LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vols que parli d’ell?

Bé… ell és… Ell és la meva cançó preferida.
Però una d’aquelles mítiques,
que saps perfectament que t’agradaran sempre
i mai et podràs cansar d’escoltar-la.

És així, és com un petó de bon mati
amb el que sempre l’acompanya un gran somriure,
com una bona dutxa calenta a ple hivern.
Com una abraçada, però d’aquelles grans, fortes
que necessites sempre.

Com un t’estimo dit fluixet a la orella.
Com aquella cançoneta que tens
al cap tot el dia i no la pots parar de cantar…

Saps què podria dir per deixar-ho tot clar?
Per molt que soni cursi i fins i tot exagerat,
sincerament, ell ho és tot en mi.

Però no tot en el sentit típic de la paraula,
sinó tot de veritat.

Allò que, quan ho has perdut,
penses que la vida ja no serveix
per res més que donar còpies barates, dolentes
i imitacions totalment absurdes
de la millor cançó que hagis escoltat mai.

Paula

Ja s’acosta el final de curs i toca fer un ultim esforç, el mes gran de tots, per aixi aprovar-les totes i no haver-me de passar tot l’estiu estudiant Ara han tret les recuperacions de juny i a mi, normalment sempre em queda alguna per recuperar. Cosa que no agrada els meus pares.

Per això aquest ultim mes m’he d’esforçar molt, i aixi obtindre unes merescudes vacances començant pel viatge de fi de durs. Ja sè, que serà un últim mes etern, tambè per culpa de la pila d’examens d’ultima hora que tindrem. Però, si els aprovo tots, em podrè passar tot l’estiu divertint-me sense fer res: quedant amb els amics i sense haver de preocupar-me per si he de recuperar alguna assignatura el setembre per poder passar de curs o no.

Sergi

Milers de persones han participat aquest diumenge a l’Arc de Triomf de Barcelona en un acte de protesta contra la forta retallada, estimada en més del 50%, que han patit els recursos del Pressupostos Generals de l’Estat destinats a la integració laboral de les persones discapacitades.

L’acte ha comptat amb el suport de gairebé tots els partits polítics catalans i els sindicats, milers de persones han clamat contra les retallades, mentre que els responsables de les entitats advertien sobre les conseqüències que pot comportar per als discapacitats la “dràstica” reducció dels recursos dedicats a la seva integració laboral, i és que no es pot centrar les retallades en camps tan vitals com ho està fent el govern, ja sigui sanitat, educació o integració social.

Uriel

Sólo faltan diez días, diez días que probablemente se le harán eternos, diez días de una larga e interminable espera. El 1 de junio es un día muy especial, por fin cumplirá los dieciséis.

Es una de mis mejores amigas así que me se todos sus gustos, aficiones, miedos… es una persona realmente especial, simpática, enamoradiza, soñadora y divertida. Se ríe por cualquier cosa, por pequeña que sea, y tiene una sonrisa que contagia a todo el que esté cerca. Puede llorar viendo una serie o una película en que muere un personaje principal, cosa en la que nos parecemos bastante. Es una de esas personas que siempre te anima, no se rinde y es una de las cosas que más me gusta de ella.

Lleva toda el día llamándome. Por culpa de la tormenta de hace dos días se le ha roto el ruter y no puede vivir sin Internet. Se pasa el día en el facebook, twenti y cuánto cabrón. Cuando tiene que estudiar, se pone los cascos y escucha música. No se cómo lo hace, yo soy incapaz de estudiar escuchando canciones, todo tiene que estar en completo silencio, en cambio a ella la música le relaja.

Cada día me sorprende más, se sabe de memoria todas las canciones de su móvil y se puede decir que tiene unas cuantas. Las que no son en castellano las canta en inglés macarrónico pero la verdad es que le sale realmente bien. Siempre hacemos la típica broma de que se tendría que estudiar las lecciones de historia cantando.

Es una amiga increíble y aunque lleva todo el año torturándome para que le dedique una redacción, la sigo queriendo.

Paula

Se’m fa difícil escriure si parlo de tu, suposo que d’això tracten els sentiments, sensacions que ens neixen dins i que son bastant indescriptibles. Així que, de bon principi, m’agradaria demanar perdó, per ser incapaç de plasmar en un full tot allò que m’uneix a tu, “I hope you don’t mind that I put down in words” com diria l’Elton John, a una de les teves cançons preferides.

Ets perfecte Papa, a vegades em molesta i tot que ho siguis tant. M’encantaria, de tant en tant, poder dir-te: “PAM! Aquí t’equivoques”, però no puc. De totes maneres, és impossible imaginar-me cap manera de ser equivalent a la teva, no vull ser de cap manera que no sigui com tu, no m’agradaria compartir la meva vida amb algú que no fos com tu. I això no és bo, ho sé. Com també sé que seré molt feliç si algun dia arribo a assemblar-me a tu, encara que només sigui una mica. I ja saps que a mi no m’agraden les “Cursilades”, i a tu tampoc, així que perdó un altre cop.

