LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vivim per recordar el que ens va fer feliços i per oblidar el que ens va fer mal. La vida seria impossible si tot es recordés, el secret està en saber escollir el que has d’oblidar.

Tot i això, hi ha coses que recordem però hauríem d’esborrar de la memòria. El dolor que ens provoquen els records és inútil, no ens fan cap bé. De vegades, estant dolguts, recordem moments feliços que ens provoquen encara més dolor obrint ferides que ja van ser curades en el passat.

Que un record ens provoqui dolor, pot significar sofriment, pot ser que tornis a necessitar allò que vas tenir i que et va fer sentir que eres tu mateix. Ho necessites per tenir una vida plena i gratificant. En aquest cas, el record i la necessitat estan unides. Recordar que ho vas tenir et fa tornar a necessitar-ho i és ara quan te’n adones que no sabies el que tenies fins que ho tornes a necessitar i faries qualsevol cosa per recuperar-ho, però tot hi així, sovint, ho veus impossible. Perquè a la vida, el més trist no és ser desgraciat del tot, sinó que ens falti molt poc per ser feliços i no ho puguem aconseguir.

De vegades sentir dolor ens fa sentir vius, i que algú en senti per culpa nostra ens fa sentir superiors. Però al final no t’acaba important el dolor causat més que el dolor que tu estàs patint. Sovint el camuflem, però explota quan recordem què el va originar, aleshores intentes oblidar i evadir-te de la realitat, deixar de pensar, però és un record i està tancat dins del teu cap, no es pot esborrar tan fàcilment.

Hem de somriure, i igual que hi ha moments perfectes i inoblidables, també hi ha d’altres que no aconseguim treure’ns del cap per culpa del dolor que ens han causat, quan més hi pensem, més dolorós es fa. Hem de recordar els bons moments i oblidar els dolents, perquè arribarà el dia en que acabarem vivint d’ells i seràs feliç només recordant-los.

S’acosta el dia en que els records seran la nostra riquesa.

Alex Giménez

El dia 30 de juny, un dia esperat amb ganes ja. Aquest és el dia que marxo cap a Los Angeles, però no es un viatge qualsevol sinó que m’hi passo un mes amb una família d’allà. Aquest és tant esperat per mi perquè, a part de que m’encanta Estats Units, vull conèixer a gent d’allà i viure moments amb aquests, veure com es la vida quotidiana dels americans (ha veure si és com a les pel·lícules), per aprendre anglès i molts motius més que no pararia d’explicar. Però en tots moments positius i esperats sempre hi ha alguna cosa que et fa pena a l’hora de marxar, que és deixar a les persones que estimes per un temps. No es per molt de temps però el fet de no veure-les t’afecta. Sort que allà només arribar t’acullen amb els braços oberts i fan que cada dia sigui especial i divertit per a tu.

Joan

El cap de setmana passat el meu equip de bàsquet i jo, varem jugar l’últim partit de la temporada. Sabíem que era l’últim i havíem de sortir a mort, perquè així ens quedaria un bon sabor de boca durant tot l’estiu que ens ve per davant.

Aquesta setmana comencem les proves per l’any que ve, són uns determinats entrenaments on l’entrenador de l’any que següent veu el teu nivell i segons això t’agafen o no. Normalment, hi ha molts nervis aquests dies, els jugadors ens deixem la pell per demostrar el que valem, no obstant això el nivell que es demana és molt alt i no totes les persones entren. L’últim dia és crucial, et diuen si la temporada següent estaràs en aquest equip o en un inferior. Jo personalment he viscut aquesta desgraciada situació, va ser un cop molt fort per mi però venia d’una lesió molt greu i ràpidament vaig veure que el meu lloc no era aquell. Ara al final de temporada m’he adonat que haver estat en un equip inferior no ha estat gens malament, perquè m’ha anat molt bé per la meva recuperació del genoll.

Durant les setmanes que em queden m’esforçaré al màxim, i a veure si hi ha sort i la temporada que ve puc estar a un bon equip.

Carles.

