LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ostres, no! He deixat l’article per a l’últim moment i ara no sé què escriure (o potser sí)… i és que sóc massa despistat i això m’està portant pel camí de l’amargura.

En primer lloc, el que més freqüentment oblido son les llibretes. Tant li fa la matèria, es queden a casa al fons d’un calaix. L’agenda també s’hi queda, tot i que és ben visible a sobre la taula. I l’estoig. Si m’hagués de posar a dir tot el que oblido al cap del dia no acabaria mai.

Ara bé, el que jo volia deixar ben clar és una subtilesa, però que em molesta molt! I és que no suporto que em recrimineu perquè no tanco lo porta de la classe quan en realitat sempre sóc l’últim en sortir i tanco (amb dues voltes de la clau!). I que a més arribo un quart d’hora abans cada matí per tal d’obrir-vos, que deixeu les motxilles, etc.

Per tant, prou de recordar-me una i altra vegada que faci coses que ja sé que he de fer. I si la porta és oberta quan acaba l’hora del pati, ja ho sabeu: NO-ÉS-CULPA-MEVA! No m’emprenyeu més! Jo també tinc sentiments!

Xavi. H

Avui us parlaré sobre les meves vacances. Bé, començaré des del principi.

El cap de dos dies d’acabar el curs vam anar una setmana a un hotel prop de Tarragona, que està just al costat de la platja. Cada any des que era petita els meus avis ens conviden a passar-hi alguns dies tota la família. L’hotel és molt gran i té tres piscines força grans, normalment pels matins anem a la platja i abans d’anar a dinar estem una estona a la piscina. Però bé, us seguiré explicant.

Quan vam tornar cap a casa, a principis de Juliol, vam estar unes dues setmanes per allà, i després, a mitjans d’aquest mes, vam anar amb uns altres amics a Suïssa. El trajecte se’ns va fer força llarg ja que hi vam anar amb cotxe però vam parar a passar la nit en un petit hotel passat França. Al matí ens vam despertar força d’hora ja que havíem d’arribar a aquella casa cap al migdia. Quan per fi vam arribar, vam pujar tots ràpidament a aquella casa, estàvem bastant emocionats ja que era la primera vegada que hi anàvem. Quan vam haver acabat de passejar-nos per tota la casa vam decidir on dormiríem i tot seguit vam començar a pujar totes les maletes. La casa era força gran i tenia tres plantes. La part de fora era molt extensa ja que la casa era una de les que estaven més amunt i estàvem just al costat d’un bosc on hi vam anar a explorar una mica què hi havia.

La setmana que hi vam estar allà va ser molt divertida, vam pujar a diverses muntanyes amb un telefèric, totes estaven nevades i hi feia molt de fred, jo portava almenys tres jerseis. Normalment hi anàvem pels matins i després de dinar anàvem a visitar les ciutats dels voltants. Pels matins acostumava a fer molta calor però a la tarda sempre plovia. Quan va passar tota la setmana, ens en vam tornar cap a casa, la veritat és que ens ho vam passar molt bé.

Al cap d’una setmana o així de tornar de Suïssa, la meva germana i jo ens vam apuntar dues setmanes a fer “windsurf”. Vam aprendre molt i va ser molt divertit també, però només hi anàvem per la tarda.

I per acabar l’estiu vam estar una setmana en un càmping a Cambrils, hi havia una piscina, no gaire gran, però també va estar molt bé, més a baix de la piscina podíem trobar una platja, que era a l’altre costat d’una reixa.

Bé no es pot dir que no hagi fet res aquest estiu, de fet m’ho he passat molt bé ja que he estat força temps fora anant amunt i avall.

Sandra

El passat dijous 20, ETA va fer un comunicat. Les cadenes van posar en marxa la seva maquinària per donar avenços i ultimar els seus informatius. I en aquesta bomba informativa, que inclou també la mort de Gaddafi.

Sobre les set de la tarda, ETA, ofegada per la lluita antiterrorista, va triar aquest passat dijous 20 d’octubre per anunciar “el cessament definitiu de la seva activitat armada” en un dia en què també va morir el dictador Muammar Gaddafi a mans dels rebels libis.

Crec que ja era hora de que ETA parés de matar a gent innocent, i que la dictadura de Gaddafi s’acabés.

Enric

S’ha acabat l’estiu, la millor època de l’any, plena de llibertat, sense responsabilitats, ni horaris, ni exàmens… una període de temps en el qual hem oblidat l’estrès… Però tot allò bo s’acaba, i ara comença un nou curs, el de quart d’ESO. No m’ho puc creure, el temps passa molt ràpid, sembla ahir que em passava el dia jugant i no tenia cap mena de preocupació… i veia des de la meva humil posició, la immensitat dels alumnes de quart. Eren els grans, els adults que estaven a punt d’acabar una etapa estudiantil… i ara em toca a mi! Ja hi he arribat!

