LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Son las cinco de la tarde en Barcelona. La nubes, cansadas de las caras de fastidio de la gente, han decidido dejar salir el sol en lugar de la lluvia, y se apartan tímidamente para que el enorme astro ilumine la ciudad. La gente camina. Unos tararean canciones con los cascos puestos, inmersos en sus pensamientos. Otros, enfrascados en conversaciones banales, utilizan el cambio de tiempo como excusa para iniciar un nuevo tema. Otros ríen, en grupo, de una broma que seguramente solo entienden ellos. Y algunos, simplemente, andan, con o sin destino, rápido, lento, recto o dando tumbos.

De pronto, alguien grita, entre extrañado y entusiasmado, “¡Hay un piano en medio de la calle!”. La simple frase consigue, en cuestión de segundos, que las conversaciones y risas cesen, que la multitud se pare y dirija miradas interrogantes en todas las direcciones. Y es que de verdad hay un piano, un piano de cola lustroso en plena Plaza Cataluña, justo en frente del Fnac.
Unas veinte personas forman un corro alrededor del enorme instrumento y escuchan a un chico tocarlo. Muchísimas más caras se suman al grupo para ver el curioso espectáculo, algunos se ponen de puntillas para vislumbrarlo mejor, mientras otros se apartan para dejar que todos disfruten de la función.

El chico mueve con soltura y delicadeza sus largos dedos sobre las teclas y balancea la cabeza, marcando el compás, inmerso en un estado de paz y tranquilidad que todos podemos apreciar, pero que solo él puede sentir de verdad. El cabello castaño le cae sobre los ojos pero él ni se inmuta, se sabe de memoria la melodía y la toca con toda su alma.

Yo, que minutos antes buscaba, extrañada, como todo el mundo, la procedencia de las notas, ahora me encuentro entre ese círculo de personas y contemplo la escena totalmente maravillada. Es bonito ver cómo un grupo de desconocidos se sonríen y se dejan sitio, unidos, simplemente, por la música. El proyecto artístico “Play Me, I’m Yours” (inscripción que aparece grabada en todos los pianos) ha repartido, junto con los instrumentos, algo totalmente intangible, el compañerismo, la felicidad, la pasión por el arte.

La canción se extiende por toda Barcelona, y, el mundo, expectante, unido, sumergido, escucha.

Ana

[Página oficial de la campaña “Play Me, I’m Yours” – http://www.streetpianos.com/]

Aquest any per segon cop des que jugo a futbol, el meu equip, l’At.Català, participa a la copa Catalunya. En aquesta competició qualsevol equip de segona divisió, primera o divisió d’honor que vulgui s’hi pot apuntar. Altres anys el club havia considerat que no hi havia prou nivell a l’equip per apuntar-nos a la copa però aquest any tenim un bon equip i el club ens hi ha apuntat. En la primera fase de la copa, 2 o 3 primers partits, només juguen els equips de segona, com el nostre, i els de primera. Els equips de divisió d’honor, és a dir el F. C. Barcelona i els altres equips de la màxima lliga, comencen a jugar més tard, quan ja queden
menys equips.

El dimarts 28 a la tarda vaig quedar amb un company d’equip per mirar uns quants vídeos i després anar al partit que era a les 20:30. El primer partit va ser contra el Masnou. Tota la tarda vaig estar molt nerviós. Quan va començar el partit encara ho estava més i això va fer que comencés el partit jugant passivament. Amb el temps vaig anar-me escalfant i jugant millor però em notava encara una mica de febre de la que havia tingut uns dies abans.

