LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ahir, estava dormint plàcidament i somiant amb coses impossibles com de costum… Quan de sobte, a les 7 del matí, obren la porta de la meva habitació i sento crits i salts dient: Laura, està nevant!

I efectivament, estava nevant. Ma germana em va treure del llit i em va fer pujar al terrat de casa per ensenyar-m’ho i fer alguna que altra foto de record, això no passa cada any! Tot i llevar-me tant d’hora crec que va valer la pena, les muntanyes estaven blanques i a les teulades del costat no es veia ni un sol forat que no estigués cobert de neu. Vaig anar a buscar la càmera de fer fotos; per tenir les mans lliures li vaig dir a ma germana que m’aguantés el mòbil, no només jo estava dormida sinó que ella també, i per aquesta causa, li va caure dins d’un piló de neu. No només vaig tenir “sort” amb això, sinó que en entrar a casa, vaig caure per les escales… No m’he fet res, però entre una cosa i l’altra vaig tenir un matí d’aquells que no et pot parlar ningú.

Personalment no m’agrada l’hivern, pel tema del fred, d’abrigar-nos, de no poder sortir tant… Però dies com el d’ahir crec que superen qualsevol dia d’estiu.

Laura

A la mayoría de las chicas nos encanta que el chico que nos gusta nos depierte con un sencillo pero bonito: “Buenos días, princesa”. Es como cualquier otra muestra de cariño pero, proviniendo del chico que te gusta, es mucho más especial. Aunque, a veces, algunos chicos solo lo dicen por interés, ya que saben que con esto se ganan nuestro cariño.

Todo esto viene a que, el otro día, me compré un libro llamado “Buenos días, princesa”. El autor, Blue Jeans, ha escrito ya cuatro libros, tres de la trilogía “Canciones para Paula” y el último que ha escrito es el que me compré, de la nueva trilogía: “Buenos días, princesa”. Está previsto que, para febrero, salga a la venta el segundo libro de la segunda trilogía, se titulará: “No me sonrías que me enamoro”.

Son libros juveniles y románticos pero, sobre todo, realistas. Las historias no son tan perfectas como en las películas, al contrario, el autor se adapta a la sociedad actual de jóvenes y la refleja en las historias de los personajes.

Recomiendo todos los libros de Blue Jeans a los adolescentes que les guste leer este tipo de lectura. Estos libros suelen hacer reflexionar a sus lectores, hasta pueden servir de ayuda. Nunca me cansaría de leerlos.

Ruth

El passat 23 de gener em van convocar amb la selecció catalana sub-16 per fer un entrenament. Em va portar el meu pare amb el cotxe. Quan vam sortir de casa no feia vent i encara era de dia, però en arribar al camp, ja era fosc i hi havia un vent esgarrifós.

En sortir del cotxe vaig anar cap a la porta del meu pare, per esperar-lo, però de cop i volta sento que em crida i em diu:
– Itzi vine, corre! Agafa el meu mòbil que m’ha caigut!
En un principi no sabia què m’estava dient, però vaig mirar a terra i vaig veure el telèfon desmuntat. Aleshores el vaig intentar agafar, però el vent va rebufar i es va emportar la tapa carrer amunt. El meu pare va sortir corrents al seu darrere, però no hi va haver sort. Quan vaig acabar l’entrenament li vaig dir al meu pare que si volia podíem anar a buscar la tapa, però em va dir que ja ho havia fet i que ara la tapa devia estar prop del Tibidabo.

En arribar a casa vam explicar a la meva mare i al meu germà tot el que ens havia succeït i no van passar ni tres segons, que ja reien. Tot seguit li vaig dir al meu pare que ja li donava jo la tapa del meu mòbil, ja que tenim el mateix model. Li vaig donar perquè ell utilitza el telèfon més que jo, ja que gairebé sempre estic a casa.
Així doncs, la meva tapa del mòbil són un parell de tires de cinta adhesiva i, la veritat és que és bastant incòmode, ja que el mòbil se’m bloqueja sovint i per treure la bateria tinc certs problemes, però com m’estimo al meu pare faig el que sigui necessari per ell.

