LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hoy es uno de esos días que no entiendo cómo puede ser legal estar encerrado en una clase, escuchando la misma profesora de siempre, oyendo una y otra vez las mismas cosas de siempre, las dice en otras palabras, pero son las mismas cosas que no me importan y que al fin y al cabo aunque me digan que sí, no me van a servir para nada.

Pues como decía, hoy es un día en el que solo brilla el sol, no se ve ni una nube en el cielo, ni una! Todo está brillante y reluciente y además puedes ver el mar ahí a lo lejos, plano, y resplandeciente.
Espero la hora del recreo impaciente para salir huyendo de esa clase y sentarme al sol, una vez conseguido siento esa sensación extraña, mi cuerpo absorbe todo el calor y me siento más morena cada segundo, es una sensación agradable.

Luego no dejo de pensar a qué playa saldría corriendo, quizá a una que estuviera desierta, quizá a mí isla, mi pequeña isla llamada Ibiza (mía por el mero hecho de que nací allí). Total que cada vez mi cabeza está más lejos de la realidad, pero bueno hoy es un gran día, porque hoy, después de salir del trance, me he dado cuenta de que queda poco menos de tres semanas para pensar con tranquilidad dónde quiero ir, sin prisas, sin preocupaciones ni responsabilidades simplemente un lugar en el que estemos el sol, la playa y yo.

Cristina

Quedan solo dos semanas más de trabajo, catorce días ni uno más ni uno menos. Todos estamos nerviosos y con ganas de que acabe ya el instituto, por esa misma razón, estas últimas semanas estamos un poco más alterados. Empiezas a sentir el calor sobre tu piel, te estiras a descansar y en el momento en que no aguantas más te tiras a la piscina o al mar. Todo indica que el verano ya ha llegado, el tiempo libre, las vacaciones y el buen tiempo.

Este verano voy a estar muy poco por Barcelona, cuando acabe el instituto iremos una semana a Berlín como viaje de final de curso, después para iniciar el verano mis amigas y yo nos iremos a Irlanda a pasar una semana. Al volver, me iré a China durante tres semanas con unos amigos de mis padres. Al llegar de oriente estaré un par de semanas en casa para descansar, pero finalmente me iré con mi familia una semana a Cantabria y otra a una casa que tenemos en el norte de Catalunya.

Por una parte tengo ganas de irme y desconectar, pero por otra no quiero desaparecer hasta la vuelta de las vacaciones y no ver a mis amigas, ya que el año que viene cada una ira a un instituto diferente y nos distanciaremos mucho, por esa misma razón queremos irnos de camping justo antes de volver y empezar de nuevo, pero aún no sabemos si se podrá cumplir, espero que sí y de esa manera despedirnos del verano como dios manda.

Irene

Què us sembla que l’ ajuntament de Barcelona vulgui prohibir l’ús de bicicletes per les voreres? Jo crec que com passa amb moltes altres coses s’arriba a la prohibició perquè prèviament no s’ha planificat ni organitzat bé aquest tema a la ciutat.

Si quan es va engegar el projecte del Bicing s’haguessin fet els carrils bicis necessaris o bé unes voreres el suficient amples per compartir vianants i bicicletes ara no estaríem parlant d’ aquest problema. Una altra vegada s’ha començat la casa per la teulada i per manca d’infraestructures sorgeixen els conflictes entre els pobres vianants i els ciclistes, ja que tots reclamen els seus drets.

A més si no fos per una colla d’ incívics que utilitzen la bicicleta per a fer curses i atropellar a qui troben davant, potser no s’hauria arribat a aquest extrem. Escolto els comentaris de les dues bandes i veig que tots tenen raó en les seves queixes. Crec que tot s’arreglaria si es respectessin més, uns als altres i demanessin plegats a l’ajuntament una xarxa sencera de carril bici per poder arribar a qualsevol punt de la ciutat sense necessitat de circular entre els cotxes o haver de pujar a la vorera .

