LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hoy tendría que ser un día para pasar en familia, pero ya se sabe que en navidad la gente se pone mala por casualidad, cuando toca comprar los regalos ir a casa de los abuelos, de los tíos, de los primos, y ese es el caso de mi padre, hoy tendría que estar en mi casa toda mi familia, mis tíos, mis abuelos, mi primo, pero mi padre cada año se pone malo, no sé si será por la crisis, por el dinero que valen los regalos o por el miedo a ir al paro, pero cada año igual, pero este año es muy raro, porque siempre se pone malo para no ir a casa de mis abuelos, ya sabéis cuestión de suegra.

Ahora os voy a contar como vivimos mi familia y yo el día 1 de enero, en casa de mi tía Merche o más bien dicho Mercedes, la verdad de las tres casas que vamos por navidad es la que menos ilusión me hace pero este año fue diferente.

Porque descubrimos un juego nunca visto: el bingo, y yo con la suerte que tengo, no jugué y me dediqué toda la tarde a dar vueltas al aparatito pero el aparatito no iba hasta que descubrí un botón que sacaba las bolas, en la primera partida ellos jugaron sin dinero, por eso de los cabreos, como ya sabréis, pero a medida de que la cosa se animaba se empezó apostando 20 cent. y yo venga a darle vueltas al aparatito, ganaron todos mi primo, mi tío, mi tía dos veces wala qué logro, mi madre, y en la partida más emocionante de la historia del bingo donde se apostaron la mayor cantidad de todos los tiempos 1 euro señoras y señores, un euro, sorprendente verdad, mientras tanto mis abuelos veían una película muy rara de vikingos que no tenía sentido nada, pero bueno volviendo a lo interesante, la partida del bingo, todos escogieron su cartón hicieron su apuesta, el campeón de los pesos pesados ganaba nada más ni nada menos que seis eurazos, mi otra tía iba muy mal clasificada necesitaba un touch down para ganar, mentira pero le faltaban 5 números, mientras que a los demás solo le quedaban dos o tres y yo le dije que si me daba dos euros del premio ganaría ella, y efectivamente ganó y me llevé mi comisión, en tiempos de crisis es un gran oficio, porque siempre hay gente mayor dispuesta a dejarse su pensión en partidas, y no se me da mal, asi que ya tengo trabajo, y como dije antes y yo ya lo sabía que la gente se cabrearía por un miserable euro, y como mi familia tiene tanta suerte, mi padre no ganó ni una partida, mientras que los demás ganaron una como mínimo.

Pero no quiero que penséis que mi padre es un fracasado, porque él es un buen hombre, y tiene una familia que le quiere, y la vida no le va mal aunque él insiste pero eso no es verdad, tiene un buen trabajo gana dinero, y por ahora nos puede dar todo lo que necesitamos.

Gerard.

Estoy en un pueblo cuyo nombre es Vélez de Benaudalla. Está en Andalucía, en la provincia de Granada. Mi familia tiene una casa aquí, es bonita y luminosa, ubicada en uno de los puntos altos del pueblo, alejada del centro. Tiene un gran ventanal que da a las montañas. ¿Os imagináis despertaros de buena mañana y encontraros un mar de montañas, incluida Sierra Nevada? Y eso no es todo, al atardecer el espectáculo de luces anaranjadas y rosadas sobre las montañas nevadas (éste año menos) no tiene precio, te proporciona una paz inexplicable.

En Vélez pierdes la noción del tiempo. Algún día hemos comido a las cinco de la tarde, pero es una sensación de libertad! Es como si el pueblo estuviese ausente del paso del tiempo, no cambia mucho. El nacimiento es una de las virtudes del pueblo, como su nombre indica es el nacimiento del agua en una gruta preciosa, el líquido transparente sale tan claro y limpio, que hasta se pueden diferenciar peces y otros organismos. Otro curioso monumento es el castillo del cual os voy a hablar. Está situado en frente de nuestra casa y pertenece al siglo XVI, es muy peculiar porque su forma es hexagonal! Ya me perdonaréis si no os describo, pero hace muchos años que lo visité y no me acuerdo. La última maravilla que os voy a describir es el Jardín Nazarí. Es un recinto que engloba varias partes de una residencia musulmana de la época de Al-Ándalus, con muchas fuentes i cascadas y hasta cuevas, todo muy verde y armónico ya que a los musulmanes les encantaba el agua.