Itziar

Fa poc vaig veure en un programa de televisió sobre els estudiants de la nostra edat a Corea. Una noia ens explicava la seva vida i començava aixecant-se a les set del matí per entrar a l’escola a les vuit. Feia un horari més o menys com el nostre però el que em va sorprendre va ser el que feia desprès de l’escola. A l’acabar l’escola es quedava durant dues hores i mitja a una gran aula d’estudis que tenia l’institut i ens explicava que la gent allà es passava nits senceres estudiant. Al acabar d’estudiar a aquella aula sobre les set de la tarda tenia que anar a fer classes amb un professor particular de matemàtiques durant dues hores més. Quan acabava les classes la seva mare o el seu pare l’anava a buscar per portar-la a fer més classes particulars a l’altre punta de la ciutat a una hora de camí i la noia havia d’estar estudiant o fer els deures durant el camí. Feia dues hores més de classe i al acabar els seu pares l’esperaven a un restaurant/cafeteria preparats per tornar a casa. Arribava a casa cap a les dos de la matinada i s’havia d’aixecar a les set de matí per repetir-ho tot un altre cop només dormint cinc hores.

En el documental també ens explicaven que un vint per cent dels estudiant ho deixaven, i fins i tot hi havia que es suïcidaven per no aguantar-ho, deixar els estudis allà era una deshonra per la família. El vuitanta per cent de la població anava a la universitat.

Marc

Molts cops durant el cap de setmana em passava que quan trucava per quedar amb alguns amics em deien que no podien, però més aviat era que no volien perquè preferien quedar-se a casa jugant a la play3 amb els seus jocs de guerra. A mi això em feia moltíssima ràbia perquè molts cops em quedava sol avorrit sense fer res de res. Els meus amics em deien que em comprés la play3 però jo no sóc d’aquestes coses jo prefereixo sortir amb bicicleta o anar a la muntanya. Però em vaig adonar que també hi havia jocs de cotxes i a mi sempre m’han agradat, i perquè no em passes sempre el mateix vaig decidir comprar-me-la des de aquest moment que a vegades em passo hores jugant, i quedo menys ara que quan no en tenia. Aquestes màquines ens aïllen del món i dels nostres amics, però tot i així ho passes tant be jugant que no ho canviaries per res. La play3 em serveix molt per no avorrir-me quant no tinc res a fer. Fins i tot jugo a els jocs de guerra que tant odiava. Però també he de vigilar de no jugar massa perquè diuen que si hi jugues masses hores pots tenir malt de caps.

