LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com ja sabreu al llarg del curs hem hagut de fer aquests escrits i penjar-los a la tertúlia del quart pis. Al principi no semblava mala idea però a mida que el curs va anar avançant, s’esgotaven les idees i temes per continuar escrivint; jo vaig començar a escriure quines coses em passaven, en segon lloc vaig fer un escrit dels sentiments i després vaig continuar escrivint temes d’actualitat, culturals, notícies importants, etc.

A la tertúlia del quart pis podem trobar tota mena d’escrits amb temes molt interessants i opinió de la gent, és per això que no només ens llegeixen a Cabrils i Vilassar sinó que també ho fan a altres països; jo penso que és una bona idea fer aquests escrits, però crec que no haurien de ser obligatoris o com a màxim entre quatre i cinc obligatoris en tot el curs, perquè quan ja en portes set o vuit, no tens tantes ganes de fer-ho o simplement ho fem per obligació i els textos perden interès.

Pol

Aquesta setmana és la Festa Major de Vilassar de Dalt, en aquesta festa s’hi realitzen moltes activitats com ara: L’envelat, balls a la nit, el correfoc i la fira.

El correfoc especialment és una celebració que m’agrada molt, no només veure l’espectacle des de fora sinó també posar-me dins amb els “Diablons”; aquesta activitat és típica dels Països Catalans i Aragó. Consisteix en un joc que es fa pels carrers del poble o ciutat on l’objectiu és evitar la pirotècnia usada pels diables i pels éssers imaginaris.

Hi ha diferents tipus de colles:
-Colles de foc: Són aquelles colles amb una estructura homogènia, on no hi ha rangs entre els seus integrants.
-Colles de diables: Són aquelles colles on tenen com a mínim les figures de Llucifer i Diablessa.
-Colles d’espectacles: Les podem trobar dintre d’algun dels diferents tipus de colles.

En el correfoc la vestimenta més usual dels diables és una capa de cotó o d’algun teixit ignífug negre amb flames vermelles i una caputxa amb dues banyes. També porten un carro que fa de magatzem central del material pirotècnic, que és on duen el material i cada diabló porta una maça la qual consisteix en un bastó llarg amb una pinça a un extrem per lligar els petards.
Espero que l’any següent torni haver-hi correfoc, gràcies Diables de Vilassar.

Pol

L’hora del planeta va ser una iniciativa que va començar com una cosa local a Sidney el 2007 i s’ha acabat convertint en un fet mundial; avui 31 de març es farà entre les 20:30-21:30 una apagada de 135 països per conscienciar sobre el canvi climàtic. Tots els monuments importants seran apagats. A la Xina la Muralla, a Londres el Big Ben i el Palau de Buckingham, a Berlín la Academia de les Arts, a Espanya la Alhambra, Palau Reial de Madrid i a Catalunya la Sagrada Família.

Aquest any a Madrid a dos quarts de nou, hi haurà un mosaic gegant humà formant la figura d’un panda, que és el símbol de WWF (World Wide Fund for Nature).

Jo crec que aquestes accions s’haurien de repetir amb més freqüència per donar a saber a tothom que si no utilitzem les energies renovables (netes) les altres s’esgotaràn (acceleren el canvi climàtic. Emprar combustibles fòssils = desprendiment de diòxid de carboni i metà = augment de la temperatura).

Pol

La setmana passada a l’institut Lluís Vives de València hi va haver una gran manifestació en contra de les retallades fetes a l’ensenyament públic, la majoria de la gent eren estudiants de secundària. La manifestació es va estendre rapidament fins que tota la ciutat estava en un caos; la policía va actuar de la mateixa manera que quan van haver-hi les manifestacions dels indignats a la Plaça Catalunya: van començar a atacar a tots els ciutadants que hi havia allà, encara que no participessin en la protesta.

Per això els nostres pares paguen impostos?, perquè quan hi hagi una llei injusta i la gent vagi a defensar els seus drets puguin fer-los fora?

El divendres passat al nostre institut a l’hora del pati es va fer una pancarta donant suport a l’institut Lluís Vives, i la mateixa vaga que van fer ells aquí Catalunya es farà el dimecres, per defensar els nostres drets com estudiants defensant l’ensenyament públic i si hi ha alguna de professors també que puguin defensar els seus salaris.

Jo crec que tots els funcionaris de Catalunya, València i altes comunitats autònomes haurien de fer una vaga perquè estan perdent tots els drets que van guanyar els obrers en la revolució indústrial, els alumnes que vulguin defensar l’ensenyament públic també; però no ho han de fer 3 o 4 ciutats s’ha de fer massivament i que sigui una vaga indefinida, això no pot continuar s’ha de fer ja.

Organitzem-nos i lluitem pels nostres DRETS!

Pol

En un minut talen uns 6 arbres, en altres paraules, uns 8000 per dia. Aquestes són les xifres actualment de la destrucció de la selva Amazònica. Gairebé un 60% dels residus totals al món és paper, i cada persona del planeta consumeix una mitjana de 180Kg de paper l’any. Per culpa nostra milions d’espècies i ecosistemes són devastats a diari.

A conseqüència de consumir tanta quantitat de paper a part de destruir els ecosistemes, entre altres, també ens destruim a nosaltres mateixos. Què som els humans sense OXÍGEN?

Francament aquesta és una pregunta estúpida, en general els éssers vius necessitem l’oxígen per sobreviure i els únics organismes que en fabriquen són les plantes.

Cada vegada més els humans destruim la capa d’Ozó, sense ella moriríem per les radiacions solars; i ja posats que l’estem destruint amb l’efecte hivernacle i el CO² acabarem de devastar-la talant els arbres.

