LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No tots els plaers són iguals. Alguns també són auditius, visuals o d’altres tipus. Quan tens fam i arribes a casa, si et trobes un bistec boníssim, sents un plaer positiu i immediatament et canvia l’expressió de la teva cara. Quan jo escolto la música que m’agrada, depenent de la cançó, això em transmet un tipus de missatge, de records o d’emocions ben diferents de les altres que puc escoltar.

Un plaer ens fa despertar els nostres interessos i passions. Una cançó, per exemple, pot motivar-te a aprendre’t la lletra o a començar a tocar un instrument. Quan escolto música sóc feliç.

Feu la prova. Jo l’he fet abans de redactar aquest escrit. Atureu-vos a la vorera i observeu totes les persones que van amunt i avall, homes, dones, nens… Amb gos, sense gos, anant a treballar, a passejar… Tant és! Quantes d’aquestes persones són felices? No ho sé! Una persona feliç és aquella que té un somriure als llavis, que li brillen els ulls, que és agradable i, sobretot, que se sent bé amb ella mateixa.

Moltes vegades veiem persones que tenen un caràcter agre, és a dir, un caràcter antipàtic i poc sociable per què, segurament, tenen algun sentiment negatiu o de culpabilitat que no les deixa sentir-se realitzades. I si no et sents realitzat, no et pots sentir feliç del tot. En canvi, hi ha persones que de seguida les veus que són amables, tolerants i agradables, les quals segurament són prou felices. També trobem persones que un dia estan bé i al següent no. Doncs jo crec que tenen alguna angoixa que no els deixa arribar a la felicitat.

Jo sóc feliç. Em considero una noia feliç. Lluito cada dia per ser-ho i perquè ningú m’ho impedeixi. Però moltes vegades no depèn de mi. Quan depèn de les altres persones, intento sentir-me positiva i equilibrar el meu estat d’ànim per aconseguir la felicitat. Ens hem de treure de dins els remordiments i tot allò que ens oprimeix per ser forts i gaudir senzillament de la felicitat.

Parlaré sobre el que és per a mi la felicitat. Per a mi, la felicitat és sobretot sentir-se bé amb un mateix, és a dir, fer realment allò que ens agrada. La felicitat és lluitar pel que volem. I si ho aconseguim, ens arriba el sentiment d’alegria.

Les persones infelices són les què no han pogut aconseguir el que desitjaven, potser perquè no han lluitat prou o bé perquè no ha pogut ser. Però jo, personalment, sóc feliç, ja que faig el que m’agrada i tinc al costat les persones per les quals sento molt d’afecte.

Tothom es mereix tenir aquest sentiment de felicitat. Podem aconseguir tots els reptes que se’ns posin al davant; això si, sempre que ho intentem de veritat.

Avui és el meu aniversari. He estat esperant un any a què arribés aquest dia i per fi ja hi som. Fa més d’un any que vull que em regalin el nou videojoc de cotxes, el nou portàtil i la roba Nike tan cara que feia tant de temps que volia. La meva mare em diu sempre que no demani tantes coses que ja en tinc moltes a casa i que el meu pare va just de diners aquest mes, però jo seria l’home més feliç del món si pogués tenir el que vull.

A la tarda ve la meva família amb el pastís a taula i ens el mengem. La meva mare comença a donar-me els regals. Jo els vaig obrint i veig que és tot el que havia demanat menys una cosa i em vaig enfadar. El que més ràbia em va fer va ser que ja feia més d‘ un any que jo estava demanant tot allò i sembla que els meus pares no havien estalviat prou per als meus regals.

Al final, vaig reflexionar i pensar una mica més en la meva família, ja que si anaven justos de diners, segur que era perquè ja s’ho havien gastat en nosaltres.

Es pot ser feliç sense cap objecte que ens doni la felicitat o el plaer? En aquest cas, jo responc que sí. Es pot ser feliç, perquè en molts casos hi ha persones que no tenen res o que ho han perdut tot i, tot i així, segueixen sent felices. Jo he vist persones que no tenen res però, al mateix temps, ho tenen tot. És a dir, persones que no tenen diners i, tot i així, són felices.

En molts casos, en els països en què vivim, els béns materials són molt importants per a nosaltres, com el mòbil, la televisió, etc. I en el nostre país, els béns materials ho són tot. A la nostra societat, un objecte ens pot provocar plaer. És per això que necessitem moltes coses per arribar a la felicitat o provocar-nos el plaer. Però, a altres països, he vist gent que, amb una roda i un pal, poden arribar a ser feliços sense perdre mai el somriure.

Si finalment relacionem els dos termes de felicitat i plaer podem arribar a la conclusió que, sense obtenir una satisfacció sensible, les persones poden arribar a autorealitzar-se. Algunes teories ètiques afirmen que a la felicitat s’arriba amb un equilibri entre el món espiritual i el món material.

L’home, des que és home, busca la felicitat. Diuen que la mort més trista és la d’aquell que es mor sabent que no ha viscut res. Tothom desitja viure la vida que disposem amb alegria i joia, sense gaires maldecaps, amb salut, prosperitat… En definitiva, amb felicitat. Però què s’amaga darrere aquesta paraula de gran importància emocional però de gran ús quotidià? Podem ser, com acaben els contes de fades, “feliços per sempre més”? La felicitat és una fantasia o un desig?

Potser mentre intentem descobrir el secret de la felicitat i sentim gelosia dels altres perquè, segons els nostres ulls, són més feliços que nosaltres, la vida segueix i ens perdem els petits moments com ajudar algú que ens necessita o estimar i sentir-se estimat… Al llarg de la vida succeeixen milers d’instants que ens poden aportar felicitat i ens adonarem del fet que mai vam deixar de ser feliços.

