LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Era un dia qualsevol d’institut. Després del pati, vam fer classe d’anglès i, quan quedaven cinc minuts per acabar, la professora ens va informar que la de socials, no havia vingut… Tots vam fer gestos d’alegria!

Quan ens vam quedar sols a l’aula, tothom reia i conversava animadament, la situació va anar a més fins que una idea es va estendre: baixem al pati!

Alguns van marxar ràpidament, d’altres vam tenir més dubtes però, finalment, també ho vam fer; tota la classe havia sortit de l’aula. Mentre baixàvem les escales cap a la pista, un company i jo ens anàvem dient: hauríem de pujar a classe. Però els que estaven a prop nostre ens van dir que a la classe ens avorriríem fent deures i, tot i els nostres dubtes, finalment ens vam deixar convèncer encara que, per dins, pensàvem que ens enxamparien i que això no seria correcte. Tot anava molt bé, la primera mitja hora ens estàvem fent fotos, escoltant música… De cop, va aparèixer una professora baixant les escales que ens va fer pujar a l’aula. Tota l’alegria en baixar al pati es va convertir en mal rotllo i preocupació mentre tornàvem.

Va entrar el director a l’aula i es va enfadar moltíssim amb nosaltres, penalitzant-nos amb una falta per cadascú. El meu company i jo ens penedíem de no haver tornat a classe en el seu moment i haver-nos deixat convèncer per la resta.

La nostra vida està constituïda per tot el que decidim dia rere dia, minut rere minut i fins i tot segon rere segon. De fet, mai sabem ben del cert quan estem decidint alguna cosa que ens afectarà en el futur, de la mateixa manera que tampoc sabem si allò que ens aportarà serà bo o dolent. Això mai se sap, excepte quan ja és massa tard i aleshores pensem. Li donem voltes al tema i esclafats per una gran impotència ens culpem per haver escollit aparentment malament. No intentem pas mirar amb més profunditat la situació. I, si ens hem equivocat, qui ens diu que aquest “error” no ens durà finalment per un camí diferent i potser millor?

És per això que no hem de catalogar les nostres decisions com a bones o dolentes, simplement les hem de tenir presents perquè totes elles formen part del camí que anem construint a poc a poc, el camí de la nostra vida.

S’apropava l’aniversari d’un amic i li estàvem preparant una festa sorpresa. Tots els amics hi posàvem molta il·lusió. El dia anterior a la festa, el meu avi em va trucar per recordar-me que l’endemà havíem quedat per anar a un museu, que li feia molta il·lusió d’anar-hi amb mi. Jo no sabia que fer, no podia quedar malament amb l’avi, però tampoc podia faltar a la festa que tant havíem preparat.

Creia que la decisió era anar amb el meu avi, ja que hi havíem quedat abans. No obstant això, vaig decidir que aniria a la festa, no abans de parlar amb el meu avi. Li vaig explicar la situació i em va entendre perfectament, hi ha més dies per anar al museu i la festa no es repetiria. Li vaig prometre que el cap de setmana següent hi aniríem i li ho vaig agrair molt que m’hagués entès. Per a mi, el més important era quedar bé amb l’avi i que no hi hagués cap problema amb ell.

Segons el diccionari hi ha tres tipus de responsabilitats: la responsabilitat per acceptar una culpa, la responsabilitat per dur a terme un càrrec i la responsabilitat que té un mateix quan realitza una acció. Aquesta última és la que defineix si aquesta persona és ètica o no.

Per a mi, ser responsable significa que abans de fer una acció he de pensar en els efectes o conseqüències que succeiran després. Si crec que el que vaig a fer pot perjudicar a altres persones o a mi mateix, haig d’intentar ser responsable i no realitzar aquella acció, és a dir, pensar-la d’una altra manera per tal de no perjudicar a ningú.

Des d’un punt de vista moral i ètic, la responsabilitat es considera una qualitat i un valor de l’ésser humà. Es tracta d’una característica positiva de les persones que són capaces de comprometre’s i actuar de forma correcta. Per tant, tota persona ha de ser responsable dels seus actes.

La mort, tothom pensa que és dolenta, tothom plora si algú se’n va. Però és realment dolenta? És a dir, no sabem si quan una persona mor marxa per sempre o perdura d’alguna manera. La cosa és que jo opino que no hauríem d’estar tristos, ja que el mort no crec que vulgui que plorem i ens sentim malament.

Nosaltres interpretem la mort com a una cosa negativa i no té per què ser així. La societat ens ho ha fet creure així, però hauríem de deixar-nos influenciar per ella o podem creure en nosaltres i en les nostres idees? Per exemple a Hawaii quan algú mor, ho celebren amb una festa en el seu honor. I és que la vida no és més que un viatge que acaba quan comença un altre.

Sona el despertador, em costa creure que ja siguin les set del matí i m’hagi d’aixecar per anar cap a l‘ institut. Mig adormida i amb els ulls tancats paro el despertador i em quedo mirant el sostre pensant que m’he de llevar perquè si no faré tard, però la mandra em pot. Decideixo quedar-me al llit cinc minuts més, només són cinc minuts de res, però tot i això sóc conscient de què si ho faig, em quedaré adormida i faré tard a l’institut, però tinc tanta son que ignoro aquest pensament i em poso a dormir.

