LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan som petits, acostumen a ser uns pobres innocents que ens empassem tot el que ens diuen, com ara que el Pare Noel baixa per la xemeneia i deixa regals sota l’arbre de Nadal i també que té uns rens màgics que poden volar.

Des que era un marrec que anava a primària que no em crec pas això de la màgia, al igual que tampoc em crec que Déu va formar l’univers.

Quan anava al “cole” ja feia religió, i sempre llegíem parts del nou testament. La veritat és que aquelles historietes escrites pels apòstols de Jesús eren bastant avorrides, i sempre estaven parlant del mateix.

Mai m’havia interessat la religió fins ara, que tinc un punt de vista diferent de veure les coses a diferència de quan anava a l’escola.

Penso que realment Jesús sí que va existir i que era una persona amb molts coneixements, però segueixo pensant que és inútil anar a l’església a resar, simplement és que la gent necessita creure en alguna cosa. Però em fa la sensació que això de les esglésies és simplement un negoci que es va enginyar el govern durant l’època de l’edat antiga que també servia per controlar la gent i perquè tothom tingués els mateixos ideals.

A més a més la gran majoria de les guerres s’han produït per culpa de les religions. I la veritat és que tots hauríem de tenir una mica més de respecte amb les altres religions encara que hi hagin coses estúpides (sense ofendre) com la de no poder menjar porc, i també respecte de la gent que creu a la que no creu, com jo.

Però definitivament encara que em vulguin rentar el cervell amb això de les religions i de coses que no s’han demostrat, com ara l’existència de Déu, seguiré pensant que no existeix, per tant jo no em considero de cap religió.

Pol

L’amistat és una de les coses més importants a la vida. Les meves amigues i jo, ja fa més de quatre anys que ens coneixem i estem juntes. Totes estàvem molt unides, fins aquet estiu.
Durant aquestes vacances hem tingut algunes diferències, de forma que ens hem distanciat bastant. Independentment, cadascuna dins del grup s’ha buscat una mena de “millor amiga”. Jo he passat tot l’estiu amb ella, i la veritat no podia haver demanat un de millor. Tenim moltes coses en comú (només cal que us digui que hi ha vegades que diem exactament el mateix i a l’hora), quan estic amb ella totes les meves preocupacions i pensaments marxen, no sé com s’ho fa però sempre em treu un somriure gegant. És perfecte de cap a peus, amb les seves virtuts i els seus defectes, les nostres tonteries i bogeries són úniques igual que les cançons i les tardes juntes. Si és amb ella tot surt bé. És la millor persona que podria haver trobat, i sé que sempre, passi el que passi estarà al meu costat i no cal dir que jo estaré al seu. Li dedico aquesta carta perquè s’ho mereix i no vull que canviï mai.
Finalment tot el grup s’ha tornat a unir, i això és el millor que podia passar. Però ella segueix amb mi, i li dono les gràcies per tots el moments que hem passat, i els que ens queden. Sense ella res seria igual, ho és tot.
T’estimo massa!
Laura

Benvolguts futurs lectors del meu escrit, he decidit que en el meu primer text parlaré d’un tema que la gent que té germans grans entendran i em comprendran. Perquè els pares ens comparen sempre amb els nostres germans?

Començaré fent una pregunta de la cual cap persona que té un germà o una germana gran coneix la resposta, i vet aquí la pregunta: per què sempre ens esteu comparant amb els nostres germans grans? Aquest és un tema que em fa molta ràbia. Estic fart dels comentaris típics com “ta germana ha tret tot notables i excel·lents, a veure si aprens”. És que potser no veieu que nosaltres també fem coses bé?

Però aquestes coses els pares no les veuen, o no les volen veure, que també pot ser…
Sense anar més lluny, l’altre dia vaig fer un examen, el qual em va anar força bé, i estava desitjant arribar a casa, dir-li la nota als meus pares, rebre les seves felicitacions i que així fos un dia rodó. Però això no va passar, el que va succeir de veritat va ser, arribar a casa, vaig esperar a que estiguessin els dos presents per donar-los la notícia. Quan vaig sentir la porta em vaig aixecar del sofà amb la intenció de deixar-los bocabadats amb la meva nota, ja que no estan acostumats a aquestes notes venint de mi, però la seva resposta em va deixar no va ser la resposta que jo esperava, sinó que em va dir: “la teva germana treu aquestes notes a tos els exàmens que fa, no només a un”.

