LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura.
Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.

Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba….
Cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.

Són feliços, tampoc coneixen res més, però no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots.

Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.

Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.

Sandra

Eren les quatre de la matinada. Dia 18 de maig de 2011. Em disposava a anar de viatge a Lanzarote. Estava molt emocionat.

Les 11. Ja havia arribat a l’hotel on passaria una setmana sencera. El vol se’m va fer etern, no sabia què fer durant aquelles tres hores. L’hotel era preciós,gran,modern… Tenia una platja privada i l’aigua era cristal·lina. Tenia una cosa negativa, no tenia pista de bàsquet, per mi és molt important. Tota la meva família estava molt encantada.

Aquest viatge no era un caprici, tenia un motiu. Varem acompanyar el meu germà a un “Iroman”. És una prova física molt dura que consta de tres parts. En la primera, els atletes surten a les 7 del matí i neden 3,8 Km a mar obert, sortint tots a la vegada. Centenars de persones nedant tots junts, semblen un banc de peixos. Després de 45 min aproximadament, a la segona part agafen les bicicletes i comencen un recorregut de 189 Km. Recorre tota l’illa de Lanzarote. Nosaltres, com érem familiars de l’atleta varem poder seguir-lo amb el cotxe durant les 5 hores de bicicleta. La tercera part és una Marató, després de tot l’esforç físic anterior. Són les 5 de la tarda i comencen a arribar els primers atletes. Justament després de creuar la línia, els punxen suro perquè no perdin el coneixement, degut al sobreesforç. Jo personalment em vaig quedar al·lucinant quan veia els esportistes arrossegant-se per arribar a la meta. Ja sense forces, alguns aconsegueixen arribar per orgull i força de voluntat. El meu germà va trigar 10h i 30 min, amb això ho dic tot.

A més de la cursa, varem visitar llocs molt bonics com ara “ El Timanfaya, los Jameos del Agua..” Aquell viatge em va encantar, va ser el millor amb diferència. És un viatge molt recomanable, és espectacular. Van ser 7 dies inoblidables i a més em vaig saltar l’institut. El viatge s’acabava i havia de tornar, però pensant que el pròxim dia era el meu aniversari.

Carles.

Ara ja farà un any i mig que estàvem, la meva família i jo, asseguts al porxo de casa meva dinant, la veritat és que era un diumenge de lo mes normal. Quan ja anàvem pel postre, la meva tieta es va aixecar mentre demanava un brindis, ens havia de donar una noticia: estava embarassada!. No va haver-hi reacció de part de ningú, a mi no m’entrava al cap, principalment perquè la tieta tenia quaranta-cinc anys. La meva mare va anar a donar-li la enhorabona, mentre els altres anàvem acceptant la noticia a poc a poc, menys el meu avi, que va trigar una estona mes!

Actualment tenim un nou membre a la família, es diu “Marc”, i és el nen petit mes guapo que he vist en la vida. Té un color d’ulls blau preciós, i és ros, igual que el seu germà. Ara ha aprés a “parlar”, ja sap dir “Paula ” però va costar…

Els seus pares treballen, així que està a casa meva quasi sempre, espero tornar-lo a veure aquesta setmana, perquè quan no esta, la veritat és que el trobo a faltar.

Paula

Casi cada any per carnestoltes, les meves amigues i jo participem al concurs de disfresses que es celebra a Cabrils.

Hem guanyat un parell de vegades, ja que havíem treballat molt en les disfresses, en la primera ocasió anàvem de catwoman i de gates, i en la segona anàvem de comecocos i els fantasmes (pacwoman). Va ser una disfressa bastant incòmoda de portar, també vam passar molta calor i era molt estressant, però va valer la pena ja que vam guanyar el premi a la disfressa més original.

Aquest any hem decidit participar una altra vegada i la idea que hem tingut ha estat anar de bitlles i la bola. El cap de setmana passat ja la vam començar a fer, tenim diversos dies de feina i no ens queda molt de temps, espero que l’acabem pel dia del concurs i que guanyem per tercera vegada.

Andrea

Mai heu tingut un somni que us ha semblat força estrany? Doncs aquest és el que vaig tenir jo: tot va començar quan vaig tornar a casa després d’haver anat a entrenar i d’haver sopat, quan vaig anar a dormir.