Vam començar el partit marcant 2 gols però just començar la segona part  ens vam confiar una mica i ens van empatar. Vam estar empatats molta estona i quan quedava només un minut i més aviat semblava que ens farien un gol i perdríem… Vam robar una pilota, vam sortir al contraatac, un company em va fer una passada llarga, jo estava d’esquena al porter però sabia més o menys on era i com que els defenses venien corrent darrere meu vaig haver de rematar amb un sol toc fent una mitja volta. La pilota va passar per sobre del porter que estava molt a prop meu i va entrar a la porteria. Tota la grada es va posar de peu aplaudint i cridant de felicitat i els tamboriners es van posar a tocar amb moltes ganes. En aquell moment tots els nervis que havia tingut abans del partit se’n van anar, va ser un moment de plena tranquil·litat tot i la multitud de gent cridant i els diversos sorolls de la grada i dels meus companys.

D’aquí un parell de setmanes jugarem la següent eliminatòria contra un equip de primera. Tot i que tenim poques opcions de guanyar intentarem fer el màxim per passar l’eliminatòria.

Enric Grau

Tot va començar com qualsevol altre dissabte, em vaig llevar amb problemes, vaig baixar a esmorzar, em vaig rentar la cara i vaig sortir sobre les 10:00 a buscar el cotxe, cada juguem un partit de lliga i aquest cop ens tocava anar a Vic. Després d’una hora de viatge vam arribar al camp, era un camp molt gran , hi havia moltes grades de diferents colors. A tots sens veia cansats, la veritat és un pal anar fins a Vic a jugar.

El partit va començar amb retràs. Al cap de 10 min d’haver fet una roda d’entrades i escalfat una mica l’àrbitre va donar el xiulet inicial, les tres primeres parts les vam dominar, gairebé tot el temps anàvem per sobre del marcador de l’equip local encara que no estiguéssim jugant molt bé. Però al final l’equip local ens va remuntar i ens va empatar amb un triple, la cosa no pintava gairebé estàvem molt cansats, el partit s’havia acabat però la taula s’havia descomptat amb el temps…

A la pròrroga ens van guanyar, va ser mala sort, però després d’aquell partit vam anar tots a dinar a Vic i ens ho vàrem passar d’allò més bé, jo vaig agafar un barret de palla i m’el vaig possar al cap, la derrota no ens va afectar per res i vam dinar molt bé i al arribar a vilassar vam sortir fins que es va fer de nit.

Gerard

Jo sóc la petita de tres germans, i com que els meus pares van esperar a tenir-me, ens portem bastants anys: disset i dotze. Els meus germans són diferents als de les meves companyes: la majoria són més petits que elles, i molts cops s’estan barallant. Els meus, en canvi, tot i que també ens barallem de vegades com tots els germans, em fan molts regals: em porten de vacances amb ells, a esquiar, a sopar… però fa gairebé un any el meu germà gran em va fer el millor regal del mon, en Pol, el meu nebot.

En Pol es un nen dolç, divertit i guapíssim, el que més m’agrada és quan esta plorant i em tira els braços perquè l’agafi i jo li faig alguna tonteria i comença riure d’una manera que m’encanta. Ara ja no és el nen que nomes dormia, menjava i plorava, ara comença a dir hola, aplaudir, caminar bastant bé, i a repetir tot el que fas, jo m’ho passo genial amb ell i cada dia que el veus fa coses noves cada cop més divertides i difícils.

Aida

La tierra es muy importante y hay que cuidarla, para ella hay que reciclar todos los residuos, pero desgraciadamente muchísima gente no lo hace y por eso todos e incluso nuestro planeta sufrimos las consecuencias.

Un ejemplo claro, es la contaminación, que como consecuencia de esta podemos tener problemas de salud. Actualmente esto esta pasando en muchos países, incluso la gente no puede salir a la calle a menos que se ponga una mascarilla.

Así que debido a todo esto, todos podríamos hacer un esfuerzo día a día en nuestra vida cotidiana para reciclar, y así evitar todos estos problemas.

El reciclaje debe empezar por casa: en primer lugar podríamos separar todos los residuos. Por ejemplo, todo lo orgánico en un cubo, el papel en otro, etc. Luego, cuando vayamos a tirar la basura deberíamos procurar dejar cada bolsa en el contenedor correspondiente. Otro ejemplo es que cuando salgamos a comprar, en vez de coger una bolsa de plástico del supermercado, llevemos una que tengamos por casa o vayamos con uno de esos carritos de la compra.

