LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa relativament poc que ens coneixem, no portem tota una vida juntes, ni hem crescut l’una al costat de l’altra, i segurament des d’un punt de vista que no sigui el d’ella ni el meu, no semblarà una amistat diferent. Però no tot realment és el que sembla.

Una vegada vaig llegir que cada persona troba a la seva vida quatre persones especials, quatre energies diferents als demés, només quatre, les que més impacten a un mateix. Ella ho és, n’estic segura. No intento fer reflexions profundes ni transcendentals, ni declarar el meu amor, ni tinc la necessitat de demostrar que tinc una amiga estupenda, va molt més enllà de tot això, o potser és molt més simple, ho explicaré.

Un puzzle és una bona comparació. Totes les peces formen part d’un conjunt preciós, totes tenen la seva funció, totes són igual d’importants. Però entre elles hi ha connexions diferents. Si formes part del cap del “Mickey Mouse”, no podràs unir-te amb el peu del “Pato Donald”. Cap peça no és més significativa, però individualment totes formen part d’una connexió imprescindible amb una altra.

Això és al que em refereixo, no som diferents a la resta d’amistats ni a la resta de persones, però entre nosaltres som úniques. Jo sé que en sentir el “tan solo quiero que me expliques cómo vas a ser fiel…” de la cançó de Kase-o, tanca els ulls i un immens plaer la inunda, com si fos el millor instant del dia, com si una sola veu fos capaç d’evadir-la de la realitat. I ho sé perquè jo sento el mateix. Ella no m’ho ha dit mai, però és una persona capaç de transferir-me informació telepàticament.

També sé que en veure l’escena de Shrek on l’ase es veu reflectit al llac i sona de fons la cançó de Halleluja, se li posa la pell de gallina. O que quan veu el vídeo en directe on el Lirico diu: “me da igual a cuántos he vencido, dime a cuántos he convencido…”, sent que està profundament enamorada d’ell. O que se sap de memòria el diàleg de Love Actually, o el de Desayuno con Diamantes… Quan saps que una persona sent el mateix que tu, és com si tinguessis un recolzament moral que et fa sentir una mica més acompanyat en un camí que has de fer sol.

Crec que explicat així queda com si el meu sensor sensible s’hagués activat per redactar aquest escrit, però no. No necessito parlar d’ella amb amor perquè la nostra relació sigui envejable. Jo la considero, a ella i a la relació, un privilegi. Igual que tenir menjar cada dia, i ningú parla amb amor d’un plat de macarrons. Però en el fons, tothom els estima.

Paula

Avui, dia 21 de març del 2012 hem passat el mati al Saló de l’Ensenyament. Jo abans d’anar-hi ja tenia pensat més o menys el que volia fer de gran. Però ara ja ho tinc més clar.

Primer hem donat alguna volta per allà per veure què hi havia. Jo en principi volia fer alguna cosa relacionada amb tecnologia, ja sigui electricitat o semblant, o relacionada amb informàtica. Un cop feta una volta de reconeixement ens hem separat i hem anat dos amics i jo a un estand on hi havia el tema de creació de videojocs, edició de videos amb efectes, creació de personatges, etc… Aquest tema a mi m’agrada molt perquè també està relacionat amb la informàtica. Després de que una noia ens expliqués una mica per sobre les diferents coses que es podien fer i un noi ens ensenyés com editava una part d’una pel·lícula, hem anat a un altre estand. En aquest, que era del tecno-campus, m’he informat d’informàtica en general i de les matèries que hauria de fer a la carrera. Després d’aquestes dues explicacions m’ha quedat ben clar que hem decanto més per informàtica on també hi entra l’edició de videos i la creació de videojocs.

En general ha estat un mati distret i interessant, on m’ha quedat més clar el que vull estudiar encara que quedi temps per la carrera.

Edu.