Per sort o per desgràcia, et trobo sempre en el meu dia a dia de manera omnipresent. Et trobo quan escolto els Queen o al Frank Sinatra en el meu mòbil d’última generació, o quan critico qualsevol intent de dir mentides quan miro anuncis a la televisió, o també quan analitzo fins a l’últim detall, cada vegada que he de prendre una decisió mínimament transcendent. Suposo/espero, que això sigui bo.

Però, aquest cop més per sort que per desgràcia, també et trobo quan vull sortir fins tard, o quan em vull fer un forat més a l’orella, suposo que aquesta és la teva feina.

De totes maneres, sempre has sigut aquell “algú” que impedeix que jo caigui al terra cada vegada que m’equivoco, i per a mi, això és imprescindible per tenir la seguretat que cal a l’hora d’afrontar les coses, tan les bones com les dolentes.

No vull que et pensis que d’aquesta manera intento demostrar-te que soc la millor filla que es pot tenir, ni que et va valdre la pena quedar-te despert dissabte per venir-me a buscar, això no va per aquí. Només vull que sàpigues que la teva filla t’estima molt, i que espera complir molts més aniversaris en els quals tu siguis la persona que li porta el pastís, de la cuina al plat. T’estimo.

Laura

Cada dia després de sopar vaig corrents cap a l’habitació, engego la radio i espero que comenci, a les deu, el meu programa favorit , el bac up de FlaixBac.

Durant dues hores escolto atentament el programa que està ple de dubtes, bromes, inquietuds i anècdotes que comparteix la gent que escolta el programa o envien les seves històries a través de Facebook, mail, xat, fòrums… Algunes vegades llegeixen, també, cartes d’amor que ha enviat la gent per declarar-se a algú o simplement d’amistat, recitades per la seductora i profunda veu del locutor, perfectament acompanyades per una melodia de fons.

Cada dia el tema del bac up és diferent i és molt interessant, perquè es pot conèixer l’opinió de la gent sobre els temes i, bàsicament, està dirigit els adolescents però de tant en tant truca algun pare o envia un missatge donant la seva opinió, ja sigui bona o dolenta.

En Roger Carandell i el becari, que són els que animen el bac up, deixen anar els seus comentaris, posen música, fan les seves brometes i sobretot ens acompanyen fins al moment d’anar a dormir, tot ensenyant-nos noves coses sobre la vida, coses que cap pare ni cap professor s’han atrevit a ensenyar-nos abans.

Marina

Josep Maria

La por és un sentiment estrany que no podem controlar i que afecta de diferent manera a cada persona. Apareix quan menys t’ho esperes, sense avisar, i tot i que es pot arribar a dominar, és difícil fer-ho. I és que quantes coses hem deixat de fer per por? De segur que moltes, per insignificant que fossin o per petit que fos el temor.

Tenir por no és cap problema, al contrari; seria preocupant no témer a res. Però tot i així no podem estancar-nos en les nostres pors: hem de pensar en el que val la pena i en el que no; en el que pot fer-nos sentir millor; en si una vegada finalitzada l’acció, la recompensa contrarrestarà el patiment.
Si sabem que allò ens farà ser feliços, arrisquem-nos i deixem enrere les nostres pors, perquè, al cap i a la fi, què seria de l’existència sense la possibilitat d’assumir un cert risc?

Júlia Reina

Fa un parell de setmanes, el programa Sense Ficció de TV3 va emetre “The Cove” el millor documental de dofins del 2010 premiat amb un Oscar. Amb la paraula “el millor” no em refereixo a les millors imatges i vídeos de dofins nedant per les costes del Pacífic. Sinó als diners que l’embutxaquen molts empresaris fen negoci amb aquests mamífers marins. Reconec que és molt impactant i dur però és necessari veure’l perquè ens mostra el món inhumà que hi ha al darrere del que nosaltres ens pensem que es tan fabulós com el zoo i els espectacles de dofins…

Tot aquest negoci va començar quan es va emetre per primera vegada la sèrie “Flipper”. Richard O’Barry era l’ensinistrador dels dofins que sortien a la sèrie. Però amb el pas del temps aquest home es va adonar que els dofins no eren feliços. Es passaven els dies tancats en piscines on no podien nedar. Tot i que el seu aspecte semblés d’alegria, l’animal s’estava morint de pena per dintre.

