LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir, a la classe de socials vam participar en un debat sobre les eleccions del 20-N. Cada grup representava un partit, el meu era CiU, i havíem d’exposar les idees que teníem per sortir de la crisi. Jo vaig parlar de la sanitat i de l’educació i, tot i que estava una mica nerviós, me’n vaig sortir força bé i espero treure bona nota. Però fer aquest treball em va fer pensar en la situació actual en que es troba el nostre país i si aconseguirà el PP, que segurament guanyarà les eleccions, ajudar-nos a sortir de la crisi. Tot i que no ho crec, espero que millorin una mica les coses ja que la taxa d’atur és molt elevada i hi han hagut un munt de retallades en el sector sanitari i l’educació.

Adrià

Poca vergonya, capsigrany, irresponsable, son alguns dels adjectius que em va dir el meu pare en veure les notes de 3r. ESO. Sincerament ja n’era conscient del error que havia comès, però en aquelles circumstàncies no val la pena discutir. També s’ha de dir que el pare tenia motiu per esbroncar-me.

Sort que va arribar el meu germà amb una quantitat de suspensos considerable. Va intentar entrar d’incògnit però el van enxampar de seguida. El meu pare va deixar d’escridassar-me i va guardar-se crits per al meu germà, perquè sabia que no li havien anat gens bé.

Li vaig acabar demostrant al pare que havia après del meu error aprovant-les totes en les recuperacions i accedint a 4r. ESO sense pendents.

Aquest any de moment a la preavaluació tot i que no té la menor importància, tan sols me n’ha quedat una, castellà, ho intentaré solucionar com sigui.

Jordi Xiville

Avui, visita amb els de quart a la colònia Vidal de Puigreig. No era la primera vegada que hi anava, ni la segona. Potser la tercera? Com a mínim, perquè recordo alguna altra visita amb pluja i fang, com avui, però també em venen a la memòria els mateixos carrers plens de sol, sota un cel ben blau.

Avui la grisor del dia feia que em fixés més en els aspectes lúgubres de la història de la colònia. L’explotació de l’home per l’home, les llargues jornades de treball, la submissió de les dones, el control ideològic, l’absència de seguretat… Però per damunt de tot, el fet que aconseguir viure en aquestes condicions a la colònia fos envejable. Com devia ser la vida dels que no havien aconseguit treballar en aquell “paradís”! El realment colpidor de tot plegat és la misèria necessària perquè una vida així sigui un somni.

Era fa cent anys, i segueix essent ara. Quanta misèria cal perquè mil·lers de persones s’aventurin en fràgils pateres a la recerca del seu somni! Quanta misèria cal perquè milions de persones dels països del sud somiïn amb treballar per sous ínfims per produir el que nosaltres consumim a bon preu!

Dura i sense màscara o endolcida per paternalismes de tota mena, l’explotació segueix tan vigent com sempre. En diuen mercat: i al mercat les persones, es compren i es venen. I el més important de tot plegat és aconseguir que, de tot plegat, ningú no en tingui la culpa. És la vida!

Josep Maria

L’esport és una activitat molt habitual en la vida de les persones: els nens quan surten de l’escola van al seu entrenament quotidià. La gent quan surt de treballar o els caps de setmana se’n va a córrer pel passeig de la platja, altres van al gimnàs on practiquen una miqueta de cada cosa i en el meu cas jo faig gimnàstica artística.

Són moltes les raons que motiven a la gent a fer esport. Volen sentir-se sans, volen mantenir o recuperar la línia, volen estar en forma… Però un benefici secret de l’esport i que molts no valoren, és que ajuda a evadir-se i a sentir-se bé mentalment. Jo no busco en l’esport mantenir la línia ni mantenir-me en forma, sinó que m’ajuda a escapar de la meva rutina i a canviar d’ambient… L’esport també t’ajuda a pensar, a veure les coses clares i alliberar-te de les tensions de la vida.