Com ja sabreu al llarg del curs hem hagut de fer aquests escrits i penjar-los a la tertúlia del quart pis. Al principi no semblava mala idea però a mida que el curs va anar avançant, s’esgotaven les idees i temes per continuar escrivint; jo vaig començar a escriure quines coses em passaven, en segon lloc vaig fer un escrit dels sentiments i després vaig continuar escrivint temes d’actualitat, culturals, notícies importants, etc.

A la tertúlia del quart pis podem trobar tota mena d’escrits amb temes molt interessants i opinió de la gent, és per això que no només ens llegeixen a Cabrils i Vilassar sinó que també ho fan a altres països; jo penso que és una bona idea fer aquests escrits, però crec que no haurien de ser obligatoris o com a màxim entre quatre i cinc obligatoris en tot el curs, perquè quan ja en portes set o vuit, no tens tantes ganes de fer-ho o simplement ho fem per obligació i els textos perden interès.

Pol

Cada divendres a dos quarts de quatre, la Marina, la Maria, l’Hector i jo anem a fitness. Vaig començar a anar-hi a principis d’aquest curs perquè em van comentar que estava bé i, com a mi m’agrada ballar i fer exercici, la Marina i jo vam decidir apuntar-nos-hi, junt amb l’Hector i la Maria que ja feia temps que hi anaven. Allà ballem i ens ho passem bé perquè la nostra professora és molt simpàtica i flexible, ja que si li diem que volem fer un exercici determinat ens el deixa fer, sempre i quan ho demanem correctament.

Però mentre estem allà comencem a explicar-nos la vida, el que hem fet durant la setmana… Com si no ens veiéssim prou durant el dia. Però és clar, durant la classe no es pot parlar i últimament ja ens deien que estàvem molt xerraires. Per això, ja des de fa un temps, quan acabem la classes comencem a parlar i a parlar mentre tornem cap a casa i va passant el temps i no ens n’adonem. Sempre ens acabem parant al mateix lloc, suposo que per inèrcia.

Primer, com moltes de les coses ja ens les hem explicat durant la classe de fitness, ja no sabem què dir, però no triguem gaire a treure un tema, llavors tots comencem a parlar a l’hora i sempre acabem, o molt enfadats i indignats amb el que ens ha passat, o rient com bojos al mig del carrer, que és el més habitual. Però altres vegades també parlem d’historietes de quan érem petits i, ara que hi penso, m’adono que ens assemblem als avis quan expliquen als seus nets les “batalletes” del passat.

Al principi ens hi podíem estar dues hores parlant sense parar al mig del carrer, per això al final vam acabar per anar a asseure’ns en un banc que hi ha al costat. Però ara ja comença a fer calor i al carrer no ens hi podem estar tantes hores. Així que haurem de fer un pensament pels últims dies que ens queden fins que acabi el curs i trobar un lloc amb una mica d’ombra i que hi passi una mica de vent per fer la nostra tertúlia!

Jennifer

Querida Paula,
Tu carta me ha hecho reflexionar sobre todos esos temas que nos comen la cabeza día a día. Gran parte de nuestros problemas éticos o morales (llámalos como quieras) se debe a este medio-enfado que tenemos con el mundo. Pero tranquila, lo entiendo, últimamente todo nos parece fatal, extremadamente fatal.

Sin embargo, no creo que sea malo indignar-se o frustrar-se por las cosas que no nos gustan de él. ¿Seria ético o emocionante vivir en un mundo perfecto? Quien sabe, puede que si fuera perfecto no tendríamos que ver cómo los señores feudales esclavizan al pueblo para poder comer unas buenas alcachofas. O tal vez, no tendríamos que sufrir el suicidio de esas tortugas diminutas que han decidido tirarse por el balcón (seguro que a ellas el mundo también les parece una…….)

Lo que de verdad creo es que hay gente en este mundo  que necesita unas intensas  clases de ética. No digo que les ayuden a ser más inteligentes o a sacar una media de 7.5 a la ESO, a lo que me refiero, es a que les ayuden a ser personas más correctas. Más correctas significa más educadas, más respetables y sobretodo personas que sepan dar para recibir. Así que Paula, otro objetivo que podemos tener en la vida,  es no ser como esas personas que  nos ponen tan de los nervios.