M’imagino un curs on tot serà diferent, amb una nova organització, ple de lluites contra rellotge i és just en aquest moment quan em plantejo qüestions que abans ni m’havien passat pel cap!

Quin batxillerat fer? Què serà del meu futur?…. Són preguntes que ara mateix no sé contestar però espero que durant aquest any es puguin aclarir!

Marina Fitó

La meva opinió sobre la política espanyola és molt dolenta. Penso això perquè al meu entendre una democràcia autentica és la que, quan la gent va a votar, pot escollir entre més d’una opció que sap que pot sortir elegida.

Això aquí no passa, perquè la política espanyola pràcticament només està dividida en dos partits majoritaris: el PSOE i el PP. l’Esquerra i la Dreta, sense cap matís més. La resta de partits polítics que es presenten a les eleccions mai aconsegueixen prou suport popular en forma de vots per a aspirar a governar, ni tan sols a ser l’oposició al govern que surt escollit.

Penso que per començar a millorar aquest aspecte de la política d’Espanya es podrien fer moltes coses: una seria conscienciar la gent del dret que té cada ciutadà al vot; una altra seria fer que a tothom amb edat de votar li arribessin d’igual manera les informacions electorals de cada partit polític. Aquest fet faria diversificar el vot i per tant que els partits electorals més desafavorits poguessin estar una mica més en igualtat, etc. Però la cosa no acaba aquí. També considero la política espanyola en relació a la política Catalana. La situació és molt injusta, més que en qualsevol altra comunitat autònoma. Pràcticament no ens tenen ni en compte, i més aviat els interessem més pels diners que aportem, que per cap altra cosa: som la comunitat autònoma que més paga i menys rep.

Coses així, al meu entendre, són les que fan que un país no rutlli tan bé com ho podria fer. Políticament i socialment, tant dins del parlament com a fora, aquestes coses divideixen el país. Fan que no vagin tots a una. Per exemple, si una part de l’estat es vol independitzar, ni tan sols li deixen celebrar un referèndum. Encara que aquest no es guanyés, diria molt del govern d’Espanya que s’atrevís a començar a ser una democràcia real sense tòpics i ideologies de centre dreta tancada. Encara que una cosa així no l’acceptaria mai.

Nil Farriols

Les vacances sempre són fantàstiques! Et pots relaxar, no hi ha horaris, d’alguna manera pots fer el que vols. Però tot s’acaba quan hem de tornar a la rutina diària.

Quan s’acaba l’estiu, ens costa tornar a la rutina habitual, encara que sempre hi ha les persones que esperen amb impaciència tornar a l’escola, etc; però normalment és el contrari i a causa d’això, algunes persones que pateixen una sèrie de síndromes, aquests els anomenem “el síndrome postvacacional”. La gent que els pateix solen ser més aviat els nens. I aquests síndromes consisteixen en desequilibris fisico-psíquics (depressions, insomni, tristesa, entre d’altres) que solen marxar al cap d’uns dies però, en els casos més extrems, podria durar fins a dues setmanes, és a dir, més o menys fins que la persona s’ha acostumat de nou a l’ambient del treball, etc.

El principal causant d’aquest síndrome acostuma a ser al canvi d’horari, després també tenim el canvi de ritme diari, les hores de menjar i sobretot l’activitat social. Una manera d’evitar-lo és per exemple, tornar l’àmbit del treball uns dies abans de que acabi l’estiu perquè el cos s’hi vagi acostumant.

Normalment, quan tornem a començar l’escola, pensem que encara queda molt per les vacances i això ja ens porta una altre cop al síndrome postvacacional, però si ens proposem començar de nou amb energia i pensant en positiu, és possible que la tornada no ens afecti tant.

Sandra

Els pírcings m’encanten, sempre m’han agradat. Fa uns anys que en volia un al nas. Quan li vaig dir a la meva mare, em va contestar amb un no rotund, però, desprès, em va veure tan segura del que volia i tan decidida que al final em va deixar i el meu pare no va oposar-s’hi, ja que des de el principi em deia que si estava convençuda, tirés endavant.

Un dissabte que estava a Premià, vaig veure una botiga de pírcings i tatuatges i vaig entrar per a preguntar els preus i mirar com era el lloc. El lloc estava bé, tenien cura amb la higiene i em va semblar adient. Vaig decidir ferme’l. Estava molt nerviosa, només quedava mitja hora i no deixava de menjar-me el cap pensant si faria gaire mal.

