LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquesta setmana és la Festa Major de Vilassar de Dalt, en aquesta festa s’hi realitzen moltes activitats com ara: L’envelat, balls a la nit, el correfoc i la fira.

El correfoc especialment és una celebració que m’agrada molt, no només veure l’espectacle des de fora sinó també posar-me dins amb els “Diablons”; aquesta activitat és típica dels Països Catalans i Aragó. Consisteix en un joc que es fa pels carrers del poble o ciutat on l’objectiu és evitar la pirotècnia usada pels diables i pels éssers imaginaris.

Hi ha diferents tipus de colles:
-Colles de foc: Són aquelles colles amb una estructura homogènia, on no hi ha rangs entre els seus integrants.
-Colles de diables: Són aquelles colles on tenen com a mínim les figures de Llucifer i Diablessa.
-Colles d’espectacles: Les podem trobar dintre d’algun dels diferents tipus de colles.

En el correfoc la vestimenta més usual dels diables és una capa de cotó o d’algun teixit ignífug negre amb flames vermelles i una caputxa amb dues banyes. També porten un carro que fa de magatzem central del material pirotècnic, que és on duen el material i cada diabló porta una maça la qual consisteix en un bastó llarg amb una pinça a un extrem per lligar els petards.
Espero que l’any següent torni haver-hi correfoc, gràcies Diables de Vilassar.

Pol

Ahir va ser un dia especial, era la diada de Sant Jordi i la tradició és comprar una rosa o un llibre. A l’institut no es va fer cap classe durant el dia. A primera hora del matí van començar les jornades esportives. El meu equip participava a la categoria de vòlei. El primer partit ens va tocar jugar contra un grup de batxillerat i pensàvem que perdríem, però per sorpresa de tots vàrem guanyar i de bastant. En el segon partit ja no vam tenir tanta sort, perquè vam perdre de poc.

Els alumnes de quart havíem muntat unes paradetes a Cabrils i Vilassar on es venien llibres de segona mà i roses per treure diners pel viatge de final de curs. Així que en acabar les jornades esportives a la Cristina, a l’Aida  i a mi ens va tocar anar a la parada de Cabrils fins l’hora de dinar. Però quan feia 15 minuts que estàvem allà va començar a ploure molt, encara que de seguida va sortir el sol. Més tard ens va venir a buscar la Carme i ens va portar al institut. Un cop allà vàrem anar a menjar botifarra amb patates i en acabar vam anar a donar una volta a les paradetes de Vilassar. A un quart de quatre començaven les actuacions al institut i, com que nosaltres ballàvem, havíem de ser-hi d’hora per practicar. Quan vam pujar al escenari, a mi em va fer una mica de vergonya, però el ball va sortir molt bé. Per acabar la festa va tocar un grup de nois de l’institut i aquí es va acabar el dia.

Va ser un dia diferent i divertit, espero que l’any que ve es torni a repetir!

Andrea

Avui fa, exactament una setmana i un dia i potser unes horetes que el meu entrenador em va enviar un missatge que deia: “Fas alguna cosa el dimarts 1 (que és festiu)? si és així, ja la pots anar anul·lant perquè tens un compromís important!” No se m’acudia a què s’estava referint, ni la menor idea, és per això que li vaig contestar al missatge dient-li: “pots ser una mica més precís senyoret? m’estàs deixant a quadros!” Ell es limitava a dir-me que encara no m’ho podia comentar, que m’esperés dos dies… I evidentment, deu minutets més tard vaig aconseguir el meu propòsit, saber el perquè de tanta intriga i com és que m’havia de reservar el dimarts.

El pobre es va rendir enfront la meva persistent insistència i em va enviar una bona parrafada explicant-me més o menys com havia anat tot.

Aquest va ser el moment més màgic sens dubte, no m’ho esperava, i semblarà exagerat però no hi ha dia que no hi pensi. Cada dia falta menys per el famós dimarts 1 i aquest no em deixa pensar en altres coses, estic preocupada i alhora enormement feliç per l’oportunitat que m’ha ofert la Selecció Catalana del Maresme! El meu entrenador em va comentar que ens havien vingut a veure jugar en diversos partits i han decidit convocar-nos a dues companyes meves i a mi per a jugar amb la Selecció en un torneig amistós, i el primer partit ja és aquest dimarts.

Tinc una tensió contínua des de, com us he dit al començament, una setmana i un dia i escasses hores…no és que estigui obsessionada ni res per l’estil, simplement mai m’he trobat amb una situació així i em costa portar-la amb normalitat.