La gente que vive allí, es muy amable, en general son todos muy agradables.
Hasta aquí llega mi escrito y lo finalizaré recomendando que visitéis Granada al menos una vez en vuestras vidas!

Maria Padial

Una de les coses que mes m’agrada fer durant les vacances d’hivern és anar a esquiar. Des dels 6 anys que vaig començar a esquiar no ha passat ni un sol any en que no hi hagi anat, ja sigui pels Pirineus catalans o pels Andorrans.

Normalment o quasi sempre anem a les pistes d’Andorra, perquè són les més grans i pots estar-hi moltes estones esquiant sense haver d’agafar un telecadira com faig jo, que sobre les 9 o 10 del mati ja estem a les pistes disposats a esquiar i fins les 3 del migdia no parem ni un sol cop, ja faci molt de fred estigui nevant o faci molt de vent.

Quan he acabat d’esquiar i em trec les botes d’esquí que tant m’estrenyen els peus del fred i de tantes hores que les porto i em poso les sabates noto com els peus van entrant en calor i com els dits reaccionen entrant en calor.

Desprès de fer això durant tres o quatre dies, tornem cap a casa, però jo ja estic pensant en l’any vinent quan hi tornaré!!!!!!!!!.

Sergi Rubio

Tinc una ròtula autònoma. Suposo que fisiològicament això és impossible, però la veritat és que ja fa dos anys que em passa. I es que, des de l’estiu del 2009, cada vegada que faig algun moviment brusc passa la catàstrofe: se’n va. Sí, la meva ròtula se’n va. Jo noto com, sense dir-me adéu ni res, m’abandona. Per sort, només m’ha abandonat del tot un sol cop. Els altres s’ho repensa, fa veure que se’n va, per demostrar-me que jo depenc d’ella, però després li faig pena i decideix quedar-se.

Al principi no hi donava massa importància, creia que era un problema passatger, que passàvem una mala ratxa però que tot acabaria bé. Però es veu que no, això nostre és terminal. I si vull fer una vida normal, córrer, saltar o fins i tot caminar sense problemes hauré de passar per quiròfan.

Quan m’ho van dir em va sobtar, la veritat és que les paraules “bisturí”, “anestesista”, “ingressar”… mai m’han caigut massa simpàtiques. Tot i això, és el que toca. I encara que no em faci massa gràcia, l’operació no és el que més em preocupa, al cap i a la fi, l’únic que sentiré és una punxada que m’adormirà durant unes dos o tres horetes. El que em preocupa de veritat és el que dona nom a aquest escrit: L’estat vegetatiu en el qual em veuré una vegada m’hagin operat. Serè un vegetal, i les meves capacitats anatòmiques es limitaran a les d’un vegetal. Com que no podré moure la cama em passaré el dia del sofà al llit i del llit al sofà. Això pot sonar temptador per a moltes persones, però la veritat és que perdre el temps d’aquesta manera durant sis setmanes seguides m’agrada tan poc com passar-les a l’escola. Però és el que toca i si això m’ha d’assegurar una despreocupació total de la meva ròtula autònoma, serè un vegetal tot el temps que calgui.

Laura

Fa cosa d’un mes vaig anar a Egipte de viatge. Egipte, de moment, de tots els llocs on he estat, potser és el que més m’ha agradat. Té una història i cultura molt diferent a la nostra i tenen un altre estil de vida que em sembla molt interessant de veure. A més hi ha la seva religió, que marca molt la seva manera de viure.

En aquest viatge, primer vam fer un creuer pel riu Nil, que neix a Egipte, i vam visitar diferents llocs de les seves ribes: Luxor, Aswan, i altres i vam veure diferents monuments i temples que tenien. El que més em va agradar del creuer, va ser els temples d’Abu Simbel, que són dos temples, un al costat de l’altre, fets per Ramsès II per a ell i la seva dona. El més espectacular són unes estàtues molt grans que hi ha a l’entrada, fetes de roca, i que estan molt ben conservades.

També em va agradar molt el Nil. És un riu molt diferent a tots els que he vist. Al seu voltant, s’hi pot veure des de ciutats, fins a desert, passant per plantacions immenses i tota mena de vegetació.

