LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Muchas veces pienso como sería el futuro sin las personas que más quiero en el presente. A nadie le gusta la ausencia de un ser querido, todos intentamos no pensar en aquella palabra desagradable, donde todo acaba, el fin: la muerte.

Día tras día me doy cuenta de lo que tengo en estos momentos, me refiero sencillamente a mis abuelos. Muchas veces hemos discutido por tonterías absurdas, y por discusiones sin sentido, pero en el fondo me doy cuenta de que no merece la pena esto. Lo que sí merece la pena es aprovechar segundo a segundo, a disfrutar del momento que estamos viviendo juntos, sea bueno o malo. Tengo que valorar todo lo que han hecho mis abuelos por mí, recuerdo con nostalgia, cuando era pequeña, todas esas tardes juntos en el parque, sin preocupación ninguna.

Pienso en la frase: “Uno no sabe lo que tiene hasta que lo pierde”, y me doy cuenta cuanta razón tiene. Nosotros (me incluyo) nos empeñamos a no valorar lo suficientemente las cosas de nuestro alrededor, estamos tan cansados de verlo ahí, que hasta nos agobiamos. Pero llega un día que lo perdemos, es en este preciso momento cuando empezamos a pensar en ello y a echarlo de menos.

Así que, lo que me toca hacer ahora es compartir mi felicidad y alegría con ellos, y estoy dispuesta a eso y mucho más!

Paula

Valentina et conec des de 5è, i has format una gran part de mi. Els primers anys de conviure juntes, no ens vam parlar gaire i vam agafar camins diferents. I ara, des de fa uns anyets, els nostres camins s’han creuat per no separar-se mai. Ets una persona molt important per a mi. Sempre m’ajudes quan més ho necessito, i sobretot, em treus un somriure. Els moments al teu costat mai els oblidaré, perquè són genials, plens de rialles, abraçades, petons i amor.

Gràcies per aguantar-me tot aquest temps juntes, per formar part de la teva vida i sobretot, per ser tan grans amigues. Mai em penso separar de tu, perquè persones com tu no hi ha cap en aquest món, i encara que a vegades ens enfadem perquè no tenim les mateixes opinions o simplement perquè som dues “cabezotas”, t’estimo i t’estimaré sempre. M’encanta passar estones amb tu i poder recordar moments de fa moltíssim. Ets una persona riallera, animada, amb un somriure preciós, una nena que sap escoltar i entendre a la gent, i la millor amiga que ningú pot tenir.

T’estimo molt Valentina, mai ho oblidis.

Judith

Les propines són uns diners que dóna un client per un servei que ha rebut. Se suposa que si ha estat un bon servei has de deixar propina i si no ho ha estat, doncs, no deixar-ne.

Jo personalment, no donaria mai propina perquè penso que l’obligació és que sempre ens serveixin bé, per tant, no hem de pagar un extra. En canvi, això no sempre està ben vist per part del treballador (cambrers, recepcionistes,etc.), ja que aquest espera incrementar el seu sou a base de les propines.

En alguns països les propines són voluntàries i en d’altres són obligatòries i ja les inclouen en el compte que has de pagar. D’aquesta manera tenen assegurats uns diners per pagar el sou als treballadors que ofereixen el servei.

Marc

Detrás de esta pregunta se esconden muchas respuestas posibles, supongo que depende un poco de todo. ¿A qué me refiero con todo? Pues quiero decir que según la persona que la responda, la situación en la que esta última se encuentre y otros factores, se determinará una u otra respuesta.

Olvidar significa dejar de tener memoria de algún hecho en concreto, o de alguna persona, sin tener en cuenta lo que un día pasó. Por otra parte, pretender es sola y únicamente, en este caso, fingir. Fingir no haber vivido aquello que queremos dejar de recordar.

Muchas veces queremos evitar aquello que un día nos hizo daño, pasar página y empezar a vivir de un modo distinto. Por eso terminamos diciendo que el pasado está olvidado. Pero, ¿lo está realmente?

También deberíamos poner atención en el hecho de que el pasado nos hace fuertes. Por lo tanto, no hay que olvidarlo. De cada error se aprende. A veces es necesario caer para darse cuenta de las equivocaciones. A más, me gustaría añadir una cita que he leído y me ha inspirado a escribir esta pequeña reflexión.

“Olvido es señal de menosprecio, y por tanto causa enojo.” Aristóteles

Xènia Caballero

14 de febrer, un dia molt esperat per les botigues, el dia de Sant Valentí. Mai he entès què era tot això, un dia en el qual es celebra que hi ha gent enamorada?, i la gent que no ho està que fa?