Aquesta resposta em va cabrejar molt i va ser quan em vaig sentir inspirat per començar a escriure aquest text expressant la meva opinió, i si algun pare o mare llegeix aquest escrit, siusplau! No ens compareu més!

Manel Rodríguez

Per fi ja tinc el carnet de ciclomotor! Després de 2 mesos, ja sóc apte per poder circular.

El meu pare, des de principis de juny em deia que m’apuntés a l’autoescola i començar a estudiar per l’examen teòric. Com que encara hi havia escola, vaig pensar que me’l trauria amb més tranquil·litat durant les vacances d’estiu. Vaig quedar amb dos amics que el setembre ens apuntaríem tots tres, i així ho vàrem fer. Després d’unes quantes setmanes anant a l’autoescola i fent uns quants tests, finalment el dia 7 de setembre vaig pujar a l’examen teòric. El vaig aprovar a la primera. El que no em va anar tan bé va ser el pràctic.

El primer dia de pràctiques anava una mica espantada, ja que era la meva primera vegada que agafava una moto. No va anar tan malament com em pensava, però encara havia de practicar molt. Anava tranquil·la, havia de fer set pràctiques abans de l’examen. Un cop totes fetes, ja estava preparada. El primer cop no el vaig aprovar, els nervis em van jugar una mala passada. Són coses que passen. El segon cop, per sort, vaig aprovar. Tenia moltes ganes de poder anar amb el cotxet, que els meus pares m’havien regalat pel meu aniversari.

Aquella mateixa tarda, vaig trucar a l’autoescola per preguntar quan em donarien el carnet provisional. Em van dir que tardaria una setmana aproximadament. Efectivament ahir em van entregar el provisional, així que no hauré d’esperar més. Ara ja tinc molta més independència amb el meu cotxet, i no farà falta que molesti més als pares, demanant :
– Em podeu portar al camp de futbol? He quedat allà amb els amics.

Mariona.

La noche antes de ir al instituto la pasé en vela, pensando cómo serían los profesores y con qué compañeros iría. Estuve mirando la televisión hasta tarde por lo nervioso que estaba y así, poder coger el sueño. Sonó el despertador, me levanté nervioso y ansioso a la vez. Cuando acabé de almorzar, hacerme la mochila, vestirme y lavarme los dientes, abrí la puerta y me fui a buscar a mis amigos. Por el camino estábamos andando y hablando a la misma vez cómo sería todo. Entré por la puerta y lo primero que hice fue observar el edificio y a la gente que me rodeaba. Escuché el timbre, subí por las escaleras y no sabía dónde ir, finalmente encontré la clase junto con mis amigos. Entonces un profesor al cual había visto antes en la entrada, pasó por la puerta y nos dijo que él sería nuestro tutor. En la primera hora estaba comentando todo el funcionamiento de las clases. De lo que me acuerdo más de aquellos momentos, era de la presentación que nos hizo hacer delante de los compañeros. Las otras horas fueron más de lo mismo, el profesor entraba y se presentaba. Todo el día iba perdido cada vez que nos tocaba cambiar de aula. La última clase se me hizo larguísima pensando lo que le iba a contar a mis padres del mi primer día de instituto.

Pol

Des de ben petit que m’ha agradat anar amb una càmera per aquí i per allà, buscant una escena per poder fotografiar i al cap d’un temps observar-la, recordar aquell moment i somriure. És una passió que ningú m’ha ensenyat, ningú m’ha obligat a agafar una càmera i fer una foto, sinó que he sigut jo qui, de mica en mica, m’he anat endinsant dins d’aquest món. Però aquests últims mesos, ha incrementat el meu entusiasme per aquesta afició.