En definitiva l’esport és una vivència física i psicològica insuperable que ens ajuda a escapar de les nostres rutines.

Marina

No sóc perfecta, si fos perfecta, no estaria aquí, estaria en un món perfecte i tindria una vida perfecta.

Pel simple fet de què vull fer-ho tot bé a vegades m’equivoco. El meu pare diu que equivocar-se és de savis. Hi ha vegades que una equivocació no té importància però hi ha vegades que en té molta. Quan ja has comés un error no val la pena lamentar-se, s’ha de buscar la millor solució per afrontar-lo.

Sempre m’ha costat reconèixer els errors que faig, encara no entenc per què mentim, i potser no ho entendré mai. Jo sé que mentir no està be, i sé les conseqüències que això comporta però tot i això menteixo, però el que està clar és que les mentides no porten enlloc.

Tan debò existís una màquina especial per tornar enrere i no cometre estupideses que després et puguis penedir. Hi ha ocasions que quan t’equivoques les coses no s’arreglen amb un simple “Ho sento”, tan sols són paraules. Recuperar la confiança d’algú a qui has fallat és difícil però no impossible perquè l’afecte i l’amor cap a una persona val més que mil paraules.

Ainoa

Des de que sóc petit sempre m’ha agradat molt fer esport. Sempre, quan acabava el cole anava al poliesportiu de Can Banús a jugar amb els meus amics a futbol, a mi no m’agradava del tot. Però sempre veia gent jugant a bàsquet i jo hi volia jugar. Jo i dos amics meus ens vam apuntar i des d’aquell moment em vaig “enamorar” d’aquest esport.

Quan érem petits no jugàvem molts partits, i a mi això no em va agradar, però a mida que ens vam fer més grans jugàvem partits cada dissabte i fèiem molts tornejos. Un dia em van cridar per anar a fer unes proves per la selecció del Maresme de Bàsquet. Jo i un amic meu ens van seleccionar per jugar amb altres nens del Maresme per jugar amb els més bons de cada comarca. Fèiem molts tornejos i ens ho passàvem de conya. Però només eren dos anys amb la selecció i els mes bons els van agafar per jugar amb la selecció de Catalunya. Per llàstima no ens van agafar ni al meu amic ni a mi, això em va entristir una mica.

Mica en mica que he anat creixent hem tingut molts entrenadors i amics que s’han anat del nostre equip, però després jugues contra ells en altres equips i quan s’acaba el partit m’agrada parlar amb ells i saber com els hi van les coses.

Quim

Fa tres setmanes es va produir una gran pèrdua en el món del motor. Sempre m’ha aficionat aquest esport, afició que he heretat del meu pare. El diumenge 23 d’octubre estàvem veient els dos junts la carrera de motos, com sempre. Tot anava bé, sense cap sobresalt important. De sobte Marco Simoncelli va caure, i va ser atropellat per Collin Edwards i Valentino Rossi. Encara tinc la terrible imatge gravada al cap.

Ell era un dels meus pilots preferits, a la pista era agressiu, no tenia por i arriscava tot el que podia per aconseguir avançar, fora de la pista era dels pilots més agradables, propers i divertits de la graella. La seva manera de pilotar no l’ajudava a fer amics, però era aquesta valentia precisament la que el convertia en un dels pilots més prometedors, fins i tot deien que seria el proper Valentino Rossi, no només perquè era un boníssim pilot, també pel seu caràcter

La seva mort, tant a mi com a molts aficionats, em va afectar. Gràcies a la seva simpatia és va guanyar l’afecte de milions de persones. Mai l’oblidarem.

D.E.P. # 58

Núria

Cada dia, en acabat de llevar-me, sempre intento recordar el que acabo de somiar. És molt interessant. Als somnis tot és -normalment- un món idíl·lic de fantasia, o bé situacions de la vida real en què et poden passar coses que tu, conscientment, no arribaries a pensar-hi mai.