Sempre he pensat que tot això és cosa de les botigues. En comptes de Sant Valentí, jo li diria el dia del consumidor, ja que com d’altres festes només es fa que comprar, el noi li compra regalets a la noia i a la inversa. Tot això ve a que l’altre dia em van dir: “què li regalaràs al teu novio per sant Valentí?” I clar, jo no li anava a regalar res, per mi el millor regal del món és que ell em digui que m’estima i no que em compri cosetes que desprès no serveixen per res (que també m’agraden).

Una altra anècdota és el perquè es diu Valentí? He descobert que és perquè hi ha un tipus d’au que troba la seva parella aquell dia, de tot aquest tema apareixen els cupidos, un personatge amb forma de nen petit, ja que és el fill de Venus i Mart, que es dedica a ajuntar les parelles.

Per altra banda, hi ha gent que diu que tot ho van inventar les botigues, i com que necessitaven un nom van mirar el sant d’aquell dia. Jo segueixo sense entendre el sentit…

Encara que m’he informat, segueixo pensant que es una tonteria que només fan que celebrar coses per tal de vendre.

Laia

Durant els sis anys que porto a l’institut m’he arribat a trobar amb gent de tot tipus: gòtics i gòtiques, “quillos i quilles”, “pijos i piges”, etc. Bona gent però una mica característica. Això sí, són persones que no es posen mai amb ningú. Fan la seva vida sense importar-los el que fan o deixen de fer o el que pensen i el que deixen de pensar els altres. Mai he tingut problemes amb aquestes persones i sé que no els tindré mai.

Però deixant de banda tota aquesta gent hi ha les típiques persones que es caracteritzen per ser uns “TOCA COLLONS” que són aquella gent que no té un altra cosa per fer que molestar els altres amb l’únic objectiu de molestar-los. Aquestes són les persones que em posen més nerviós perquè moltes vegades veig com se’n surten amb la seva i gires una mica més el cap i veus a la persona que ha estat la víctima de la diversió d’aquesta classe de gent.

A vegades m’agrada pensar que els pobrets no ho fan a propòsit, sino que són curtets i no saben quin és el moment exacte en què la broma deixa de fer gràcia i comença a ser molt pesada. Però quan els veus la cara que fan mentre gaudeixen fent-ho és quan tens ganes d’aixecar-te i llençar-los per la finestra.

M’agradaria dir-los que jo també he sigut igual de “cabró” (parlant clar) però quan tenia 12 o 13 anys. Crec que amb 16 anys que tenen ja són el suficientment grans perquè canviïn ells solets sense haver-los de dir ningú res. Perquè estic segur que les formes que utilitzaria per dir-los-ho no seria la més correcta.

Eric

El meu pare és un artista desaprofitat. Avui m’he recordat d’un conte que m’explicava fa uns anys per anar a dormir. Sempre eren inventats i improvisats però aquest li va sortir rodó.
Us faré un resum del conte intentant explicar-lo el més semblant possible al seu. Espero que us agradi tant com a mi.

Els convidats

Tres,quatre,vuit…? No recordo pas quin dia va ser. Era novembre, tardor, començava a fer fred. Els dies s’escurçaven i les fulles queien sense por.
Com sempre havia preparat el sopar pels convidats, lleuger però deliciós, aromàtic, temptador.
El lloc destinat a cada comensal era l’habitual i,com cada nit vaig reservar lloc per “algun afegit” d’última hora. Sempre n’hi ha que arriben tard.
Per més que m’ho penso no aconsegueixo esbrinar què va succeir. Fins ara havien vingut sempre, semblàvem una família. Eren part de la casa.
El rellotge del menjador va tocar les dotze i no havia arribat ni un sol convidat. Potser s’havien cansat del menú? O el temps fred els havia fet agafar mandra?
Començava a estar preocupat. Estava molt acostumat a la seva presència i, ara,de nit, es feia molt feixuc el pes del silenci.
-Al menys podien haver avisat- vaig dir amb veu baixa.
Les dues de la nit. Res. Silenci.
Algú em va dir un dia que de vegades passava això: de cop i volta deixen de presentar-se, sense més explicacions. Potser estaven sopant en un altre lloc.
-Que els hi aprofiti- vaig dir ple de ràbia.
A les tres de la matinada, vaig constatar i acceptar el que estava succeint: no vindrien més, les rates havien anat a sopar a una altra casa.
Tres, quatre, vuit…? No aconsegueixo recordar “el dia fatal”, però me’n recordo d’aquella gresca que cada nit feia de casa meva un racó ple de vida.
Em sento sol, massa sol. Massa silenci. Compraré un lloro. Millor dos.
Joana

