LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Pugem les escales fent l’idiota per alliberar tensió, rient. Li manquen pocs segons per sortir, sé que està molt nerviosa i l’abraço amb força perquè em senti al seu costat. Arriba el moment, s’allunya cada cop més fins que es troba al mig de l’escenari asseguda davant el seu millor amic, el piano.

Miro subtilment la seva expressió darrere el piano, mou les celles mostrant que està nerviosa però tot i així sap que tot li sortirà bé. Intenta amagar la tremolor de les mans i ho fa tan bé que només jo puc apreciar que té un nus al coll i suor freda. A poc a poc es va sentint còmoda i això fa que l’expressió de la seva cara es destensi i que les mans li ballin suaument, produint un so extraordinari. Les tecles es fonen amb l’abraçada dels seus dits, és pràcticament imposible no rendir-se als peus de la seva música. En el moment en què els meus ulls senten una extranya coissor, l’aire que m’entra pel nas és més fred i la boca comença a produir saliva amb més fluidesa que mai. En aquell moment en què els ulls se m’emborronen, és quan cau la primera llàgrima d’emoció. Ella és la causant d’aquesta sensació.

Aquesta nena que avui fa setze anyets, tot i que té la capacitat de produir música esplèndida i tendra, té un carácter dur i les idees molt clares. Espero veure-la bufant espelmes i engreixant-se amb un bon pastís uns quants anys més. Felicitats Laura, t’estimo.

Paula

El cap de semana passat vaig tenir un dia vermell, tenia pensaments confusos. Aquestes dues històries van ser les causants de la meva desesperació:

La meva família i jo vam anar a comprar un parell de plantes pel nostre estimat jardí, en aquell moment vaig fer una reflexió poc adulta però que em té amoïnada: quins sentiments deuen tenir les flors velles en ser reemplaçades per les noves? És una estupidesa ja que les flors tot i que respirin i s’alimentin, no parlen ni reflexionen; però segur que se n’adonen de quan tenen una nova companya al costat. Estic segura que les margarides s’han adonat que des de fa un parell de dies un nou roser les està envaint i els dificulta l’absorció de sals minerals i energía solar. Al cap i a la fí no és tan estúpid, si les pobres margarides no poden xuclar l’aigua perquè les roses són egocèntriques i no les deixen, no poden manifestar-ho de cap manera perquè jo pugui actuar. Moriràn de manera cruel i freda, tot per culpa de que la meva mare volia un roser de color rosa.

Un cop exposada aquesta teoría sobre les pobres Margarides, em va venir al cap la meva planta preferida, el Gessamí (m’encanta la seva olor!). Fa molt de temps que la tinc i és només meva. Tinc tanta cura d’ella que és poc probable que mori a causa d’una invasió de roses. Tenim una relació amorosa des de fa temps, de vegades ens enfadem mentalment. Potser jo trigo massa temps en baixar a visitar-la i això li molesta, però és que de vegades m’oblido que és una planta i no pot venir a veure’m perquè està limitada. L’aprecio molt perquè fa molt temps que està amb mi i no m’acostumaria a viure sense ella. La trobo a faltar quan no tenim les nostres característiques converses. L’estimo.

Tot i que la meva reflexió sobre els pensaments de les flors és totalment preocupant per a mi, no estic boja ni tinc cap tipus d’obsesió amb les plantes (potser amb algún altre ésser viu, si. Per exemple els esquirols). Tan sols és una personificació d’algú més que és especial per a mi. Espero trobar una sol·lució per a ambdós problemes, perquè vulgui o no, reconèixer que estic lligada a una persona especial és molt dur emocionalment, igual que també ho és estar preocupada pels sentiments d’una planta.

Paula

Advierte a menudo que ella no es de fiar y su mentalidad a veces asusta. Podría compararla con algún tipo de animal salvaje, para nada doméstico (dato a tener en cuenta). Su astucia la hace jugar con fuego y eso es precisamente lo que hace de su vida una aventura por la cuál enloquece.

Pero yo sé que aunque su corazón pinche, es tan tierno y delicado como la misma molla de pan recién sacada del horno. Nos queremos mucho y nos entendemos bastante, esto nos puede por encima de cualquier conflicto que podamos tener. Tenemos un concepto borroso de la vida ya que sólo alcanzamos los 15 años y medio todavía…Pero lo que tenemos muy claro es que nadie ni nada va impedirnos hacer lo que tengamos ganas de hacer, aunque implique jugar con fuego y quemarnos. Responsabilidades las justas y muchas ganas de pasarlo bien en todos los sentidos, nos invaden cada vez que pensamos en un futuro juntas.

Somos mejores amigas y no tenemos prisa en ningún aspecto, así que intentaremos disfrutar poquito a poco de las cosas buenas que nos da la vida. Al fin y al cabo sólo tenemos 15 años, demasiado jóvenes para preocuparnos.

