LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Alguna vegada us heu enfadat amb una persona que estimeu per una bajanada? Bé, doncs fa relativament poc em vaig enfadar amb una persona.

Encara que la conegui des de fa poc, li he agafat confiança, ja que sempre m’ajuda i li puc explicar qualsevol cosa. Tot i així ens vam enfadar, però no va durar molt, el dia següent ja estàvem parlant com sempre, com si no hagués passat res, i és que és millor perdonar, que enfadar-te i perdre el contacte amb aquella persona que algun dia et va fer somriure.

Sandra

Ja està a punt d’acabar-se el curs, ja en tinc ganes, però haig de dir que aquest any m’ha passat molt ràpid.

Al principi pensava que encara quedava molt per el proper estiu, ho veia lluny, i ara no em sembla que hagin passat sis mesos des d’aleshores.

Aquest curs em fa més pena que s’acabi que els altres anys, perquè hi haurà canvis, gent que deixa l’institut, perquè fa un batxillerat que aquí no fan, fan mòduls o deixen els estudis.

Fins ara, més o menys sempre som els mateixos, però aquest any no. Haurem d’aprofitar els dos anys que ens queden, llavors marxarem cada un cap un costat, encara que sempre queden els amics, que tinc sort perquè n’he fet bastants i bons.

Ara no us penseu que no estic esperant les vacances, no, ho estic esperant i força.

Sandra

Des de que som petits tothom ens pregunta que volem ser de grans. Durant anys a mida que passa el temps anem canviant d’opinió. Però ara que ja hem de començar a triar assignatures i quin batxillerat hem de fer, ja ens comencem a plantejar més seriosament a què ens volem dedicar al futur.

Sempre dubtes entre una cosa i una altre, però més o menys ja ho tens mig decidit, mires quines sortides tens i vas donant-hi voltes. Puc dir, que en el meu cas, fins ara havia sigut així, però l’altre dia quan vam anar al Saló de l’ensenyament, allà hi havia informació de moltes professions, et donaven informació de carreres o de cursos, on s’estudiaven, quines matèries s’hi donaven i moltes coses més, entre elles la nota per poder accedir a certes universitats, llavors tot ha canviat, ara a part de pensar a què em vull dedicar, haig de pensar com arribar-hi.

Segons quina carrera vull fer, haig de treure una nota molt alta de selectivitat, si no, no puc entrar, així que ara m’haig de dedicar a saber quina carrera haig de fer per poder ser allò que m’agrada, començant potser estudiant una altra cosa per poder convalidar assignatures i finalment poder fer la carrera que jo vull.

Sandra

Fa uns dies a TV3, al programa 30 minuts, van fer un reportatge sobre ” Els guerrers de la Mina”. Era un reportatge que parlava de com nois i noies nascuts en un barri marginat on la droga, la violència i la falta de cultura es veu per tot arreu.

A través de l’esport aconsegueixin tenir objectius, saber treballar amb grup i ajudar-se uns als altres, gràcies a això no estan al carrer.

Em va fer pensar que la marginació, moltes vegades, se la creen ells sols. Vam veure com nois de la zona estudiaven, treballen i volen una vida millor, mentre que altres es queixaven, però no feien res per canviar-ho.

És un treball de tota la societat, però els primers que han de voler són ells. Si un ho pot fer, tots ho poden fer.

El primer pas l’han de fer ells, però, nosaltres tenim l’obligació de no jutjar, ni apartar-los de la societat, a tots els que vulguin participar, sense tenir en compte, ni el seu origen ni el seu passat. Hem de tenir clar que per acabar amb la marginació, hem de lluitar les dues parts juntes.

Sandra

L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura.
Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.

Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba….
Cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.

Són feliços, tampoc coneixen res més, però no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots.

Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.

Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.

Sandra

Un amic és una persona que tries tu mateix entre molta gent. Per què el tries no ho sé, però ho fas per un impuls o un sentiment. Primer et crida l’atenció pel seu caràcter o perquè sents que t’hi pots entendre bé.

Un amic és algú en qui confies i saps que no et fallarà, igual que ell confia en tu i no el vols trair. No vol dir que sempre li hagis de donar la raó, pots parlar i discutir si fa falta , però sempre serà el teu amic.

Ningú no t’imposa que estiguis amb ell, tu tries les amistats. Hi ha amistats que duren tota la vida i no vol dir que sempre hagis d’estar amb elles, hi ha amics que veus poc, però saps que sempre estan allà, que sense dir-los res saben quan els necessites i t’ajuden sense esperar res a canvi. Sempre estan al teu costat en els bons i en els mals moments.