Pau

Ja s’acosta el viatge de fi de curs i amb ell les vacances d’estiu, però tot i així queden els exàmens finals i és bastant estressant, ja que haig d’estar tots els dies estudiant i repassant el que hem fet a classe. Cada vegada tinc més ganes de que s’acabi el curs, potser també perquè algunes hores es fan insuportables degut a la calor que fa a classe, però es pot aguantar. Per altra banda dintre de poc hi han les exposicions del treball de recerca; el meu grup ja ha acabat el treball escrit, però ens falta preparar el powerpoint i la exposició oral. També cal dir que la setmana que ve no tindrem classe per la tarda i així podrem estudiar, de totes maneres espero aprovar totes les matèries i no deixar-ne cap per al setembre i així poder treure’m la ESO per anar a batxillerat el curs següent.

Adrià

El diumenge 27 de maig vaig veure la Marató per la pobresa que va fer TV3. Tot i que, havia sentit a parlar de la crisi actual que afecta la majoria dels països occidentals i havia escoltat comentaris d’economistes a les tertúlies de la ràdio.

Amb aquest programa em vaig adonar de la proximitat que la tenim, de la gran quantitat de persones, de catalans, que ho estan passant molt malament i ja no els queda més recursos que la solidaritat i l’ajuda d’ entitats com Càritas que els proporcionen menjar i roba per anar sobrevivint i fer que no caiguin en exclusió social.

Alguns casos que van explicar em van posar la pell de gallina, i em van fer adonar que també molts nens, uns més petits i altres més grans que jo,viuen per sota el llindar de la pobresa. Em va fer reflexionar i pensar en l’afortunats que som i el poc que ho agraïm i ho valorem.

Alhora vaig estar content de veure que la societat catalana un cop més s’ ha mobilitzat i s’ ha compromès i jo també vaig voler aportar el meu granet de sorra.

Pau

Jo crec que les il·lusions són com el motor que ens fa aconseguir coses, que ens dona les ganes per lluitar per quelcom, si una cosa no t’il·lusiona difícilment t’esforçaràs per aconseguir-la, en canvi si tens il·lusió segur que t’esforçaràs al màxim per poder aconseguir la teva meta,

El que t’il·lusiona no sempre és material, també pot ser emocional, tornar a veure algú que fa temps que no veus et pot fer mes il·lusió segurament que aconseguir un capritxos que pots pagar amb diners.

A mi ara el que mes il·lusió em fa és fer el viatge de fi de curs per poder estar cinc dies amb els meus companys i que arribin les vacances d’estiu, tot i que quan hagi passat un mes tindre una nova il·lusió: tornar al institut, per retrobar-me amb els companys i començar el nou curs.

Aida

Hola, sentimiento de impotencia. Hola, sentimiento de tristeza. Quizás un poco exagerado para algunas personas por lo que en realidad es. Puede ser, pero al menos para mí dejar ir a esa persona de mi lado supone menos alegría, menos sonrisas, menos enfados que siempre acaban con un gran abrazo.

La gran causante de este delirio es mi amiga Marina. Se va. No para siempre, pero sí por casi siempre. Después de dejar el instituto, ella viajará lejos, muy lejos, a la gran ciudad llamada Barcelona. Allí hay muchas personas, quizás mejores que yo, personas que la hagan reír más, que le hagan olvidar todas esas alegrías que tengo yo guardadas.

Al principio de vivir allí nos vendrá a ver, supongo que aún no le dará tiempo a conocer a otras personas, pero poco a poco irán aumentando los exámenes, las salidas por esa gran y desconocida ciudad sin mí, olvidándose de las grandes alegrías y momentos que habremos vivido anteriormente, y paralelamente mi tristeza irá creciendo a grandes pasos.

Con este pequeño escrito quiero decirle a mi gran amiga que no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y aunque estemos separadas de por vida por miles de quilómetros la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mi.

