LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Me desperté una mañana muy contenta, me fui a la ventana y vi que el sol brillaba con todas sus fuerzas. Era el típico día de verano que hace un calor que te mueres, esos días que la playa está llena de gente, que ni te puedes mover, madre mía como odio la playa. Bueno lo que decía, como era un día soleado y todo eso, decidí llamar a mis amigas, las “Titis”. Las Titis son unas amigas que tengo en mi antiguo colegio, jo, como las echo de menos. Pues eso, las llamé y les dije que les parecía pasar el día todas juntas en la Isla Fantasía. Sin pensarlo me dijeron todas que sí. Mucha gente dice que sí a las propuestas de sus amigos solo para quedar bien, pero yo sabia que las Titis se morían de ganas de ir.

Quedamos todas a las 10:00 de la mañana en la puerta. Yo soy siempre puntual, pero ellas no. Llegaron unos veinte minutos tarde, jo, como odio las personas que llegan siempre tarde. Al fin llegaron, las vi a todas andando con sus fabulosos bolsos divinos y eso, esos bolsos que te cuestan un pastón, donde simplemente pagas la marca, que rabia me dan. Yo solo llevaba una típica bolsa para ir  a la playa, la cual me costo 5 euros en el mercadillo.

Una vez dentro, decidimos dejar los bolsos, mi bolsa y las toallas en las taquillas. Estuvimos unos diez minutos intentando poner todos los chismes dentro de aquel diminuto “armario”. Fue bastante difícil, ya que se caían las gafas, la crema solar y esas cosas. Pero al fin lo logramos, jo, que ganas tenía de tirarme por los toboganes. Primero de todo fuimos al tobogán más alto del parque acuático, tengo que decir que me encantan las alturas. De repente oí una voz que salía de la boca de Anna, una de las Titis, la típica rubia, ojos verdes, holandesa y todo eso. A Anna le daban pánico las alturas, así que decidió quedarse abajo. Jo, yo quería tirarme con ella en el tobogán. Subimos las otras Titis, mientras Anna se quedaba abajo observando, nos tiramos por el tobogán, disfrutando como unas niñas de cinco años, que divertido fue! Una vez abajo, no vimos a Anna, así que decidimos buscarla por todo el parque. No podíamos llamarla porque todos los móviles estaban en las malditas y pequeñas taquillas. Estuvimos todo el día buscando a Anna, pero a la vez nos íbamos tirando por los toboganes, sin preocupación ninguna. Pasaban las horas y Anna no aparecía.

Cuando llegó la hora de marchar, milagrosamente vimos a Anna esperándonos en las taquillas. Jo, que alivio y descanso me dio al verla. Fuimos hacia ella, y nos contó que cuando estaba esperando debajo del ”Kamikaze”, se encontró a un viejo amigo. Decidió irse con él y dejarnos solas.., tirándose con él por los toboganes y esas cosas. Anna me dejó sin habla. Al fin cojimos todos los chismes de las taquillas, cojimos las puerta del parque y nos fuimos para casa. Anna se disculpó ante nosotras por lo sucedido, pero las otras Titis no le dimos importancia, ya que son cosas que pasan el la juventud, la adolescencia y toso eso.

Paula

I recently started something serious with a guy that from two years ago, and we were more or less a ” couple”. He is a very good person, smart and very handsome but the thing is that he’s my best friend, don’t know if that is a problem or makes for good in the relationship. It’s the first time I have boyfriend and is quite rare, it is as if it were des of long ago, and it isn’t. I mean, having a boyfriend is not a name, a word … It isn’t for children, I guess you have to be mature enough to realize that you share great experiences with a person you dialed, a person you’ve chosen specifically because it is special. Now society is a little crazy, and children ten years say you want the first guy that makes them feel special. “I love you” is a very strong and powerful phrase, do not think anyone deserves it. To me at least I can’t say it’s on your mind, if not my parents, relatives … Or to him, but because I think its special enough.

Beware, do not talk without thinking!

Clara

Ayer por la noche se celebraba la fiesta más esperada del año. La fiesta consistía en música, bebida y mucha gente en el polideportivo del pueblo.Yo, por supuesto, no podía faltar.
Mis amigos y yo teníamos pensado ir a cenar juntos y todo eso y luego salir por el pueblo hasta que empezara la fiesta. Jo, como pintaba esa noche.

