LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quan em pregunten què em fa feliç no sé respondre sense pensar. Em fan feliç les petites coses que em trobo al dia a dia, com pot ser llevar-me una mica més tard del normal en un dia festiu, estar a casa mirant alguna pel·lícula interessant quan a fora és fosc i fa fred, escoltar música, treure un somriure a un nen petit…

De fet, de petita, quan em preguntaven què em feia feliç, sempre responia que era la meva joguina preferida. En aquell moment em devia fer sentir bé el meu osset de peluix. Però, a mesura que passa el temps, trobes que el que et fa feliç no és material i que gairebé no té res a veure amb tu mateix o a alguna cosa que posseeixis, que no té mida ni es concentra en un sol lloc, sinó que simplement és una petita gran cosa que et fa sentir bé i que no per a tothom és igual ni en el mateix grau.

Vaig tancar els ulls, sentia com la lleu brisa d’estiu lliscava per la meva cara, el xoc de les onades componia una melodia que en aquell moment era meravellosa, immillorable. Aquell agradable sol d’estiu que, a poc a poc, anava escalfant la sorra on jo em posava estès.

Tot d’una, vaig començar a pensar en la situació i en el sentiment de benestar que m’omplia en aquell moment. Era allò la veritable felicitat? La sensació d’estar bé amb tu mateix i amb el que t’envolta, aquella sensació que et fa creure que no hi ha ningú més, només tu i la teva ment, envoltats d’una pau i serenitat profunda. Aquella sensació que realment et feia sentir en un núvol infinit de benestar.

Era allò la felicitat? No només es tractava d’una mera situació passatgera, que s’acabaria en un moment donat. En aquell moment m’era igual, podia ser que les immenses ganes de perdre’m en l’interior del pensament que m’anaven envaint, m’estiguessin ennuvolant la ment, no ho sé.

De mica en mica, aquells pensaments es van anar diluint en una son profunda, una son que tacava de negre l’interior més profund de la meva ment. Una son, que provocava que aquella sensació de felicitat s’anés esfumant en l’oblit.

Les persones tenim moltes metes, molts projectes pel futur, moltes il·lusions; i qui diu que no les puguem arribar a aconseguir? Estem en una època de trànsit i canvi, l’adolescència, tenim moltes inseguretats i dubtes sobre què farem en el futur i si el que ara estem fent no ens fa del tot feliç perquè en un futur ho hauria de ser?

Per ser feliç no cal tenir grans coses, ni una gran casa, ni milions d’amics… A vegades t’has de parar a pensar una mica la situació d’altres persones o simplement d’altres cultures (les seves lleis, els seus drets, la seva economia…) poden de veritat ser felices? Algunes si i algunes no. Arreu del món hi ha molta pobresa, molta fam, nens amb pocs recursos d’anar a l’escola i gent que s’esforça per la seva família perquè puguin tenir algun aliment per a la seva subsistència. Mentre que nosaltres, ens queixem de la nostra pròpia vida: perquè hem d’anar a l’institut?, per què no puc tenir aquest objecte i els altres si?… Potser ara no valorem les oportunitats que ens han donat i si ara no ens agrada ni ens fa del tot feliç el que fem, potser en un futur agrairem que gràcies a aquestes oportunitats i tots els mitjans possibles que hem tingut al llarg d’aquest viatge hem trobat el sentit de la vida i el que de veritat ens fa feliç.

Una amiga meva em va dir: “Saps Marc, tinc un conflicte d’interessos amb mi mateixa: m’encanta menjar coses dolces (referint-se, per exemple, a la brioixeria tipus croissant, dònut o a la xocolata en qualsevol de les seves varietats, etc.) però vull gaudir d’un bon cos, atlètic, que llueixi la roba i que agradi als altres i sobretot m’agradi a mi.”

Doncs pensant en les paraules de la meva amiga, entenc perfectament com es referia a què no sempre allò que ens dóna plaer durant un moment, més o menys llarg, és sinònim de felicitat. És més, de vegades passa tot el contrari: allò que ens fa feliços, sovint també ens fa patir.

Ella sentia un gran plaer mentre menjava un dònut, però no s’ha de confondre amb la felicitat; la felicitat li aportava el fet de gaudir d’un cos espectacular (i tot el que d’això se’n derivava, com sentir-se més segura de si mateixa, agradar-se, agradar els altres, sentir-se més saludable, etc.) i, aquest cos, l’aconseguia amb esforç i sacrifici, fent esport pràcticament cada dia, fet que no identificava com a plaent, més aviat al contrari en determinats moments (com quan havia de matinar per sortir a córrer, les lesions, el cansament, etc.).

Clarament, menjar un dònut li donava plaer i fer esport per mantenir un bon cos, li donava la felicitat, que no el plaer. Penso que és important que cadascú identifiqui allò que el fa feliç, i lluitar per aconseguir-ho, perquè encara que no sigui un plaer instantani, pagarà la pena la felicitat que se’n derivarà.

Com diu Aristòtil que tothom va a la recerca de la felicitat per a la seva vida, les persones sempre buscaran sortides per tal d’obtenir una finalitat bona. Ser feliç per mi, diria que és com un estil de vida. Tu decideixes ser feliç o no ser-ho. La felicitat és un terme que normalment la majoria de gent l’entén i el sent per igual. Provoquen felicitat les coses semblants universalment. Un exemple bastant clar: una persona sempre buscarà tenir amics que el facin feliç, es distraurà amb coses positives i s’allunyarà de la gent que el fa sentir malament o que li pren les ganes de fer coses que li aporten felicitat.

