saltar a la corda.

Per acabar, espero poder continuar gaudint d’aquest esport durant molt de temps i poder continuar compaginar estudis i entrenament com fins ara.

Aida

Le he estado dando muchas vueltas a esto, la verdad.

No sabía si escribirte a ti o hacer el simple comentario en donde escribes las típicas batallitas de una tarde.

Pero creo que si te escribo esto a ti, es porque realmente te echo de menos, y porque creo que vale la pena dedicarte estas palabras.

La verdad es que se me hace difícil, bastante difícil, tener que escribir estas líneas pensando en todo lo que hemos llegado a compartir. ¿Te acuerdas, no?.
Sí, supongo que sí, esos momentos no se olvidan así porque así.

Tardes en las que nos las pasábamos riendo hasta el punto en que teníamos que parar a respirar porque sentíamos que nos íbamos a ahogar de lo grandes que podrían llegar a ser las carcajadas. Esos viajes en coche que tardaban horas y horas, que parecían ser eternos. Nuestras noches de fiesta, que bailábamos hasta que nos dolían los pies y ya no podíamos más. Y así infinitos momentos más.

Creo que tú y yo encontramos un hilo, un hilo transparente que nos unió sin apenas darnos cuenta. Nos pasábamos los días juntas, apoyándonos la una a la otra, supongo como hacen todas las buenas amigas. Pero tu no eras una simple amiga, a ti te consideraba como alguien más importante, eras como mi hermana, aquella hermana a la que le cuentas todo, que confías absolutamente en ella, que sabes que estará ahí, en lo bueno y en lo malo, que no te fallará en nada…

Como ya he dicho antes te escribo todo esto para que sepas que no se me ha borrado ningún momento, y que ojalá algún día se puedan llegar a repetir.
Ya sabes que te echo de menos, echo de menos a esa hermana que antes sentía que estaba a mi lado día tras día, simplemente te echo de menos Jade.

No se qué nos pasó, en esos momentos era absolutamente impensable que nos fuéramos a separar o a dejarnos de ver tanto, pero a veces las cosas pasan y no somos capaces de encontrar su porqué.

Desde la llegada al instituto hablamos y compartimos más cosas que meses atrás, pero las dos sabemos que no llega a ser del todo igual.
A lo mejor se nos perdió aquel hilo que nos unía, si es así, prometo encontrarlo.

Patricia W.

El gran mitote de la mente humana crea un enorme caos que nos lleva a interpretar y entender mal todas las cosas. Sólo vemos lo que queremos ver y oímos lo que queremos oír. No percibimos las cosas tal como son. Tenemos la costumbre de soñar sin basarnos en la realidad. Literalmente, inventamos las cosas en nuestra imaginación. Como no entendemos algo, hacemos una suposición sobre su significado, y cuando la verdad aparece, la burbuja de nuestro sueño estalla y descubrimos que no era en absoluto lo que nosotros creíamos. Un ejemplo: Andas por el paseo y ves a una persona que te gusta. Se vuelve hacia ti, te sonríe y después se aleja. Sólo con esta experiencia puedes hacer muchas suposiciones. Con ellas es posible crear toda una fantasía. Y tú verdaderamente quieres creerte la fantasía y convertirla en realidad. Empiezas a crear un sueño completo a partir de tus suposiciones, y puede que te lo creas: «Realmente le gusto mucho». A partir de esto, en tu mente empieza una relación entera. Quizás, en tu mundo de fantasía, hasta llegues a casarte con esa persona. Pero la fantasía está en tu mente, en tu sueño personal. Hacer suposiciones en nuestras relaciones significa buscarse problemas. El funcionamiento de la mente humana es muy interesante. Necesitamos justificarlo, explicarlo y comprenderlo todo para sentirnos seguros. Tenemos millones de preguntas que precisan respuesta porque hay muchas cosas que la mente racional es incapaz de explicar. No importa si la respuesta es correcta o no; por sí sola, bastará para que nos sintamos seguros. Esta es la razón por la cual hacemos suposiciones. Si los demás nos dicen algo, hacemos suposiciones, y si no nos dicen nada, también las hacemos para satisfacer nuestra necesidad de saber y reemplazar la necesidad de comunicarnos. Incluso si oímos algo y no lo entendemos, hacemos suposiciones sobre lo que significa, y después, creemos en ellas. Hacemos todo tipo de suposiciones porque no tenemos el valor de preguntar.

Celia

Falta un dia, només un, per anar de viatge, per tornar a la ciutat que més m’ha agradat. Per anar a New York.

Avui, estic molt nerviós, no em puc creure que demà surti el meu avió que pugui tornar a estar en aquella ciutat que mai he oblidat. Una ciutat molt bonica, luxosa, capaç de ser una ciutat dels somnis. Allà m’hi estaré uns quants dies amb la família, que espero passar molts bons moments amb ells i no tenir discussions tontes com a casa, perquè en un viatge així vull està bé amb les persones que aprecio més.

A part d’anar a la ciutat que m’ha agradat més també trec alguna cosa positiva com és saltar-me dos dies de cole, desconnectar de, com si diguéssim, la primera tirada d’exàmens. El negatiu és que quan torni, dilluns, he d’anar a cole perquè tenim un examen de lectura, però què s’hi farà. Però jo ara només penso en el positiu que demà a aquesta hora podré tornar a estar al millor lloc que he estat, New York.