“El tiempo que pasamos con cada amigo es lo que hace a cada amigo tan importante.
Las amistades se construyen de a pedazos muy pequeños, pedacitos de tiempo que vivimos con cada persona.
No importa cuanto tiempo pasemos con cada amigo, sino la calidad del tiempo que vivimos con cada persona.
Cinco minutos pueden ser más importante que un día entero.
Hay amistades hechas de risas y dolores compartidos, otras de la escuela, otras de jodas, y diversión, también están aquellas que nacen y no sabemos de qué o por qué, pero sabemos que están presentes.
Tal vez éstas estan hechas de silencios compartidos, o de mutua simpatía que no tiene explicación.
Hoy también hay muchas amistades hechas sólo de e-mails, nuestras ‘amistades virtuales’ nos hacen reir, pensar, reflexionar…y a veces hasta pasar bien cuando nos sentimos muy solos, con problemas… que no queremos sacar a luz.
Aprendemos a amar a las personas sin juzgarlas por su apariencia o modo de ser, sin poder etiquetarlas (como a veces hacemos inconcientemente). Hay amistades profundas que nacen así.
Pienso que el tiempo que pasamos con cada amigo es lo que lo hace tan importante.
Porque el tiempo ‘perdido’ con amigos no existe es tiempo ganado, aprovechado, vivido.
Son recuerdos para un momento o para toda una vida.
Un amigo se torna importante para nosotros y nosotros para él, cuando somos capaces, aún en su ausencia, de reír o llorar, de extrañar o querer estar bien cerca de él sólo para disfrutar de su compañía.
Podemos tener varios mejores amigos de diversas maneras. Lo importante es saber aprovechar al máximo cada minuto vivido y tener después, en nuestros recuerdos, horas para pasar con ellos, aunque estén lejos.
‘TÚ MISMO ERES RESPONSABLE DE LO QUE COSECHAS’.

‘… Y APRENDE A COSECHAR LAS COSAS BUENAS…’

El auténtico amigo es el que lo sabe todo sobre tí y sigue siendo tu amigo.
Aquel que logra reconocer todo lo bueno y malo de ti mismo, aquel que sabe perdonar y entender tus locuras.. Aquel amigo es el que perdona, comprende y no abandona. Amigos.. son pocos pero muy valiosos en nuestra vida.”

Toni

1.- Hacemos lo que realmente queremos?
Muchas veces lo que hacemos está condicionado por factores que no controlamos. Es cierto que hay muchas decisiones que se toman a la ligera, pero cuando llega el momento de decidir algo realmente importante, nuestra voluntad tendría que ser determinante y lo cierto es que posiblemente no sea así. Nuestro entorno nos condiciona y no nos deja ser realmente como nos gustaría.

2 Libertad de decidir.
Es una cuestión de saber si realmente somos libres cuando decidimos algo. En principio parece que así sea, pero si lo pensamos más a fondo podemos descubrir que la decisión que tomamos no lo hacemos libremente. Lo que decidimos puede tener consecuencias (buenas o malas) sobre nosotros y por eso esa decisión no es totalmente libre.

3. Decidimos siempre con condiciones.
Por mucho que queramos decidir libremente lo cierto es que al final estamos condicionados. Las experiencias, las costumbres, las normas influyen en la toma de decisiones y no tenerlas en cuenta nos puede acabar perjudicando. Por esos queramos o no nos encontramos ante la necesidad de seguir en cierta manera la corriente.

4.- La decisión con más responsabilidad.
La responsabilidad de las decisiones aumenta con la edad de las personas. Al final si no se toman decisiones importantes es porque se tiene miedo y eso no es más que una señal de no haber crecido lo suficiente. De no dejar de ser niño y no llegar a ser hombre.

5.- Cual es el comportamiento bueno y malo.
Hay determinados comportamientos que son fáciles de calificar como buenos o malos. Son aquellos comportamientos dónde el resultado se puede valorar fácilmente. El ejemplo del futbolista bueno es aquél que marca goles. Pero si nos referimos a la persona nos damos cuenta que la definición de bueno es más difícil. Cuesta mucho de definir porqué depende cómo las personas entendamos que es lo bueno y que es lo malo y respecto a esto no hay una forma única de entenderlo. Las opiniones suelen variar en función de las circunstancias, las creencias o las maneras de pensar del momento.

