LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Feia temps que em volia fer un pírcing, jo tenia molt clar on me’l volia fer des de fa molt de temps, però els meus pares no me’l deixaven fer. Deien que només era una moda, i que al cap de uns dies ja no el voldria i m’hauria maltractat el cos per res.

Jo vaig escoltar-los, però desitjava tant un pírcing al cartílag que no em va importar molt. Fa cosa de uns 4 mesos que ja el tinc fet, i la veritat estic molt contenta, però tot te la seva part negativa. Els dos primers mesos, el forat no es tancava i cada dia tenia algun problema.

Un com ja se m’havia tancat i ja el tenia amb l’arracada que jo volia, estava jugant amb el meu germà i em vaig donar un cop a l’orella amb una corda, i l’arracada va sortir volant. La veritat, em va fer força mal però el pitjor no era el mal sinó que des d’aquell dia encara no tinc tancat el forat. Ara cada dia m’he de posar ‘’Mercromina’’ perquè se’m tanqui.
Espero que tot surti bé i el tingui tancat en breu, encara que quan vols alguna cosa de veritat no t’importa el que hagis de patir.

Sara

Em considero privilegiada per tenir sis princesetes al meu costat.  Son unes princeses  molt normals, cada una porta una vestit d’un color diferent: una rosa, l’altre blau, l’altre llarg i l’altre curt. Una porta una cinta al cabell i una altre una polsera al canell. Una m’ajuda quan estic trista, l’altre m’ajuda a posar-me contenta. Una altre em fa companyia quan no tinc a ningú, l’altre  m’observa quan necessito estar sola. La següent m’anima a fer coses difícils i l’altre em frena quan vaig a fer alguna cosa que no dec.

A vegades elles s’enfaden o es posen tristes quan estic molt de temps sense canviar els seus vestits, però al final tornen a posar-se contentes quan vaig i les abraso per jugar amb elles. Altres cops m’enfado quan no les trobo al calaix, però quan es donen compte de que les estic buscant treuen el cap per demostrar-me que allà estan.

Aquestes princeses no les tinc les sis des de sempre, les he anat aconseguint  al llarg de la meva vida, per això són tant especials. M’ha costat bastant trobar-les per què princeses de veritat com elles no es troben fàcilment. HI ha algunes amb les que pasaries una tarda, però al final t’acaves cansan d’ella per què no et rius com amb les teves,  te’n adones de que  li falta allò que les teves tenen que et fa sentir tant plena i contenta.

Per això  espero tenir-les molts anys més, per què amb elles he passat moltes estones increibles que sempre recordaré.

Alba

Per Nadal és costum que la gent faci un pessebre petit en un raconet de casa seva representant el naixement de Jesús. Al museu arxiu de Vilassar de Dalt cada any una sèrie de voluntaris també en fa un, però no un de petit, sinó un que ocupa una sala de 200 m2. En aquets pessebre a part de l’anunciata, el naixement  i els altres llocs clàssics dels pessebres, s’hi representa un poble de

Catalunya. Aquest any es representava el poble on es va rodar la pel·lícula “Pa Negre”.
A principis de desembre el meu pare em va proposar que anés a ajudar a fer el pessebre del poble. Segurament m’ho va dir perquè em veia avorrit a casa tot el dia i, ja que ell forma part de la junta del museu, se li devia acudir proposar-me aquesta activitat. Al principi vaig pensar que feia broma però després m’ho vaig anar rumiant millor i vaig decidir anar-hi ni que fos per sortir una mica de la rutina. El primer dia no sabia si allò m’agradaria o no, però un cop allà, de seguida vaig començar a conèixer tots els col·laboradors i vaig començar a treballar.

La setmana següent que ja era l’última abans de Nadal, hi vaig anar gairebé cada dia, ja que el pessebre estava molt endarrerit. Al final vam acabar de posar les ultimes figures una hora abans de la inauguració oficial, és a dir, a les onze de la nit del dia 23 de Desembre.

Ara fa una setmana vam quedar tots els col·laboradors un diumenge al matí per guardar totes les peces, el suro, la molsa, la sorra, etc. Vam desmuntar tot el pessebre en dues hores mentre que per fer-lo vam estar gairebé un mes !

