LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria

Jo no he fet mai extraescolars d’anglès. A casa som partidaris que l’aprenantatge d’una llengua s’ha de fer en el seu lloc d’origen i, és per això, que tant a la meva germana com a mi, a l’estiu que fem els quinze anys, ens envien a l’estranger per “practicar” l’anglès. De fet, ja amb la família, hem fet més de mitja dotzena de viatges a llocs on es parla aquest idioma, però mai ho havia fet sol, fins aquest estiu.

Els meus pares em van deixar triar el lloc i el tipus d’estada que volia, però no l’agència en què viatjaria perquè la meva germana ja hi havia anat tres anys i havia funcionat molt bé. Jo em vaig mirar molt detingudament el catàleg i vaig triar un campus de futbol en anglès.

Ja havia assistit a altres campus de futbol del Barça, per exemple, però mai fora de Catalunya ni tampoc sense algú conegut que m’acompanyés. Aquesta vegada seria diferent: aniria sol, a Angleterra, amb gent totalment nova per mi i amb l’afegiit de parlar un idioma que no dominava gaire.

Tot un repte. I encara més quan ens vam trobar a l’aeroport tot el grup que marxàvem junts, en total uns quinze o vint més els monitros. Tots eren extranys per mi. Per acabar-ho d’embolicar, però, els tres que venien des de Madrid van arribar vestits amb els colors de “la roja”. Havíem triat un mal dia per marxar: era la final d’Espanya contra Itàlia i em tocaria passar dues setmanes amb aquella colla d’eufòrics per un equip que a mi, personalment, no em motiva.

Un cop a l’avió tot va cambiar. Aquells nois amb qui pensava que no tindria res en comú, van començar a parlar amb mi i els vaig anar coneixent. Al final no eren tantes les diferències i vam arribar a construir una bona amistat. Ràpidament, em vaig fer amic de tres nois de la meva edat, de Barcelona, amb qui vaig compartir habitació. Fins i tot un d’ells tenia una casa a Cabrils i algun dia de l’estiu ens vam trobar. També segueixo parlant amb molts altres gràciels al Facebook.

Jofre Matamoros Bosch

El día 12 de octubre de 2010 mamá y yo estábamos ansiosas esperando que tú nacieras. Casi era la hora, mamá había entrado en la sala de partos y yo me había quedado fuera. Después de unas horas apareciste tú con mamá, estabas preciosas, tan pequeña que me dío ganas de llorar.

Ya casi es tu cumpleaños, soplarás más de una velita, te deseamos muchos años de vida y salud. Pena que he tenido que esperar todos estos años para tenerte, pero al final valió la pena porque naciste tú, a la que juego y cuido. Me encanta cuando ríes porque me haces reír y sé que estás bien y feliz. Cuando te pones enferma me preocupo, pero después de unos días ya estás bien otra vez.

Eres muy bonita y significas mucho para mí, quiero que sepas que te quiero mucho y siempre te voy a cuidar, mamá también te quiere, besos cariño de tu hermana,

Carla.

Per algunes persones, començar de nou pot ser fàcil, per altres difícil. Jo aquest any he començat una nova etapa: he canviat d’institut. Durant el final de curs passat i tot l’estiu he estat neguitosa pensant com seria la meva nova vida en aquell lloc desconegut; gent nova, classes diferents, noves amistats, professors nous, etc. A mesura que passava l’estiu m’anava informant de la gent que estudiava al Jaume Almera. El meu germà m’explicava com eren els professors i com funcionava tot en general.

El dia anterior de començar la rutina de nou, em sentia nerviosa.

Quan va sonar el despertador vaig pensar: “Ja ha arribat el dia”. Em vaig aixecar de seguida, ja que tenia ganes d’anar arreglada. Se’m va fer estrany llevar-me pel matí i pensar que no veuria les meves amigues en tot el dia, les trobava a faltar.

Vaig arribar a l’institut, de seguida una amiga em va acompanyar a la meva classe. Quan va sonar el timbre em vaig asseure a primera fila. Em sentia observada. A poc a poc va passar el mati, però jo continuava enyorant el meu antic cole. Al acabar les classes em vaig adonar que tampoc havia estat tan difícil integrar-se amb gent nova.

Gairebé ha passat un mes des d’aquell dia. Quina diferència! Ja he fet nous amics, cada cop vaig agafant més confiança en el grup. De mica en mica també vaig coneixent els professors i la seva manera de ser. No obstant això, continuo pensant en els meus amics i antics profes.

Crec, però, que aquest canvi m’ha servit per reflexionar. Els canvis comporten noves situacions i el adaptar-nos ens fa madurar. Jo de moment vaig guanyant: segueixo conservant les meves antigues amigues i a més a més estic coneixent gent que pinta fantàstica. Espero que en un futur arribin a formar part de les persones especials de la meva vida.

Paula.

Fa tres anys quan anava a l’escola (El Hoy Alfaro) em vaig perdre a la ciutat de Quito. En sortir de classe, a les vuit de la nit, vaig agafar el Trole (és un tipus d’autobús doble enganxat per la meitat) aquest Trole no era el correcte, em vaig equivocar i vaig acabar al sud.