Deu fer cosa d’un any, que per Nadal, em van comprar un iPod, i durant els primers dies, com és normal, el vaig estar utilitzant les vint-i-quatre hores del dia, descargant-me un munt d’aplicacions. Va ser així, com vaig conèixer Instagram, una aplicació on tú tens un perfil i vas publicant les fotografies que vas fent i veus les que penja la gent arreu del món. Al principi no li vaig donar importància, i es va quedar allà, guardada dins la memòria del meu iPod sense donar-li cap ús. Però com tot, sempre torna. Deu fer cosa de tres o quatre mesos, que vaig obrir l’Instagram per veure com anava tot allò després de tant temps en desús. Va ser llavors quan vaig començar a veure que dins d’aquella xarxa social, hi havia gent amb molt de talent, amb unes fotografies que em van encantar des del primer instant. Llavors, vaig intentar trobar alguna escena que pogués fotografiar i publicar en la meva galeria. Però aquí a Vilassar de Dalt, no hi vaig trobar res.

Al cap d’un temps, els meus pares em van dir que aniríem deu dies de vacances a Menorca. Aquella era l’oportunitat perfecte per començar el meu projecte com a fotògraf principiant, vaig pensar. Platges de sorra blanca, aigua cristal·lina, i un munt de bonics paisatges on hi podria treure alguna cosa que em servís. En vaig treure bones fotos, les vaig editar una mica, i les vaig penjar al meu perfil. Aquell va ser el meu començament com a Instagramer.

Avui dia, encara segueixo buscant fotografies per poder-les mostrar a la gent. Busco en antics àlbums de fotografies que vaig tirar en antigues vacances i altres sortides, i ric, veient les pèssimes fotografies que tirava fa un o dos anys. A hores d’ara encara em queda moltíssim per aprendre, moltes fotos per fer, i llocs magnífics per visitar, però intento millorar dia a dia, per així intentar en un futur, poder-me dedicar al que més m’agrada, la fotografia.

Arnau

Fa dos anys es va crear una aplicació per telèfons mòbils molt senzilla, que envia missatges de text a través d’internet, el WHATSAPP. Aquesta aplicació ha creat una revolució de la comunicació per escrit a tot el món.

Aquesta aplicació ha sigut la que ha tingut més èxit en tota l’historia, ja que 1.388 milions d’usuaris l’utilitzen només a Espanya. Permet enviar imatges, vídeos, notes de veu, contactes, la teva localització desde qualsevol part del món i evidentment missatges de text, es com un chat d’ordinador però al mòbil.

Generalment es va crear per missatges d’empresa però la gent que el té l’usa per comunicar-se a totes hores de manera corrent. S’ha convertit amb la “joguina” de la meva generació i la gent fa un gra massa del seu ús. Estem tot el dia connectats al mòbil.

Guillem

L’any passat vaig conèixer una persona realment increïble, volia descriure-la a ella però possiblement tothom qui llegeixi això ja la coneix. Per tant m’agradaria presentar-vos a la seva mare, que pràcticament podria dir que són iguals.
El curs anterior, quan vaig agafar confiança amb la noia, em va explicar que la seva mare estava malalta de càncer de pàncrees però que no avançava i no hi havia motius per preocupar-se. Malauradament el dia del aniversari de la nena li van donar la maleïda noticia que a la seva mare li quedava poc temps…
Per aquesta raó vull descriure fins l’últim detall a la seva mare, la Mariel, perquè qui no va tenir la oportunitat de conèixer-la, la tingui ara.

Sincerament la vaig tractar quan ja estava bastant malament, però es veia en la seva manera de parlar i els seus ulls plens d’orgull en mirar la seva família, que no es rendiria fins el final.
Els seus cabells eren llargs i negres però en ser arrissats semblava que eren curts. Els seus ulls eren d’un to marró molt fort però tot i així no deixaven de ser clars i nets. Els seus llavis sempre estaven en moviment davant la televisió, fent ganyotes estranyes i alhora divertides. Treballava d’advocada a Barcelona i sempre que anava cap allà en bus se’n portava a la meva millor amiga, la qual li explicava totes les seves novetats i petaven la xerrada. De fet, una de les coses que li agradava més a la Mariel, eren aquests moments, els que passava al cantó de la seva filla: el 28 d’aquest mes, farà un any que les dues plegades se’n van anar a França. La veritat és que han passat moltes rialles juntes: com quan la Mariel va comprar una truita de patates per dinar a la seva nena, dient-li que l’havia cuinat ella. Una de les qualitats de la meva companya és ser molt intel•ligent i ,evidentment, es va adonar de la mentida gràcies a que aquell menjar tan bo, portava ceba i la seva mare no li posava pas, ja que no li agradava. Una altre hobby que tenia la Mariel era la jardineria, tot eren flors per aquí i per allà, però donaven un toc alegre a la seva acollidora casa del poble( tot i que ella li agradava més la ciutat).