Anna

L’altre dia a TV3 van passar un documental titulat els fills de Hitler. En aquest documental sortien nets, fills, nebots i familiars propers dels principals assassins nazis com: Himmler, Frank, Göring, Hess… aquests explicaven la seva vida portant aquets cognoms, una dona amb avantpassats nazis va marxar a viure a Estats Units i un cop allà es va posar el cognom del seu marit, després es van divorciar i ella va preferir quedar-se amb el cognom del seu exmarit, que no amb el cognom de un nazi. Uns altres germans van decidir esterilitzar-se perquè no seguis mes el cognom.

Un altra dona bastant gran explicava que quan era jove, més o menys de la nostra edat, li preguntava a la seva mare sobre la feina del seu pare, ja que ella ja començava a adonar-se’n del que feia el seu pare. La mare no responia les preguntes de la seva filla, perquè no es veia amb cor de explicar-li que el seu pare matava persones, la filla li insistia cada dia fins que al final la mare cada cop que li preguntava sobre la feina del pare la pegava i d’aquesta manera la filla va deixar de preguntar-li sobre la feina del seu pare.

Tots ells es sentien avergonyits del que havien fet els seus avantpassats nazis, i tots ells es preguntaven: com podem viure amb el pes dels crims dels nostres avantpassats?

Aida

Bueno, antes de nada mandarte un saludo enorme estés donde estés.

Empezaré diciéndote lo maravillosa que has llegado a ser, siempre con esa estupenda sonrisa en la cara, que alegraban los días a cualquiera que tuvieras a tu lado. Me encantaba ese sentido del humor que tenias, siempre tenias una broma para cada ocasión, incluso en los momentos más serios o más incómodos las decías bajito para que te escuchara el de al lado y así reíros. ¿Y qué decir de tu humildad? Que con unos churros y un chocolate caliente eras la más feliz del mundo, y como siempre sacabas esa sonrisa de oreja a oreja…

Gracias por todo tieta, has sido muy fuerte con todo esto y has luchado día a día hasta el final, pero qué impotencia más grande se llega a sentir en momentos como éste, no es justo que te fueras tú, tú no, no te tocaba todavía, te quedaba mucho por hacer y deshacer. Pero sabes que sea poco o mucho a todos los que estaban a tu lado los has hecho felices, así que te llevas un buen pedacito de corazón, te lo aseguro. No hay más palabras para describirte… eras y seguirás siendo enorme, gracias infinitamente por todo.

Patricia W.

“Vosaltres ens ensenyeu a comportar-nos bé, a no barallar-nos, a resoldre les coses parlant, a respectar els altres, a netejar el que embrutem (…), llavors perquè vosaltres feu exactament el que ens heu ensenyat a NO fer? (…) El meu pare sempre diu “Tu ets el que fas, no el que dius” Bé, el que vosaltres feu em fa plorar a les nits”

Encara que sembli mentida aquest text és part d’un discurs d’una nena de 13 anys. Va aconseguir poder fer una mini xerrada en un congrés que reunia polítics d’arreu del món. Durant tot el discurs fa una critica directa a tots els polítics que no fan res per canviar la situació mundial.

Aquest discurs és del 1992, tenint en compte com han canviat les coses a pitjor, em fa reflexionar. Si una persona del poble, anònima, arriba a un congrés mundial treu tot el seu valor i diu les coses clares tal i com són en un discurs commovedor i no aconsegueix millorar absolutament res, què més ens queda per fer? Si a ella no li van fer cas, per què ho haurien de fer ara? Ha canviat la forma de pensar dels nostres polítics? Sincerament crec que no.

Ens compren el vot amb promeses que ells mateixos saben que no compliran i després d’arribar al poder gràcies a nosaltres ens tracten com a esclaus. No sé quin futur ens espera a aquesta generació però les coses no pinten gaire bé. Ens hem d’espavilar i treure el mateix coratge que va treure aquesta nena en el seu moment per poder canviar les coses. No és fàcil, ho sé, però tampoc no és impossible.

Núria.