Aquell dia, jo hauria d’haver agafat el Trole cap al Centre Nord, però com em vaig perdre, vaig demanar ajuda a la policia del centre sud, ja que li preguntava a la gent i no em feien cas, i vaig anar a l’estació de la “Dinapen” que es troba a la terminal.

Un cop allà, la policia em van preguntar d’on era, és a dir, de quin lloc havia vingut i què feia pel centre sud, ells em van demanar els meus documents personals, els números de telèfon, la direcció d’on vivia amb el nom dels meus avis i a quina escola anava. Ells van trucar els meus avis i a la meva tieta i després de dues hores, van venir a buscar-me. En tornar cap a casa, la meva família estava preocupada i em van dir que els expliqués com m’havia perdut i els vaig explicar que em vaig equivocar al agafar el Trole.

Finalment, aquesta experiència em va servir de molta ajuda, ja que en el present em fixo sempre quan agafo el autobús de no equivocar-me.

Stuart Infante

Hace 6 años practicaba un deporte cualquiera. Normalmente los padres deciden futbol para los niños, ballet para las niñas y una vez empiezas a crecer y te haces como persona empiezas a saber el que realmente quieres aunque a veces decides cosas porque sí. Este es mi caso; a los 9 años después de estar 6 años haciendo ballet, natación y música decidí dejarlo todo por un deporte llamado waterpolo. Mi padre llevaba toda la vida jugando pero a mi, sinceramente, nunca me había llamado la atención.

Todo empezó un día mientras estaba nadando cuando se me acercó una de las monitoras a decirme que si me interesaría probarlo. En aquel momento respondí que sí como podía haber dicho que no. Al probarlo me gustó, era diferente a todo lo que había hecho anteriormente, era un deporte en equipo y donde toda la elegancia de la danza y la música se dejaba fuera del agua. Desde mi punto de vista lo veía así, pero tuve que escoger, no podía hacerlo todo; empezar con el waterpolo significaba entrenar cada día y sacrificar todo lo otro.

Los primeros años eran aburridos, jugaba pocos minutos porque era la más pequeña del equipo y porque jugaba una categoría superior que no me correspondía. Dos veranos después llegaron más niñas de mi edad y los entrenadores decidieron que hiciésemos equipos mixtos. Allí aprendimos muchísimo, seguramente más de lo que había aprendido durante 2 años anteriores, el porqué no lo sé. Aquel año a dos niñas de mi equipo y a mi nos seleccionaron para jugar con la preselección catalana de waterpolo y así estuvimos 4 años hasta el día de hoy.

Al principio era una alegría para todas estar en la selección catalana muy a pesar del enorme esfuerzo y dedicación, pero a medida que iba pasando el tiempo te cuestionabas si valía la pena lo que una estaba viviendo. Cada miércoles teníamos que ir a Sant Cugat a entrenar, todos los puentes, cada dos fines de semana y en las vacaciones de navidad. Esto suponía muchas veces no poder estar con tus amigos por lo que me llegaba a plantear si me estaba perdiendo momentos y más de una vez lo habría dejado todo pero siempre tenía a mis padres que me ayudaban a reflexionar lo que realmente quería.

Y ahora me doy cuenta que no he perdido el tiempo aunque no he podido muchas veces estar con amigos pero, por otro lado, he ganado dos amigas de verdad con las que hemos vivido muchísimos momentos juntas. He vivido experiencias que no mucha gente puede vivir, y finalmente ahora he pasado de jugar unos pocos minutos a ser la portera titular del cadete y del juvenil. He aprendido algo muy importante en la vida, que si te sacrificas por una cosa al final consigues eso y más.

Andrea Jiménez García.

Libertad, es difícil explicar lo que es, coloquialmente hablando, diríamos que la libertad es la capacidad que tiene el ser humano de poder obrar según su propia voluntad, a lo largo de su vida. Por lo que es responsable de sus actos. Todos somos responsables de nuestros actos, y cada uno de nosotros es libre de juzgar, pero únicamente a uno mismo. Nadie puede creer que tiene la libertad de juzgar a los demás, cada persona es como es y ninguno de nosotros deberíamos intentar cambiar a los demás, ya que juzgando, lo que hacemos es intentar que las personas rectifiquen y se parezcan más a nosotros mismos. Todos cometemos errores, somos humanos y esos errores dan pie a los demás, para empezar a juzgar. Hay personas con diferente color de piel que nosotros, que hablan diferente, visten distinto, y normalmente, cuando las vemos, juzgamos.

Una consideración filosófica es la de Isaiah Berlin, que señala una importante diferencia entre la libertad positiva y la libertad negativa. Por ejemplo, la libertad de la opresión y la libertad para desarrollar el potencial propio. Estos dos tipos de libertad son, en realidad, las que se reflejan en la Declaración Universal de los Derechos Humanos. La ética filosófica señala que la libertad es inherente al hombre, es un dato fundamental originario de la existencia humana, fundamentado en la autoconciencia y la responsabilidad moral.