Un cop ja dormia, vaig aparèixer en una espècie de món on semblava que no hi hagués ningú. Estava tot compost per boscos i muntanyes, però no s’hi veia cap mena d’edificació. Tot d’una me’n vaig adonar que estava volant, en aquell moment ho vaig veure ben clar. Tot i això vaig seguir avançant i al final de tot, més enllà del que jo aconseguia veure, vaig observar un reflex estrany d’un color metàl·lic o grisós transparent. Llavors vaig decidir apropar-m’hi, però tot d’una vaig aparèixer al bell mig del reflex i va resultar que era una ciutat. Dins la ciutat res no semblava estrany, si no fos perquè no hi havia ningú. Vaig començar a moure-m’hi per dins i de cop estava a Vilassar de Dalt passejant pels carrers, però tot es barrejava, perquè anaven sortint parts de tots els llocs que jo coneixia o on havia estat. I per si això no fos tot notava com si em perseguissin i no podia córrer, un tòpic dels somnis. Cada vegada el lloc per on em movia es tornava més inversemblant.

Tot això continua i el somni cada vegada s’enreda més. Per què us explico tot això? doncs perquè a mi em sembla que els somnis són imprevisibles i mai no saps que acabarà passant. Però sobretot perquè en si són un misteri i em sembla que es trigarà anys i anys a saber el que són exactament i poder dir per quina raó es produeixen.

Nil Farriols i Garcia

Este es el caso de mi equipo, somos posiblemente el equipo más irregular de la historia, somos capaces de ganar a los mejores equipos y a la semana siguiente perder contra una banda, que lo único quue saben hacer es pegar patadas a lo Pepe, pero bueno así es la vida.

Hace dos semanas, era una jornada complicada, nos tocaba jugar contra el líder, el Mataró, un rival complicado, pero nosotros estábamos muy motivados, por cosas del derbi y eso, ya que los dos equipos somos de mataró, pero ellos iban confiados, y dejaron a algunos de sus mejores jugadores en el banquillo.

Empezó el partido, yo compartía el centro del campo con Hector, “la hormiga atómica”, un chico bastante rápido y trabajador, que poco a poco me cae mejor, sobretodo cuando hace de HULK, y en el minuto 11 Hector marcó un gol de estrategia de córner, y ellos sacaron a sus mejores armas, y entonces el partido se puso a su favor, pero se encontraron con un frontón, todo lo que llegaba se lo devolvíamos y poco a poco ellos se iban enfadando y quemando, y acabamos ganando 1-0.

La semana pasada tocaba jugar con un equipo bastante irregular, el Masnou At., iba algunos puestos atrás, pero ellos querían dar la campanada, y lo lograron, nos ganaron 2-1, un partido muy polémico con las expulsiones, otro robo más para mi equipo, que se juntan con los robos del partido contra el Trajana de a Mina y el Sant Andreu, que ya os contaré la historia si me acuerdo

Gerard Martínez Puche

Cuando una persona que quieres te hace daño, ya puede ser un amigo/a, un familiar o un novio/a , mucha gente cree no tener la fuerza suficiente para poder levantarse. En mi caso, me han herido bastantes veces y puedo asegurar que la sensación de estar encallado en el camino no es agradable.

Es entonces cuando viene la parte en que la gente que te quiere te ayuda a superarlo y volver a ser fuerte. A veces he llegado a tropezar en una misma piedra tres o cuatro veces, eso es lo que yo considero amor. Por mucho que una relación no haya funcionado, dar una segunda oportunidad , a pesar que tus amigos te adviertan que te volverán a hacer daño, a ti nadie te para.

Yo personalmente pienso que la sensación de no poder controlar el corazón, que se te acelere con tan solo una mirada, ponerte nervioso/a y ese nudo en el estómago es la sensación de estar enamorado.

Mucha gente cree que el primer amor es el verdadero y que los demás son solo para olvidar, yo en cambio, creo que el primero te marca mucho y te cuesta más de olvidar, pero no será el único verdadero ni el que te hará sufrir más.

Olvidar es como dejar de fumar, se necesita mucha fuerza de voluntad y yo soy joven y no tengo mucha experiencia pero creo que no olvidas a una persona que de verdad has querido si no que aprendes a vivir sin ella, a prescindir de ella.

Cada persona tiene su forma de querer y de pensar, y esto es lo que yo pienso del amor. No todo el mundo tiene que pensar como yo ya que el amor es una cosa muy subjetiva.
Cada individuo tiene sus propias experiencias que le harán crear su propio AMOR, porque “amor” es tan solo una palabra, pero sentirlo es un sentimiento precioso.