En ocasions, en els somnis puc predir uns segons del que em passarà l’endemà. Ho sé, perquè al dia següent tinc el que s’anomena “deja vu” i faig exactament el que veig en la reproducció de la meva ment quan dormo. Aquests breus fragments de futur no són res en especial, no són conversacions, ni tan sols puc diferenciar algú. El que em permeten veure les meves premonicions són simplement les meves mans. Les meves mans fent simples gestos com agafar un bolígraf d’una determinada manera. Em resulta molt extraordinari i potser, un dia podria arribar a somiar amb una situació determinada com, per exemple, un accident.

També hi han altres tipus de somnis, els malsons. Els malsons són complicats i a vegades poden fer realment molta por. Les meves experiències en quan els malsons m’han deixat bocabadada.

És rar, però aquest món del subconscient em té molt intrigada i cada nit em pregunto “Què em deu preparar avui la meva ment?”

Maria

La veritat és un tema difícil de tractar. La veritat es que aquest tema se m’ha acudit pensant en la pel·lícula de Truman. Nosaltres entenem que quan algú menteix no és de fiar, no és una bona persona. En canvi quan es diu la veritat es pot fer més mal que mentint. O sigui que és millor dir-li a una mare que el seu fill ha mort dignament (suposant que és una mentida), o que ha mort per traïdor. Jo crec que la primera opció es la més adequada.

Al que vull arribar és que les mentides no s’han de dir per salvar-te d’algun mal moment, sinó que s’han de fer servir per ajudar a la gent, per no fer patir. Però la veritat és que jo menteixo més per salvar-me a mi. Tant si es en el per què he arribat tard a casa, si he suspès algun examen o si he recollit la casa…

A la història d’en Truman es dóna a entendre que tota la seva vida és una mentida i ell esta lluitant constantment per saber la veritat. La nostra societat es beneficia molt més de la mentida que de la veritat. Això es veu en la política, marketing, comerç… Gràcies a la nostra capacitat per creure’ns les mentides, els polítics poden fer la seva feina, els comerciants la seva… És a dir ara mateix no sé què seriem sense mentides.

Gerard

Des que els meus tiets se’n va anar a viure a Sevilla i van tenir a la meva estimada cosina, no deixo d’anar cap allà. L’any passat hi vaig anar com unes set vegades, sis acompanyada pels meus pares o la meva àvia i una que hi vaig anar jo sola.

Tot va començar un dia que li vaig dir a la meva mare que volia tornar a anar a Sevilla, però ella em va dir que no tenia moltes ganes d’anar-hi i em va posar l’excusa de que jo no podia faltar a classe simplement per anar-me’n de viatge. Jo no estava d’acord amb el que ella em va dir, i tot i que tenia raó de que no podia faltar a l’institut per anar-me’n a Sevilla, li vaig proposar d’anar-hi al juny per les vacances d’estiu. Ella em va seguir dient que no, aleshores li vaig preguntar que aquest cop per quin motiu era, ja que l’excusa de que no podia faltar a classe ja no servia,llavors em va dir que a Sevilla a l’estiu fa massa calor i que no tenia ganes de sortir al carrer per morir-se de calor, però tampoc volia estar tot el dia tancada a casa morta d’avorriment.

Després de discutir una estona li vaig dir que si ella no volia anar-hi que es quedés a casa, però que com a mínim em deixes anar a mi. Al principi no li va semblar molt bona idea, i em va dir que ja parlaria amb el meu pare, aleshores vaig pensar que si convencia al meu pare abans de que la meva mare parlés amb ell, ell la podria convèncer a ella, i això és el que vaig fer.

El meu pare va estar d’acord i al final la meva mare m’hi va deixar anar, només espero que la pròxima vegada que hagi d’anar jo sola, em diguin que sí a la primera, per estalviar-nos tot el temps que vaig estar insistint, i també estalviar-nos tot el temps que vam estar discutint la meva mare i jo.

Judith