Al cap d’una estona, em desperto jo sola i espantada desitjant que el rellotge no hagi avançat més de cinc minuts, però sí que ho ha fet perquè no podem controlar el temps. Són dos quarts de set. M’aixeco ràpidament del llit i em vesteixo, i mentre esmorzo començo a reflexionar.

Penso que no puc seguir amb aquesta actitud i que si no canvio aviat, acabaré fent tard, i bé doncs això ho faig perquè no m’agrada anar a l’escola ni matinar, però és una de les meves obligacions així que agafo la motxilla amb els llibres i surto de casa a les vuit de camí cap a l’escola.

Fa més o menys dos anys, vaig deixar de tenir ganes de seguir fent les classes de violí, ja que m’avorria molt. Però mai vaig arribar a dir-los-hi als meus pares. En part, perquè pensava que, amb el temps, se’m passaria. Però més aviat era pel fet que feia poc que la meva família havia estalviat diners per comprar-me el meu violí nou, així que em sabia greu dir-los que volia deixar-ho, ja que havia estat tot un esforç econòmic per a ells. Això m’obligava a mi mateix a no deixar de fer violí, tot i que realment res ni ningú m’obligava a fer-ho, però temia les conseqüències morals que em comportaria a mi mateix. Al final, vaig decidir continuar i ara ja pràcticament ni m’ho plantejo.

L’altre dia vaig encendre el televisor amb la intenció de no pensar. Buscant en la programació em vaig topar amb una pel·lícula (en castellà) anomenada “Criadas y señoras”, ambientada en els EUA dels anys seixanta.

A poc a poc, el film em va anar captivant per les situacions que s’anaven donant, a vegades arribaven a un punt, fins i tot, surrealista. Va haver-hi dues escenes que, particularment, em van sobtar: la primera era que les criades de color eren obligades a fer les seves necessitats en un bany especial per a elles, segons les senyores blanques per evitar malalties o infeccions que portessin; l’altre era que els transports públics estaven separats en dues zones diferenciades i sense cap comunicació entre elles.

Quan va acabar el film tot allò no se’m va esborrar de la ment i vaig començar a pensar durant uns dies sobre totes aquelles situacions que el film ensenyava. Aquell racisme cap a les persones de color era evident, però com podia la població blanca tractar a la gent de color amb tanta superioritat i amb un cert punt d’odi irracional? Vaig intentar arribar a alguna conclusió. El primer que em va venir al cap va ser que històricament va ser així i, com si fossin micos de fira, tots seguien fent el mateix, ja que la situació era favorable cap a ells. Oblidant-se de la seva essència com a éssers humans, i amagant la seva consciència moral, podia ser que aquella gent hagués perdut el cartell de persones? Per a mi, sí.

Malauradament encara ara hi ha gent en el món que pensa i actua així, seguint les ensenyances dels seus pares o avis. És així com vaig arribar a una conclusió final: l’ésser humà és molt manipulable. I com a tal, ha de lluitar contra la malícia de la societat i exercir allò que el caracteritza: la racionalitat.

Tot allò que a l’inici buscava, va quedar col·lapsat amb un cop de realitat cap a mi mateix.

La realitat és que fa 3 anys que vull fer-me un tatuatge en honor a la meva mare i a la meva personalitat. Sé que està malament perquè és posar tinta dins la meva pell. No obstant això, és la meva decisió. El meu pare no vol que me’l faci de cap manera. Però, estic segura que la meva mare, des del cel, estarà, en part, orgullosa de mi. Tinc clar que el meu pare és el que mana i que l’haig d’obeir, però ha d’entendre que ja no sóc una nena petita i que, amb 16 anys, ja puc prendre algunes decisions.

He valorat l’opció de fer-me el tatuatge sense el seu permís. Ara bé, si arribés a fer-me’l abans dels 18, estic completament segura que el meu pare no m’ho perdonaria mai. Prefereixo esperar-me a ser major d’edat i així tindré més temps per a pensar-m’ho millor.

Tinc 25 anys, ja sóc un home, sóc tot un home i tinc la meva xicota a la qual estimo. M’estic adonant que m’agrada molt i no la vull perdre per res i per això sé que no haig de fer coses irresponsables perquè si no, marxarà i sóc conscient que no tornarà. I si faig coses incorrectes, ella té tot el dret a fer el que cregui més apropiat.

L’altre dia vaig anar a una discoteca i vaig veure massa. Quan vaig començar a parlar amb una noia, ella, la meva xicota, em va veure i em va esbroncar de valent… Però hi ha coses que no trobo bé, ja que sóc conscient del que ha passat. Encara que hagi begut una mica em sé controlar i no necessito a ningú dient-me el que haig de fer o deixar de fer. Però, tot i així, l’estimo i no la canviaria per res. Vull formar una família amb ella.