LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A la Xina s’ha obert un debat a internet sobre la falta de solidaritat de la població cap a les persones accidentades. A la ciutat de Foshan el cap de setmana passat van atropellar tres vegades una nena de dos anys i ni els conductors ni la dotzena de transeünts que van passar vora el cos no van fer res. Fins que una escombriaire va alertar del fet i van avisar els seus pares van passar set minuts.

Des que les imatges corren per internet molts xinesos senten vergonya d’ells mateixos i diuen que han d’aprendre a no actuar com a rates i no pensar només en guanyar diners.

Aquest país gran i perfecte comença a dubtar dels seus valors.

Pau

L’altre dia a classe de castellà vam acabar parlant sobre “per què ens agrada destrossar allò que ens sembla bonic”. La Roser va posar l’exemple de que quan estem a la platja amb els peus tocant l’aigua, a punt de submergir-nos, ve una onada i deixa tota la sorra plana i amb una textura perfecta, ens encanta destrossar aquest moment i trepitjar-la, però en cavi ens agrada que estigui llisa i tranquil·la.

Un altre exemple el vaig trobar dies després llegint ètica para Amador, no es ben bé el mateix però s’hi assembla: quan trobem una llauna a terra, el nostre instint sovint ens empeny a colpejar-la fins que quedem satisfets (sempre hi haurà un cap intel·ligent i cívic que la llençarà a la brossa). O quan veiem un paisatge ple de flors boniques segur que més d’un es planteja agafar-les i emportar-se-les.

Em vaig quedar amb una estranya sensació al cos, perquè no ho havia pensat mai, i acostumo a fer tot això sempre que puc. Només em plantejo perquè el nostre egoista instint té unes atrevides idees de canviar el que ens “agrada”?

Paula

Aprofita el dia. Cada dia quan ens llevem pensem avui faré això, faré allò, massa coses en molt poc temps o no les podem fer totes per una de les raons de les qual ja he escrit: Mandra.

Cada dia penso “avui faré tots el deures de la setmana “ i al final acabo no fent res, potser perquè estic al sofà o estic jugant a algun joc. De vegades, penso que cada dia em costa més fer les coses, estic mes atabalat i m’agradaria estar més temps relaxat o fent les coses que més m’agraden. Parlo sobre aquesta històrica frase perquè cada dia la sento més ja sigui perquè em diuen “aprofita i fes-ho avui “ o també sento a la gent dient “no em dona temps de fer res “.

“Carpe diem” d’aquesta frase podem extreure una frase feta: “No deixis per demà el que puguis fer avui”. Tots hem sentit aquesta frase i tots hem estat atabalats alguna vegada per coses més o menys importants.

En la vida perquè no et passi això, has de tenir una mica organitzat el dia a dia, saber el que has de fer, per quan ho has de fer i si et donarà temps per fer-ho, intentar no deixar la feina per a l’últim moment i així no anar atabalats ni posar-nos nerviosos.

Xavi

En aquests últims anys, el meu pare i jo ens hem distanciat bastant. Quan era més petita passàvem el dia junts. Anant a córrer, en bici, a la platja, a la muntanya, al cinema, jugant a bàsquet… Ens despertàvem ràpid i ens escapàvem junts on fos, i la veritat és que no sé com ens ho fèiem, però cada dia era nou, fèiem coses diferents, fèiem tonteries i no teníem vergonya, ni pensàvem el que la gent pensaria de nosaltres, no importava gens la opinió dels demés, quan estava amb el meu pare m’oblidava de tot. Aquells temps van ser genials.

El meu pare sempre ha tingut una gran passió per la muntanya. Cada cap de setmana ens hi anàvem i ens hi quedàvem a dormir. Hem fet moltíssims recorreguts junts, he anat a un munt de muntanyes diferents, gairebé ni me’n recordo dels noms.

M’agradava estar amb ell, però de mica en mica ens vam anar distanciant. Anava creixent i no volia fer totes les coses amb el meu pare, volia una mica d’espai, volia estar amb els amics i sortir. Mon pare tenia el pressentiment de que em perdia, ma mare li deia que no passava res, que els nens es fan grans, és llei de vida, vulguis o no. Però el meu pare no volia deixar tot allò enrere, ell volia continuar fent totes les coses que fèiem junts, però no va ser així.

Tot això jo no ho entenia fins fa poc, ma mare m’ho va dir. I vaig entendre per què es comportava així, perquè ja no li prestava tanta atenció i no fèiem gaires coses junts, teníem discussions contínuament, i la veritat es que en seguim tenint. Ma mare diu que ens discutim per tot perquè som completament iguals, tenim el mateix caràcter i per això xoquem contínuament. Ara ja sóc més gran, i entenc el meu pare, sé per què estava com trist, era perquè no fèiem el mateix que abans, sincerament si fos ell també em provocaria la mateixa sensació.