Por eso, sé que gracias a ese 15% de imaginación no limitada que nos queda, podemos hacer que estos cinco mil setecientos sesenta ocho días sean más increíbles. Espero que poco a poco podamos ir liberando ese 85 % de grandes y brillantes ideas. También sé que nuestro viaje como guardianas de las estrellas solo acaba de empezar y que nos queda una gran evolución como personas y como guardianas. Nadie nos va a quitar esas aventuras espirituales, porqué son especiales. Lo son para ti y para mí.

Sé que todos van a pensar que nos falta un tornillo (puede ser), pero tú y yo sabemos que convertir nuestra cabeza en un globo de aire nos hace estar en ese mundo donde los pinos hablan, los pingüinos sienten y los hombres te preparan zumo porque no te gusta el te. Así que cuando te digo que no ser conformistas es una cosa buena, es que pienso que eso nos hará llegar lejos.

Ya no me queda mucho que decirte, tu carta me ha parecido una de las mejores cartas que he leído en toda mi vida. Aunque no lo parezca, me has hecho evolucionar como persona, y eso es una cosa que no se olvida fácilmente. He aprendido muchas cosas de ti y seguiré aprendiendo de una buena profesora. Hoy para mí mañana para ti.

Aquí tienes la respuesta sin sentido con más sentido.
Besos, tu vecina señora feudal.

Ainoa.

Querida Ainoa;

Hoy es mi cinco mil setecientos sesenta octavo día en la faz de esta planeta y es sólo una sexta parte de lo que en realidad se supone que tengo que vivir. Qué triste, ¿no? Una mosca vive de 15 a 20 días… Te estarás preguntado, ¿a que si refiere con lo de triste, a que ya ha gastado una sexta parte de su vida, o que una mosca viva de 15 a 20 días? Pues te responderé, ninguna de estas dos cosas es triste para mi.

¿Querían hablar de ética? Pues hablaremos de ética. Dime una cosa, querida Ainoa, ¿por qué crees que en la sociedad feudal un hombre sin valores morales se dedicaba a semi-esclavizar a otras personas y utilizarlas para plantar las alcachofas que luego él se comería? ¡Pues porque nunca había hecho clases y exámenes de ética! Claro, eso es todo, si hubiera recibido clases de ética, evidentemente, hubiera repartido toda su fortuna entre la gente que se moría de hambre; hubiera sudado a chorro para plantar sus propias alcachofas y así estar orgulloso de si mismo y, lo mas importante, cada paso que hubiera hecho habría pensado: “Soy feliz porque estoy actuando de una forma éticamente correcta”. Claro que sí, campeona. Eso hubiera sido la solución a todos los problemas de la humanidad, una clase de ética.

Vamos a hablar claro porque sé que mi tono sarcástico es bastante ofensivo. Ainoa, cuando te digo que somos las guardianas de las estrellas te lo digo en serio.  Me arriesgo totalmente a que me encierren en un manicomio al decir esto, pero… en la vida se tiene que arriesgar para ganar. Somos guardianas de las estrellas. Tu y yo sabemos la capacidad imaginativa que tenemos y, aunque el 85% de esta capacidad sea censurada i limitada a unos ámbitos concretos desde que nacemos hasta que morimos, hemos tenido la oportunidad de explorar más allá. Hemos viajado por tierras muy, muy lejanas. Tierras con pinos únicos, tierras llenas de pingüinos, tierras donde para desayunar nunca ponían té…Tierras donde la felicidad existía.

¿Tu crees que nos ha hecho falta saber de ética para viajar a estas tierras? Nunca lo sabremos. Pero yo creo que estas aventuras espirituales son consecuencia de una necesidad de liberación mental. Una persona conformista jamás querrá ver más allá de lo que tiene, más allá de lo que debe tener. Por suerte, tu y yo jamás hemos sido conformistas, jamás hemos tenido suficiente con un 15 % de imaginación libre. Por eso somos guardianas de las estrellas, por esa razón, por muy dura y cruel que sea la realidad humana y por muy éticamente incorrecto que sea mi mundo, siempre seré capaz de convertir mi cabeza en un globo lleno de aire. Aire aparentemente vacío, pero capaz de llenar un globo hasta el punto de explotar.

