LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’aixeco un dia del meu llit i penso molt en el meu futur. En començar un curs a l’institut amb energia i motivació per fer un 4t d’ESO amb les piles carregades i tenir una vida disciplinada i ordenada. El meu cas és que vaig arribar a la conclusió que l’any passat vaig començar una mica justa pel nivell que tenia dels altres cursos i ara aquest l’hauria de pujar perquè per al batxillerat ja no em serviria. També vaig estar pensant que per tenir una vida més tranquil·la i còmoda, he de fer unes obligacions. Cal seguir una rutina així ordenada per anar bé, sigui ajudant a casa o fent els deures i també tenir uns horaris ben marcats.

Els nostres pares ens han educat amb una bona disciplina que s’ha de cumplir com ells ens diuen, per tal de créixer més com a persona.

La meva opinió en tot això és que en aquesta vida hem de tenir uns drets, uns valors i uns deures, els quals tothom ha de complir i de respectar. Al llarg de la vida, tindrem una educació proporcionada pels nostres pares de la qual també anirem descobrint coses noves.

Dimecres, dia 30 d’octubre i fa mal dia. El cel és gris. Ha plogut i ara fa fred. La meva mare m’ha dit que tregui a la meva gossa a passejar, però com que fa tan mal dia, no em ve gens de gust. Abans prefereixo seguir en el sofà mirant la televisió. Però si em paro a pensar, si no trec a la meva gossa a passejar, es quedarà sense sortir i tot per culpa meva. Ho puc evitar, és molt senzill i no em costa res treure-la a passejar, però em fa mandra. L’única que surt perdent, si no la trec a passejar, és ella i només ella.

Uns 160 llebrers són abandonats cada dia, només a Espanya. Això em fa pensar sobre el deure i la responsabilitat que tenim de poder canviar, aquesta cruel realitat. Reflexionem. Més de 55.000 llebrers a l’any són penjats, llençats a pous i maltractats en general… Quan ens comprometem a tenir un llebrer com a animal de compañía, que en aquest cas ho ha passat tan malament, ens estem comprometent a donar-li tot allò que li ha estat negat i també a proporcionar-li una llar. Hem de ser conscients de tot el que comporta tenir un animal que hem de tractar sempre com a un igual.

Estic a l’habitació, engego el televisor i poso TV3, és nit de Champions. Juga el Barça contra el Bayer Leverkusen. Tinc deures per demà, no gaire importants, però bé, són deures. Vull veure el partit, ja que té molt bona pinta. El Barça perd a la primera meitat, m’emprenyo i vull apagar el televisor però no puc, sé que remuntarem. A la mitja part reflexiono, haig de fer els deures, així que m’hi poso a fer-los. Els acabo i torno a posar el televisor, ja ha començat la segona part, però no m’he perdut gaire. A punt d’acabar el partit, el Barça remunta en dos minuts. Ara ja he fet la feina i he gaudit dels últims minuts.

Em trobo a casa meva, concretament a la meva habitació. El meu germà està jugant a l’ordinador i la meva mare m’ha dit que haig de posar la rentadora. Però no vull posar-la i estendre la roba. No sé per què no ho vull fer. Potser serà perquè no en tinc ganes. Haig de posar la rentadora, ja sé que és la meva obligació. Ho sé, però jo no ho vull fer perquè estic fent els deures i no vull posar-la. Sé que ho he de fer però no ho vull fer. Sé que hi haurà conseqüències en l’entorn perquè els meus pares hauran de posar la rentadora i estendre tota la roba. Sí que és la meva obligació, però no ho vull fer perquè ara estic concentrat en els deures.

Les màquines que em donen aire, les màquines que donen força al meu cor perquè segueixi bategant, no deixen de fer un soroll que espanta. Tot em fa mal. Els meus pares són al meu costat, noto la seva presència. La meva mare deu estar llegint un dels seus llibres preferits, i el meu pare llegint el diari com cada matí. Sóc conscient del que em passa. Els meus pares volen desconnectar-me, perquè m’estimen i veuen que no ho estic passant gens bé. Però els metges volen això, què jo segueixi “vivint”, tot i que no estic vivint com hauria de viure…

Passi el que passi… Serien els meus pares responsables d’haver-me desconnectat? O els metges encara no són conscients que per mi ja tot ha acabat? Voldria cridar, voldria dir el que penso, però no sóc suficientment lliure, en canvi els meus pares, ells sí que són lliures de decidir. En ser conscients del que és millor per mi, s’han apoderat de la meva llibertat, però no ho han fet en mala fe, simplement volen que no pateixi més.