Pol

Sentia dins meu uns nervis inexplicables. Em dirigia a l’aeroport on un avió em duria a Barcelona. Vaig fer el que se’n diu “Check-in” i vaig embarcar la maleta grossa, la petita me la vaig endur dalt de l’avió. En passar l’arc magnètic, sense problemes, em vaig trobar en una sala la qual suposo que es deia “d’espera” pel simple fet que, tal com diu el nom, és on esperes a que obrin la porta perquè pugis a l’avió. Vaig mirar el bitllet tres vegades, no volia equivocar-me de porta, sempre he estat molt despistada i amb els nervis, encara més. Porta 16-B, terminal 2, tot correcte. Vaig veure un parell de persones assegudes a les cadires que miraven cap a una pantalla on deia davant de quina porta seies. Hi vaig seure jo també, ara tan sols calia esperar. – Senyors passatgers, en 5 minuts obrirem les portes per embarcar -. Estava cansada, sentia que les cames les tenia esgotades de tant caminar. Havia estat un semestre fora, sense tornar a casa ni un sol cop. Alemanya m’encantava, però la idea de tornar a casa, d’estar amb la família i de veure els meus amics i amigues m’incitava massa com per quedar-m’hi més temps. –Senyores i senyors passatgers del vol 061021-KJ, ja poden preparar-se per embarcar. Sisplau, deixin passar abans als menors d’edat, gràcies -. Cada cop sentia més nervis dins meu, el cor em bategava molt fort, tenia infinites ganes de veure el meu pare i la meva mare.
-Gràcies, que tingui un bon viatge. – va dir-me l’hostessa. Tot en alemany, és clar.
Vaig passar pel “finger” fins arribar a l’avió, vaig buscar el meu seient. A la finestra, perfecte. Vaig guardar la maleta de mà a sobre meu, vaig seure al meu lloc i vaig tancar els ulls…
-Passatgers i passatgeres, els parla el comandant del vol 061021-KJ, hem aterrat a Barcelona just ara, el viatge s’ha dut a terme amb satisfacció, gràcies per la vostra confiança.
Vaig agafar les meves coses i vaig sortir de l’avió. Plovia una mica i el dia era totalment gris. Vaig estar almenys 10 minuts esperant la maleta embarcada i un cop la vaig tenir, vaig sortir de l’aeroport esperant veure els meus pares fora.
No els veia, estava nerviosa i a més a més cansada. No trobava els pares per enlloc fins que finalment, vaig veure a la meva mare plorant desconsoladament. Vaig córrer cap a ella deixant les maletes al terra. Vaig preguntar-li què li passava, quin era el motiu de les seves llàgrimes. Seguidament em va donar la pitjor notícia que podrien haver-me donat mai. El pare havia tingut un accident venint cap a l’aeroport. Tot el món em va caure a sobre, em vaig sentir tant culpable que vaig esclatar a plorar com una nena petita. Si jo no hagués tornat aquell dia, a aquella hora, tot això no hagués passat. Em sentia buida, impotent i molt desconcertada. Necessitava abraçar el meu pare com tenia pensat fer-ho, no podia aguantar la ràbia, no podia controlar els meus nervis. Vaig començar a suar. Em costava respirar i era com si el món tremolés. Em sentia totalment perduda…
-Senyora, es troba bé? Acabem d’aterrar a Barcelona. Necessita alguna cosa?
No entenia res, estava asseguda, al costat de la finestra i amarada de suor. Necessitava baixar de l’avió i córrer a buscar els meus pares. No vaig contestar, tenia por, plovisquejava i el dia era gris. Vaig anar corrents a agafar la maleta embarcada a Alemanya, la vaig agafar i vaig sortir corrents cap a fora. Davant meu tenia els meus pares, els dos, agafats de la mà, amb un somriure d’orella a orella. Vaig anar corrents cap a ells deixant les maletes al terra, i els vaig abraçar com mai ho havia fet.

Guillem

Domingo 17 de febrero del 2013 asistí como otro fin de semana cualquiera al campo del RCD Espanyol, pensaba que sería, como siempre, un partido interesante pero nada del otro mundo. Estaba equivocado, ya que esta semana nos visitaba el Betis, octavo clasificado de la liga española y hasta ahora había goleado casi siempre a sus rivales. Esta vez sería diferente.

El RCD Espanyol conocido por toda persona que le gusta mínimamente el futbol, es un equipo que hasta hace bien poco ha estado en zona de descenso y al que todo el mundo daba por perdido; menos sus seguidores fieles. Que es precisamente de lo que os voy hablar hoy.

Yo soy culé y en teoría debería odiar al español como hacen la mayoría de personas que son del Barça. Pero en mi caso es totalmente diferente, yo no odio al Espanyol, y sé que la mayoría de personas que vivieran solamente un par de partidos rodeado de tanto sentimiento sabrían el porqué de mis razones; “La Curva” (que son los hinchas situados como su propio nombre indica en un extremo del campo) es lo que viene siendo la mejor afición de la liga y se quiera o no, cuando uno está en el campo y ve como no dejan de saltar, gritar, animar, etc se contagia. Su plantilla me gusta porque no es una plantilla de nivel 10 ni 9, como mucho es una plantilla 6 y, a pesar de todo, van sacando los partidos adelante, y eso me encanta.

Y eso pasó esta semana, me contagié con su afición; animé, grité y sobretodo me lo pasé super bien.Y vi como nuestro equipo le arrebataba los 3 puntos a tan gran rival como el Betis.