Así evitaremos que se nos acumulen las bolsas en casa, y no tendremos que tirar ninguna.

Judith

Cada cop falta menys perquè s’acabi el curs i amb ell l’ESO. Hi haurà gent que repetirà, d’altres marxaran a fer mòduls o batxillerat en un altre institut. Per tot això anirem a Berlin, ja que serà, possiblement, l’últim viatge que farem amb alguns amics. El penso aprofitar al màxim, passar-m’ho molt bé, fer moltes fotos i comprar-me algun record .

De moment estem intentant aconseguir diners perquè aquest viatge en costa molts. Per això estem organitzant moltes activitats per treure el màxim benefici, com la fira d’estocs on vam obtenir uns beneficis d’uns 700 euros o també la fira de Nadal on també vam aconseguir una bona quantitat de diners. De moment no anem gens malament!!!!!!!!.Crec que si seguim així al final podrem aconseguir que el viatge costi una mica menys als nostres pares, però el millor seria que poguéssim aconseguir els diners suficients perquè ens sortís de franc.

Sergi Rubio

He soñado tantas veces con volver a esa vida perfecta…

En donde solamente me encontraba rodeada de felicidad y de buenos momentos, en donde mi mayor preocupación era decidir el nombre de mi nuevo muñeco. Donde me podía poner a correr y a saltar sin pensar en las consecuencias… Pero sin darme apenas cuenta las cosas han ido cambiando, a medida que he ido creciendo, he tenido más responsabilidades y experiencias en la vida que me han enseñado a seguir dando esos pequeños pasos hacia la madurez y a poder crecer como persona.

Sé que aun me queda mucho camino por recorrer y que me tendré que caer muchas veces para poder al fin levantarme y alzar la vista.

Por eso nunca hay que tirar la toalla. Dicen que después de un día nublado, siempre sale el sol.

Patricia W.

Fa poc va fer tres anys que vaig al cau, l’agrupament escolta de Cabrils, en que fem tota mena d’activitats que ens ajuda a formar principis ètics adequats per dur a terme el nostre creixement cap a la maduresa.

L’altre dia, diumenge 26 de febrer vam anar a Barcelona, concretament al Raval, a un menjador social a col·laborar juntament amb les persones que ofereixen aquest servei. Aquell menjador atorgava dos torns de menjar amb una missa prèvia ja que es tractava d’un ajut amb suport religiós. Hi havia gent que mentre recitaven el Pare Nostre se’ls veia cara de orgull i ho feien amb eufòria, però d’altres abaixaven la mirada amagats i feien cara de decebuts pel destí que els hi ha tocat.

Allà, i més amb aquesta situació de crisis actual, s’hi veia tot tipus de persones, des d’immigrants, persones joves, mares amb fills (tot i que no es tractava de nens), senyores grans, d’altres anaven bruts i es veia que havien dormit al carrer… Però en general la gent estava molt agraïda del que rebien; els donaves el plat i et miraven amb aquells ulls vessant d’esperança i et deixaven anar un ‘’moltes gràcies’’ molt dolç. Entre ells xerraven i semblava que quan estaven amb companyia tot fluïa millor i s’ho passaven bé.

Un home em va sorprendre bastant, es tractava d’una persona amb uns cinquanta anys i escaig que podies veure-li que encara duia una mica de tint a les puntes dels cabells. Prop d’ell, s’hi trobava una dona, que ja deuria ser àvia, que portava els llavis pintats i totes les joies a sobre però que, pel contrari, no tenia diners ni per poder-se permetre un plat d’arròs. Cada una de les ànimes porta darrera una història. Alguns havien creuat l’estret de Gibraltar amb una barca, d’altres havien perdut tots els diners amb qüestió de poc i alguns, fins i tot, ja tenien per la mà això de viure al carrer.