A vegades em pregunto si es pot estimar allò que no existeix, no em refereixo a res físic ni sexual, ni tampoc a una persona en concret, em refereixo a aquelles coses que no es veuen. Per a mi, les coses que no es veuen són les més vitals. Per posar un exemple, quan tu et despertes un dissabte (És molt important que sigui un dissabte ja que els diumenges són inaguantables) doncs això, quan tu et despertes un dissabte, cap allà a les deu, puges la persiana, obres la finestra i respires, sense cap mínima preocupació i tornes a respirar molt fort, molt molt fort, i l’aire et treu la són i el sol t’escalfa la cara…jo estimo aquest moment. Aquest moment és únic, i dic únic no perquè per a mi sigui molt especial, sinó perquè tot i que tothom el té a l’abast, molts pocs l’aprofiten. Poder començar el dia amb aquesta calma és una sort. No vull que penseu que la desgràcia dels altres em serveix de consol, però saber que jo gaudeixo de les condicions necessàries per poder gaudir d’aquest moment (sense preocupacions, sense problemes, sense malestar…) Em fa sentir privilegiada. Potser sóc una exagerada, però considero que és molt important valorar les petites coses perquè al final acostumen a ser les més especials. El que no es veu, el que només se sent, això és l’essencial. Parlo de riure i de estimar, que al final es el que tothom vol.

Sé que als meus 15 anys no estic en condicions de donar-vos lliçons de la vida, però crec que tots coincidireu amb mi quan us dic que tothom vol riure i estimar. És el millor que podem fer (vull aclarir que quan dic estimar, no només em refereixo a l’amor cap a una persona, sinó que també parlo d’estimar l’aire del matí). Ja se que molts pensareu que és molt fàcil dir que els diners son superflus, si jo haig de plorar també preferiria fer-ho dins d’un Ferrari, com vosaltres. Però creieu-me quan us dic (tenint en compte que continuo amb la meva condició d’adolescent de quinze anys) que els diners i la felicitat són absolutament independents. Suposo que no us vindrà de nou.

Per tant, estimeu quan respireu aire del matí, quan pugueu sentir la vostre cançó preferida a tot volum en una habitació fosca, quan algú que us estima us ho demostri, perquè, des de el meu punt de veure la vida, així és com realment es pot ser feliç.

Laura

Fa poc menys de dos mesos feia fred, i les mínimes capes de roba que portàvem eren tres, però ara, i des de fa unes setmanes el fred ha desaparegut i en les hores puntes fa aquell sol que només fa que recordar-te l’estiu passat i sobre tot l’estiu que està apunt d’arribar.
La veritat és que hi han ganes de que arribin aquells tres mesos de felicitat, en que no fas res i et passes el dia sense preocupacions, voltant per tot arreu tant amb pares o com amb amics, són aquells moments on et dones la bona vida.

Però realment en l’últim mes ja n’estàs una mica farta de tant descans, a més, només estàs amb els teus amics pròxims, però i els altres que et relaciones per l’escola potser no els veus, per això les últimes setmanes, moltes persones ja tenen ganes de tornar a l’escola, perquè per molt que la critiquem és, per dir-ho d’una manera, la nostra rutina, on et passes el dia rient amb els amics sigui a classe o no, sempre es divertit, trobes a faltar aquella sensació que t’agrada tant

Pensant, la veritat és que també tinc ganes de ser gran, ser independent, tenir automòbil amb que poder-me moure, així és com ho veig jo, ser adolescent, ja independents , per mi és fantàstic, però es realment així? Potser quan sigui tal i com penso voldré ser com sóc ara, mes o menys és el mateix que passa amb l’estiu portes tant de temps fen el mateix que tot ho trobes cansat.

Som així, no volem aquella rutina, volem sempre el contrari del que tenim, volem el que ens ve de gust en aquell moment .

Anna

Quan som petits estem constantment controlats pels pares i tot el que fem o deixem de fer depèn d’ells. Des que naixem fins a una certa edat confiem en ells ja que ens protegeixen i, per fer-ho, decideixen per nosaltres. Així, sovint, els problemes que se’ns presenten ens els solucionen ells i no pas nosaltres sols, com quan anàvem a l’escola i ens barallàvem amb algú, o quan havíem fet alguna cosa malament i havien de donar la cara per nosaltres… Per tant, no ens sentim pressionats en cap moment ja que sabem que si ens passa alguna cosa, els pares ens ho solucionaran.