Espero que aquesta tensió, el dia del partit, es torni bona i a favor meu!

Hi ha dies, que de tant pensar i donar-li voltes al mateix tema, acabo arribant a la conclusió que no estaré a l’altura del nivell de joc i que no m’he de presentar. Però hi ha uns altres dies, que són la majoria, que em repeteixo diverses vegades el següent: “ T’han donat l’oportunitat oi? Et podrien no haver escollit Laura, fes el favor i juga com ho saps fer! Lluitaràs per cada pilota fins al final, com sempre!

En definitiva, tinc el cap com un bombo però en realitat és per una cosa molt positiva i que serà enriquidora, tindré el plaer de conèixer grans jugadores i el més essencial de tot: APRENDRÉ, sempre, sempre procuro fixar-me en cada passada, regat, xut, tan és si són encertats o no, la qüestió és fixar-me i per tant, millorar el meu joc.

Així que tinc una cita dintre de tres dies, i no hi penso faltar!

Laura Morales Moreno

Per mi l’amistat és com una caixeta de vidre: petita, transparent, fràgil, on hi guardes tots els teus pensaments, idees, afecte i amor.
Un cristall fi on t’hi reflexes. Material del qual estan fets els teus somnis. Són petites parts de la teva vida. Un amic és més que una persona, una cosa que no és física, una cosa que sempre portes. És això que reculls pel camí i guardes a la teva capseta de vidre. Tot això en el que creus, en el que confies, en el que sents.

Això que més enllà del món trobes. Això que t’abraça quan penses que no pots més. I encara que es trobi assegut al teu costat, tu mai ho veus com la matèria física que és. Un amic sempre sap el que et ve de gust en aquell moment, el que et passa a qualsevol hora i el que pot fer per ajudar-te. Saps que si el necessites estarà allà i al inrevés també.

No obstant això, sempre has d’estar vigilant, no sigui que de cop set caigui la caixeta a terra, perquè podria trencar-se en mil bocins.
Un amic és allò pel que ho donaries tot.

Menys la teva caixeta de vidre …

Cristina

“L’amistat és una relació afectiva entre dues persones. És una de les més comunes relacions interpersonals que la majoria dels éssers humans tenen en la vida.” – (definició d’amistat).

Per mi una amistat és molt important, el poder comptar amb altres persones, el poder riure el poder plorar amb els teus amics, el poder gaudir de cada moment sense preocupar-se de res més són coses úniques que cal aprofitar.

Fa relativament poc que la conec, entre quatre i cinc mesos aproximadament. Des de llavors hem compartit bons moments. Normalment ens veiem dues vegades a la setmana ja que vivim a diferents pobles i anem a diferents escoles. No som íntimes amigues ni parlem cada dia i tampoc no ens expliquem totes les coses que ens passen, però d’alguna manera em transmet felicitat. Sempre que estem tots junts està rient o fent bromes. Només l’he vist una vegada trista, totes les altres sempre contenta, intentant ajudar o escoltant a la gent, sense enfadar-se amb ningú ni criticant (a diferència de la majoria de persones).

Com ja he dit abans, no la conec de tota la vida ni molt menys, però aquestes són les sensacions que tinc fins ara d’ella. Per això li dedico aquest escrit per ser com és, perquè espero que visquem molts més moments juntes i perquè vull que la nostra amistat duri molt temps.

Pau

L’horòscop en el nostre cas no ha encertat gaire. Diu que no ens aguantem una a l’altra però es totalment al contrari. Tímidament la nostra amistat ha anat creixent i sense donar-nos compte hem acabat necessitant una l’aprovació de l’altra en gairebé tot el que fem. Som diferents però la nostra manera de pensar i d’actuar és gairebé la mateixa.

Sabem el que l’altra pensa només mirant-la i els consells que ens donem són molt encertats ja que sabem el que vol i li convé a l’altra. Juntes  podem passar d’una nit de festa sense parar, rient, saltant, embogint, a una tarda tranquil·les, parlant, escoltant-nos i debatint temes. És com tenir una segona germana però millor encara, per què té la meva edat, els mateixos interessos i les mateixes ganes de continuar descobrint món.

Em sento molt afortunada de poder tenir aquesta compenetració amb ella perquè puc ser jo totalment sense reservar-me res, i jo l’accepto a ella igualment amb les seves virtuts i els seus defectes. Espero poder compartir amb ella pensaments molt diferents d’aquí uns anys i sempre poder comptar amb el seu  recolzament.