Joan

Aquest cap de setmana ve el meu germà a casa, hauria d’alegrar-me no? -pel fet de que no el veig fa uns dos mesos ja que viu a Salou, i para una mica lluny d’aquí.- Doncs no es així. M’agrada molt veure el meu germà, ens portem molt bé des de sempre, suposo que en això influeix una mica la diferència d’edat, té 28 anys, tretze més que jo.

En fi, el meu problema és la seva novia, -que lògicament també ve a casa a passar el cap de setmana- no em cau gens bé, al principi semblava bona noia i tot, però a mida que l’he anat coneixent m’he fixa’t en que no, per motius concrets que no explicaré, pot ser que per algú altre no signifiquin gaire però per mi sí. Jo ja li he dit al meu germà que la deixi, molts cops, a més a més no sóc l’única que pensa que ho hauria de fer, els seus amics també li diuen, fins i tot la mare, però li es igual, ell segueix fent la seva, com sempre.
En realitat els caps de setmana amb el meu germà m’agraden, fem coses divertides, quan ve sempre vaig amb ell i els seus amics i em porten de festa, és genial!

L’últim dia que van passar aquí la Miriam, la novia del meu germà, es va enfadar amb mi, o indignar, no ho sé ben bé, era l’aniversari del millor amic del meu germà, l’Uri, vam passar la tarda donant voltes per Mataró park, per trobar un regal adient, a la nit era la gran festa, a la qual òbviament jo també hi estava convidada; anava a sortir tot perfecte, i just en l’últim moment la Miriam va dir que es trobava malament, que no li venia de gust anar a l’aniversari i que no pensava sortir de casa, no m’ho podia creure, però en fi ja estava acostumada, sempre acaba fastiguejant tots els plans. No pensava quedar-me sense festa, així que, vaig dir-li al meu germà que hi anéssim tots dos i que si ella tenia tantes ganes de quedar-se a casa, si quedés soleta. Rarament, el meu germà em va fer cas, i ella es va quedar sola i indignada a casa, a l’endemà no em parlava, s’havia enfadat amb mi, una mica immadura, no?; no entenc per què es pensa que el Dani farà sempre el que ella vulgui…

Finalment haig de dir que em va fer una mica de pena, però jo i el meu germà ens ho vam passar molt bé i això és el que compta! El que passi aquest cap de setmana, és una altra història.
Criis.

Fa uns mesos una amiga meva va tenir un accident de moto. Ella és una de les meves millors amigues.
El dia 12 de juny del 2011, va ser un dels pitjors dies de la meva vida. Estava amb una amiga meva al un bar de Vilassar, de cop ens van venir unes noies i ens van dir “la Gina ha tingut un accident de moto” aquelles paraules són les pitjors que podia haver escoltat, morta de por i d’angoixa amb la meva amiga vam baixar corrent fins al lloc on ens havien dit que havia passat l’accident. Quan vaig arribar allà em podia esperar el pitjor, la moto estava destrossada, hi havien dues ambulàncies, i la policia. Ningú ens deia res, no sabíem res de com estaven ni ella ni al seu novio, que era el que conduïa. En aquell moment l’únic que podia fer era esperar, esperar i esperar, de cop el que em va passar pel cap va ser un dels molts moments que he passat amb ella, vaig començar a recordar tots els moments que havíem passat juntes, petits moments, però que per mi significaven molt. La meva amiga i jo estàvem destrossades no podíem veure a la nostra amiga, no sabíem si estava bé, no sabíem res.
Després de més d’una hora d’espera, ens van arribar algunes veus que només tenia el fèmur trencat, això ja ens va tranquil·litzar, però només una mica, estàvem intentant trucar a la seva mare però sense cap resposta. Una vegada van marxar amb les ambulàncies, l’únic que podíem fer era anar a casa a descansar. La pitjor nit de la meva vida no vaig dormir esperant que alguna noticia només alguna em digués com estava la meva amiga. Un missatge de text va ser el que amb va tranquil·litzar, era de la seva mare, dient que només tenia el fèmur trencat que demà l’operarien i que tot estava controlat.
A dia d’avui, la meva amiga està perfecte, només va amb una crossa i pot fer vida normal! M’alegro moltíssim per ella, perquè sé que ho ha passat molt malament. Però jo gràcies a això d’una cosa m’he adonat, que m’he l’estimo moltíssim i que de veritat vull que aquesta amistat sigui per SEMPRE.

Gisela

-Miki ?

– Si! (Vaig respondre)

-Dissabte a les 10.30 a Barcelona, tinc una sorpresa per tu! (Em va dir el meu tiet)

– D’ acord, dons allà estaré.

Em vaig aixecar a les nou i mitja, seguidament vaig agafar el tren, i al cap de tres quarts d’hora vaig arribar a Barcelona. Vam agafar el cotxe, direcció Lleida amb el meu tiet, ens esperaven a la “Dolceta” un restaurant de primera categoria de la qual la seva especialitat eren els cargols, un dels menjars que m’agrada més.

Un dinar esplèndid amb una atenció al client excepcional, i uns cargols per llepar-se’ls dits.

Jo desprès de dinar encara esperava una sorpresa. Amb aquestes que de cop et trobes al aeròdrom de Lleida i jo no tenia idea que un amic del meu tiet tingues una avioneta, encara no m’ho creia, però sí, vam volar per sobre Lleida. Un espectacle: va ser una experiència molt gran. Va haver-hi un moment que me’l va deixar portar i és una sensació que et deixa al·lucinat, difícil d’explicar. S’ha de viure per explicar-ho.

Miki