La veritat és que trobo a faltar aquells temps on no importava l’hora que fos ni el lloc que fos si estava junt amb ell, era més que perfecte. Que sàpigues que t’estimo moltíssim, encara que no t’ho digui sovint.

Paula

Para mí, es la persona más maravillosa del mundo.

Que quien es? MI MADRE!

Nunca me imaginé que pudiera llegar a valorar tanto a alguien.

Es la única persona que ha estado conmigo desde el momento en que nací. Día tras día, durante 16 años. Es demasiado, lo sé. Pero en todo ese tiempo me ha regalado alegrías, tristezas y momentos inolvidables. Gracias a ella soy la persona que soy y tengo todo lo que tengo, solo gracias a ella!

La admiro porque, de las personas que conozco, es la única que tiene la habilidad de sonreír a pesar de que haya problemas; siempre tiene una sonrisa en la cara y te contagia su alegría al instante.

Aunque casi me triplique la edad, es como una niña, le sobran las ganas de vivir y de disfrutar la vida al máximo.

Más que mi madre es mi amiga, esta ahí cuando la necesito, escucha mis problemas y me ayuda a solucionarlos. Sólo ella me conoce mejor que nadie.

En fin, esto es poco para todo lo que podría que decir de ella. Soy la persona más orgullosa y afortunada por tenerla a mi lado.

PD: Porque sólo tu has estado junto a mi cada segundo de mi vida, te mereces estas palabras y mucho más!

TE QUIERO MAMI!

Daniela

No m’equivoco veritat? en posar aquest títol sobre la por, oi que no? Tant si us agrada reconèixer-ho com si no, tothom en té. Algunes de les preguntes que em faig és “què és la por?”, és un sentiment? No se sap ben bé què és la por, però pel fet que sigui ningú la pot evitar. Però sí que per poder-la vèncer, t’hi has de enfrontar, és l’ únic mètode.

Hi ha molts tipus de por. N’hi ha que poden provocar canvis enormes en la teva vida, en les teves decisions, etc. Poden produir canvis tan greus que potser t’agradaria tirar al temps enrere i tornar-t’ho a pensar.

En la meva opinió la por és un obstacle per aconseguir el que vols. Per això molts cops deixes de fer el que t’agrada i mai assoleixes el teu objectiu. Tot per culpa de la por.

La por també és descrita com un tipus de masoquisme, i és veritat: per exemple a mi m’encanta mirar pel·lícules de por però desprès a la nit…

NO PARES DE MIRAR LA PORTA!

I preferiries no haver-la vist.

Però com totes les coses la por també té la seva part positiva!, molts cops ens ajuda a no cometre un disbarat!

Jordi

Un mes de curs i les coses van molt millor del que em pensava:

De quatre exàmens que he fet, no n’he suspès cap, i és que quan vaig començar, ho veia molt difícil, tots els temes i el nivell de quart. Però després de tot, ho estic portant força bé. Ja que ara, atenc més a classe, treballo més a casa i estudio força.

Espero que segueixi tot així, ja que si trec bones notes, els meus pares m’han dit que em compraran el que vulgui, i és que des del l’estiu que espero un joc, i m’agradaria comprar-me’l.

I a més, també m’agradaria treure una bona mitja, ja que des de primer, que porto aprovant amb cincs o sisos.

Uriel

Estábamos en clase de catalán. Anton Maria nos hablaba de algunos de los mitos griegos más famosos, por ejemplo, el mito del valiente Hércules o el de los orígenes de Roma, Rómulo y Remo. También nos mencionó el de Pandora.

De golpe la curiosidad picó en mi mente: ¿A quién o a qué debe pertenecer este nombre tan bonito? No pude evitar pedirle a Anton que nos lo explicara, y Anton, encantado, dijo así:

Prometeo robó a Zeus el poder del fuego para dárselo al hombre humano. Zeus al enterarse de la gran traición de Prometeo, decidió castigarle, a él y al resto de la humanidad. Así que ordenó a Hefesto que modelara una mujer con arcilla y que le diera todos los dotes de mujer: seducción, sensualidad, belleza, pero a la vez también todos los males dotes como la mentira o la traición. Además a esta mujer hecha por Zeus le otorgaron una caja y le dijeron que no la abriera debajo ninguna circunstancia. Pero Pandora, curiosa, la abrió y de allí salieron todos los males de nuestro universo.

