LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hace ya mucho tiempo que conocí a mi media naranja, no es del sexo opuesto, pero tampoco estoy diciendo que yo sea bisexual, me gustan mucho los hombres.  Hoy voy a hablaros de mi compañera Silvia. Es pecosa, atractiva, encantadora y le apasiona  salir a divertirse ¿qué más puede desear un hombre? Ella desde siempre me ha entendido mejor que nadie incluso mejor que yo, en cada caso que yo tuviera un problema ella está  allí apoyándome y dándome soluciones para que me sienta mejor, siempre sabe sacarme una sonrisa. A las dos nos encanta empacharnos de dulces o de fast food en general, ir de compras, salir con amigos, los chicos…

Podríamos decir que lo compartimos todo menos los hombres y la ropa ya que soy bastante más alta que ella, una vez incluso llegamos a compartir un accidente de coche.

Gracias a todas esas maravillosas cosas, puedo decir que sí, ella es mi media naranja y ningún hombre podrá sustituir su sitio.

Clara

Ja fa uns dies quan estava al Twitter – Twitter és un servei de microblogging que permet els seus usuaris enviar i llegir missatges – vaig llegir un Tweet que va fer-me reflexionar molt, va ser el següent: “Cuando yo tenía 5 años, mí madre siempre me decía que la felicidad es la clave de la vida. Cuando fui a la escuela, me preguntaron qué quería ser cuando fuera mayor, yo respondí “feliz”. Me dijeron que yo no entendía la pregunta y yo les respondí “ustedes no entienden la vida” “

Penso que gairebé tot el que fem a l’escola, no ens servirà per gaire cosa, bé, almenys a mi. Estic d’acord amb que necessitem tenir alguns coneixements de cultura bàsica, però tanta? Vull dir, la meva expectativa a la vida també és ser feliç i estic segura de que per ser-ho no necessito saber el nom de les pedres que podem trobar a la Terra, no necessito saber contar les síl·labes dels poemes, no necessito saber combinatòria, no necessito saber tanta història, història? Crec convé més saber que ha passat ARA al nostre país, quins són els personatges que l’han provocat… Això ningú ens ho explica a classe, està clar que nosaltres som el futur i hem d’estar ben preparats, però necessitem saber bé el que ha passat per poder-ho arreglar i no deixar que torni a passar.

Molts no estareu d’acord amb mi, pensareu que vull ser una inculta, però no és això, jo simplement vull viure la vida disfrutant-la i no sabent coses innecessàries per a mi. No sé si demà m’atropellarà un camió, espero que no, però què? Tot el que hauré aprés anant a l’escola de que m’ha servit per acabar morta? Diuen que “el saber no ocupa lugar” , no ocupa lugar, però temps SÍ, temps què podria aprofitar fent coses molt més divertides amb la meva família i amics.

Bé, tocant de peus a terra, demà serà dilluns i tots haurem d’anar a l’escola. Amb la meva opinió que pot donar a entendre el text no vull menysprear la feina dels professors ja que també ens ensenyen coses importants, però ho feu d’una manera molt avorrida!

Lídia

Un dia de la meva vida molt llunyà, quan encara gatejava i anava amb bolquers, vaig anar amb la meva mare a una manifestació per no sé quina causa, però que va canviar la meva vida. Casualitats de la vida, una nena de la meva edat amb el cabell curt i castany va decidir posar-se a passejar just quan jo havia decidit fer el mateix. Pel que jo sé, tot i que desconec la raó, aquella nena i jo vam començar a gatejar juntes, i es va convertir en la meva primera amiga. Pot ser que per aquells volts no la considerés com a una germana, tot i que sent tan petita no me’n puc recordar.
La meva mare i la seva es van portar bé de seguida. Tant, que van decidir posar-nos a la mateixa escola. Anàvem les dos juntes al Parc de la Ciutadella, on si que van conèixer molta més gent, però que a causa de la bona relació de les nostres mares sempre hem tingut més proximitat. Ella es diu Susana, li encantava dibuixar i es llepava el dit, exactament igual que jo.