La segona part del viatge, va ser El Caire. És un lloc molt estressant, ja que hi ha moltíssima gent, i els carrers van plens de cotxes. A més, els venedors no paren de molestar als turistes per vendre’ls records i coses. El millor d’El Caire, és sense dubte les piràmides. Són molt més grans del que m’imaginava, i és estrany perquè sobresurten per sobre de grans edificis, i de cop, passes d’estar a una ciutat plena de gent a estar al desert. A més vaig entrar a la gran. És un lloc molt estret, i has de passar ajupit. De tot el viatge, les piràmides van ser el que més em va agradar.

Jofre

Ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal. Encara que el primer trimestre d’escola m’hagi passat molt ràpid, necessitava un descans.

En aquestes festes la gent es reuneix amb la família ja que són dies importants per celebrar juntament, es donen els regals del tió o del pare Noel i dels reis, i és l’època en que es mengen neules i torrons. Són uns dies especials, màgics, i d’una manera o altra, has d’estar content.

El terme de “vacances” en si, ja sona bé, però el terme de “vacances de Nadal” sona encara millor.

Com que tinc els pares separats, la meitat de vacances les passo amb la meva mare i l’altra amb el meu pare, i la veritat és que en els dies que portem ja de vacances no he parat de fer coses: quedar amb les amigues, anar a Barcelona, fer el festival de hip hop, esquiar, anar a casa dels meus cosins… i m’encanta. M’encanta desconnectar, fer coses que normalment no faig, llevar-me tard sense despertador i gaudir d’aquests dies de festa.

Per això crec que per Nadal la felicitat ha de regnar per sobre de tot, ha de fer que els problemes es facin cada vegada més petits, fins que no tinguin importància, i ha de substituir les males cares per somriures; has d’estar acompanyat de la gent que realment estimes, poder riure sense parar i deixar-te portar, com si res no existís.

Per això ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal.

Pau

Ahir per acabar l’any bé vaig anar amb la família a les aigües termals de Santa Coloma de Farners que es diu Magma; vàrem sortir de casa a les quatre però no vam arribar fins les sis de la tarda. Quan ens van deixar entrar a un quart de sis, vam anar als vestuaris a canviar-nos la roba pel banyador i curiosament, no es pot anar amb xancles per l’interior, finalment a dos quarts de set ja érem dintre les piscines.

La primera que vam anar va ser una que es deia l’ou, era una piscina de forma ovalada que pels costats tenia sortidors petits i en el centre uns sortidors més grans, després vàrem entrar a la piscina normal que té formes corbes i l’aigua està a 39 graus, i vam estar canviant de piscina fins que va ser un quart de vuit.

Després de les piscines vàrem anar a la cromoteràpia, que és una sala a 50 graus que al sostre esta plena de llums que van canviant de color i relaxa molt, després d’aquesta sala jo vaig anar a la sauna a 70 graus mentre que els altres van tornar a les piscines però no vaig ser-hi molt de temps, en sortir d’allà vaig anar a un lloc que es diu el pou de glaç que és un paret amb un forat on cau gel i el pots agafar per refrescar-te i tornar a entrar a la sauna o canviar de sala; finalment vaig entrar a l’última sala, els banys turcs on vaig poder estar-hi una estona més que la sauna.

Per acabar vam agafar les coses d’una taquilla que ens havien deixat i vàrem entrar als vestidors individuals.

Jo crec que és una bona manera d’acabar l’any perquè et quedes ven relaxat de cara al següent.

