LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquelles nits en les quals surts al carrer i mires cap amunt i ho veus tot buidat.

Mai us heu preguntat: perquè estem “surant” enmig d’aquest espai, ple de coses que ni tan sols coneixem? Com aquestes petites llumetes que veiem brillar amb la seva llum pròpia i li solem anomenar estels, o els planetes, que inclòs el nostre van donant voltes al voltant del Sol, i sense anar mes lluny, aquest satèl·lit denominat Lluna, que té la seva pròpia òrbita al voltant del nostre planeta i que ens convida a veure tots els seus moviments rotatius al llarg d’uns nou dies, però tot i així sabem que des de la Terra no es pot arribar a veure completament, només veiem un petit percentatge de tota la seva superfície, però gràcies a la tecnologia i a investigacions l’home ha arribat a trepitjar la Lluna.

Bé, l’home a part de la Lluna no ha trepitjat res més de tot el que us he explicat del “desconegut”, però sí ha inventat i enviat un robot a Mart, que és el planeta més proper a la terra i amb unes característiques semblants, la “missió” d’aquest robot és passejar-se pel planeta per estudiar el clima, la composició de la seva atmosfera, buscar aigua congelada en els seus pols o a l’interior del sòl.

La veritat és que espanta pensar que si no hem arribat al planeta amb més semblança i proper de la Terra. Que serà de tot lo demès?, imaginant-me que la superfície de tot l’espai és incalculable, se’m posen els pèls de punta.

Patricia W.

La vida, és complicada en molts aspectes, però una cosa que ens passa a tots els éssers humans i que tots compartim són els sentiments; Tristesa, ràbia, amor, etc. El problema d’aquest últim és que no t’adones de la importància de tenir algú o la companyia que et fa, fins que la perds o t’enfades amb aquella persona. El que vull dir és una cosa difícil d’expressar tant en una conversa com per un escrit; estic parlant de l’amor.

Aquesta paraula ens és familiar a tothom, amor significa que confies en una persona i que ella confia en tu. Però per culpa d’aquest sentiment s’origina el pitjor mal que li pots fer a una persona: Fer-li mal al cor. I és en aquest casos quan penses: l’odio. Però més tard, quan sents aquella nostàlgia i tristesa, tornes a pensar: vull tornar amb ella.

A vegades aquest amor només el sent una de les dues persones. Això fa que l’altra se senti malament, amb un sentiment d’impotència o simplement sentir-se malament amb un mateix. El pitjor és quan t’adones que ella no vol saber res de tu encara que ho desitgis amb l’ànima. I aquest mal que t’ha causat sense saber-ho, costa molt de tapar perquè no és un mal físic, és un mal constant; perquè cada vegada que parles amb ella o només la veus et fa pensar en el que en un temps havies sentit per ella.

Pol

Des de sempre sabem que hi ha moltes maneres de veure les coses, i també sabem que hi ha unes que són millor que altres.

Sobre aquesta reflexió, l’altre dia vaig veure un vídeo on apareixia un invident que demanava caritat a través d’un cartell on hi deia “No puedo ver, ayúdeme”. Una part molt escassa de la gent que passava li donava diners, fins que una dona s’acostà i li canvià les paraules al cartell, on va escriure “Hoy es un día precioso y no puedo verlo”. Va expressar amb diferents paraules allò que l’home volia dir i, gràcies a ella va obtenir més monedes que no pas amb l’anterior cartell.

Un altre exemple: un dia d’estiu, anant amb el meu pare amb tren ens varem topar amb un home que demanava mentre tocava l’acordió. Quan aquest passà a recollir almoina, el meu pare li va donar. Al veure-ho, una dona a prop nostre es va queixar, indignada. La qüestió és que, si aquell home hagués passat a demanar diners sense fer res per aconseguir-ne, el meu pare no li hauria donat res, però pel contrari, l’home va esforçar-se per obtenir una recompensa.

El que vull dir amb això és que, per molt pobre que siguis o per molt malament que et puguin anar les coses, hi ha molts camins diferents a triar i, si en comptes de llençar la tovallola et dignes a mirar el món des d’un altre punt de vista i t’esforces per aconseguir alguna meta, de segur que aconseguiràs viure millor.

