LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Traducció del japonés:

El espectáculo empieza,

invitaré a una doncella

¿Quieres jugar a las cartas?

Dame tu tiempo niña bella…

Las reglas sabes de memoria,

aquí no habrá misericordia.

Si quieres ser también amada,

de mi castigo no escaparás.

No mires más el reloj,

atrás no vamos a volver por más que quieras.

Los naipes ya guardé

¡No hay modo para escapar!

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… un mundo que se desmorona,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

Te enseñaré lo que es el mundo,

un bosque oscuro y muy profundo,

donde nadie será testigo

de que sientes aquí conmigo…

Aunque rechaces mi amor

muy dentro de tu corazón vas a desearme.

Los naipes ya no están,

¡Los perdí en la oscuridad!

Joker…

Joker…

Joker… te envuelve una luz de ensueño,

Joker… un sentimiento sin su dueño,

Joker… dos caras en un cuerpo a cuerpo,

Joker… hasta perder todo el aliento…

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… es una muerte misteriosa,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

Fa un temps vaig trobar una carta passejant per Barcelona. Deia així:

Buenas Simó,

Sóc jo una altra vegada… finalment  t’envio aquesta carta perquè el teu silenci comença a pesar-me… NO ENTENC QUE ESTÀ PASSANT!!  T’has enamorat d’ algú altre? He deixat d’importar-te? T’he fet alguna cosa? Mai no he tingut la intenció de fer-te mal, no pensis malament, que et quedi clar: jo no estic sortint amb una altra persona. I el teu menyspreu és una bona hòstia per a mi.

El fet que no siguem ja una “parella” no significa que no puguem donar-nos la mà. Jo no t’he abandonat, només he pres distancia, la necessito, si no m’ofego i em sento en una espècie de gàbia de metall i avorreixo la teva presència, perquè en realitat detesto la meva… simplement noto que hem entrat en un bucle i trencar mecanismes sempre està bé.

Vull veure’t  somriure, tancar-te a casa i viure només de les teves fantasies és purament malaltís. Compartir és necessari per créixer i expandir-se.  En quina mena d’ésser humà et vols convertir, tancat, sense impulsos externs, sense bellesa, sense… merda Simó, és que en aquests moments em sembles una altra persona i poso en dubte qui ets realment… no em fotis!!! Si per tu realment tingués un valor el que hem viscut, sortiries a buscar-me però t’espantes i et fots a la teva cova, com un ós poruc, em  sembla tan covard que m’entren ganes de cridar!

La vida és aquí fora i estimar és compartir, jugar, desitjar, somiar… per escriure has de respirar, i tancat al teu microcosmos acabaràs extingint el teu propi oxigen; prou de bucles. Mira al teu voltant i sisplau, mira’m un altre cop, només la teva mirada em facilita una mica la comprensió d’aquest caos permanent. No puc viure sense tu. Has d’entendre que podem relacionar-nos de mil formes, no siguem obtusos!

Sisplau, deixa de jutjar i escoltem-nos amb el cor.

T’estimo amb tota la meva ànima.

Doux baisers

Béré

No em fa gaire grácia haver interromput una relació amorosa per carta…

Xavi H

“Any 2041. Un futur proper en què els éssers humans viuen acompanyats de criatures mecàniques. Álex, un prestigiós enginyer cibernètic, torna a Santa Irene amb un encàrrec molt específic de la Facultat de Robòtica: la creació d’un nen robot. Durant deu anys d’absència, la vida ha seguit el seu curs per al seu germà David i per Lana que, després de la marxa d’Álex, ha refet la seva vida. La rutina d’Álex es veurà alterada de forma casual i inesperada per Eva, la increïble filla de Lana i David, una nena especial, magnètica, que des del primer moment estableix una relació de complicitat amb Álex. Junts emprendran un viatge que els precipitarà cap a un final revelador.”

Ara farà tres setmanes vaig anar a veure una pel·lícula al cinema de Mataró. Es deia “Eva”. És un film de ciència-ficció que parla de robots i coses per l’estil. I a més es nota moltíssim quan els actors són espanyols, perquè les paraules se senten molt més nítides i fluïdes.

Té de tot: suspense, intriga, moments d’aquells que et regiren l’estomac i un final inesperat. Us la recomano, tot i que ja no sigui a la cartellera, perquè les últimes paraules de la pel·lícula em van quedar gravades: “¿qué ves cuando cierras los ojos? Te veo a ti, papá, y a mamá y a mí jugando… por siempre…” Eva diu això mentre el cel es va quedant sense estrelles.

Xavi H

Ostres, no! He deixat l’article per a l’últim moment i ara no sé què escriure (o potser sí)… i és que sóc massa despistat i això m’està portant pel camí de l’amargura.

En primer lloc, el que més freqüentment oblido son les llibretes. Tant li fa la matèria, es queden a casa al fons d’un calaix. L’agenda també s’hi queda, tot i que és ben visible a sobre la taula. I l’estoig. Si m’hagués de posar a dir tot el que oblido al cap del dia no acabaria mai.

Ara bé, el que jo volia deixar ben clar és una subtilesa, però que em molesta molt! I és que no suporto que em recrimineu perquè no tanco lo porta de la classe quan en realitat sempre sóc l’últim en sortir i tanco (amb dues voltes de la clau!). I que a més arribo un quart d’hora abans cada matí per tal d’obrir-vos, que deixeu les motxilles, etc.

Per tant, prou de recordar-me una i altra vegada que faci coses que ja sé que he de fer. I si la porta és oberta quan acaba l’hora del pati, ja ho sabeu: NO-ÉS-CULPA-MEVA! No m’emprenyeu més! Jo també tinc sentiments!

Xavi. H

Teniu germans petits? Si no és així, mai no sabreu com m’estic sentint aquest cap de setmana.

Per començar, és l’aniversari del meu germà. Això suposa recollir més joguines i paperots encara (els dels regals). A més, ha convidat els seus amiguets a dormir a casa… la pròxima vegada aniré a passar la nit amb la meva àvia. No ho puc suportar! Tots corrent, cridant, barallant-se (i endrapant com bèsties)… i el pitjor és que desprès ho he de recollir tot jo! No és just.

A la nit, l’únic que se sent són crits i cops de coixí (fins les dues de la matinada!). Llavors em venen ganes de cridar: AIXÍ NO HI HA QUI DORMI! FEU EL FAVOR DE CALLAR!, baixar i començar a repartir cleques a tort i a dret. I tampoc no es pot treballar en pau i tranquil·litat, perquè entren a l’habitació perseguint-se i esvalotant, t’ho agafen tot, ho regiren i ho canvien de lloc… per favor, salveu-me…

Ah, per cert, el meu és al novembre, que és a punt d’arribar… no cal que el recordeu, d’acord? (és que em fa una mica de vergonya que em felicitin. Jajaja… ) Tot i que si em dieu el vostre, intentaré recordar-lo i us felicitaré!

Ens veiem a classe,

Xavi H.