¿Un castigo para la humanidad? ¿En realidad son eso las mujeres? ¿Qué culpa tienen ellas de vivir en un mundo tan machista? Desde la antigüedad ellas han estado por debajo de la sociedad, sin derecho a trabajar, sin derecho a mandar, sin derecho a votar, sin derecho a tener una vida.

No lo entiendo, en realidad, ¿Ha cambiado tanto la sociedad desde aquellos tiempos hasta ahora? Yo creo que no tanto como creemos. Sí, ahora trabajan, ahora tienen derechos, pero esto no es del todo cierto. No hace falta ir tan lejos, en la religión musulmana la mujer tiene que vestir sin poder enseñar ni las piernas ni el pelo. También hay crueles castigos contra ellas, como la horca o como la lapidación. ¿Es esto justo? En cambio el hombre puede ser tan infiel como se le antoje, puede saltarse la ley y lo máximo que le caerá son unos cuantos años de cárcel y ya está.

Hombres y mujeres. Mujeres y hombres. ¿Llegaremos, finalmente, a ser iguales alguna vez?

Andrea Vidal Ruiz.

“Los imposibles de hoy serán posibles mañana” Konstantín Tsiolkovski, físico autor de la frase, nos refleja que lo que hoy vemos difícil o imposible de superar, en un futuro, será algo que dominemos.

Podríamos decir que antes, los ordenadores desde los que nos comunicamos, los avances en medicina, los vuelos al espacio, la robótica, la genética, y muchos otros, eran lo que en la frase se definen como los imposibles. Actualmente se han convertido en posibles, y además están muy desarrollados. Mirando atrás en la vida de una persona, podríamos decir que hubo un momento en el que aprendimos a caminar, llegamos a dominar el lenguaje y muchos otros factores que inicialmente consideramos imposibles. Delante nuestro tenemos muchas evidencias para contrarrestar las creencias negativas, o para sostener las que nos permiten lograr lo que en algún momento hemos considerado como imposible.

Supongo que os preguntareis que tiene que ver esto, en un texto que se suponía que iba a hablar de mí. De una manera indirecta he estado hablando de mi vida, además, de mis problemas. Los problemas de superación. De aquello que deseo y no poseo, de aquello que quiero evitar y no consigo o de aquello que quiero olvidar y sigue en mi mente. Sin ir mas lejos os estaba exponiendo lo que será mi tema de conversación en este articulo, aquello que quiero evitar y no consigo.

En mi vida hay varios factores que desearía excluir. Uno de ellos son las continuas broncas con toda aquella gente que me importa. Es el caso de mis amigas, aquellas personas con las que lo compartes todo. Aquellas personas que sin ir más lejos son parte de mí, y siempre, siempre, están apoyándome en todo. Se podría decir que les he fallado. Quizás esta semana pasada no he estado todo lo bien que se merecen. Hemos tenido bastantes disputas, de aquellas que me gustaría olvidar nada más pasan y aun no he podido olvidar. Puede que sea porque necesité decirles muchas cosas de las que me arrepiento. O quizás simplemente sea porque necesité disculparme y decirles todo lo importantes que son en mi vida, y que lógicamente no seria lo mismo sin el apoyo de cada una de ellas.

Así que, finalmente, aprovecho este texto para pedirles perdón. Y para que sepan que aunque a veces pueda parecer que algún tema no me importa, quizás lo retengo en mi mente, y me paso toda una tarde pensando en ello. También asegurarles que nunca más se repetirá ninguna semana como la pasada. Así que a seguir como antes, creyendo que los imposibles de hoy mañana sean posibles.

Laura

Tinc un somni, poder viatjar a Nova York. La veritat és que no és un somni que tingui des de petita. Va ser el fill d’uns amics dels meus pares, que es va casar fa cosa d’un any i va anar allà de viatge de noces, qui em va fer molta enveja quan em va ensenyar les fotos d’edificis tan emblemàtics com l’Empire State, l’edifici Crysler o el Rokeffeller Center.

Des de llavors només puc pensar en pujar a l’estàtua de la llibertat, i veure la gran ciutat des de a dalt. Simplement m’encantaria. M’emociona veure-ho per la televisió o Internet. Si hi anés, estic segura que no perdria l’oportunitat de veure un espectacle de Broadway. Tinc la sort de que a ma mare també li encanten els musicals, i sempre que podem anem a veure els que actuen a Barcelona. I sí, no ho negaré, aquí també són espectaculars, però estic segura que allà encara ho seran més. Tinc l’esperança de poder anar-hi algun dia, per poder veure amb els meus propis ulls com són totes les coses que m’han explicat.

Núria