En canvi, el terme del plaer segons Epicur és totalment diferent. Buscar o arribar al plaer seria sacrificar-se en alguna ocasió o lluitar per allò. També podrien haver-hi unes conseqüències fins a arribar al punt de plaer amb què l’ésser humà pogués gaudir. Ja que no és un estil de vida, el plaer no es busca, s’hi arriba a base d’alguns objectius que ens proposem. També podríem dir que el plaer és una cosa més intima o més personal. Es considera plaer aquella cosa o situació en el moment en què “es posa a la balança” tot el que t’has esforçat per aquell benefici obtingut. Com a exemple, podria dir la situació d’una persona obesa no es pot permetre molts “plaers alimentaris” per menjar perquè té un excés de greix. Si aquesta persona fes el sacrifici de seguir una dieta i deixar enrere els greixos i fer més esport, acabaria obtenint el seu pes ideal i se sentiria millor amb si mateixa, procurant una vida més saludable.

Actualment, vivim en una societat en la qual ens intenten fer creure que la felicitat es basa en objectes materials i en tot allò referent al consumisme, però, què és realment allò que ens fa feliços?

Anys enrere, quan érem més petits, respondre aquesta pregunta hauria estat fàcil: la nostra joguina preferida, els nostres pares, fins i tot anar a l’escola… Però ara, si ens preguntem això, trobar una resposta ens costa més. És veritat que moltes coses que comprem ens fan feliços, però n’hi ha moltes de no materials que encara ens en fan més. Amb això vull dir que, si prescindíssim d’aquests objectes materials que creiem imprescindibles, podríem seguir sent feliços amb els petits records de la infància, moments amb els amics, els somriures dels nostres familiars… Mentre que si invertíssim la situació, deixant de banda els sentiments positius però tenint tots aquells productes materials que volguéssim i que creiem que ens aporten felicitat, estic segura que no seríem tan feliços i que ens sentiríem sols i sense l’estimació de ningú.

Per tant, si el que realment volem és assolir la felicitat, no ens hauríem de preocupar tant en aconseguir el nou mòbil que ha sortit al mercat, ni aquell joc que tant ens agrada, sinó de trobar-nos a gust amb nosaltres mateixos i amb els que ens envolten, perquè és d’aquesta manera com som feliços.

L’home, moltes vegades, actua per obtenir aquell plaer que ha estat buscant, però hi ha vegades que el plaer no és suficient per a l’esforç o la dedicació que s’hi ha posat.

Existeixen dos tipus de plaers: els plaers quantitatius que són aquells que es mesuren en quantitat i els plaers qualitatius que són els que es mesuren en qualitat. A parer meu, prefereixo mesurar els plaers per qualitat, però a vegades no sempre és millor buscar la qualitat, però això depèn de la persona.

Moltes vegades, les persones es paren a pensar abans d’actuar per a obtenir un major benefici, tot i que després de fer-ho, es poden equivocar al deixar-se arrossegar per les passions.

L’home sempre busca el plaer per naturalesa, sense adonar-se que fa totes les accions per aconseguir aquesta satisfacció.

La felicitat ens transmet satisfacció, per això tots desitgem ser feliços i triem els camins que ens condueixen a aquesta finalitat. Ser feliç no només és somriure, també és reflexionar sobre la tristesa, saber que val la pena viure i deixar de ser la víctima dels problemes. Jo només sóc feliç quan les altres persones que estimo també ho són i em conformo amb les petites coses de la vida, que són les més significatives i les que et fan ser feliç de veritat.

En Gerard, un home ric com qualsevol altre ric, que viu de la seva herència que prové de generacions i generacions d’homes majoritàriament infeliços i tranquils. I quan dic tranquils, vull dir “econòmicament tranquils”, aquells que gràcies als seus diners no assolien la felicitat, sinó que vivien amb menys coses de les quals preocupar-se.

Han intentat assolir la felicitat de moltes formes, viatjant arreu del món, comprant les cases més extraordinàries, menjant en els restaurants més luxosos… En alguns moments han estat feliços, però ha estat una felicitat efímera: han obtingut una falsa felicitat, emmascarada, la que podien pagar… És impossible assolir aquesta meta sense esforç.

Potser en Gerard ja veu l’error que està cometent: el mateix que tots els seus avantpassats han comès. Però potser el descobreix a temps, abans que la seva vida s’apagui del tot i s’adoni que tota aquella felicitat que havia comprat ja no li serveix per a res.

Des que era petit veia com en sortir de l’escola de primària, hi havia una taula on els alumnes de quart de l’institut hi venien pastissos per guanyar diners, per poder anar al viatge d’estudis. I jo pensava: “On aniré quan vagi a quart? Quants diners em costarà? Ens portarà molta feina als meus companys i a mi aconseguir diners per anar de viatge? Hi hauré d’anar amb avió?…” Però sempre acabava amb la mateixa conclusió: “Ara sóc petit i encara falta molt. Quan vagi a quart ja ho sabré. Encara falten molts anys.”

Doncs estava equivocat. No faltaven tants anys com em pensava. Ara ja hi sóc! I ara sí que em puc contestar totes les preguntes que em feia a mi mateix quan veia a aquells alumnes preparant el viatge. Ara ja ho sé, aniré a Amsterdam! També sé quants diners necessitarem, aproximadament uns cinc-cents euros. I que ens costarà aconseguir els diners per al viatge. En efecte, hi hauré d’anar amb avió, tot i que no m’agraden gaire els avions… Però la resposta que tinc més clara és que, de ben segur, tots junts ens ho passarem d’allò més bé a Amsterdam!