Júlia Reina

Avui el meu escrit anirà sobre el meu veí. És un home molt correcte, quan ens creuem pel carrer passejant els gossos em saluda amablement amb un somriure. No tinc cap queixa, no fa soroll per les nits, no fa grans festes al seu jardí fins la matinada, no crida, però hi ha una cosa que no suporto:

Els dissabtes és el dia que dormo més. M’aixeco bastant tard per poder recuperar les hores de son perdudes de la setmana. Encara que porti deu hores dormint a vegades em quedo fent el “ronso” al llit, només per assegurar-me de que he descansat suficient. Però ja porto uns quants mesos escoltant un soroll que em xafa tots els plans. Cap allà a les vuit i mitja del matí començo a sentir al meu agradable veí que encén la màquina de tallar la gespa. Clar, a mi aquest soroll em desperta, a sobre no s’està deu minuts tallant la gespa que enseguida et pots tornar a dormir, sinó que s’hi està una bona estona. Tot això comporta que, cansada de sentir el soroll, m’aixequi del llit, probablement de mal humor, i vagi tot el dia com un fantasma. Així que des d’aquí, si algú llegeix aquest escrit i es sent identificat amb el meu veí, que pensi en els seus veïns que estaran desitjant que talli la gespa a les 10 del matí.

Alba

Aquest any no he fet unes vacances normals, la meva família i jo vam decidir anar-nos de creuer per les illes gregues. Ja havia preguntat a la gent que hi havia estat abans, si els va agradar, la majoria van dir si, altres van dir no i alguns van comentar que les tenies que veure amb els teus propis ulls. Al cap d’una setmana ja hi era, la primera illa, em va enamorar. Santorini és un poble enlairat a dalt d’unes muntanyes les quals estan envoltades d’una aigua neta i transparent, no com les d’aquí. Només arribar-hi vaig sortir al balcó, els meus veïns, americans, no paraven de senyalar al mar i una de les nenes petites cridava. Quan em va donar per mirar, vaig veure allà nedant al costat del vaixell una manada de dofins, potser eren quatre o cinc, quina meravella! per pujar-hi vam tenir que agafar el telefèric, ja que L’altre opció era pujar amb burro les al menys mil escales que hi havia, i el burro no es un animal que em caigui especialment bé. Una de les altre illes va ser Mikonos, diuen que es una illa de turisme Gay, i us puc assegurar de que es totalment cert, però l’encant d’aquell lloc és inimaginable, les platges de Mikonos van ser les maques que he vist mai: l’aigua era tan cristal·lina que es veien tots els peixos sense tenir-te que comprar ulleres de busseig, és mes, si allargaves la mà, era possible que algun peix s’acostés a tu. Les platges estaven recobertes de tumbones amb sombrilles, allò semblava el carib. La gent a Grècia no anava amb cotxe, quasi be tota la població es desplaçava amb motos o sobretot quads, hagués donat el que fos perquè m’haguessin deixat conduir un!

Els segons, els minuts, les hores en aquells llocs van ser únics… allà vaig ser capaç d’oblidar el passat, d’oblidar els problemes, d’oblidar a les persones . A Grècia em vaig trobar a mi mateixa, i no ho oblidaré mai.

Paula

Muchos fines de semana me los paso en el camping de Ampuria Brava, con los amigos y la familia. En el camping se puede hacer de todo, desde ir a darse un baño en la playa, en la piscina, hasta hacer una excursión en bici, hacer kitesurf, estar con el ordenador, jugar a ping-pong… Pero es que llevo tantos años yendo, que ya se me hace pesado, no solo el hecho de estar allí, sino el hacer el viaje con el coche y sobretodo el no poder quedar con los amigos los viernes, porque tenemos que ir pronto.

Por suerte ya se ha acabado, y a partir de ahora estaré todos los fines de semana en casa. Pero por otra parte también echaré de menos estar en el camping con los amigos, poder hacer lo que me de la gana y sobre todo esos días que cogíamos la KTM de mi padre y nos hacíamos unas vueltas por la zona.

En fin, supongo que aunque no me guste mucho estar allí, al final tendré ganas de volver.

Marcos Giménez

Simplement mala sort. Les lesions no són benvingudes. Fa dos anys en vaig tenir una de gran, em vaig trencar el lligament creuat anterior. És una lesió important per a una persona esportista com jo.

Tot va començar l’últim dia de les colònies de segon. Estava esquiant quan de cop vaig ensopegar amb una noia. Els dos ens varem fer mal, però jo més. Al principi pensava que només seria un cop de res, però estava molt equivocat després del que em va dir el metge. Havia de fer repòs durant una gran temporada. Perquè només m’havia esquinçat el lligament.