Ella és simpàtica, divetida, amb caràcter, i amb un do especial per trobar películes, que ens ha portat molts problemes per les llargues estones davant del televisor. Li encanta llegir, la fotografia i els còmics. Fa uns mesos s’ha fet vegetariana i cada cop que ve a casa s’ha de portar els raviolis perquè mai ens en recordem de fer-li menjar, a la pobra. És oberta, inteligent, una mica sapastre, però tot i així té molta habilitat i precisió pels dibuixos. És especial.
Tots els anys que he estat amb ella m’han fet veure qui són els que de veritat sempre estan allà, no importa si fa mesos que no parlem. Sé que sempre podré comptar amb ella i això la fa molt important per mi. Juntes hem passat mals moments, si, però també de fantàstics, que a la llarga són els que més m’agradara recordar.

Tenim un desig de Nadal. Volem anar a la nostra petita illa on solíem estiuejar cada estiu, on els records es guarden per sempre i ens entra una sensació de felicitat cada cop que hi anem. M’agradaria poder-la conservar per sempre , perquè sé que de veritat val la pena. Com amiga, com a germana, com a ànima bessona.

Sempre donaré les gràcies al dia que vaig anar a aquella manifestació.

Valentina

Quan em llevo cada dia i faig la meva rutina habitual, no en sóc conscient, però els objectes que m’envolten i m’acompanyen en les meves accions quotidianes, em recorden constantment qui sóc jo.

M’aixeco del llit i vaig a les estanteries, les fotos que recullen instants importants de la meva vida: tinc la foto del dia que vaig anar al camp del Barça i vaig sortir a la gespa per acompanyar els jugadors; al costat, n’hi ha una altra on ens veiem la meva germana i jo felicitant el nadal quan érem petits, també, l’última foto del grup classe de 6è i a la tauleta de nit, la fotografia del meu equip de futbol.

Quan obro l’armari per vestir-me veig les samarretes dels llocs on he estat, que porten al pit estampades els noms: UCLA, LONDON, MIAMI… Quan baixo a esmorzar, agafo la meva tassa de l’starbucks i es barregen sensacions contradictòries, els hiverns freds i la xocolata ben calenta després d’un dia de compres nadalenques i els estius calorosos amb el gelat frapuccino quan surto a fer un vol desprès d’un dia de platja.

I mentre bec la llet, miro de reüll la nevera i allà hi ha col·locats tots els imants que em transporten en segons a quilòmetres i quilòmetres lluny de casa i em passen pel cap paisatges, cultures, menjars i llengües diferents.

Quan agafo la moto per anar a l’escola em poso els guants i el casc, regal de reis de l’any passat, i agafo les claus que estan subjectades amb un clauer que em va dur un amic com a record d’un viatge seu.

Tot això són objectes que, potser, un dia es perden o es fan malbé, però no és l’objecte en si el que té valor, sinó el record que a mi em queda per sempre.

Jofre

Tant la meva cosina com la seva parella són veterinaris, no obstant això, el seu marit és capaç d’anar-se’n a Àfrica per caçar un elefant. Per pura diversió, perquè la gent que vagi a la seva casa pugui veure un cap d’un pobre animal penjat com qui penja un trufeu o un quadre, pel motiu que sigui! Com que al cap i a la fi els animals estan per això… segons ells és clar. Gràcies a Déu hi ha gent que pensa com jo. Que opina que no som superiors als animals, sinó diferents. “És que els animals no parlen”, “els animals no pensen”… diuen. Doncs ho faran a la seva manera! Ni que jo parlés com la meva veïna francesa o pensés igual que el meu company de taula!

Parem-nos a pensar això, per què tenim la mania de creure’ns superiors a ells? Per diferències com aquestes? Però si tothom és diferent a tothom! És més, i si fossin ells els superiors?

Cada persona té una manera diferent de pensar, i per molt que intenti respectar algunes ments de pensaments contraris als meus, no puc negar que per a mi tothom que tracta els animals com objectes no pot ser una bona persona.