No tothom té la sort de tenir bons amics, per això si els tens cuida’ls i ajuda’ls, que un bon amic és imprescindible a la vida.

Sandra

Ara que s’acosta Nadal me’n recordo de quan era petita. Aquestes festes eren molt especials, semblava que tot canviés. Les llums dels carrers, els aparadors, la música….

Me n’adono de com en són d’innocents els nens i de que la il·lusió fa que no vegis les coses que passen al teu voltant. Quan anaves a les botigues, tothom comprava regals, sobretot joguines i no et sorprenia. A l’hora de fer cagar el tió, cada vegada que el tió “cagava” ens enviaven a escalfar el bastó a la cuina i no ens adonàvem de les corredisses que havia al passadís, perquè els pares havien de tornar a carregar el tronc. Encara que no li haguessis donat gaire menjar, sempre “cagava”.

Tampoc no ens adonàvem que la nit de reis, milers de reis sortien al carrer, no sospitàvem que encara que sabíem que els reis eren tres, n’hi haguessin per tot arreu. I l’endemà, no sabies com, havien pogut entrar a casa i havien deixat tots els regals.

Ara les festes les vius diferent, ja no hi ha la màgia del desconegut, saps qui et porta els regals, però el dia de Reis em segueix fent il·lusió.

Sandra

Si escoltes parlar a la gent, la majoria diu que no és racista, que hem de lluitar per la igualtat, que tenim els mateixos drets, etc… Però les notícies contínuament ens fan veure que tot és teoria, que en la realitat el racisme existeix. No només en la nostra vida propera on hem vist com es menysprea una persona d’una altra raça amb insults o indiferència, sinó que també ho veiem a nivell mundial.

Estava veient les notícies quan vaig veure que hi havia hagut un atemptat, en un país Europeu, on havia mort una gran quantitat de gent. Tots els polítics dels països rics, van fer actes per la memòria dels afectats, se’n va parlar durant dies a tots els canals i a tota hora.

Però jo em pregunto si no és racisme no parlar, ni fer actes, i mirar cap a un altre costat, quan mil·lers de nens, homes i dones moren diàriament de gana, son torturats o explotats, en països menys desenvolupats. Això no és racisme?

Sandra

Aquell matí vam decidir sortir amb la barca a conèixer la zona, tot estava tranquil, feia un dia molt clar. Feia bastant que navegàvem quan el cel es va anar tornant de color gris i anaven apareixent núvols. No ens va donar temps a arribar a la vora del riu, quant va començar a bufar un vent molt fort i es va posar a ploure molt fort, la barca anava d’un costat a l’altre, es va formar un remolí a l’aigua i no podíem evitar-lo, per més que remàvem no podíem marxar d’allà, cada vegada ens hi acostàvem més, ja estàvem a punt de caure quan em vaig despertar del somni.

Havíem anat d’excursió per veure unes runes que havien descobert no gaire lluny del poble, a mig camí em vaig aturar per veure el paisatge i m’havia quedat adormida,de sobte em vaig adonar que estava sola. Els altres havien seguit el camí, en intentar buscar-los em vaig adonar que el paisatge no era el mateix, tot havia canviat, no sabia com trobar al camí de tornada, vaig començar a caminar sense saber on anava, anava mirant per tot arreu quan vaig veure alguna cosa, semblava que aquell senyal em volia dir alguna cosa, m’hi vaig anar acostant, aquell senyal feia com un xiulet cada vegada més fort, allò no parava, fins que em vaig adonar que aquell xiulet era el meu despertador, vaig obrir els ulls i estava a la meva habitació, havia sigut un malson.

Era el primer dia de classe i no podia arribar tard, em vaig llevar ràpidament i desprès de vestir-me vaig anar a la cuina per esmorzar, la llet cremava així que primer vaig anar a assecar-me el cabell però l’assecador va començar treure fum i no em vaig poder arreglar el cabell, en preparar la motxilla m’havia deixat de posar un llibre, hauria de tornar a repassar l’horari, el temps s’acabava, l’autobús estava a punt d’arribar i jo no ho tenia tot per què no sabia on havia deixat les claus de casa i amb els nervis tot ho feia al revés, com últimament havia tingut somnis estranys i al final resultava que no eren reals i que als pitjors moments sonava el despertador, vaig pensar que era el mateix així que em vaig asseure al sofà a esperar que sonés el despertador però la única cosa que vaig sentir va ser la botzina de l’autobús que feia estona que m’esperava , em vaig adonar que allò no era un somni era real i que si no corria arribaria tard el primer dia.

Sandra