Però com a conseqüència tenim menys llibertat per fer el que nosaltres ens ve de gust. Quan som petits no ens deixen sortir, o com a mínim, no amb tanta freqüència com ara; no podem escollir sobre aspectes de la nostra vida, com el que farem en un futur, o el que hem d’estudiar… Simplement ho decideixen ells, tot pel nostre bé.

Però quan arribem a una certa edat els pares ens deixen més llibertat per a decidir i encaminar la nostra vida. Moltes vegades hem pensat “vull que arribi el dia en què ens deixin decidir”. Però ara penso que potser era millor abans ja que decidien per nosaltres i ens donava la sensació de que els pares no s’equivocaven mai.  Ara per exemple, hem de pensar a què ens volem dedicar i per tant, quina carrera escollir i, com no tens ningú que et digui el que has de fer, no saps molt bé per on tirar. Ara els pares ens poden aconsellar però no poden decidir per nosaltres ja que moltes de les coses que fem a partir d’ara condicionaran el nostre futur.

Amb tot això em refereixo a que, a mesura que ens anirem fent grans, més problemes se’ns presentaran però tindrem més llibertat de decisió per solucionar-los.

Jennifer

Últimament s’ha se dir que a les classes ja no faig el mateix, sento com si ja no m’hi fiques en els estudis, tot i que m’assec davant de tot no aconsegueixo concentrar-me, i acabo no fent res. Això no és només en els estudis, sinó que a casa o en qualsevol cosa, ja no m’esforço tant com abans, però tot això no és perquè no vulgui esforçar-me sinó perquè tinc tantes coses a fer que no sé per quina començar, és com si l’energia per fer les coses se’m anés esgotant per moments

El primer que faig quan estic atabalada és estressar-me i desprès no sé perquè m’enfado amb mi mateixa i m’entristeixo un munt. No m’agrada estar trista perquè el món se’t ve a sobre, tot et sembla malament i llavors no tens ganes de fer res, ja que per molt que facis saps que et sortirà tot malament, i poc a poc la feina se’t va acumulant.

L’única manera de poder-te sortir i oblidar-te una mica de tot és jugar a basquet. Porto jugant amb el mateix equip durant uns set anys, he passat per milions d’entrenadors, i tot i que al començament costa molt entendre’t amb ells al final els hi acabes agafant afecte, doncs sempre que hi vaig t’oblides de tot, perquè només penses en jugar i tot el que et preocupava ho deixes a casa, vas allà per fer el que t’agrada, i això s’agraeix molt

Anna

El proper dia 18 de juny, marxem a Berlín! La veritat és que en tinc moltes ganes, m’he estat informant sobre llocs interessants, menjars, costums típics d’allà,… La veritat és que aquesta ciutat sembla força interessant! M’han semblat molt curiosos alguns menjars, com per exemple, el Curry Wurst, que és una saltxixa amb salsa de curry i te’l serveixen en un plat amb patates.

També m’han parlat sobre com són les persones de Berlin, i són molt silencioses. La majoria de gent, utilitzar la bicicleta per moure’s per la ciutat, potser l’hauríem d’aprendre una mica d’ells…

Alguns dels llocs més macos i rellevants són : la Postdam Platz, on s’hi conserven fragments del mur, i a l’altre costat de la plaça és pot veure un edifici que sembla del futur, el Checkpoint Charlie, el Tiergarten ,… I molts llocs més.

Tinc moltes ganes d’anar a visitar Berlín, ja que és una ciutat on encara no hi he anat i penso que ens ho podem passar molt bé, ja que un viatge de fi de curs només es fa un cop a la vida.