Fuimos a cenar a un restaurante un poco malo y muy caro. La noche ya no empezaba bien. Me comí un bocadillo de lomo, ese lomo me dejó sin habla, estaba malísimo. Después de cenar nos fumamos un cigarrillo y fuimos a dar una vuelta y esas cosas. Era una noche especial, así que necesitábamos nuestra fanta y nuestro vodka. Jo, que ganas teníamos de hacernos un cubata. Hasta las 12 no nos hicimos el primero. Para mi gusto estaba asqueroso, de verdad. No se porqué no tenía ganas de beber. Pero por no beber no quiere decir que no pueda pasarmelo bien. Que esto es lo que piensan la mayoria de los jóvenes. No les entiendo. Se creen más grandes por emborracharse, que ostia tienen, me ponen nervioso, de verdad.

Después de que mis amigos se bebieran el vodka, fuimos a dar una vuelta por el pueblo. Había todo tipo de gente. Gente vomitando a la1, cuándo la fiesta empieza a las 2, me dejó sin habla. Más tarda de ver este espectáculo decidimos ir al sitio de la fiesta, en el polideportivo.

La entrada valía 5 euros. 5 euros para ver a cientos de viejos bailando. Los jóvenes estaban por las afueras del polideportivo haciendo el botellón, igual que mis amigos. Al final estuvimos toda la noche dando vueltas. Me encontré con un amigo que lo único que buscaba era pelea. Estaba loco, muy mal de la cabeza, de verdad. Pasaba alguien por su lado, lo cogía por la capucha y le daba un bofetón, si él se volvía había pelea, si no, no. Como esta la gente de hoy en dia.

Ya eran las 4. Me fumé el último cigarrillo, me despedí de la gente y todo eso y me fuí a casa. Jo, pensaba que habría estado mejor.

Didac

Jo sempre he sigut d’aquestes persones a les que els agrada la naturalesa: anar a caminar a la muntanya, contemplar paisatges i seure al peu d’un arbre, però no sempre puc fer-ho, una de les coses és perquè visc en un poble de la costa, i les muntanyes que tinc més a prop són les del litoral i no és que siguin del meu estil, a mi m’agraden més les del Pirineu ja que tenen uns arbres més bonics i s’hi respiren aires més bons. M’agradaria poder estar-hi més a prop, i una de les coses que m’ho impedeix és haver de viure com a una persona normal, com una persona més, integrada en la societat, és a dir haver d’anar a l’escola per després poder treballar. A vegades penso si seria millor viure a la muntanya, i produir per a un mateix, penso que seria una vida més tranquil·la on es podria gaudir d’un ambient net, sense contaminació i així no hi hauria tantes desigualtats. No fa gaire vaig veure una pel·lícula d’indis i encara que vivien com molts dels prehistòrics se’ls veia molt feliços, sense cap compromís ni cap obligació, amb les seves pròpies normes. A mi m’encantaria viure d’aquesta manera, però per desgràcia no crec que estigui ben acceptat en la societat en la que vivim. No seria fantàstic poder viure d’aquesta manera?

Pol

Después de una larga y dura noche, estamos aquí reunidas esperando que salga el sol y la luz de éste nos ilumine el que será un nuevo y memorable día de primavera.

Hola soy Lis y estoy aquí con mi compañera María. Somos las primeras en abrir los ojos, mirarnos y sonreír. Apenas hemos dormido más de dos horas.

Ahora mismo siento un vacío de sueño y café –oh amado e inalcanzable café caliente–.

María se siente como una flor, se adelanta a la primavera como las épocas de lluvia; se nota que sus ojos acostumbran a cerrarse poco.

En una esquina del sofá, puedo imaginar como la luz del sol traspasara el cielo y lo irá pintando poco a poco, sin pausa pero sin prisa.

Debéis pensar que estoy loca. Pues así es, lo estoy. ¿Y qué? Las mejores personas lo están.

Buenos días a todos. ¡Son las siete!

Lidia.

És dimarts, sembla un dia normal, un dia de pluja, sense sol, la llum està apagada i fa un dia trist. Veig com cada una de les gotes transcorren poc a poc pel vidre de la finestra.

Estic estirada al llit i penso quant et trobo a faltar, ja fa temps que te’n vas anar, però tot i així jo no ho he acabat de superar. Miro a la paret i veig imatges nostres rient com solíem fer quan estàvem junts. M’agrada pensar en tots els moments que vam arribar a passar, però no m’agrada fer-ho quan penso en el dia que te’n vas anar.

Me’n recordo de cada un dels detalls que van passar quan em van trucar per avisar-me que ens havies deixat. Al principi em pensava que era la típica broma pesada, però a mesura que passava el temps m’anava adonant que no era així, que de veritat te n’havies anat. En aquell moment no em podia aguantar dreta, estava estirada al terra amb el telèfon a la mà i les meves llàgrimes relliscaven pel rostre de la meva cara; cada una d’aquestes gotes d’avui em recorden a cada llàgrima que vaig deixar anar per tu. No faig més que recordar aquells dies plens de somriures que vam passar junts, aquelles nits que no acabaven i aquells matins que amb un somriure teu tots ens despertàvem.