Vull això, vull allò, vull l’altre… Ja n’hi ha prou! Estic cansada d’escoltar aquestes paraules que sempre surten de la boca del meu germà. És que no té límits? No li falta de res, ho té tot i, tot i així, no para de demanar més coses. M’irrita, encara que també em fa pensar.

Miro al meu voltant. L’armari ple de roba, la taula plena d’aparells electrònics, els calaixos plens d’objectes i els prestatges de llibres que segurament no hauré llegit mai. Realment ens fa feliços tenir tantes coses? Quantes de les coses que tenim no són necessàries? I sempre en volem més.

“Si desitgeu més del que teniu no sereu feliços”, això és el que ens diu la nostra mare bastant sovint. Però què passaria si no desitgéssim res? Tampoc seríem feliços, ja que tots nosaltres desitgem perquè tenim somnis i metes que volem aconseguir. Segurament suposarà un esforç arribar-hi, però si allò és més gran que l’esforç emprat, haurà valgut la pena i ens omplirem de felicitat.

Llavors desitjar no és dolent perquè sense desitjos no tenim objectius i sense objectius no necessitaríem triar entre dos o més termes i actuaríem sense cap finalitat. Per això, dic el contrari del que diu la meva mare: “Si volem ser feliços, hem de desitjar.” Ara bé, sempre i quan es faci amb moderació i siguin coses racionals.

Per què treballem? Treballem perquè és el que volem o perquè és el que s’ha de fer? Treballem per guanyar diners i poder fer coses que ens agraden i així ser més feliços? Però si treballem, també traiem temps per fer aquestes coses.

La societat ens inculca unes responsabilitats. Una d’aquestes és la d’estudiar. Però, pensant-ho bé, jo no m’he compromès amb ningú per anar a l’institut. Tot i així, haig d’anar-hi perquè se suposa que és el millor, per formar-me i aprendre. Per tant, el que busquem és un equilibri entre passar-s’ho bé i complir amb les nostres obligacions.

Es presenten diferents opcions: buscar una feina d’alguna cosa que ens agradi; tenir un treball amb un bon sou, que ens doni una felicitat més material; o bé, treballar, per necessitat, en un treball que no ens agradi.

Tenim tots una llibertat d’acció, però aquesta va molt condicionada amb la societat i amb les obligacions que hem de fer. De tenir-la, la tenim, però realment fem el que volem? Ningú ens obligarà a treballar, però és el que s’ha de fer per menjar, vestir-nos i moure’ns, per tenir una vida mitjanament feliç.

Quan em diuen que escrigui un text sobre la moral, l’ètica o qualsevol tema que em vingui al cap, no se m’acudeix res. Com a extra, l’escrit ha d’estar relacionat d’alguna manera, amb els conceptes que estudiem a classe d’Ètica. I és aquí, on observant totes aquestes paraules, em ve una al cap: conseqüència. Una conseqüència és el resultat d’una causa, una paraula que relaciono indirectament amb consciència.

Per a mi, existeixen dos tipus de conseqüències: una directa, on veiem el resultat després de l’acció o la decisió que prenem; i l’altra, que anomenaria indirecta, que passa sense ser-ne conscients.

Tothom coneix o n’ha sentit a parlar de l’efecte papallona. Vaig pensar en el tema quan el dimarts passat estava estudiant per a l’examen de Física i Química i em vaig passar la tarda estudiant la taula periòdica i les valències. L’examen era a 2a hora i primer teníem Socials, però la professora va faltar. Així que vaig aprofitar per tornar a estudiar-la un altre cop, però un company em va veure la taula que tenia feta i em va dir que més de la meitat estava malament. La vam corregir i, en una hora, me la vaig tornar a aprendre.

Suposo que l’examen m’haurà anat bé. I en acabar de fer-lo, vaig pensar: “Si la professora hagués vingut, ho tindria tot malament i tot això hauria passat sense que me n’adonés.” Aquí és on em paro a pensar quantes vegades m’ha pogut passar això sense que jo n’estigués al cas.

M’han demanat que porti un caragol a classe d’experimentals i aquesta tarda decideixo anar al bosc. No m’hi passo gaire estona, per decidir-me per un d’ells. Me l’he trobat sota una fulla, petit, jove, no s’havia donat compte de la gravetat de la seva situació, seguia caminant entre la gespa com un innocent dia qualsevol.

L’agafo i me’n vaig a casa. El poso en un tàper al damunt de la tauleta que hi ha al davant del sofà i em poso a mirar la tele. No puc evitar donar-li una ullada de tant en tant, veig com dóna voltes buscant una sortida, aixeca la panxa contra el plàstic… Em fa tanta pena veure’l així que li porto una mica d’enciam. No el vol. Deu ser perquè no està còmode com per tenir temps per menjar.

L’endemà al matí el porto a l’escola, dins del tàper. Pel camí vaig pensant si estic fent el més correcte. Si no el porto a classe, em posaran un negatiu. Allà possiblement morirà. Li he agafat molt d’afecte al caragol, al meu caragol, encara que només hàgim passat un dia junts. No tenir el negatiu per la vida del caragol. Val la pena?

Finalment ja estic a classe i he pres una decisió, sacrificaré la vida del petit animal per tal de no tenir un negatiu. No sé si he pres la decisió correcta, però si sé que al cap d’uns dies ja no me’n recordaré d’ell. Tot i així, ell era un animal innocent, no s’ho mereixia.