LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de ben joves tenim responsabilitats que hem de complir. Entre elles està la de fer els deures i estudiar per a l’escola. A mi, per exemple, no m’agrada fer els deures, però com sé que els he de fer, els faig. Però a l’hora d’estudiar per a un examen em costa molt de concentrar-me. I sé que si vull aprovar, hauré d’estudiar encara que no vulgui. És la meva responsabilitat fer-ho. Tot i així, ara decideixo no estudiar per a l’examen de demà i, en canvi, faig aquest escrit que tinc de deures. Sóc conscient que, si no he estudiat, segurament suspendré l’examen.

Molts cops ens veiem obligats a fer coses que no volem. I les hem de fer perquè és la nostra responsabilitat. Això em passa a mi amb els meus pares, ja que em diuen que he de fer un munt de coses, però no veuen que no puc fer-ho tot. Sempre els hi dic que no m’estressin, però en part sé que ho fan perquè jo millori en els estudis i m’adoni que la vida no és un camí de roses… Jo sé que ho he de fer, però també tinc el debat dins meu de què és el que jo vull fer en realitat. No m’agradaria defraudar-los, ja que m’ho han donat tot per a mi i per als meus germans. Però hi ha alguns moments que no puc més i voldria tirar la tovallola… Llavors és quan entro en conflicte amb mi mateixa i em pregunto: “És això el que realment vull?”. Tot i així, tinc clar que faré alguna cosa en un futur pròxim i haurà de ser qualsevol cosa que m’apassioni. Allò que hagi de fer, vull que surti perfecte per poder sentir-me orgullosa de mi mateixa.

-Ara?
-Sí, Mario, sí!
-Encara són les quatre…
-Ara!
Els deures són molt avorrits, però necessaris per poder decidir amb llibertat quan siguis gran. A més, serveixen per aprendre, ser més obert, rebutjar la ignorància i ser independents de tothom, ja que si no tenim coneixement no podem ser lliures. També, gràcies als deures, podem tenir una millor consciència de tot el món en general. Però per fer els deures s’ha de tenir responsabilitat. I això és una cosa que realment ben poca gent té… I aquestes persones són les que podrien treure bones notes i arribar a ser alguna cosa en la vida.

Des de petit que m’agrada jugar a videojocs d’acció en primera persona o d’estratègia. Jugar a qualsevol joc és un plaer, però necessita temps. Quan era més petit això no era cap problema, ja que disposava de tot el temps que volia, però ara ja no el tinc perquè hi ha més responsabilitats, sigui a casa o a l’escola. I això representa que no puc permetre’m el luxe de gaudir fent només el que m’agrada, però tot i així, ho faig… Crec que a diferència del que molta gent pensa (que el temps dedicat als videojocs són hores perdudes), les hores invertides per no estar estressat o preocupat són hores per estar feliç. Però aquesta mentalitat m’ha portat a repetir curs. Per tant, a partir d’ara, hauria de replantejar-ho millor.

Em sembla increïble que només en un mes s’acabi aquest any i comenci un altre de nou, amb moments i experiències noves. És impressionant el fet que ja hagin passat gairebé 365 dies. Això vol dir que tinc més moments i més records en el meu cap, que probablement d’aquí a un temps ja no recordaré, però que potser m’han fet canviar i marcar un abans i un després. I si en un futur em parés a pensar, el més probable és que m’adonés d’això. Ara mateix, sí que puc notar els canvis en el passat, com per exemple, si he canviat com a persona o si tots els que estaven abans amb mi, actualment encara hi són. Així que com més moments visquis, més canvis notaràs.

Gairebé les úniques persones que t’acompanyaran sempre i t’ajudaran en tot seran els de la teva família, malgrat alguns amics que sempre hagin estat amb tu o bé la teva parella. Penso que el problema realment està quan ens adonem massa tard del que ha passat o si, fins i tot, no ens adonem prou i seguim cometent encara els mateixos errors.

Potser d’aquí a un mes, en un dinar en família, el més probable és que trobem a faltar a algú de nosaltres, però penso que hem de comprendre que tots els que hi falten ja han format part dels moments de la nostra vida, siguin bons o dolents.