Llegando al final, solo se puede decir que es una gran injusticia ser juzgado por personas que deberían fijarse más en sus problemas que en los de la otra gente. Espero que este mundo, pueda llegar a cambiar.

Clara

He jugat tota la meva vida a futbol. De ben petit ja hi jugava al jardí de casa meva amb el meu germà. Als 6 anys vaig començar a jugar al club de Vilassar de Dalt. La primera temporada vaig marcar 13 gols i la següent, 35. Aquell any  vam guanyar la lliga. Al cap d’un temps vaig passar de jugar a futbol 7 a futbol 11. En aquells moment, per mi, el futbol només era una afició i una manera de divertir-me juntament amb els meus amics.

Però aquest estiu tot ha canviat. Un entrenador del Premià de Mar em va trucar a casa per comunicar-me que estava formant un equip i estava interessat en mi. En aquell moment no m’ho creia, perquè sempre havia estat jugant a segona divisió i el Premià estava  dues divisions per damunt, a preferent.  El meu pare i jo vam anar tot decidits a parlar amb l’entrenador. Aquest ens va informar dels objectius que es proposava i del que m’exigia com a jugador del seu equip. Vaig decidir provar, veure  com m’ anava. El meu primer partit que vaig jugar amb el Premià ho vaig fer bastant bé i vam guanyar el torneig en què participàvem tres equips; però el següent no vam tenir tanta sort i vam perdre. En sortir del vestidor, després del torneig, l’entrenador em va cridar i em va dir que comptava amb mi per tota la temporada.

Jugar en aquesta nova divisió, per mi, és molt  més difícil que el que feia fins ara, perquè l’entrenador exigeix molt  i si no ho  fas, no jugues. Els equips contraris són molt més competitius i ens enfrontarem contra alguns amb molt de prestigi, com el Barça, l’Espanyol… Tot això em suposa ser més responsable i més autoexigent, però em sento molt orgullós i content de què l’entrenador del Premià s’hagi fixat en la meva manera de jugar. Després de molts anys jugant a futbol m’he sentit valorat. Aquest fet m’ha fet molt feliç.

Marc

La paraula perdó és una paraula amb molts sentiments i que ara s’utilitza poc. Fins i tot, té una definició pròpia al diccionari. Però el meu objectiu és que la gent se n’adoni de que tothom es mereix ser perdonat, només si aquest s’arrepenteix i ha demanat perdó. Molta gent creu que demanar perdó és innecessari i pensen: “Ja se li passarà…”, però potser l’altre persona no pensa el mateix.

En aquests moments jo no estic gaire bé amb una persona molt important per mi. Aquesta persona és la meva amiga perquè, encara que estiguem enfadades, ella sap que me l’estimo i sempre que em necessiti jo l’ajudaré. Ella i jo hem viscut moltes experiències ja que ens coneixem des de primer de la Eso, encara que cap de les dues recordem com ens vam conèixer. He passat tot l’estiu amb ella, hem anat a la platja quasi cada dia, hem fet noves amistats, ens hem quedat a casa seva passant unes tardes magnífiques i per últim, però no menys important, hem enfortit la nostra amistat. És una persona impressionant i ja sap tot el que penso d’ella. Ens enfadem sovint (les dues tenim molt d’orgull) però al cap i a la fi, sempre són tonteries, encara que no suporto estar enfadada amb ella.

Així que, ja sabeu, deixeu enrere el vostre orgull. Això és el que jo faré, perquè, per molt que m’enfadi amb la meva amiga, ella sap que me l’estimo milions, simplement, la necessito. T’estimo nena.

Ruth Blanes

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

Tres preguntes que ho diuen tot.

Dissabte passat vaig veure una pel·lícula, “Peaceful Warrior” (El guerrero pacífico).

D’aquí és d’on he intentat treure i expressar amb el màxim de claredat possible la meva reflexió i el meu nou punt de vista de la vida. Viure el present no es fa tan ràpid com es diu. No és fàcil, però és l’únic que podem viure encara que pensem que ja ho fem, no som plenament conscients de cada moment que transcorre. El temps és una paradoxa que viatja d’un “passat” a un “futur” sense cap existència excepte en les nostres ments. Per això vull que us pregunteu: -Què sents en aquest moment, aquí i ara?

Jo m’he fet conscient del continu fluxe de pensaments, aquell diàleg constant que ocupa sempre la nostra atenció i que ens separa de l’única experiència real: viure plenament el moment present. Per apendre a viure’l d’una manera deliberada hem de començar per coses relativament fàcils. Per exemple: quan ens netegem les mans hem de posar tota la nostra atenció a les percepcions sensorials associades amb el que estem fent. El so i la sensació de l’aigua, el moviment de les mans, l’aroma del sabó…

M’agrada viure la vida sense pautes, improvisant, m’agrada anar al meu ritme, m’agrada observar el meu voltant fixant-me en cada detall sense cap finalitat… Suposo que per això em van cridar tant l’atenció aquestes tres preguntes que potser per a un altre són insignificants.

Només tenim aquest moment, només l’ara és real. Només és possible viure feliç per sempre un moment rere altre.

Joana