He anomenat així aquest escrit perquè vull que tots sapigueu que darrere del Liceu, el famós teatre d’òpera que et cobren una fortuna per entrada, just al darrere de tanta llum i de  tanta decoració daurada, en un d’aquells carrerons s’hi troba una de les obres realment boniques, una obra de caritat: poder oferir a les persones que realment necessiten el que es mereixen. Sense cobrar res a canvi, algunes persones donen molt per d’altres.

Com a persona això em va aportar molt. Només vaig posar plats a taula i després vaig a ajudar a netejar el menjador però em va omplir moltíssim espiritualment. M’ho vaig passar molt bé i estic convençuda de que hi tornaré.

Laia

Fa cosa de dues setmanes que vaig anar al teatre amb la meva família i uns amics, vam anar a veure a l’humorista Carlos Latre. Jo el coneixia de veure’l per la tele i quan la meva mare em va dir que anàvem a veure’l en directe em vaig emocionar molt perquè m’agrada molt anar al teatre. De fet, estudio interpretació a una escola de teatre musical, deu ser per això que m’agrada tant veure un escenari en acció.

Dissabte 11 de Febrer en sortir de les meves classes d’interpretació vaig tenir la sort de gaudir d’una altra estona de teatre, una mica diferent. El Coliseum de Barcelona estava tot ple, no quedava ni una sola plaça lliure per a l’espectacle “Yes we Spain is different” que protagonitzava Latre. Tot estava decorat de llums i cartells amb el patrocini de l’obra, era maquíssim. Tot i que ja havia estat moltes vegades en aquelles butaques, no havia presenciat mai un monòleg en directe.

Abans que comencés l’espectacle, asseguda a les butaques jo pensava en com estaria preparant-se l’actor tant física com psicològicament, ja que és tant difícil omplir un escenari on només actues tu. No tens el suport d’altres companys i el responsable de que el públic gaudeixi amb els teus actes, ets tan sols tu.

Un cop començat l’obra vaig al·lucinar amb la capacitat que té aquest home de fer riure a la gent. Pot arribar a imitar a la perfecció a més de 100 personatges coneguts i en cap moment se’l va veure tímid, ballava i actuava com si fos el seu pa de cada dia (segurament ho és). La manera en què omplia l’escenari, mirava al públic i sobretot quan feia riure tot el teatre, em va fascinar.

Dedicar-se a fer riure els demés ha de ser molt complicat alhora que satisfactori. Admiro moltíssim el treball de Carlos, és un exemple immillorable i té un ‘do artístic’ que el caracteritza dels altres. La funció va ser molt divertida, tot i que ja ha marxat de Barcelona, recomano a tothom que pugui que hi vagi, val molt la pena deixar-te treure un somriure de la cara per aquest gran actor.

Paula

Desde bien pequeña me ha gustado mucho dibujar, pintar y hacer cosas con las manos, pero hace ya un tiempo descubrí que esto era mi verdadera vocación.

No me había planteado nunca dedicarme al mudo del arte, mi padre siempre ha dicho que es un mundo bastante complicado. Sin embargo un día hablando con una amiga me dijo: Oye, pues yo de mayor te veo como una diseñadora, se te da muy bien. Desde ese momento empecé a interesarme por el diseño, a dibujar en mi tiempo libre y a pintar cuadros para colgarlos en la pared de mi habitación. Desde luego cada vez me gusta más hacer tales cosas. La verdad es que cuando pinto un cuadro o hago un dibujo reflejo allí mi estado de ánimo y mi personalidad.Es muy interesante ver cómo puedes plasmar en un lienzo de 50×20 centímetros.

Siempre suelo fijarme mucho en las cosas de mi alrededor, en pequeños detalles que me pueden llevar a grandes ideas. Tengo muchas ganas de hacer y aprender las cosas sobre este desconocido mundo.

Ainoa