Estic castigat a l’aula d’estudi de l’institut. Dues hores em queden fins a les cinc i mitja. Per això he reflexionat i he decidit que l’opció més correcta és escriure aquest escrit abans de no fer res. Jo sé perfectament perquè estic aquí, perquè no em vaig comportar correctament a les hores de classe i ara he d’assumir les conseqüències corresponents. Estic una mica desmoralitzat, ja que no m’agrada estar castigat. Però ara que penso, aquest és un bon moment per estudiar, per això mateix estic aprofitant el temps. Ara estic sol i hi ha un silenci sepulcral on només se sent el meu boli com escriu. En aquest moment podria plegar i sortir de l’aula però no és l’opció moralment correcta, ja que no és racional perquè tindria unes conseqüències molt més greus. Per tant, està decidit… Em quedo aquí!

No és fàcil tenir una amiga a molts quilòmetres de distància. A vegades es fa molt dur i més si és la meva millor amiga, la que m’ajuda en tot i sempre està quan la necessito. La vaig conèixer gràcies a un grup de WhatsApp. Mai m’hauria imaginat que una persona a través d’una pantalla es podria tornar tan important per a mi. Però sí, així va ser. Han passat els mesos i jo sé que si ella em faltés, la meva vida ja no seria la mateixa.
Va arribar el dia de veure’ns per primera vegada i jo no sabia com reaccionar després de tants mesos parlant. Anàvem a veure’ns! I així va ser, ens vam veure i ens vam convertir en persones imprescindibles en les nostres vides; ella per a mi i jo per a ella.
Ara ja falta poc perquè faci un any que la conec. Va ser el passat dia 6 de desembre quan vam començar a parlar. I ara puc assegurar que estic molt orgullosa de tenir una persona com ella al meu costat.

Només en pensar el que m’espera d’aquestes dues setmanes plenes d’exàmens, ja em desmotivo. Hauré d’estar moltes hores concentrada en el més important ara en mi: els estudis. I penso que seran molt avorrides, ja que no tindré cap dia per poder anar a treure al cavall o a comprar amb les meves amigues. M’hauré d’organitzar el temps per poder fer tot el que hauria de fer. La part positiva de tot això és que, passats els exàmens, tindré tot el temps del món per fer el que tant desitjo, el que ara mateix encara no puc fer.
Tot i així, sento una pressió en el que m’espera per part dels meus pares, ja que em jugo la nota del primer trimestre. Això tampoc m’ajuda gaire, però he de mirar de lluitar, ja que ells ho fan pel meu bé. Jo sé que no tot sortirà bé, però ho procuraré. Intentaré millorar i no desviar-me dels meus límits. Espero i desitjo que tot em vagi bé, que jo estigui satisfeta dels meus resultats i que els meus pares continuin orgullosos del meu treball i esforç.

Aquesta nit pràcticament no he dormit. Estic nerviós i preocupat. Ara estic al metro. Em dirigeixo cap a Barcelona per jugar un partit decisiu i, tot i que m’agradaria pensar si el maleït entrenador que tinc em farà jugar o no, recordo la redacció de castellà i les vuit-centes activitats que ens va dictar el professor de matemàtiques. També penso en què em dirà el meu pare de l’examen d’història de l’altre dia, que em va anar tan malament, i en la trobada d’aquesta tarda que tots els meus amics han fet a la muntanya. I jo… Vaja… Jo mai puc ser-hi.

De sobte, trobo que estava mig adormit i que m’he passat dues parades. Què em dirà l’entrenador? Què faig ara? És aquesta la vida que vull viure? És això el que veritablement vull, amb les circumstàncies que he fet que m’envoltessin? Què em veig obligat a fer…? Truco a la meva mare.