Alba

Un dia té vint-i-quatre hores. Però ara mateix per mi no és suficient. Últimament, tot i ser festiu, em desperto d’hora per poder fer tot el que el dia anterior he planejat. Però tot i així, no ho acabo complint mai. Els dies de cada dia, vaig molt estressada, sempre pendent de l’hora per no fer tard enlloc. Durant els matins, casa meva és com una pel·lícula de comèdia, tots corrents per acabar-ho tot. Quan un entra a la cuina resulta que els altres també hi han d’anar, quan un ha d’anar a rentar-se les dents els altres també. Sembla que ho facin expressament. Jo crec que quan la Marina.B em ve a buscar als matins per anar a l’institut deu al·lucinar. Però això ja fa anys que dura, així que ja estic acostumada. Durant les tardes no és tan greu.  Faig els deures tranquil·lament, però quan no en tinc molts, entre una cosa i una altra em vaig distraient. Ara em truquen, ara vaig a buscar un got d’aigua… i al final acabo a l’hora de sopar, com sempre. Però també és habitual. I els caps de setmana normalment, si fa bon dia, al matí surto a passejar per la muntanya, o de compres, o vaig a mirar el partit de bàsquet del Gerard…

Però fins que no surto de casa, he fet de tot. No se si és perquè no em sé organitzar o perquè vull fer masses coses a l’hora però sempre vaig corrents i pendent del rellotge. Jo em desespero perquè veig que va passant el temps i no avanço. Començo una cosa però mentre la faig, me’n recordo que me deixat una cosa a dalt i, quan baixo ja no sé el que estava fent abans. És per això que perdo més temps pujant i baixant escales que fent el que realment he de fer. Però és clar, quan definitivament he sortit, sovint em descuido alguna cosa i haig de tornar a pujar totes les escales per agafar-ho i tornar a baixar. I seguidament començar a córrer per no fer tard. Però tot i així, jo no sé com ho faig, però normalment arribo puntual.

Per tant, he arribat a la conclusió que em faltes hores al dia. Però ara que ho penso bé, crec que si això fos possible, encara hauria de fer més coses i tampoc en tindria prou…

Jennifer

Aquest dilluns es va celebrar Sant Jordi a l’institut, com tots els anys. Les dues primeres hores les jornades esportives, després l’espectacle principal, amb música, màgia i dansa. Després alguns alumnes de quart es van ocupar de la butifarrada i altres de la fira a Cabrils i Vilassar. Jo vaig anar a vendre a Cabrils, i tot i que no vam vendre molt, va servir per acumular uns pocs diners més per al viatge. Cal celebrar i recordar festes com la de Sant Jordi per  mantindre les costums i tradicions.

Uriel

Amb l’escrit anterior de la Cristina hem arribat als mil articles publicats a la Tertúlia des que va començar a existir el curs passat. A més dels 1000 articles, la Tertúlia conté en  aquest moment 200 pàgines, 655 categories i 1126 comentaris. Em direu amb raó que les quantitats ni ho són tot ni són el més important, però darrere d’aquestes xifres hi ha escriptors esforçats, i això, al marge de les xifres, és el més valuós. Així que, MOLTES FELICITATS a tots!!!

Josep Maria

¿Quién no ha escuchado nunca eso de “madura ya de una vez”?.
Normalmente la primera pregunta que nos hacemos es: ¿Por qué madurar?, pues se supone que para llevar una buena vida y alcanzar nuestras metas y todo eso de la superación personal, madurar es la base de todo, ¿no?, Puede ser.

Muchos piensan que es sinónimo de volverte aburrido, responsable, ermitaño y todas esas cosas que los adolescentes temen llegar a ser algún día, es inevitable madurar, lo hacemos una y otra y otra vez, sin darnos cuenta, ¿o acaso te has vuelto a tropezar con la piedra con la que te caíste el otro día?, ¿acaso te has vuelto a creer a esa persona que te mintió una vez?, madurar es esencial…

Una de las principales cosas que te permite la madurez es ser respetado, no conozco a nadie al que no le guste que lo respeten, claro, a excepción de algunos energúmenos a los que les faltan años i años de madurez… en fin, ese ya es otro tema. Ser maduro implica cargar con la responsabilidad de que todos siempre esperen  algo bueno de ti, nunca pensarán que puedas hacer algo malo o romper las reglas, ¿verdad que madurar tiene su lado bueno?, aunque otras veces piensas en lo maravilloso que sería ser Peter Pan, y quedarte para siempre atrapado en un niño, sin responsabilidades, ni nada.

No lo tengo muy claro, eso de si…debes madurar o no.

Cristina