Si te soy sincera, querida Ainoa, este escrito no tiene ningún significado. El significado somos tu y yo. A principio de curso pensaba que todo lo que escribiera hasta el final de la ESO tenía que tener coherencia y estaba preocupada por el deber de asegurarme que todo lo que hiciera lo hiciera reflexionando, aunque me costara. Ahora busco lo contrario. Ahora intento convertir todo mi sentido común – un sentido común moldeado a gusto de algunos– en algo extremadamente raro, y extremadamente psicópata. Enhorabuena Ainoa, te has convertido en la mejor compañera espiritual que alguien jamás podrá tener. Recuerda que somos los únicos supervivientes del Sol. Y recuerda, también, que espero una respuesta sin sentido a una carta sin sentido. Y espero que sepas que estos dos “sin sentido” posiblemente sean lo que le dan más sentido a mi vida.

Un saludo cordial, tu Señora Feudal.

Paula

Es domingo por la mañana y fuera hace mucho calor.

El Sol reluce en el cielo y persigue con sus rayos cualquier indicio de sombra y fresco que pueda aparecer en la calle. En casa, en cambio, se está bien. El suelo frio, es agradable al tacto, y tanto mis perros como yo, nos tumbamos en él para que nos refresque un poco. Yo me siento, y ellos se estiran tanto como pueden, separando al máximo sus extremidades del cuerpo.

-Tienes que sacar los perros a pasear.

-¿Ahora? ¿Te das cuenta del calor que hace?

-Ahora.

Mi madre debe odiarme, nunca me ha gustado el calor, y hoy, concretamente hace mucho…

Procurando no pensarlo, me visto y salgo a la calle, con los tres animales saltando a mi alrededor. No entiendo cómo pueden, con todo ese pelo encima yo me moriría de calor. A veces me gustaría que fuesen capaces de darme parte de su energía.

Les pongo sus correas, después de pelearme con ellos un buen rato para que estén quietos. No solo no me dan parte de su energía, sino que encima agotan la poca que tengo yo…

Sabía que este verano iba a ser duro en lo que se trata de temperaturas, pero no voy a dejar que me encierre en casa. Tengo muchas cosas que hacer y a lo mejor, si se lo pido, los tres perros me podrán pasar algo de su desbordante energía.

Marina

Ella és un persona a la qual estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista estic al seu costat recolzant-la en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig

venir des de l’altra punta del carrer que ve corrents cap a mi, i m’abraça em sento feliç, satisfeta de tenir una persona al meu costat que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Al seu costat em sento feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata” sempre venen de gust…

Gisela

Un calfred em recorre tot el cos, desfila per la meva esquena i se’m fica al cervell, m’arrissa els cabells i em posa la pell de gallina. Tot per pensar que pots ser d’una altra. Que pots dir-li tot el que m’has dit a mi i fer-li les mateixes promeses. Promeses, que com sempre seran paraules que s’emportarà el vent. I així, una vegada rere una altra.

Sempre la mateixa història; jo espero, tu avances, tornes enrere, tornes a mi. I jo em menjo l’orgull i t’obro la porta, tu passes i em mires, jo et miro i salten espurnes. El cor se’m regira perquè et torno a tenir aquí. Però, per què m’emociono si tan sols serà un instant efímer? Un estel fugaç que només està de passada, que ha caigut i vol que el tornin a penjar al cel. Em vens a cercar, perquè saps que sempre seré allà, però mentrestant em tens abandonada, fent-me a un costat de tot, de la mà del senyor del temps, esperant.

Algú em va dir que t’havies oblidat de mi, que seguies la teva vida com si jo no hagués existit. Mentrestant em preguntava si res havia estat real, si cada t’estimo que m’havies regalat no havia estat més que això, una paraula de la que tu encara no saps el significat. He intentat ensenyar-te’l de totes maneres, te l’he repetida, i l’has vocalitzat molt bé, semblava que l’havies entès, i jo ja ho donava per fet. Lliçó apresa. Me n’adono que no era així, que ho deies per inèrcia, per complaure’m. I ara que ja m’has desgastat de totes les maneres possibles marxes… L’única cosa que no m’has gastat ha estat l’amor. Encara t’estimo. Caiguda rere caiguda, m’aixeco i agafo els trossos que s’han escampat del meu cor. El recomponc, arreglo el mecanisme i el torno a posar en marxa, per un altre cop, estimar-te.

Andrea