6.- Haz lo que quieras.
Lo importante es que cada uno haga lo que tenga que hacer siguiendo sus propios principios. Lo importante es hacer las cosas por convencimiento propio y escaparse de las cosas que acaban influyendo en las decisiones. Es decir, se trata de estar convencido interiormente.

Marc

Suposo que alguns de vosaltres veu llegir l’últim (i primer) article que vaig fer per la revista. Us refrescaré la memòria: Es deia la mort. En aquest text m’agradaria explicar una tema completament oposat a aquest: la vida. Malgrat ser dos mots antònims, tenen moltes més coses en comú de les que aparenten a primera vista. Abans de començar, us tornaré a escriure una frase que vaig posar en el meu article anterior: No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor. Ja tenim un bon material per començar a parlar de la vida.

Crec que aquest tema es una mica més complicat. Perquè, en definitiva, què és la vida? Podem mirar-ho des de molts punts de vista, no? Anem a veure; vida és el substantiu de viure, i mirant-ho així, l’adjectiu és viu. Així que l’ha vida s’ha de viure i per viure-la hem d’estar vius. És una cosa molt obvia, però crec que no tots ho veiem així. Científicament parlant, viure seria néixer, reproduir-se i relacionar-se. Això tots ho complim. Però com no vull fer una classe de ciències de la naturalesa ho mirarem des d’una perspectiva una mica més subjectiva. Viure la vida, des del meu punt de vista, és aprofitar-la. I no únicament pel fet de que no sabem quan s’acaba (com deia en l’altre article) sinó perquè, al cap i a la fi, l’únic gran objectiu de viure, és ser feliç. Perquè viure una vida sense felicitat, és com comprar una capsa de cereals sense cereals. Necessitem un contingut. I el contingut de la vida és la felicitat. És com un cotxe sense benzina, no avança, no continua el seu camí. I amb la vida passa exactament el mateix. Necessitem un combustible que ens ajudi a seguir endavant i que no ens freni, com la felicitat.

Però tenint clar que per viure, hem de ser feliços, trobem un altre obstacle. La felicitat depèn de molts altres factors. Podríem mirar a la vida com un simple videojoc. Un d’aquells en que has d’anar passant nivells, cadascun més difícil que l’anterior. Perquè la vida et donarà mil raons per plorar, però tu li has de donar mil i una per riure, per ser feliç. Perquè els anys van passant, ens anem fent grans, aprenem coses, ens equivoquem, rectifiquem… Però l’important no són els anys que té la vida, sinó la vida dels anys. Per tant els hem de viure. I hem de superar tots els obstacles, hem d’aixecar sempre el cap i mirar endavant i caminar, seguir sempre el nostre camí.

Però llavors podem arribar a pensar: Sí, jo vull ser feliç. Jo sóc jo. Jo decideixo com vull estar i que vull fer. Jo sóc l’amo del meu destí i decideixo com vull viure la meva vida. Però, i si això no és del tot cert? I sí creiem que som lliures, però realment no ho som? I si tot està predestinat? És dur pensar que tot el que tu decideixes fer, ja estava escrit que passaria… I podria escriure cinc-centes pàgines sobre això, però és que la vida, no està feta per entendre-la, sinó per viure-la. No és dolent voler saber-ho tot, però a vegades hem de saber que el temps no para. Passa per tothom. No podem estar tota l’hora de l’examen de matemàtiques pensant “per què em servirà això a la vida?”. Perquè passarà, no hauré fet res i suspendré. I la veritat, m’hauré quedat igual. El camí de la vida és complicat. Potser sí. Però no l’hem de fer més complicat del que és. Hi ha gent que plora perquè suspèn un examen i gent que intenta riure quan no té casa o quan se li ha mort algú proper. Gent que s’enfada quan no pot aconseguir guanyar un partit de futbol i gent que intenta ser feliç malgrat no tenir menjar. I aquesta és la gran diferència. Que uns ploren pel que no tenen malgrat tenir molt, mentre que altres valoren el que tenen malgrat tenir poc. Viuen la vida, accepten el que tenen i lluiten amb això i per això.