Paula

Fa cosa de dues setmanes que vaig anar al teatre amb la meva família i uns amics, vam anar a veure a l’humorista Carlos Latre. Jo el coneixia de veure’l per la tele i quan la meva mare em va dir que anàvem a veure’l en directe em vaig emocionar molt perquè m’agrada molt anar al teatre. De fet, estudio interpretació a una escola de teatre musical, deu ser per això que m’agrada tant veure un escenari en acció.

Dissabte 11 de Febrer en sortir de les meves classes d’interpretació vaig tenir la sort de gaudir d’una altra estona de teatre, una mica diferent. El Coliseum de Barcelona estava tot ple, no quedava ni una sola plaça lliure per a l’espectacle “Yes we Spain is different” que protagonitzava Latre. Tot estava decorat de llums i cartells amb el patrocini de l’obra, era maquíssim. Tot i que ja havia estat moltes vegades en aquelles butaques, no havia presenciat mai un monòleg en directe.

Abans que comencés l’espectacle, asseguda a les butaques jo pensava en com estaria preparant-se l’actor tant física com psicològicament, ja que és tant difícil omplir un escenari on només actues tu. No tens el suport d’altres companys i el responsable de que el públic gaudeixi amb els teus actes, ets tan sols tu.

Un cop començat l’obra vaig al·lucinar amb la capacitat que té aquest home de fer riure a la gent. Pot arribar a imitar a la perfecció a més de 100 personatges coneguts i en cap moment se’l va veure tímid, ballava i actuava com si fos el seu pa de cada dia (segurament ho és). La manera en què omplia l’escenari, mirava al públic i sobretot quan feia riure tot el teatre, em va fascinar.

Dedicar-se a fer riure els demés ha de ser molt complicat alhora que satisfactori. Admiro moltíssim el treball de Carlos, és un exemple immillorable i té un ‘do artístic’ que el caracteritza dels altres. La funció va ser molt divertida, tot i que ja ha marxat de Barcelona, recomano a tothom que pugui que hi vagi, val molt la pena deixar-te treure un somriure de la cara per aquest gran actor.

Paula

Divendres passat vaig anar al cinema a veure ‘Promoción fantasma’ amb una amiga. La sessió començava a les 20’30h i, com que teníem temps, vam estar voltant pel centre comercial un parell d’horetes fent bàsicament el burro.

Més que una amiga és una germana per a mi. No ens veiem gaire sovint i parlem més aviat poc, però el simple fet d’interessar-nos l’una per l’altra quan ens necessitem fa que la nostra relació sigui especial. Ens coneixem des de fa bastants anys però han sigut els darrers els que m’han fet veure que ens complementem con dues gotes d’aigua. No som iguals ni molt menys, però ser diferents és el que ens crea aquesta complicitat gairebé indestructible.

És un any més petita que jo, encara que basant-me en la seva maduresa interior podría dir que em supera d’edat. Tenim gustos més o menys semblants per a tot i ens entenem amb una sola mirada que, de vegades ens ha portat fins a la llàgrima del riure.

Veure-la trista és com veure una floreta pansida i no m’agrada gens. Em surt un instint maternal, i encara que sigui pràcticament impossible tenir aquesta sensació amb 15 anys respecte una noia de 14, jo la sento cada cop que penso que algú pot trepitjar la meva floreta.

Ella ho sap tot de mi i m’estima, amb els meus pros i contres que no són pocs. En realitat l’excusa d’escriure sobre el cinema és el que m’ha impulsat a poder valorar-la com amiga i el que és millor, com a una germana petita de sang diferent.

Sé que apreciarà que hagi pensat en ella una estoneta perquè sap perfectament que no acostumo a mostrar gaire els meus sentiments. No crec que la perdi durant el transcurs de la vida però si es donés el cas sé que la podré trobar al meu cor, al apartat de persones molt importants.

Paula

Pasadas las navidades, la mayoría de españoles podríamos recurrir a una limpieza de estómago y una dieta controlada, por lo menos el mes de enero. Los expertos aseguran que Enero es el mes con más cantidad de riesgo en infartos, aumento del colesterol en la sangre y de la presión arterial. Debido a todos estos factores de riesgo, los centros hospitalarios se llenan de pacientes con problemas cardiovasculares en el primer mes del año.

Este pequeño problema viene causado por los excesos en la comida durante las vacaciones navideñas, la tradición del jamón, canalones, marisco y suculentos turrones y polvorones debería reducirse para que los consumidores dejaran de enriquecer al señor Dukan comprando sus libros de dieta.

Hay personas que aprovechan los regalos de reyes para satisfacer los deseos de algunos parientes cercanos regalando pautas y libros para bajar unos quilillos durante los meses de invierno. Para el bien de nuestra salud deberíamos suprimir las comidas y cenas navideñas de nuestras vidas, o bien cambiarlas por un buen plato de ensalada y pescado a la plancha como la dieta mediterránea ofrece.