Sara

El 9 de març el meu germà va fer 18 anys. Ja és major d’edat, com passa el temps… encara no em faig a la idea. Ara ja pot fer un munt de coses: Conduir un cotxe, tenir tarjeta de crèdit, anar a la presó, votar, etc… però també, per exemple, moltes pel·lícules on posa que són per majors de 18 anys, ell ja les pot veure, és difícil de creure. Segurament n’estic fent un gra massa però és el que penso, el temps passa molt ràpid i s’ha d’aprofitar bé. Fa quatre dies ell estava a l’ESO i era probable que pensés que encara quedava per els 18 anys però no, ja els té. A partir d’ara ja pot ser independent, encara que ara mateix és improbable.

A casa li vam donar un àlbum fet per ordinador on hi havia un recull de fotos de la seva vida, des del naixement fins ara.

El diumenge passat ho vam celebrar amb la família, li van regalar diners, i entre tots un masatge per començar amb bon peu la majoria d’edat i el regal que el va impactar més… un salt amb paracaigudes!!!, a Empuriabrava. Quan ho va veure es va quedar parat però ell té clar que ho farà perquè coses d’aquestes s’han de fer com a mínim un cop a la vida, tot hi que a ell això ja li agrada força perquè les atraccions grans de Port Aventura ja li queden petites.

Edu.

El tracte que tenen unes persones amb altres depèn de molts factors. De l’edat, de la relació entre elles, del sexe…Però, tot i així, sempre es basa en el mateix. Pots tractar  una persona amablement, amb rudesa, amb superioritat, amb afecte… Jo avui vull parlar de l’egoisme, una altra manera de tractar a algú.

Hi ha persones que únicament pensen en si mateixes. No ens enganyem, tothom ha pensat més d’una vegada en el que li convé abans que en els altres. En realitat és natural, no esta bé, però no ho podem evitar i qui ho nega s’enganya. El problema és quan només es pensa en el millor per a tu, i no en els altres.

“Sé que aquest regal li agradaria, però no li faig per que no m’agrada a mi.” “Ara em necessita, però a mi no em ve de gust ajudar.” “Ho fa millor que jo, però per enveja faré tot perquè li surti malament.” Aquests pensaments són comuns, i no únicament en adolescents, sinó també en adults, a vegades, inclús en nens petits.

Però també hi ha gent que pensa en els altres, que es preocupa per tu i per tothom, persones bones i amables que t’alegren i et fan voler ser com ells pel senzill fet de ser desinteressats en tot.

Marina

Fa un parell de setmanes vaig anar per primer cop a una discoteca. Aquella tarda vaig quedar amb uns amics per preparar-nos per la nit. Vaig anar a casa d’un d’ells i em va deixar roba ja que la que portava no era molt apropiada per sortir de festa. Ens vam vestir i arreglar i vam anar cap a la parada d’autobús. De camí cap allà ens va agafar gana i com que no soparíem fins les 12 quan tornéssim, vam parar a un bar a menjar uns entrepans.

Quan vam arribar a la parada d’autobús ens vam haver d’esperar encara uns 15 minuts. Allà ens vam trobar altra gent de Vilassar que anaven a la mateixa discoteca. A dos quarts de vuit vam agafar l’autobús que després d’unes quantes parades ens va deixar a la porta de la discoteca. Vam haver de fer cua una estona abans d’entrar. Ens van demanar el DNI i 5 € i ens van deixar entrar.

La discoteca en si era una sala totalment insonoritzada de l’exterior amb 3 bars a dintre, un a cada banda de la discoteca menys a l’entrada, i una pista de ball al centre, una mica enfonsada. A un costat de la pista hi havia un DJ que anava posant la música. A la discoteca tothom bevia alcohol però a mi no m’agrada i em vaig demanar un suc de pinya.

Vam estar ballant, i parlant per allà amb gent unes 3 hores. A dos quarts de 12 vam tornar a Vilassar amb el cotxe de la mare d’una amiga, ja que havíem perdut l’autobús amb què havíem de tornar. Un cop a Vilassar vam anar a un restaurant on fan una mena d’entrepà de carn tallada fina que ens agrada molt, ens el vam menjar i ens en vam anar a dormir.

Enric Grau