Jo sempre poso el mateix exemple. És molt típic, segur que alguna vegada ho haureu sentit. Crec que és d’algun text bíblic. És aquell que diu que era un pastor que anava caminant i de cop i volta va trobar dos camins. Un era llarg, ple de pedres i molt dur. En canvi l’altre era curt, asfaltat i fàcil de passar-lo. Malgrat ser tant diferents, ambdós camins portaven al mateix destí. Acabo aquí, tan me fa el que va decidir el pastor, però vist així tothom pensaria: “passaré pel fàcil. I per què no? Si els dos porten al mateix lloc…”. Bé, no estic dient que un sigui el correcte i l’altre no. L’únic que m’agradaria expressar sobre aquestes dues opcions és que moltes vegades, el viatge és millor que el destí, és més bonic i més apassionant. I això és el que moltes vegades ignorem. A vegades simplement volem aconseguir alguna cosa i busquem la manera més fàcil i senzilla per fer-la, quan l’objectiu essencial és el treball, l’esforç, el temps emprat o el camí. I això també passa amb la vida, ens oblidem del dia a dia i simplement no aprofitem aquest camí. Escollim sempre el fàcil. I no ens esforcem per aconseguir els propòsits.

Llavors ja tenim que l’objectiu de la vida és ser feliç i que som nosaltres els que ens hem d’esforçar per ser-ho. Que hem de valorar el que tenim i aprofitar cada moment. I sobretot lluitar, treballar i esforçar-nos. Perquè aquesta satisfacció de la feina ben feta, de fer una cosa per nosaltres mateixos, és simplement, una part d’aquesta felicitat. Un altre problema que tots tenim, és el fet de voler aconseguir grans coses i oblidar-nos de que la vida està composta per petites coses. I no és dolent voler molt. Però hem de saber dir prou, hem de saber parar, hem de trobar un límit. Perquè res és poc però molt és massa. Si aprenem a viure per dins, viurem de forma més senzilla per fora. I aprendrem que la vida no és necessàriament tenir-ho tot, o ser el millor en alguna cosa. L’objectiu és superar-se a un mateix i fer que tot sigui una mica millor. Tampoc és essencial prendre’ns la vida tan sèriament i sacrificar coses per aconseguir molt d’ella, jo encara no conec a ningú que n’hagi sortit viu. És important pensar en els altres. Que al cap i a la fi ens servirà per ser millors persones, per sentir-nos millors amb nosaltres mateixos i per tant, per ser més feliços.

Tampoc vull allargar-me molt més. Moltes de les coses que he dit tots les sabeu. El problema és que estem acostumats a sentir i no a escoltar. I tots volem que les coses que canviïn però sense moure un dit per canviar-les. I jo us convido a tots a posar el vostre gra de sorra per fer que tot vagi una mica millor. I per començar no cal res més que valorar una mica més la vida. Valorar el que tenim, intentar ser feliços i pensar una mica més en els altres. Perquè ja he dit que la vida s’ha de viure amb amor. És essencial tenir una persona al costat. I això ens aportarà encara més combustible per viure.

Ja per acabar m’agradaria recomanar-vos un llibre. És molt especial per mi. Es diu “Déjame que te cuente…” de Jorge Bucay. No estaria de més que us el compréssiu o el demanéssiu a la biblioteca. Tracta d’un home que vol saber més d’ell mateix i visita a un psicoanalista, en Jorge. Aquest per ajudar-lo, ho fa mitjançant contes, uns contes que ens ensenyaran a viure. A mi m’agradaria destacar-ne un, el conte de “Las ranitas en la nata”:

Había una vez dos ranas que cayeron en un recipiente de crema. Inmediatamente sintieron que se hundían; era imposible nadar o flotar mucho tiempo en esa masa espesa como arenas movedizas. Al principio, las dos patalearon en la crema para llegar al borde del recipiente pero era inútil, sólo conseguían chapotear en el mismo lugar y hundirse. Sintieron que cada vez era más difícil salir a la superficie a respirar. Una de ellas dijo en voz alta: “No puedo más. Es imposible salir de aquí, esta materia no es para nadar. Ya que voy a morir, no veo para qué prolongar este dolor. No entiendo qué sentido tiene morir agotada por un esfuerzo estéril”. Y dicho esto, dejó de patalear y se hundió con rapidez siendo literalmente tragada por el espeso líquido blanco. La otra rana, más persistente o quizás más tozuda, se dijo: “¡No hay caso! Nada se puede hacer para avanzar en esta cosa. Sin embargo ya que la muerte me llega, prefiero luchar hasta mi último aliento. No quisiera morir un segundo antes de que llegue mi hora”. Y siguió pataleando y chapoteando siempre en el mismo lugar, sin avanzar un centímetro. ¡Horas y horas! Y de pronto… de tanto patalear y agitar, agitar y patalear… La crema, se transformó en manteca. La rana sorprendida dio un salto y patinando llegó hasta el borde del pote. Desde allí, sólo le quedaba ir croando alegremente de regreso a casa.”

Pau