Li ensenyava als seus fills que no tot s’aconsegueix plorant i queixant-se: una vegada, al centre comercial, la meva amiga de petita es va tirar el terra fent un escàndol exagerat perquè la seva mare no li volia comprar una joguina. Aquesta va reaccionar imitant-la, cosa que va fer que la nena s’aixequés immòbil pensant en el que acabava de passar. Però no sempre utilitzava aquesta tàctica : un dia, la sopa va ser rebutjada per la meva companya i la Mariel li va preparar un bistec, però ella tampoc el va voler. La última opció va ser una truita a la francesa i com que va ser descartada , la Mariel va agafar la truita i li va tirar a la cara. En canvi ara la noia és tan llaminera quasi com ho era la seva mare.

La Mariel era molt tossuda, i a vegades s’enfadaven per qualsevol tonteria, però amb una abraçada ja s’ho deien tot inclús perdó, perquè s’estimaven i s’estimaran. Per molt que a partir d’ara serà una mica més complicat.
T’estimo molt Valentina.

De la noia del gronxador.

Gemma

Desde bien pequeña me ha gustado la moda, y quisiera dedicarme a eso, ser una diseñadora famosa que viaja por el mundo haciendo desfiles, y que la gente mas rica se pelee por mis conjuntos.

Cuando acabe el instituto en vez de seguir en Bachillerato, me iré a Barcelona a hacer un modulo de diseño textil, así podre cumplir mi sueño, lo tengo muy claro, y creo que es la mejor opción si quiero dedicarme seriamente a esto.

El verde y el rojo son colores complementarios, pero eso no significa que queden bien juntos.

Recuerdo cuando jugaba con los recortables, que había una niña en ropa interior y a su lado muchas prendas variadas, para que lo cortases y se lo enganchases a tu gusto, siempre estaba jugando con eso. Cuando estaba sola en casa, cogía la ropa de mi madre y la combinaba de forma como si fuera una diseñadora que tiene que vestir a sus modelos para el gran desfile. Mas tarde, cuando los ordenadores se pusieron de moda, empecé a visitar paginas donde había juegos en los que se tenia que vestir completamente a una chica para una cita, o una cena, o para una noche de gala, me pasaba horas jugando y jugando y no me cansaba, incluso ahora si no tengo nada que hacer vuelvo a esas paginas a jugar.

Puede que el negro y el azul marino se parezcan, pero no hacen buena pareja.

No puedo mirar a una persona sin antes pensar si lo que lleva puesto es lo adecuado o le hubiese quedado mejor otro tipo de tejido o color.

No sé si dedicarme a esto me asegura un buen trabajo tanto económico como social, pero es lo que me gusta y lo que quiero hacer de verdad.

Cristina Sirvent.

Cómo he escrito en el título, tengo una amiga que lo es todo para mi. Siempre le doy las gracias por todos los momentos que hemos compartido, momentos llenos de sentimientos, secretos, risas y sobretodo por escucharme y aconsejarme. Ella es increíble y lo que admiro más es su generosidad. Siempre está dispuesta a ayudar a la gente. No quiero que cambie por nada del mundo, porque es una persona maravillosa a la que nunca olvidaré. Me ha apoyado siempre. A veces hemos tenido pequeños roces pero al fin y al cabo, siempre nos hemos perdonado. Ella es la persona que me saca una sonrisa cuando más lo necesito. Mi carácter no es le mismo que el de ella, pero siempre intenta que yo esté bien por muy mala que sea la situación. He estado siete años a su lado, y desde el primer momento que la vi, supe que ella sería especial. Quiero que sepa que estaré siempre a su lado, en los buenos y malos momentos.
Ella ha sido la que me ha dejado una huella en el corazón y por eso le he escrito esta carta hoy. Gracias por todo lo que haces por mi. Ella es mi amiga Valentina.

Te quiero mucho.

Judith