Tot anava molt bé, fins que un dia, a la classe vaig fer un malt gest. En aquell moment em vaig trencar el lligament creuat anterior per complet. Feia molt de mal, vaig anar directe a l’hospital.

Al cap d’un temps vaig decidir operar-me. Era la meva primera operació i com tot estava molt nerviós. Tot va sortir a la perfecció. Recordo que quan em vaig despertar no parava de dir tonteries.

Per sort, després d’un any i mig dur de recuperació puc tornar a fer esport tal i com el feia abans. Ja que per mi és molt important.

Carles

Me gustaría hablaros de mi abuelo Miguel, que falleció hace ya dos años.

Él era un hombre de pueblo, que siempre llevaba su boina, su chaleco de cuadros, su camisa remetida por dentro de los pantalones y sus zapatillas, que solo podían ser marrones o negras. En sus edades mozas (como él diría) era un chico atractivo, que consiguió conquistar a mi abuela, que también era muy bonita.

Siempre tenía algún chiste o alguna anécdota que explicarnos. Sus maravillosas anécdotas…Esas que aunque pasaron hace años aún las recordaba. ¡Eran únicas! Igual que lo cruasanes que nos traía…Cada domingo, a mis padres y a mis tíos nos traía cruasanes para desayunar; yo me levantaba muy pronto e iba a la puerta para recoger la bolsa, él pasadas las once venia a casa para asegurarse de que las habíamos recogido, era como cada domingo.
Cada año lo vamos a visitar todos los días que podemos. El próximo martes es 1 de noviembre, el día de Todos los Santos, así que le llevaré nuestras flores preferidas, las rosas blancas.

Echo de menos tus anécdotas, tus cruasanes, nuestras caminatas por la montaña…te echo de menos . Bien sabes que no te olvidaremos nunca. ¡ Te quiero yayo!

Marta

Des que estic a l’ESO, sempre m’ha costat molt al principi de curs estudiar pels primers controls.
Quan anava a l’escola treia unes notes força altes i mai havia suspès una assignatura. Ara, cada curs que vaig passant, els temes són més difícils i s’ha d’estudiar més. Ja no trec aquelles notes tant boniques de veure, ara són gairebé totes de 5 i 6. Jo crec que són notes baixes perquè em fico les piles al 2n trimestre, i no pot ser. Quant feia 1r d’ESO, vaig començar el curs molt malament, i a la preavaluació moltes assignatures em quedaven suspeses. Hi havia un comentari de la tutora que no em va agradar gens sobre les meves notes i a partir d’aquell moment, les notes van canviar moltíssim, a millor!
Aquest curs ha començat més o menys com els anteriors, però ja he après la lliçó: ficar-me a estudiar de valent i des del primer dia.

Pau

Tinc la gran sort de no poder recordar cap etapa de la meva vida on ella no hi aparegui. És molt més que una amiga, no puc dir que sigui com una germana, lo nostre no té res a veure amb cap tipus de relació familiar, de fet, no té res a veure amb cap tipus de relació descriptible. És simplement nostre, ella ho entén, jo ho entenc i és perfecte pel simple fet de que nosaltres ho entenem.

Considero que després d’haver crescut juntes, estem connectades d’alguna manera. Em refereixo a que és perfectament capaç d’interpretar cada moviment meu, cada ganyota.

No puc fer veure que alguna cosa m’agrada sense que ella sàpiga la veritat, no puc estar trista sense que ella m’ho noti, sempre és capaç d’actuar de la manera adequada al moment adequat i per això l’estimo.

Pot sonar típic, però qui ens coneix sap que és veritat.

Sempre hem tingut diferents punts de vista sobre molts temes, i això ha generat moltes i moltes discussions. Moltíssimes. Així que si seguim sent amigues, imagineu tots els bons moments que hem tingut que passar perquè ens surti a compte… moltíssims.

I és que no puc passar dos minuts amb ella sense riure. Només amb ella he arribat a riure fins el punt de no poder respirar, aquell que et fan mal les galtes i et ploren tant els ulls que l’únic que vols fer és parar i intentar calmar-te.

Amb ella no tinc vergonya, sóc com sóc, no m’amago. Amb ella el temps vola i tot sembla més fàcil, més divertit.
Ara ella està a Canadà. Mai havíem estat tant de temps separades i la trobo moltíssim a faltar. Però a mi no em cal tenir-la lluny per saber que la necessito, sempre hem sigut amigues i sé que és probable que en el futur no ho siguem però sempre recordaré aquella amiga meva amb els cabells arrissats.

Laura.