Pol

-Bueno, pues ya nos llamaremos.
-Sí, sí. Tenemos que quedar, seguro que nos lo pasamos muy bien las tres.
Así acaba la reunión familiar de cada año. Todos nos despedimos con dos besos, compitiendo entre nosotros para ver quien hace el rondo de besos más rápidamente. Siendo tantos, siempre tardamos mucho… catorce tíos, catorce primos y dos abuelos dan para mucho rato de besos. Estas tonterías siempre están a la orden del día en mi familia. Cada San Esteve nos juntamos para comer, todos juntos comemos charlamos de cosas varias y para acabar explicamos chistes.
Los temas imprescindibles en nuestras comidas son siempre los mismos. Toda la familia se mete con mi prima por ser del Madrid, todos son del Barça hasta el fin del mundo, después, hablamos de las bromas que mi tío les gasta a sus dos hijas:
-Pues el otro día, a Carla la vino a buscar un chico, así, muy chulo, con un deportivo rojo y sus gafitas Ryba o Ruy Ban… o como se llamen. Dije, este se va a enterar, me puse el bañador, las chanclas con calcetines, cogí unas cervezas y con el flotador en la cintura salí y le dije: “Nene! Ve abriendo el maletero que Carla ahora baja!”
Todos reímos, y Carla medio enfadada medio riendo nos cuenta que el pobre chico ya no había vuelto a ofrecerse a ir a buscarla. Aún reímos más.
En un momento de despiste mis primas de mi edad (tienen 17 y 18) nos escabullimos y hablamos de lo que sea:
-El otro día fui a una discoteca y una tía vino a pegarme, nos dimos un par de hostias y luego nos hicimos amigos!
-Pero, María, como puedes hacerte amiga de alguien que iba a pegarte?
-Quizá le di tan fuerte que se le giró el cerebro.
Nos llaman nuestros padres al móvil. A las tres a la vez. ¿Por qué no llaman solo a una? Saben que estamos juntas.
Vamos hacia el restaurante, hacemos el rondo de besos, compitiendo para ver quien es más rápido.
-Bueno, pues ya nos llamaremos.
-Si, si. Tenemos que quedar, seguro que nos lo pasamos muy bien las tres.
Cada uno se mete en su coche y va a su casa a descansar. Otra reunión familiar perfecta i divertida. Ya espero impaciente la del año que viene.

Marina

Nadal, una època en que la majoria de gent és feliç. Jo fins fa poc també formava part d’aquesta “majoria”.

Jo era la típica nena partidària de decorar la casa, fer al pessebre, l’arbre, les llumetes… i així a sigut aquest Nadal, però a mida que van passant els dies em vaig adonant, que estic perdent aquesta alegria.

Des de l’u de desembre, jo ja començava a menjar les xocolatines del calendari d’advent, i més endavant m’encantava anar a muntanya amb al meu pare a buscar molsa, i branques per fer el pessebre. Però aquest any no ha sigut així, ja no hem fet pessebre, ja no hem menjat les xocolatines del calendari. Pel pare Noel, em vaig haver d’anar a comprar jo els regals. Segons la meva opinió al Nadal és il·lusió, i amb això se’t treu tota.

Definitivament crec que he perdut l’esperit nadalenc, no tinc il·lusió, no tinc aquella sensació d’anar a Barcelona a veure totes les llums de Nadal, de caminar pel carrer amb un gorret al cap i guants a les mans, mentre penso “Nadal la millor època de l’any”, i la petita sensació d’estar a casa mirant una pel·lícula amb una manteta i amb la família. Aquest any no ha sigut un dels millors, i creia que quan arribaria al Nadal i seria diferent, però no ha sigut així… Espero que al pròxim sigui molt millor.

Gisela

Amistad, un concepto que muchos confunden. Un concepto con varias definiciones y todas válidas. Una de ellas podría ser: confianza y afecto desinteresado entre las personas.

La amistad, para mí, es un sentimiento esencial en la vida, un amigo es aquél que te apoya siempre, aquél que ríe y llora contigo, en definitiva, un amigo, es aquél que está contigo en todo momento. Hasta ahí, está todo claro, pero ¿Qué pasa cuando ese sentimiento se confunde? Se crea un gran problema, todo se complica cuando uno de los dos va más allá de la amistad, aparecen mal entendidos al ver que ese sentimiento no es recíproco. Puedes pasar de creer tener una gran amistad, a tener una gran desilusión. No es nada agradable ver o intuir cómo un amigo/a tuyo/a busca algo más.

La solución que encuentro a este problema bastante común, es dejar desde un principio claras las intenciones y los sentimientos que hay por medio de la relación.

Es posible que a raíz de una bonita e intensa amistad, surja el amor, pero no aconsejo esperar a que esto suceda, ya que es un tanto complicado y corres el riesgo de perderlo todo, como puede ser la confianza y el afecto en una persona.

Andrea