Ja no parlo de pegar-los o abandonar-los, parlo directament en la utilitat que alguna gent li veu: que els animals estan per menjar-nos-els; per exhibir diverses espècies en zoològics; per passar l’estona veien com fan barbaritats en un circ; programes com persones sense cor surten fent-se els herois o/i els valents matant de mala manera a un toro, per exemple; experiments… Es pensen que existeixen per servir-nos.

Estic orgullosa de pensar diferent que aquells maltractadors. Fer-me vegetariana ha sigut un començament per lluitar pel que crec i espero que algun dia, amb ajuda de pensadors com jo, arribem a apropar-nos a un final, on els animals estiguin tractats com es mereixen i sobre tot, en llibertat!

Gemma

D’aquí a poc ve una festa molt important, és el Nadal. El Nadal és una festa especial perquè és una època en que s’està amb la gent que més t’estimes. A part d’això, el que el fa especial de veritat és que agrada a persones de totes les edats. Per als nens és un moment extraordinari. Quan veus la cara d’un nen quan et parla dels Reis Mags, la seva felicitat s’encomana, i te n’adones de que quan no sabies la veritat sobre els Reis tot era més màgic.

Però es veu que la gent, avui en dia, no és gens sensible. A vegades m’he trobat a nens de sis anys que ja saben que els reis són els pares. Això, segons el meu punt de vista, és penós. Em fa llàstima pensar que aquest nen no podrà gaudir de la màgia d’aquesta festa mai més, perquè ja no és el mateix. La innocència dels nens es va perdent, i cada cop més aviat. A més, aquests nens que saben la veritat del Nadal, ho escampen per tot arreu i li expliquen als companys de classe i aquests ho expliquen als del curs de més a baix, i així es trenca un secret que s’ha guardat durant generacions.

Per acabar, segons la meva opinió, crec que un nen no ha de saber la veritat dels Reis tan aviat. És pel seu bé i pel de tots, perquè si seguim així acabarem destruint un dels millors moments de l’any, que ja fa temps que se celebra.

Marc

Des dels tres anys que esquio amb els meus pares. És un esport que m’agrada molt, no sé si és perquè el porto practicant gairebé tota la meva vida, però quan arriba l’hivern no em puc contenir les ganes de pujar a esquiar amb la meva família.

Farà ja uns cinc anys que tenim un apartament a Andorra. No és gaire gran, però el just per poder passar un cap de setmana. Segons el meu pare, tenir-ne un implica pujar pràcticament cada cap de setmana. Per ell pujaríem sempre, però a mi no m’acaba d’agradar del tot aquesta idea que té ell. Hi ha alguns caps de setmana que tens ganes de pujar, desconnectar de tot i gaudir de l’esquí, però hi ha altres que no tens tantes ganes de pujar. No se per què tinc la mala sort que sempre que marxo passen les coses més emocionants, o els meus amics fan coses noves, i aquest és un dels grans motius pels quals no m’agrada pujar.

Més d’un cop he pujat Andorra enfadada amb els meus pares, perquè hi havia una festa i jo no hi he pogut anar. Però lo bo de que t’agradi tant una cosa, és que a vegades, et fa compensar altres coses que també t’agradaria fer, però en aquell moment no pots. Això és el que em passa a mi amb l’esquí. Quan em poso els esquis i començo a baixar les pistes, desapareix el mal humor. Crec que aquest és el principal motiu pel qual m’agrada esquiar, que em canvia l’estat d’ànim, tot i que més d’un cop caus a terra i et fas mal, jo m’ho passo molt bé. A més, com que és un esport que li agrada i el practica tota la meva família, és una cosa que ens fa estar units i ens permet divertir-nos tots junts.
Així que sí, potser hi ha caps de setmana que podria estar amb els meus amics, però poder gaudir d’una cosa que t’agrada amb les persones que estimes, no té preu.

Mariona

Després d’haver acabat un trimestre dur a l’institut, per fi han arribat les festes; temps en que les famílies es reuneixen. Jo, com cada any, espero el dia 26 de desembre amb il·lusió. El dia de Sant Esteve tota la família queda per dinar, una tradició en memòria del meu avi que ja està mort. El dinar el fa la tieta i mengem canalons, sopa de galets, de postres, com és típic, turrons.