Finalment, em van fer pujar unes escales fins arribar a una petita sala. Vaig estirar-me a la “camilla”. Després de desinfectar-me el nas i posar-me una mena d’esprai, la noia va agafar l’agulla. El cor em bategava a cent i vaig tancar els ulls amb força. Va ser ràpid, sense adonar-me l’agulla ja havia passat i la noia començava a posar-me el pírcing. La veritat és que em va fer més mal quan em va posar el pírcing que quan em va clavar l’agulla, i mira que en tenia, de por!

Ara, després d’uns mesos, ja tinc el pírcing al nas que tant volia! Sóc realment feliç!

Carla

La meva mare sempre em diu que m’hi assemblo moltíssim. No la vaig arribar a conèixer i per això li vull dedicar aquestes línies.

Va morir de càncer quan la meva mare tenia només 16 anys, per ella va ser un cop molt dur. Jo no em puc ni imaginar què faria ara sense ella, la veritat és que va ser molt valenta, va encarar la vida i va saber tirar endavant.
En efecte, parlo de la meva àvia. Es deia Sacramentos. Tenia tan sols 53 anys quan aquella malaltia li va arravatar la vida. En aquella època la ciència no estava tan avançada com ara i era tot molt més difícil.

Quan jo era petita ningú sabia a qui m’assemblava, fins que un dia, la meva mare es va adonar de sobte i li va dir al meu avi: “s’assembla a la mama!”, tinc els seus ulls, el seu nas, la forma de la cara. Fins i tot la mateixa ondulació de cabell. Això la va alegrar moltíssim, però sobretot a mi, perquè ja que no l’he arribat a conèixer és com si tingués una part seva. És una sensació difícil d’explicar.

Paula

Aquesta nit he tingut un somni. No recordo com era, encara que he intentat fer-ho moltes vegades, no ho he aconseguit. Només he aconseguit recordar els sentiments i les sensacions que he tingut durant aquest, ja que han sigut profundes, i he tingut cert malestar a causa d’elles.

No se què devia somiar, però he passat molta por, nervis i força estrès. Això m’ha acompanyat gran part del dia. He esperat una mala notícia, una discussió… Algun moment del dia que em fes sentir igual que el somni.

Això no ha passat. El dia ha anat rodat. Me n’alegro molt, realment, però també em sento estúpida, ja que per un somni he passat tot el dia esperant un succés dolent… Ni que tinguéssim la sort de saber gràcies als somnis les possibles desgràcies properes. Si fos així, estaríem sempre preparats, no ens doldrien tan els moments dolorosos de la vida.
Però no tenim aquesta sort. Hem d’aixecar-nos cada dia sense saber com anirà el dia. Un dia que semblava meravellós pot acabar sent un desastre, i un dia horrible pot acabar sent el millor. Tot i que realment, aquests canvis inesperats, tan els bons com els dolents, són aquells que ens fan créixer, aquells pels quals, ens enfortim i canviem poc a poc, ja que no es poden canvia, perquè precisament no te’ls diu el somni de la nit anterior, no te’ls esperes.

Jo,probablement, continuaré tenint somnis que em facin esperar el pitjor dels pitjors, i d’altres pels quals esperi un gran moment, però espero, que cada dia hi hagi sorpreses gràcies a les quals vagi creixent, amb el temps.

Marina

Hoy domingo 23 d’Octubre de 2011, a las 16:56 horas en Malasia, ha fallecido el piloto de Moto Gp Marco Simoncelli.

Marco Simoncelli ha fallecido tras haber tenido un trágico accidente con su moto. Simoncelli ha intentado salvar la caída de su moto, y esta misma le volvió a reconducir a la pista. Donde se encontró con Colin Edwards y Valentino Rossi,ambos pilotos no pudieron evitar embestirlo, y eso le causo una parada cardiorespiratoria.

Todos los que estábamos viendo esta carrera, nos habíamos dado cuenta de la gravedad del accidente,muchos de nosotros volvimos a recordar la muerte de Shoya Tomizawa, que falleció hace un año y cuatro meses.

Sus familiares, pilotos y amantes del motociclismo estamos hoy de luto por esta muerte tan injusta.

Simoncelli era un joven piloto de 24 años,con un gran personalidad, carisma y valentía. Marco ha fallecido donde hace tres años se proclamó ganador de 250 cc, pero bueno ha fallecido haciendo lo que más le gustaba, pilotar su moto.

Sin duda hoy es un día muy doloroso para todos los amantes del motociclismo

PD: Nunca te olvidaremos 58!

Rosa Puertas