Otro inconveniente que tiene la navidad es el consumismo general al que nos obliga. Es decir, compras, regalos, comida y viajes. Con la crisis, sólo los más afortunados que tienen la suerte de ser premiados con ‘el gordo de navidad’ o ‘el sorteo del niño’ pueden permitirse estar felices cuando les llegue la factura del banco este primer mes.
La solución, por lo tanto, es suprimir la navidad ya que nuestra propia salud y la de nuestro bolsillo lo agradecerá.

Paula

El pasado 4 de Noviembre fue el cumpleaños de mi madre, para celebrarlo fuimos a comer juntas y más tarde ella se marchó a recoger el regalo que le habíamos preparado.

Ella aparte de madre hace muchas más funciones, me hace de consejera cuando lo necesito (y cuando no, también, la cual cosa normalmente no me hace mucha gracia), valora muchas cosas que no todo el mundo aprecia y sabe a la perfección ponerse en la piel de los demás. A mis ojos es una mujer perfecta y el prototipo de madre ideal, aunque tenga sus más y sus menos no hay nada sobre ella que quisiera cambiar, es un modelo a seguir. Con eso no me refiero que me gusten todas las decisiones que ha tomado en su vida, seguramente por tener caracteres muy diferentes yo hubiera tomado otras, no necesariamente las correctas.

Somos dos personas muy diferentes y, aunque no muy a menudo, nuestros caracteres chocan. Probablemente tenga algo que ver con que soy muy tozuda, esa es la principal causa por la cual discutimos. No tengo su facilidad para ver las cosas desde fuera y muy a menudo lo exagero un poco todo, sin dejar atrás que tengo un 0% de paciencia en mi cuerpo. Aunque no lo demuestre casi nunca, agradezco mucho todo lo que hace por mi, como madre y como amiga. A veces pago con ella mi mal humor e impotencias, olvidando que es la persona que más quiero y que ella como madre no quiere verme sufrir.

Ella es mi pilar fundamental, sobre ella vivo y sostengo lo que llevo de vida, y la quiero para siempre.

Paula

L’altre dia a classe de castellà vam acabar parlant sobre “per què ens agrada destrossar allò que ens sembla bonic”. La Roser va posar l’exemple de que quan estem a la platja amb els peus tocant l’aigua, a punt de submergir-nos, ve una onada i deixa tota la sorra plana i amb una textura perfecta, ens encanta destrossar aquest moment i trepitjar-la, però en cavi ens agrada que estigui llisa i tranquil·la.

Un altre exemple el vaig trobar dies després llegint ètica para Amador, no es ben bé el mateix però s’hi assembla: quan trobem una llauna a terra, el nostre instint sovint ens empeny a colpejar-la fins que quedem satisfets (sempre hi haurà un cap intel·ligent i cívic que la llençarà a la brossa). O quan veiem un paisatge ple de flors boniques segur que més d’un es planteja agafar-les i emportar-se-les.

Em vaig quedar amb una estranya sensació al cos, perquè no ho havia pensat mai, i acostumo a fer tot això sempre que puc. Només em plantejo perquè el nostre egoista instint té unes atrevides idees de canviar el que ens “agrada”?

Paula

Fa cosa de tres setmanes, dues de les meves millors amigues van marxar a estudiar fora. Amb elles he compartit somriures, plors, discussions però sobretot moments inoblidables. La Mireia que es troba a Irlanda, no tornarà oficialment fins al Juny i la Irene que s’està menys temps fora de casa, quatre mesos a Canadà, la tindrem aquí abans que comenci el nou any.

Les trobo molt a faltar. Però no és el típic “et trobo a faltar” que dius quasi sense pensar. Em refereixo a la sensació que vaig tenir els dies 23 i 24 d’agost a l’aeroport del Prat. Era el moment de l’última abraçada, el darrer t’estimo i et trobaré molt a faltar, cuida’t. No sabia quanta raó tenia afegint-hi aquest quantitatiu, molt.

Vaig tenir una sensació d’angoixa, d’impotència, de tristesa però a la vegada de felicitat, perquè tenen una oportunitat única d’aprendre, fer-se grans i viure noves experiències. Tristesa per no poder-les tenir presents el temps que estaran fora. Impotència quan les veia allunyar-se pel control policial i en veure enlairar-se l’avió. I per últim l’angoixa que per uns segons va envair-me, pensant ja està, han marxat, no puc fer-hi res. Encara que seguirem en contacte no estaré present quan tinguin un problema, ni el seu primer dia d’escola. Pensar que puguin fer amics que les omplin més que nosaltres, potser això és el que més m’amoïna.

Per més que els pares diguin que estaran aquí aviat, que “ningú és imprescindible”, no comparteixo la mateixa opinió. Potser és cert, ningú és imprescindible, o potser no, només sé que ara ha de passar temps i he de tornar a la normalitat de sempre per poder respondre aquest ‘potser’. Ara per ara, les necessito tant com a la meva família, ja que l’amistat per a mi és molt important.

Paula