Per a mi es un dia especial, ja que ens reunim tots plegats; inclusos els meus tiets de Barcelona, ells ens expliquen com van les coses per allà i nosaltres el que ha ocorregut per aquí.

Un cop estem ben tips els més petits de la família passen a recitar, dalt de la cadira, el vers. Mentrestant els més grans preparen els Diners per donar propina. Tot acabat el dinar quedo amb els amics per anar a fer una volta, ells extranyats em pregunten per qué no celebrem el dia de Nadal i sí el de Sant Esteve, doncs bé, jo els dic, que per a la meva família el dia més important és el 26.

Pol

Quan s’acosta aquesta època de l’any, on els dies són molt curts, les nits ben llargues i les temperatures força baixes i la gent pensa amb les festes de Nadal i les celebracions que s’hi fan, però el meu pensament és blanc, els meus records em porten a visualitzar una muntanya nevada ja sigui de la Cerdanya, del Pirineu Lleidatà o d’Andorra, els tres llocs on jo he anat a esquiar. El meu primer contacte amb aquest esport va ser de molt petit, entorn els quatre anys ja em vaig calçar el primer parell de botes i els meus mini esquis. L’avantatge de tenir una germana més gran es que tot ho comences més aviat.

Doncs, el que deia, amb quatre anys ja vaig tenir la meva primera classe d’esquí, i així cada any, intentàvem anar-hi almenys un parell de vegades per temporada. Quan vaig ser més gran vaig anar-hi amb l’escola, primer quan feia sisè com a sortida de final de primària i després a segon d’ESO.

L’experiència de lliscar per la neu és genial, et dona una sensació de llibertat total i entres en contacte amb la natura d’una manera molt especial.

Jofre

Avui parlaré sobre un tema que considero interessant i anormal. Es tracte d’un tren situat a França, al costat d’un poblet anomenat Artouste. La seva peculiaritat i el que el fa especial és l’altura en que viatja. No és un tren que serveixi per transportar mercaderies, sinó que permet a la gent gaudir d’un petit viatge per l’alta muntanya francesa.

Jo i la meva família vam poder gaudir-lo aquest estiu passat. Segons el que recordo, no era un  tren molt espectacular ni molt bonic estèticament. Estava format per una petita locomotora i quatre vagons amb la capacitat de quatre persones. Pel que feia el viatge, es dividia entre dos trajectes: El primer era el d’anada, que durava aproximadament una hora. Passava per llocs curiosos que semblava que ningú els hagués trepitjat  , com si la humanitat no ho conegués. També hi havia presència de fauna salvatge, com per exemple dos petits esquirols que vam trobar amagats entre les herbes. Un cop que s’acabava el primer trajecte, ens feien caminar uns deu minuts cap a un llac. Aquest em va impressionar gràcies a la seva dimensió i la blavositat de la seva aigua, que es difuminava amb el color blanc de les muntanyes . Com que aquell entorn convidava a estar-hi una bona estona, ens hi vam quedar a dinar. Després d’haver-nos atipat, vam procedir amb el viatge de tornada, on certament em va decepcionar, ja que va ser el mateix que el d’anada.

A part del viatge i de les seves varietats, em van sorprendre diversos conceptes sobre aquest trenet. Un d’aquests era que per l’hivern estava tancat. Primerament ho vaig comprendre, perquè seria molt complicat poder efectuar un d’aquests viatges amb tanta neu. Però després vaig pensar que seria divertit veure tot els arbres, les pedres i els túnels coberts de blanc. Una segona curiositat, va ser que per aquella zona hi havia una petita estació d’esquí. Mentre passava per aquell indret anava pensant i reflexionant sobre com hauria estat possible col·locar una estació d’esquí en aquells pics tan escarpats. En veritat, si t’agrada aquest esport, deu ser emocionant poder esquiar per aquestes muntanyes tan empinades.

Però en definitiva, vull dir-vos que és una experiència diferent i que crec que us ho passaríeu molt bé. Principalment, ho recomano a la gent que vulgui gaudir de noves experiències com jo.

Pere