En definitiva lo que quiero decir es que a mí me encanta el futbol y, por eso puedo decir que soy culé y perico.

Eric

Porto mes o menys 2 mesos sense anar a ballet. El ballet es l’esport que més m’agrada practicar per tant ha sigut bastant dur. Si no hi he assistit no ha sigut perquè em fes mandra, sinó perquè he tingut una lesió greu a la cama que m’ho impedia.

Avui després de tant de temps hi he anat i no recordava la meitat de passos i balls, ja que independentment de la meva absència les classes han seguit avançant. M’ha agradat molt tornar-hi i ara tant sols em queda retrobar el ritme de vida que tenia abans de la lesió.

Anna

Sovint associo els núvols al paradís, als núvols de sucre o al cotó. Semblen tan consistents i flonjos que la decepció va ser gran quan vaig anar en globus i vaig descobrir que no els podia tocar. Ni saborejar, ni mirar de prop, ni olorar. És lògic que no els pugui olorar, ja que si provenen de l’aigua haurien de tenir la mateixa olor, i el cas és que l’aigua no en té d’olor. Ni gust, ni tampoc és rígida.

Amb una amiga vam inventar una història -un dia que estàvem molt avorrides- on el terra eren els núvols, i la neu era rosa. Però, es clar, si la neu, els núvols i el gel provenen de l’aigua haurien de ser tots del mateix color, o si més no semblant. Però bé que veiem núvols roses a les postes de sol, núvols negres a les tempestes i grocs al matí. Els núvols són una cosa insòlita, que, si no fos perquè em crec el llibre de biologia, pensaria que estan fets per art de mágia. ¿Quantes històries hi ha de persones que tenen un reialme als núvols? ¿no seria fantástic? Allà t’oblides de tot, i saltes infinitament. Si més no, al concepte de núvols que jo tinc al cap.

Hi ha núvols que viatgen milers de quilòmetres abans de desaparèixer. Porten amb ells sorres d’altres països, pluges diferents i sensacions distintes. Es pot veure tot un món en un núvol, i també poden veure tot el nostre món en un de sol.

Sempre m’ha agradat l’expressió “Estàs als núvols”, perquè de petita imaginava que quan un estava als núvols era perquè s’imaginava a ell mateix saltant i botant en ells. Una mica estrany, sí, però era la il·lusió que tenia llavors, com ara els reis o el tió. Va ser molt xocant descobrir la veritabe naturalesa dels núvols en el meu viatge en globus.

Això em fa pensar que no sempre les coses són el que semblen ser, ni tot el que sembla que fa la gent és el que fa realment. No haig de jutjar abans d’hora, ni donar-ho tot per suposat. Com els núvols.

Valentina

A l’últim segle hi ha hagut una gran revolució en la fotografia. El primer invent es va crear durant la primera guerra mundial, el disparador automàtic. El segon fa pocs anys va ser quan es va crear la càmera al telèfon mòbil i poder compartir les fotografies a la xarxa.

El telèfon mòbil és perfecte per l’era de las xarxes socials, però inclús els millors tenen limitacions; s’han d’aguantar amb la mà. Ara s’ha inventat una càmera diminuta amb una resolució boníssima que permet fins i tot grabar l’estratosfera, figurat i literalment dit.

Una càmera anomenada GoPro que serveix per grabar tot el que fas mentre practiques qualsevol esport. Es pot lligar a totes les part del cos o objecte que usis per fer l’esport, i és molt segura. És la millor càmera esportiva que hi ha en el món.

Felix Baumgartner protava montada una GoPro quan va saltar desde 39km d’altura, també les han usat per avions supersònics i a taules de surf que han surfejat onades de 30 metres, com podeu comprovar es una càmera que es pot utilitzar en tota mena d’esport.

Aquest aparell va més enllà que els practicants d’esport extrem, i arriba a persones que prefereixen veure l’acció a través de vídeos realitzats amb la GoPro asseguts tranquil·lament.

Guillem