Un dia, un dels dofins se li va suïcidar davant seu, va agafar aire molt fort per l’orifici i el va tancar. Llavors va ser quan va decidir posar fi a aquest captiveri de dofins. Però ja era massa tard, el món ja estava ple de parcs aquàtics on feien espectacles de dofins. Molt empresaris van adonar-se que la sèrie “Flipper” donava molts diners i agradava molt a la gent i si feien el mateix però en directe, amb  espectacles era l’excusa perfecte per treure benefici.

Però el que ningú sap és que dintre dels aquaris els dofins no són tan feliços com aparenten. Perquè els veterinaris els inflen de medicaments per curar-se de les úlceres que els surten a l’estomac per culpa de l’estrès i encara més trist, quan és suïciden. Un dofí necessita recorre molts quilòmetres cada dia i dins de les piscines no pot fer-ho, això el desespera.

Però el tema més important del documental és que O’Barry va convertir-se en el defensor dels dofins i va voler demostrar tot el que s’estava fent amb aquests animals. I així rectificar el terrible error que va cometre al donar a conèixer les habilitats i l’intel·ligència que pot demostrar el dofí.

Va viatjar a la badia de Taiji una població costanera del Japó on fan creure a la gent que tenen un parc natural. Però això no és veritat, el que fan allà dintre és la matança de dofins. Acorralen a aquests mamífers davant la platja espantant-los amb un so que els posa nerviosos. Llavors van escollint els més bonics per portar-los als aquaris, i la resta se’ls emporten a una cala secreta on els maten i s’emporten la seva carn per vendre-la als mercats. Això els proporciona uns grans beneficis, sense pensar en el mal que estan causant als pobres animals. Però el més trist és que les autoritats ho permeten i la població ho compra i la majoria de vegades no saben ni de quina carn es tracta. S’ha arribat a calcular que maten 23 mil dofins a l’any.

El documental és espantós, terrorífic, però tot i que sigui molt dur recomano que tothom el miri. Queda més què clar en quin món de criminals vivim i que l’únic que importa són els negocis i els diners que se’n puguin treure.

Si no tenim respecte per el animals que comparteixen el món amb tots nosaltres, com volem pretendre que el planeta funcioni bé?

Marina

Dissabte passat. Dos quarts de deu del matí. Estació de Vilassar de Mar. Era un matí assolellat, m’havia posat faldilla texana i tenia ganes d’anar fresca. Baixava a Barcelona a veure al meu novio que ja feia una setmana que no l’abraçava.

Em vaig haver d’esperar uns minuts al tren. Em vaig trobar una noia de l’institut, un amic de la meva cosina i personatges molt peculiars dins del tren. Bé, sempre que pugem a un tren podem veure gent de tota mena però, és possible que hi hagi persones que arribin a acaparar la plena atenció de qualsevol passatger? Doncs sí.

Aniré al gra; vaig pujar al tren i el meu primer gest va ser seure a la finestra amb vistes a la platja i agafar l’Ipod per aïllar-me de tot el que m’envoltava, però un personatge també va aconseguir atraure la meva mirada. Es tractava d’una dona d’uns trenta anys i escaig, anava ben vestida amb uns pantalons elegants i unes sabates de tacó molt maques pel meu gust.

Arrenca el tren i ella deixa la bossa al seient que ens separava i d’allà comença a sortir una fura, sí, una fura, la seva estimada mascota. La pobra bestiola duia un vestidet de colors pastel i un picarol que el sentia tot i escoltant música a un bon volum.

Premià. Puja al tren una senyora bastant més gran que l’anterior, entra i em mira amb una cara de sorpresa, estranyada de l’escena que tothom (amb mirades discretes o descarades) observava. Faig un somriure comunicant-li que sí, era una situació poc comuna però vaja, que faci el que vulgui la pobra.

Ocata. La noia treu unes galetes i un recipient on abocar-hi una mica d’aigua perquè l’animal pugui esmorzar. Segur que aquell aliment era exclusiu perquè el petit tingués una dieta adequada.

El Masnou. Entro en estat de xoc. PORTA LES UNGLES PINTADES DE VERMELL??? (Sí, m’estic referint a la fura…)

Badalona. L’animaló ja ha acabat l’àpat i la seva mestressa recull els pots i treu un paquet de la bossa d’on treu una tovalloleta humida i comença a netejar-li el morro. Jo ja no responia davant aquesta situació.

Següent parada, Sant Adrià del Besos. La dona recull tot, s’aixeca i marxa.

Després d’això vaig riure molt per dins meu (no fos cas que la gent pensés que jo també estava boja). Suposo que cada vegada que ens posem entre la societat desconeguda, és a dir, quan no es tracta d’estar a casa o a l’escola on ja coneixes les manies de tothom. Llavors penso que és quan has de veure que et pots trobar amb moltes coses que són estranyes però és probable que les puguis veure amb els teus ulls en qualsevol moment inesperat.

Laia