LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El otro día en la clase de tescri,estuvimos haciendo una actividad en la cual había cuatro temas diferentes,y teníamos que formular preguntas sobre cada uno de ellos. Uno de esos temas era los concursos de televisión. Todos fuimos formulando preguntas como éstas:

-Son divertidos?

-Quién participa?

-Dónde se hacen?

-Quién los hace?

-etc

Pero hubo una pregunta que se formuló ,que me llamó la atención y esa era “Por qué nos llaman la atención los concurso de televisión ?”. Esa pregunta me gustaría contestarla según mi punto de vista.

Hay concurso de televisión como “Pasapalabra”,”Atrapa un millón” o “Ahora caigo” que son entretenidos y divertidos,porqué puedes ir contestando las mismas preguntas que le formulan al concursante,es decir puedes hacer como si tú fueras el concursante. Además puedes pasar un rato entretenido y aprender cosas nuevas.

Para finalizar, me gustaría que vosotros me dijerais por qué os gustan los concursos de televisión o no.

Rosa

Fa uns quants dies, va nevar d’una manera molt intensa i durant quasi tot el dia no va parar. Això ja havia passat fa dos anys però la nevada d’aquest any ha sigut diferent, ja que, a causa de la pluja del dia anterior, la neu no va cuallar.

Em vaig estar quasi totes les hores de classe mirant per la finestra com queia la neu recordant-me de la ultima vegada que havia anat a esquiar.
A la hora del pati podies observar a un munt de nens principalment nens de primer, jugant amb la neu rient i pasant-s’ho d’allò més bé, llàstima que encara quedaven tres hores mes de classes això em desagradava perquè volia anar a la muntanya a jugar amb la neu, en lloc de fer classes.

Després de les classes uns amics i jo vam decidir pujar a la muntanya concretament a la Creu de Sant Mateu, ja que des del poble es veia que estava tota nevada i ho volíem aprofitar per poder jugar amb la neu que s’hi i hagués quedat. Desprès de estar dues hores caminant i tirant boles de neu vam decidir fer el viatge de tornada cap a casa però de la millor manera possible, baixant pel mig del bosc corrent amb risc de relliscar amb una pedra i fer-nos mal, però no ens importava.

Aquell dia va ser un dia perfecte ja que no vaig parar de divertir-me ni riure, i és que quan vaig a esquiar, o quan veig que neva, estic més feliç i de més bon humor i fa que m’oblidi de tots els meus problemes.

Sergi Rubio

El 02/02/2012 va nevar a Vilassar de Dalt mentre érem a classe.

Feia molt de temps que no nevava aquí i penso que, per a un cop que neva, ens podrien haver deixat sortir, així podríem haver pogut disfrutar de la neu, que no és un fenòmen molt comú. Tot i això, a la classe no hi érem tots i els que quedàvem ens vam quedar indignats i amb les ganes de sortir. En canvi, aquells que han sortit han tingut sort i han gaudit del dia. En conclusió, encara que per la tarda no hi han hagut classe, penso que ens podrien haver deixat sortir també pel matí.

David

Ja fa molt de temps que escric un diari, és un petit llibre de color lila ple de fulles blanques, que tens que escriure tu amb els teus pensaments i les teves experiències del dia a dia … mai t’adones de la importància que té fins que un dia te’l llegeixes des del principi, et fa recordar tot allò que has viscut , inclús alguna cosa de la qual no t’enrecordaves.

Un diari recull tots els teus records , els que t’agrada recordar i els que cada vegada que llegeixes recordes aquelles paraules que vas dir a una persona i de les quals t’arrepenteixes tant…

També serveix per desfogar-te, tot allò que li has volgut dir a algú, o els sentiments que sents, els escrius i d’alguna manera et sens millor .

No l’escric cada dia , principalment perquè no tinc tantes coses per explicar, només les coses importants, i així saps que totes les teves històries estan ben guardades i que qualsevol dia pots llegir-les i recordar tots els detalls.

Paula

Sí, és cert, mai una sensació tan viva i alhora àcida m’havia omplert tan l’ànima.

És una cosa tan senzilla com trepitjar el verd camp amb el peu dret, és clar. És el precís instant que estic dins del terreny de joc, que formo part d’ell, que tan la meva ment com la meva ànima es traslladen en un món totalment paral·lel, el qual m’encanta visitar sovint.

Perquè un cop hi sóc dins, m’envolta i m’acomoda per tal que em deixi portar cap al mer objectiu, un objectiu que va més enllà d’introduir una pilota en una porteria, estic parlant de saber en cada moment el que la meva companya em vol dir amb tan sols una mirada, un gest… de cada aixecament de mans que té el seu significat corresponent, de cada pilota disputada fins al final, de cada abraçada abatuda, o pel contrari forta i alegre, de cada crit de dolor que afortunadament solen acabar arxivats en la nostra experiència, de cada suspir d’alleujament, de cada mirada amb ganes de millor joc, de cada caiguda acompanyada d’una mà desconeguda que t’ajuda a aixecar-te de nou, de cada somriure còmplice d’una bona jugada i uns aplaudiments finals, que per molt esgotada que estigui sempre em fan somriure de nou, i aquest últim somriure és el que procuro emportar-me per la resta del dia.

És per tot això i més que sempre he dit que aquest món forma part i formarà de la meva petita segona vida, i la gent que ha col·laborat i col·labora en fer-me feliç, la meva segona família.

“MÁS QUE SÓLO DEPORTE, UN ESTILO DE VIDA.”