Irene

Ja sé que parlar d’en Pepe pot arribar a cansar ja que se n’ha parlat molt des dels mitjans de comunicació, però després de trepitjar Leo Messi va assistir a la televisió per demanar perdó i per dir que mai voldria fer mal a un company de professió.

Pepe es va quedar sense càstig després d’agredir Messi i Mourinho el va convocar per al partit davant l’Athletic de Bilbao i crec que Pepe no hauria d’estar jugant dimecres a Barcelona.

Aquest fet embruta la imatge del Real Madrid i sobretot la de Pepe.
Sincerament crec que el Real Madrid hauria de prendre mesures per evitar aquests tipus de problemes i rentar la seva imatge.

Pol

A mida que passa el temps la gent canvia. Per una banda hi ha les persones que sempre hi són, les que saps que pots comptar amb elles pel que sigui, les que mai se’n van. D’altra banda hi ha persones que entren a la teva vida, s’hi poden quedar per molt o poc temps, però al final per unes o altres circumstàncies acaben sortint.

Crec que es bo canviar d’ambient, conèixer altres persones amb les quals poder compartir noves experiències, emocions, sentiments… La vida és canvi, i això no ens ha d’espantar. Hi haurà gent que et deixarà penjada, hi haurà gent amb la que no encaixaràs, per cap motiu en concret, però no encaixaràs i hi haurà gent que mai perdràs.

A mesura que anem creixent ens adonem de qui són les persones que realment valen la pena, les que saps que sempre et faran costat, que intentaran alegrar-te els pitjors dies, que mai et defraudaran.

I encara que l’any que ve no ens podrem veure tan sovint, o encara que visquem en pobles diferents, sé qui són les persones que estan aquí de veritat, amb les quals és impossible perdre la relació.

Pau

Tot el que ens envolta està dissenyat o ha passat per la imaginacio d’alguna persona excepte les muntanyes, els animals i quatre coses més. Estem envoltats de tot tipus d’objectes creats per nosaltres, per exemple seus a taula i penses: aquest plat l’ha fet algú, aquest cobert també, aquest got també etc… La imaginació és molt poderosa:l’altre dia vaig sentir que van triar quatre pacients i els van donar pastilles falses i es van curar.

Quantes coses més podem fer amb la imaginació o fins on podem arribar?…..
Estem guiats per persones,  jo fa poc, sempre em preguntava per què no podia contestar-li a la meva mare i li preguntava i ella no sabia que dir-me. Per qué mengem amb forquilla i ganivet? Estem fets per neixer, creixer, fer una carrera i començar un treball per a una societat capitalista i entrar en una cadena on estàs guiat per un “jefe”, després casar-te i viure fins a morir, i jo em pregunto que per qué és així? Penseu-hi…
Canvio de tema. Penso que hem de ser positius i que no hem de ser negatius. La vida ens posa una sèrie de tanques que hem d’anar saltant per no quedar-nos enrere. Nick Vujicic, no sé si el coneixereu, és un home que no té ni braços ni cames, imagineu-vos com ha de ser la seva vida de complicada, malgrat tot és una persona que pensa en positiu que no es venç fàcilment i que té un interés en fer les coses..Ell s’explica aixi:
“No puedo hacer esto o aquello, y te concentras en las cosas que te encantaría tener o en las cosas que te gustaría hacer alguna vez, y pronto te olvidas de lo que deberías tener.”

En aquest missatge ens explica que s’ esforça per fer les coses i que no li dona importància a la part material. Sobretot m’ agradaria que veiéssiu aquest altre missatge, que per a mi és el més important:
“Y de ninguna manera pienso en mi vida de manera  <<me gustaría tener brazos y piernas>> eso no ayuda.”

La part final és important ja que diu que pensar en coses negatives no és gens bo, sempre has de pensar en positiu. Si penses en un ”treball” per exemple o en una “feina” que vols arribar a assolir has de creure’t que ho pots fer perquè tot el que tu et proposis (dins de la realitat és clar)  ho pots acabar realitzant. Jo crec que un clar exemple seria el de Obama, el president dels Estats Units. Ell s’ ho  va proposar  i qui s’ho creuria que un president dels EEUU pogués ser “negre” .

Finalment us escric aquesta frase perquè reflexioneu..
“Sé que a veces es duro sonreir en la vida, hay cosas que te pasan que no sabes, no entiendes cómo vas a salir de ahí. Lo que he aprendido en esta vida son unas cuantas cosas y la primera es ser agradecido.” Nick Vuijic.

Miquel