Enric

– ¿Conoce usted esos días en los que se ve todo de color rojo?

– ¿Color rojo? Querrá decir negro.

– No, se puede tener un día negro porque una engorda o porque ha llovido demasiado, estás triste y nada más. Pero los días rojos son terribles, de repente se tiene miedo y no se sabe por qué.

(Breakfast at Tiffany’s)

Tengo días rojos con muchísima frecuencia. A veces, cuando estoy intentando dormir, siento una presión, una sensación aterradora que me oprime el pecho y me impide relajar la mente. No sé por qué tengo esa sensación y tampoco tengo la esperanza de que alguien lo sepa. Creo que eso me ocurre por un hecho importante que me ha pasado durante el día y al que no he prestado atención hasta el momento de estirarme en la cama.

También se siente miedo en algunas tardes en las que estás estirada en el sofá completamente sola. Una sensación de incertidumbre hace que empieces a pensar qué estará haciendo tu hermana o tu padre. ¿Estarán bien?, ¿Habrá pasado algo?, ¿Por qué llegan tan tarde a casa?, ¿Por qué no les he acompañado? Preguntas sin respuesta que te vienen a la cabeza sin motivo. Luego los llamas y les preguntas como están, ellos te responden que bien y tú en ese momento te quedas mucho más tranquila.

Supongo que todo el mundo tiene sus propios días rojos, ya que cada uno tiene diferentes miedos e incertidumbres. ¿Os imagináis un mundo sin días rojos? Resulta difícil, siempre hemos vivido con ellos y hemos acabado por acostumbrarnos.

Sandra

Ja tinc ganes d’anar a Berlín! Encara queden uns mesos perquè anem a aquesta ciutat, però jo ja m’estic imaginant com ens ho passarem de bé.
Els mesos previs al viatge, els alumnes de 4t hem fet bastantes coses per a recaptar diners, perquè ens surti el viatge una mica més barat. Vam muntar una paradeta de coses de segona mà a una fira de Premià, on vam guanyar bastants diners, hem venut alguns dies entrepans i begudes a alumnes d’altres cursos, i vam tenir una paradeta a la fira de Santa Llúcia, on vam recaptar moltíssim. Actualment, s’està dissenyant samarretes i estem preparant coses pel dia de Carnestoltes. Esperem recollir molts diners perquè el viatge és molt car.
Quan estiguem allà, anirem a visitar bàsicament la ciutat (museus, esglésies, places…) i a passar-nos-ho molt bé amb els amics i companys.
Però per això queda un temps… Ara a seguir estudiant per als exàmens.

Pau

Hace ya un tiempo conocí a un pino que me resulto muy curioso e interesante, la verdad. Era alto y más o menos bonito, con esas hojas finas y el tronco robusto. Supongo que como todos los de su especie. No suelo relacionarme con pinos pero ese concreto me llamó la atención. Sé que suena raro pero me parecía hasta simpático. Desde luego su olor fresco también hizo que me acercara a él.

A veces hablamos y mantenemos conversaciones bastante divertidas: que si un perro se ha meado en sus raíces, si el viento ha hecho caer sus hojas, si un leñador ha matado a su amigo … Aún así siempre se encuentra un poco distante del tema, al fin y al cabo, tan solo es un simple árbol. ¡Qué se puede esperar de él! Pero aunque no se puede esperar nada de un vulgar pino a veces ocupa mis pensamientos, será que le estoy cogiendo aprecio. Sea por su interior, sus raíces o sus hojas siempre acaba consiguiendo un hueco en mi cabeza.

Puede que relacionarme con pinos sea una de las cosas mas originales y entretenidas que hago en todo el día, a veces me siento un poco estúpida, como cuando tienes un amigo invisible y estás la mar de feliz, le explicas tus cosas y todo eso. Entonces pienso ¿Vale la pena perder el tiempo pensando en un pino?

Ainoa

Ahir es va jugar la tornada de quarts de final de la copa del rei, entre el Fútbol Club Barcelona i el Reial Madrid.

L’anada al Estadi Santiago Bernabeu van quedar 1-2 a favor del F.C.B. Aleshores el R.M necessitava com a mínim marcar dos gols i que el F.C.B no en marquès cap. Però el R.M va encaixar dos gols a la primera part. Semblava que ja estava tot decidit (4-1 gols en total). Però el R.M es va enfortir molt i en cinc minuts va aconseguir marcar dos gols.