Laura Morales

No fa molt que et conec, però he compartit moltes coses amb tu perquè, tu em vas fer un escrit, així que ara em toca al a mi.
I per cert odio aquestes coses horribles que dius, que si et sents sola o que ningú et vol, saps? En aquesta vida hi ha coses que et poden arribar a sorprendre moltíssim o fins i tot hi ha coses que no t’esperaries de certa gent, però no t’has de deixar portar per aquestes coses, i per descomptat saps que moltíssima gent et t’estima, així que no hi ha motius per estar en el llit, em sents? Aixeca’t ràpid que aquí estaré jo de peu esperant la teva abraçada.
De debò no pensis que estas sola, simplement has de mirar al teu voltant una vegada, amb això n’hi ha prou.
A més a mi sempre m’has ajudat quan he estat una mica més tristona, i estic segura que ho fas amb tots els que estimes, així que no et preocupis. Estic més que segura de que tots pensen com jo, ets fabulosa princesa!
És curtet però no em fa falta dir res més. 🙂
Patricia W.

Se oye el perfecto compás de sus tacones bajando las escaleras. Abre el coche y entra. Espera a que entre yo. Se pone el cinturón de una manera especial: arrastra suavemente el dedo pulgar por toda la cinta, como acariciándolo. La música suena automáticamente: Parisienne Walkways, de Gary Moore.

-Escucha cielo, escucha como la guitarra llora porque la voz no la comprende. – las dos callamos. – Le suplica… –  Sigo callada. Ella ahora va muy despacio, está concentrada en la canción. – No puede más…está desquiciada, y grita… no sabe como hacerle entender a la voz lo que siente.- La canción termina. Seguimos calladas, ella suelta el volante para volver a poner la misma canción.
[…]

Estoy en mi cama a punto de dormirme con los auriculares puestos y, de repente, suena el primer acorde de Parisienne Walkways. Sin poderlo remediar, y sin ningún tipo de esfuerzo, imagino el dolor de la guitarra y puedo sentirlo dentro de mi. Se me eriza la piel. Siento hasta escalofríos. Ella me ha enseñado a sentir esta canción.
Solo tú eres capaz de adivinar los sentimientos de una guitarra y hacer que yo sea capaz de sentirlos. Soy todo lo que soy porque tú me has enseñado, sabes que eres la persona que más admiro. Gracias por enseñarme a sentir, y a querer.

Te quiero.

[ http://www.youtube.com/watch?v=5-j5vCJKM-4&ob=av2n ]

Paula

Hoy, después de dos años, vuelve a caer nieve, pero no esa nieve que cae i se deshace que no sirve para nada, nieva de una manera intensa, con ganas de quedarse, de seguir en el suelo durante unos días.

Hace dos años Vilassar de Dalt sufrió una de las nevadas más fuertes desde hace años, quedó todo lleno de nieve, una capa gruesa de nieve. Ahora, dos años después parece que la nieve intenta volver con ganas, parece que podremos volver a tirarnos bolas de nieve, sacar el trineo y tirarte por la calle como niños pequeños.

Cada vez que veo nevar me quedo mirando igual que un bobo como cae la nieve, y me hace pensar en todo. En el momento en que me quedo mirando como cae me relajo y me quedo “empanado”.

Estoy escribiendo el escrito mientras nieva, y solo pienso en las ganas que tengo esta tarde de salir a la montaña, mirar por todos lados como está de todo bañado en blanco y jugar con mis amigos por todos sitios con la nieve.

Víctor

D’aquí a uns dies farà tres mesos que els meus pares van prendre una decisió molt important a la vida de tots tres (els meus pares i jo), separar-se. Vaig anant i venint entre dues cases: 3 nits dels dies laborals dormo a la casa on he viscut sempre, amb ma mare, i les altres dues al nou apartament del meu pare, a Cabrils mateix, i ahir va ser una d’aquelles.

Ahir, mentre estava a ballet em va enviar un missatge al mòbil; em faria Tataki per sopar (tacos tonyina pràcticament crua amb una densa salsa de vinagre), un dels meus “platillos” preferits. Em va fer molta il·lusió. Ell no ha estat mai tan acostumat a cuinar, ja que té un horari laboral diari molt llarg. Però ara no li queda altre remei.

Després de que sortís de la dutxa per anar a parar taula el vaig veure molt engrescat, amb molta il·lusió i esperança de que li sortís perfecte. Semblava un nen jugant amb la nova joguina que li acaben de portar els reis.

Efectivament, estava boníssim! I li vaig fer saber. M’agrada que estigui content. Feliç és com el vull veure sempre.

Laia.

A vegades no us ha passat mai, la sensació de que ningú t’estima, que no tens a ningú al costat. Et sens sola, em ganes d’agafar el primer tren i marxar, marxar a on sigui sense mirar enrere, fugint de tot i de tothom. No tens ganes de fer res, ni de parlar amb algú, ni d’escoltar, ni de somriure… Tens ganes d’estirar-te a un llit, tapar-te amb una manta fins les orelles, baixar la persiana, i dormir, només dormir, desconnectar de tot, necessitar només foscor.

A mi si, a mi si que m’ha passat, no només un o dos cops, sinó més. Es el pitjor, necessites algú que t’entengui, que et comprengui, que et faci somriure, que t’abraci, algú que et digui: “Gisela, somriu”. Notes com si ningú et volgués ajudar. Però en veritat si mires enrere, veus molta gent, molts entrebancs, molts riures, molts plors, molts moments, i sobre tot molts SENTIMENTS.

Però de sobte t’anedones que no estàs sola en aquest camí, que els entrebancs, els has superat, has caigut però t’has aixecat. I tot això es gràcies a ELLES, les meves amigues.

A Elles no les canviaria per res del món.

Gisela