Sé que no t’has anat per sempre, que algun dia ens tornarem a trobar, potser en un altre món, o en una altra vida, qui sap. Però jo sé que no ens vas dir adéu, sinó fins després.

T’estimo Marcos.

Cristina

Ahir, un dia que feia molt de fred i plovia em vaig quedar a ordenar un petit i desastrós armari que tinc a la meva habitació. Em vaig fer una cua per que els cabells no em molestessin i vaig sentar-me al terra com els indis.

Només obrir-lo al davant de tot vaig trobar-me una bossa gran amb uns 50 nusos fets sobre d’ella, després de 5 minuts llargs vaig aconseguir treure’ls tots, allà dins només hi havien sabates de quan era petita, velles i trencades, però que en el seu moment eren les millors i corrien moltíssim.

En un racó de l’armari hi havien un munt de cables, els típics cables que et molesten quan estan sobre la taula i dius: “els deixo aquí i quan els necessiti els agafo”. Però justament el dia que els necessites no els trobes, no saps on els has deixat i els dones per perduts. Davant del niu de cables -ple de pols per cert- hi havien un 5 o 6 bolsos. Els clàssics bolsos comprats per la mama en alguna fira del poble o a una botiga que dius que els portaras a sobre a tot arreu, que els faràs servir dia si dia també, intentant convèncer a la mama perquè te’ls compri i que, al cap i a la fi només els portes un o dos dies perquè ja t’has cansat d’ells, i els deixes a l’armari.

No obstant això, és curiós remenar els meus bolsos de fa tants anys, et trobes una quantitat de coses dins d’ells que rius en veure-ho i penses: com ha arribat això aqui? Per exemple en un d’ells hi vaig trobar: una pinta de cabell amb un color blau desgastat i una enganxina d’una granota molt simpàtica, un paquet de mocadors (sempre havia pensat que si portava un a sobre semblava més gran), un collaret format per perles blanques de plàstic, uns 20 fils per fer polseres i una goma d’esborrar. En fi, el món dels nenes petit és molt difícil d’entendre.

Dins del meu armari, hi havien 3 diaris, en el primer diari que vaig agafar per llegir-lo, casualment estava tancat amb un candau i em faltava la clau i no vaig poder llegir res, em vaig quedar amb la intriga. L’altre estava buit, només hi havia escrit el meu nom i una data (suposo que el dia que ho vaig escriure). L’últim diari estava obert hi havien un munt de pàgines escrit, i no em va faltar temps que me les vaig llegir totes. De totes aquelles pàgines vaig treure la conclusió de que havia canviat molt al llarg dels anys, no només en la forma d’escriure, la lletra, les faltes i tot, sinó en la forma de pensar, sobretot això. Com a tradició meva, a la següent pàgina en blanc, vaig escriure un resum dels últims mesos, així quan un altre dia el llegeixi pensi en tots aquells moment.

Després dels diaris, em vaig trobar un boli de color rosa amb el tap ficat i que ara mateix estic escrivint amb ell, i dic amb el tap ficat perquè normalment la gent perd els taps del boli, però es que jo perdo els bolis i trobo els taps. Total que havia trobat un boli molt bonic.

Per acabar, el que més gracia em va fer trobar en tot l’armari va ser una ràdio que ara mateix estic escoltant. Quan la vaig veure per primer cop, sincerament no sabia ni què era, és molt rara realment, té forma de capsa quadrada de color negre amb un cable de la corrent òbviament. No té res més, a part de les freqüències i tot això, vaig decidir a connectar-la i funcionava de miracle, perquè ves a saber quan de temps portava aquella ràdio allà dins. La vaig posar a una cadena que es sentia música i em vaig ficar a ballar. Com que la meva tele fa mesos que no funciona, aquesta ràdio ja té lloc a la meva habitació, almenys em distrec amb ella.

Em sento original tenint una ràdio a l’habitació, sé que no és gran cosa i que possiblement quan m’arreglin la tele ja no la faré servir però gràcies a ella avui m’he aixecat ballant del llit i m’ha donat un tema per escriure.

Gràcies ràdio.