Per reduir aquest consum tan extens es poden enviar e-mails, escriure per les dues cares dels fulls, llençar els papers al contenidor adient, etc.

Personalment opino que si no actuem ràpid comencem a trobar energies alternatives, a deixar d’utilitzar el paper i tot, acabarem amb la vida del planeta.

Pol

Ahir per acabar l’any bé vaig anar amb la família a les aigües termals de Santa Coloma de Farners que es diu Magma; vàrem sortir de casa a les quatre però no vam arribar fins les sis de la tarda. Quan ens van deixar entrar a un quart de sis, vam anar als vestuaris a canviar-nos la roba pel banyador i curiosament, no es pot anar amb xancles per l’interior, finalment a dos quarts de set ja érem dintre les piscines.

La primera que vam anar va ser una que es deia l’ou, era una piscina de forma ovalada que pels costats tenia sortidors petits i en el centre uns sortidors més grans, després vàrem entrar a la piscina normal que té formes corbes i l’aigua està a 39 graus, i vam estar canviant de piscina fins que va ser un quart de vuit.

Després de les piscines vàrem anar a la cromoteràpia, que és una sala a 50 graus que al sostre esta plena de llums que van canviant de color i relaxa molt, després d’aquesta sala jo vaig anar a la sauna a 70 graus mentre que els altres van tornar a les piscines però no vaig ser-hi molt de temps, en sortir d’allà vaig anar a un lloc que es diu el pou de glaç que és un paret amb un forat on cau gel i el pots agafar per refrescar-te i tornar a entrar a la sauna o canviar de sala; finalment vaig entrar a l’última sala, els banys turcs on vaig poder estar-hi una estona més que la sauna.

Per acabar vam agafar les coses d’una taquilla que ens havien deixat i vàrem entrar als vestidors individuals.

Jo crec que és una bona manera d’acabar l’any perquè et quedes ven relaxat de cara al següent.

Pol

Tenia el pelatge marró, una taca blanca al pit i unes de petites de color negres. No caminava molt bé perquè de petit havia tingut algún problema a les potes del darrera, però tot i així podia córrer. El més bonic que tenia eren els ulls, només que els hi veiessis sabies què volia.

Va néixer al 25 de desembre de 2001, i morir al 21 de nobembre de 2011. En aquest deu anys, ell va fer que passés alguns dels millors moments de la meva vida; no solament era el meu gos, sinó que erem com germans. Aquest temps que va estar amb nosaltres, crec que va viure bé i ens ha deixat a tots els que el coneixiem un molt bon record. Encara m’entristeixo bastant quan penso que ja no hi és, o que no el tornaré a veure mai més, però sempre el portaré al meu cor; i a casa meva hem fet un quadre amb algunes fotografies que teniem seves.

No era humà però, no sé per què, era com si m’entengués o simplement escoltava els meus problemes. Era tenir una sensació de que ell sempre estaria al nostre costat. Quan arribava de l’institut, o del entrenament, o d’on fos; ell estava allà plantat a la porta de casa esperant impacient que el treguessim a pasejar i el mimèssim. Ara quan arribo a casa no hi és, i m’en recordo d’on es posava, les coses que feia i tot quan arribavem.

Jo no sé si teniu gat o gos o periquito, entre altres, però una cosa que heu de fer és gaudir el màxim que pugueu amb la vostra mascota; i que si ja no hi és com en Flai, que recordeu com era i les coses bones que havíeu fet junts.

Aquest escric el dedico al meu gos, a tota la gent que l’havia conegut i a la gent que ha perdut la seva mascota i en té un bon record.

Pol

La vida, és complicada en molts aspectes, però una cosa que ens passa a tots els éssers humans i que tots compartim són els sentiments; Tristesa, ràbia, amor, etc. El problema d’aquest últim és que no t’adones de la importància de tenir algú o la companyia que et fa, fins que la perds o t’enfades amb aquella persona. El que vull dir és una cosa difícil d’expressar tant en una conversa com per un escrit; estic parlant de l’amor.

Aquesta paraula ens és familiar a tothom, amor significa que confies en una persona i que ella confia en tu. Però per culpa d’aquest sentiment s’origina el pitjor mal que li pots fer a una persona: Fer-li mal al cor. I és en aquest casos quan penses: l’odio. Però més tard, quan sents aquella nostàlgia i tristesa, tornes a pensar: vull tornar amb ella.

A vegades aquest amor només el sent una de les dues persones. Això fa que l’altra se senti malament, amb un sentiment d’impotència o simplement sentir-se malament amb un mateix. El pitjor és quan t’adones que ella no vol saber res de tu encara que ho desitgis amb l’ànima. I aquest mal que t’ha causat sense saber-ho, costa molt de tapar perquè no és un mal físic, és un mal constant; perquè cada vegada que parles amb ella o només la veus et fa pensar en el que en un temps havies sentit per ella.

Pol

A l’orquestra de corda, el director ena ha repartit les noves partitures de la temporada. Les miro i penso: Cada cop són més difícils.
L’any passat érem tres violoncel·listes: La Júlia en Martí i jo; la Júlia en sap molt, en Martí que és el principiant i jo que ja fa uns quants anys que hi toco. Als concerts que fèiem abans, jo em podia recolzar en la Júlia i ella amb mi, del tercer cel·lo ni rastre…, més aviat semblava que fes playback. Actualment la Júlia no pot venir pels estudis i ens hem quedat el principiant i jo. Ara hauré d’estudiar el doble, ja que si em perdo no em podré refiar del tercer cel·lo com ho feia de la Júlia. Us imagineu una orquestra on tothom fes veure que toca i no sonés ni una nota?

Pol