Aleshores el partit estava molt igualat i l’ambient molt escalfat, perquè només quedaven vint minuts de joc, i si el R.M marcava, el F.C.B quedaria eliminat però amb una gran defensa van aconseguir aguantar el marcador i així el R.M va quedar eliminat.

Ara el F.C.B es troba a semifinals. Cal destacar la mala actuació arbitral, ja que va perjudicar als dos equips.

Guillem

En un minut talen uns 6 arbres, en altres paraules, uns 8000 per dia. Aquestes són les xifres actualment de la destrucció de la selva Amazònica. Gairebé un 60% dels residus totals al món és paper, i cada persona del planeta consumeix una mitjana de 180Kg de paper l’any. Per culpa nostra milions d’espècies i ecosistemes són devastats a diari.

A conseqüència de consumir tanta quantitat de paper a part de destruir els ecosistemes, entre altres, també ens destruim a nosaltres mateixos. Què som els humans sense OXÍGEN?

Francament aquesta és una pregunta estúpida, en general els éssers vius necessitem l’oxígen per sobreviure i els únics organismes que en fabriquen són les plantes.

Cada vegada més els humans destruim la capa d’Ozó, sense ella moriríem per les radiacions solars; i ja posats que l’estem destruint amb l’efecte hivernacle i el CO² acabarem de devastar-la talant els arbres.

Per reduir aquest consum tan extens es poden enviar e-mails, escriure per les dues cares dels fulls, llençar els papers al contenidor adient, etc.

Personalment opino que si no actuem ràpid comencem a trobar energies alternatives, a deixar d’utilitzar el paper i tot, acabarem amb la vida del planeta.

Pol

Ahir va ser un dia ben especial per una gran amiga, la Carla, que va fer quinze anys. Fa molt de temps que ens coneixem, des de que érem ben petites. Sé el que li agrada i el que no, el que li fa por o el que li fa riure, és una d’aquelles persones que penses que hauria d’haver estat la teva germana. Ens és igual si són les dotze del migdia o les cinc de la matinada, sempre tenim coses per explicar-nos, anècdotes per comentar o mil històries per riure fins que no et queda aire als pulmons.

Bé doncs ahir a la tarda vam quedar tots –els seus amics de l’ institut i jo– a casa seva, més tard després de berenar vam anar a donar un tomb pel poble fins que es va posar a ploure i vam tornar a casa a mirar una pel·lícula. Crec que mai havia rigut tant mirant una peli de por. Després vam sopar unes pizzes tots plegats i per últim la Carla va obrir els seus regals. Em sembla que podrà vestir-se amb molta roba diferent durant molt de temps!

Aquest cap de setmana m’ho he passat d’allò més bé, tinc ganes de que arribi divendres un altre cop.

Cris.

Ja feia uns mesos, gairebé un any, que no veia a un bon amic amb el qual, no farà tant, volia quedar, però per estudis i per altres raons, no acabaven de coincidir del tot els nostres temps lliures.

L’última vegada que ens vam veure va ser per anar en bicicleta i per xerrar pel camí, i aprofitant que era estiu, fer un bon bany a la platja abans de pujar cada un cap a casa seva. Aquesta vegada hem anat més lents per gaudir del sol pel passeig del maresme i vam tenir més temps per xerrar i fruir del paisatge, tot i que no vam arribar tant lluny, el que importava era parlar de les nostres ultimes vivències, com que hem de tornar a repetir una altra vegada, el anar a “jugar a paintball”, que va ser per reunir antics amics que feia temps que no ens vèiem. Com els estudis, tema que em feia cosa treure ja que no vaig gaire bé i ell és un alumne casi de 10, i en general vam arribar a la conclusió de que molt poca gent sap quin camí agafar per encaminar els seus estudis.

L’opinió que he tret d’estar tant de temps sense veure a algú, en general és, que no es pot permetre perdre de vista a algú que ha estat important en algun moment de la teva vida. I que, si creus que aquella persona és tan important, sempre podràs tenir un forat per parlar, triguis el que triguis.

Eduard