Emma

Ja arriba l’estiu i tothom té ganes d’acabar l’Institut per poder anar a la platja. Amb ganes de deixar els llibres enrere i fer el que volem. Aquest estiu serà genial. Les meves nenes i jo tenim pensat fer moltes coses i esperem poder-les fer. Algunes se’n van a estudiar fora durant el més de Juliol, i dues d’elles, se’n van tot el curs de 1r de Batxillerat per passar-lo fora. Les trobarem massa a faltar, però abans de què tot això passi, pensem gaudir de l’estiu al màxim totes juntes. Tenim moltes idees de llocs per poder passar una setmana inoblidable. En total som 12 nenes, però totes juntes formem una sola persona. Sempre ens estem ajudant i aconsellant mútuament. Mai coincidim per quedar totes juntes, però el dia que ho fem, passem una tarda plena de rialles. Tinc unes amigues que no les canviaria per res del món perquè elles han sigut les que m’han tret un somriure quan més ho necessitava, les que m’han ajudat a seguir endavant en situacions difícils i en fer-me adonar dels meus errors. Totes són precioses amb un sentit de l’humor esplèndid. Cada una d’elles té una qualitat única i per això les fa ser tan especials. Espero que encara que el temps passi, continuem sent tan grans amigues.

Us estimo massa nenes, sou les millors.

Judith

En els darrers anys m’he canviat cinc cops de casa, i ara ve el sisè. Els meus pares estan separats i visc amb la mare, si comptéssim les cases del pare el nombre augmentaria a més de deu. Però com no hi visc diàriament en elles i la meitat són de les seves nòvies doncs no les conto, són sucre. Considero que no tinc casa, sóc una nòmada. Poder dir “Jo m’he criat en aquesta casa” no està al meu abast. Les primeres vegades em va fer pena, les vegades del mig em va fer il·lusió, i les del final ja ni pena ni il·lusió, és rutina.

El dia que ens quedem a viure en una casa per molt de temps llavors si que m’espantaré, però encara hi haurà un setè cop, puc estar tranquil·la. No sabria dir quina d’elles és la meva preferida, en totes he trobat alguna cosa genial i he viscut tota mena de moments. Així que per pensar en el meu “hogar dulce hogar” les ajunto totes en el meu pensament i hi faig una macedònia. Tinc perfectament apresa la sensació de començar a viure en un lloc nou, de cop i volta ha de ser la teva casa, has de dormir en el que és la teva habitació, dutxar-te en el que és el teu lavabo, veure pel·lícules en el que és la teva sala d’estar… Però tots aquests espais no els coneixes ni sents que són teus, sort que de tant en tant veig passar a la meva germana i deixa un rastre conegut.

Els veïns també canvien, a alguns no m’ha donat temps a coneixe’ls i a altres massa. Perquè ara mateix tinc un que m’espia tot el dia amb els binocles, a vegades somio que em ve a matar i d’altres que és un noi molt maco de la meva edat. Però també hem tingut veïns simpàtics que regalen ous de gallina natural i aquestes coses més normals.

Dit això, suposo que es comprensible que no sàpiga mai el nom del carrer on visc.

Maria

Vaig començar a parlar amb ella el dia que ens van seure juntes a la classe. Érem tres, un cas especial, assegudes a primera fila. Mai havia tingut l’oportunitat de parlar amb ella més de cinc minuts, o potser sí i no la havia aprofitat. El cas és que des de que seu amb mi he descobert petites coses d’ella que m’agraden, que em sorprenen gratament.

És una de les primeres en notar quan estic trista. Fins i tot hi ha cops que m’ho fa notar abans de que en sigui conscient. I llavors penso que sí, que aquell dia he estat menys animada i m’alegra una mica que algú com ella em conegui prou bé per apreciar aquests petits detalls. No som molt parladores cap de les dues, o com a mínim, sabem estar en silenci sense que es creï un ambient tens, incòmode. M’agrada seure al seu costat, perquè hi ha cops que no vull donar explicacions de res i ella no me les exigeix.

La gent sovint pot mal interpretar el seu caràcter. Pel que he observat, no li agraden molt les tonteries que fa la gent quan estan en aquesta edat esbojarrada. Potser només són imaginacions meves, però no és que no li agradin les bromes; les fa amb la gent que coneix, que parla, que es relaciona. Els seus amics.

El dia de Sant Jordi vam fer un taller de màscares que va acabar convertint-se en una mescla de roses de paper amb màscares copiades de plantilles. No és el que esperàvem, però va sortir molt millor. Ella s’encarregava d’ensenyar als nens i nenes a fer roses perquè jo era (i sóc) una desastre fent-ne, i la Itziar anava pul·lulant per aquí i per allà. La vaig veure feliç, perquè la gent tenia ganes d’aprendre el que deia. Orgullosa, perquè va tenir molta demanda. Satisfeta, perquè un cop acabat el taller es va emportar dues roses, dues amigues, i un munt de records.

Últimament em dedico molt a observar-la, perquè algú em va dir una vegada que contemplant una persona es pot saber com és. Com es mou, de què parla… I he arribat a la conclusió que, renoi, em cau molt bé. Per moltes coses que pugui dir la gent.

Valentina