La meva germana se n’ha anat de vacances i ens ha deixat a càrrec de la seva gossa. Nosaltres ja tenim un gos i ara la meva mare els hi ha de donar menjar, treure’ls a passejar i cuidar-los a tots dos. Així que li vaig dir que als matins, quan fa més mandra, ja els trauria jo. Però m’haig de despertar més aviat per fer-ho i això no em ve de gust. I a més, també perquè a la meva mare no li va agradar la idea de quedar-nos amb la gossa, ja que cuidar de dos gossos suposa més del doble de feina. Així que traient-los jo, li estalvio molt de treball a la meva mare.

Una llei és una norma jurídica dictada pel legislador, en què es mana o es prohibeix alguna cosa d’acord amb la justícia. Si no s’obeeixen aquestes normes, la persona serà sancionada.

La nostra societat està regulada per una sèrie de lleis i normes. Totes aquestes, s’han de respectar perquè en cas contrari, la persona estarà obligada a ser castigada. Aquestes lleis ens ajuden a separar el que és bo del que és dolent dins d’una societat. Per això, sense les normes no podríem conviure en pau, ja que tothom faria el que volgués i més d’una persona sortiria perdent.

Moltes de les lleis imposades són injustes per algunes persones, per això moltes vegades m’agradaria viure en un món completament lliure, sense lleis i que les persones busquessin la seva pròpia harmonia. Però estar en un món sense cap llei seria impossible, ja que no totes les persones tenen el benefici d’ajudar a altres i no tothom fa actes bons. Per tant, no penso que les lleis estiguin lligades a la llibertat d’una persona.

Que seria del món sense les lleis? Aquesta és una de les preguntes que moltes vegades em faig a mi mateix. Penso que la societat seria completament diferent de la d’avui, molta gent faria actes malèfics i dolents, i no serien castigats. Les persones no s’ajudarien entre elles i hi hauria un caos immens en el món.

La meva conclusió és que les lleis són essencials per tenir un món just i castigar a les persones que no fan actes bons dins d’una societat. Les persones sense cap acte dolent es beneficiaran per elles mateixes i les persones que són dolentes amb els altres o fent actes malvats, tindran el càstig que es mereixen.

Tinc un germà petit que la meva mare em fa cuidar a les tardes quan els meus pares treballen i és una obligació que no puc evitar. Tinc el deure de vigilar-lo però, al cap i a la fi, no només és el meu deure. Quan vull passar les tardes amb els meus amics, ell sempre ha de venir amb mi i em sento molt incòmoda quan l’haig de vigilar davant d’ells.

En aquesta obligació haig de ser prudent amb les accions que faig conscient o inconscientment perquè si alguna cosa falla, pot acabar perjudicant-lo a ell i als altres que l’envolten.

Haig d’estar al càrrec de tot el que succeeixi durant aquell període de temps en el que els meus pares m’han deixat al meu germà. Així podré demostrar que sóc moralment responsable.

M’acabo de despertar, crec que no vull sortir del llit. M’intento tornar a dormir però sempre hi ha el típic veí pesat que es posa a fer soroll de bon matí. Un veí que pica la paret amb algun objecte, probablement un martell. Però qui fa això a les 9 h del matí?
Penso que és millor aixecar-me, ja que he d’anar a esmorzar i no aguanto més els cops. Baixo les escales i me’n vaig a la cuina. En arribar, veig que no hi ha pràcticament cap cosa que em vingui de gust i decideixo tornar a pujar a veure si puc tornar a dormir. En estirar-me al llit, amb el soroll del veí, no puc ni tancar els ulls.
Penso que no puc ser l’única persona que li deu passar això. Però ja ha passat mitja hora i no crec que aguanti fins a les dues sense menjar. Així que acabo pensant més en el que haig de fer (aprofitar el temps) que no pas en el que vull (quedar-me dormint), resolent així els problemes del veí i de la gana.

Fa un dia apagat, un dia gris, un dia d’aquests que jo sempre he relacionat amb la tristesa, tal com seria un dia solejat amb l’alegria. Em veig en cor d’aprovar aquest curs però, per fer-ho, necessito tenir una certa responsabilitat de no perdre el bon ritme d’estudi. He de centrar-me en els meus deures i en les meves responsabilitats i més encara quan hi hagi la setmana d’exàmens. Tot i així, penso que cada dia és bo tenir una estona de relaxació o de temps lliure (sempre després d’haver acabat la feina) per descansar la ment. Sentir-te lliure de deures és una sensació fantàstica!