LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Platja, ulleres de sol, gelats, piscines, “xiringuitos”, vaixells, càmpings, bars de nit… en resum: estiu.

Cada dia falta menys per aquest esperat estiu. No sé perquè ben bé però l’estiu del 2012 és el que desitjo amb més ganes. Aquestes últimes setmanes se’m fan molt llargues, eternes, sobretot pels exàmens i per la calor que fa a l’institut. Crec que el divendres dia 15 de juny a la 1 del migdia seré la persona més feliç del món. Ja s’hauran acabat els exàmens, haurem fet l’exposició del treball de recerca i faltaran dos dies per anar-nos-en a Berlín, tot serà perfecte.

Estic impacient pel viatge de quart, encara que hi anem amb l’escola, serà el vertader començament d’estiu i serà molt emocionant, en part, perquè hi aniré amb les amigues, cosa que no he fet mai. Viatjar juntes a un país estranger ens fa molta il•lusió a totes i crec que ens quedarà gravat al llarg dels anys.

Quan tornem del viatge serà hora de descansar i de relaxar-nos ja que tindrem dos mesos per endavant d’estiu.

Això si, s’haurà d’aprofitar cada minut, cada hora i cada dia perquè al cap i a la fi sempre es passa volant!

Aquestes vacances m’agradaria anar a Formentera perquè m’encanten les platges d’allà i passar-hi una setmaneta no estaria gens malament, encara que el més segur és que no hi vagi l’esperança és l’últim que es perd. Tot i així estar a la platja de Vilassar de Mar amb els amics i amigues sona d’allò més bé.

Pau

“L’amistat és una relació afectiva entre dues persones. És una de les més comunes relacions interpersonals que la majoria dels éssers humans tenen en la vida.” – (definició d’amistat).

Per mi una amistat és molt important, el poder comptar amb altres persones, el poder riure el poder plorar amb els teus amics, el poder gaudir de cada moment sense preocupar-se de res més són coses úniques que cal aprofitar.

Fa relativament poc que la conec, entre quatre i cinc mesos aproximadament. Des de llavors hem compartit bons moments. Normalment ens veiem dues vegades a la setmana ja que vivim a diferents pobles i anem a diferents escoles. No som íntimes amigues ni parlem cada dia i tampoc no ens expliquem totes les coses que ens passen, però d’alguna manera em transmet felicitat. Sempre que estem tots junts està rient o fent bromes. Només l’he vist una vegada trista, totes les altres sempre contenta, intentant ajudar o escoltant a la gent, sense enfadar-se amb ningú ni criticant (a diferència de la majoria de persones).

Com ja he dit abans, no la conec de tota la vida ni molt menys, però aquestes són les sensacions que tinc fins ara d’ella. Per això li dedico aquest escrit per ser com és, perquè espero que visquem molts més moments juntes i perquè vull que la nostra amistat duri molt temps.

Pau

– 5, 6, 7 i !!!! …… Repetim!!!! ……. Puc avançar?
– Si…

La primera frase crec que és la que més es repeteix durant la classe de hip-hop. La professora ens ensenya els passos i després amb música fem tota la coreografia. Sempre ho repetim fins que a totes ens queda més o menys clar; seguidament fa la pregunta: “Puc avançar?” I així és com anem aprenent tots els balls.

Sempre m’ha agradat ballar (suposo que en part és perquè la música m’encanta) em fa sentir lliure, m’oblido de la resta de coses i em centro només en memoritzar els nous passos i en gaudir de l’activitat.

A hip-hop practiquem diferents estils de ball com sexy stile o new stile i això m’agrada perquè anem variant i no és tota l’estona el mateix.

Algun dia m’agradaria formar part d’algun grup de competició. És una il·lusió que sempre he tingut per això m’agradaria dedicar més temps al ball. Simplement és magnífic.

Pau

Em vaig llevar a les 9.30 del matí (encara que sembli molt d’hora, en realitat no ho era ja que els dies entre setmana normalment em llevo a les 7 del matí). Al cap d’una estona vaig baixar amb una amiga a Vilassar de Mar perquè havíem quedat allà amb tres amigues més.

Vam anar juntes a la platja i ens hi vam passar tot el matí. Tan nosaltres com elles teníem festa a l’institut així que vam gaudir d’un matí de sol (sense cap núvol al cel) oblidant-nos de tot, desconnectant dels deures i exàmens…

Les hores van passar volant. No volia marxar perquè s’hi estava realment bé. Vam estar parlant, rient, explicant anècdotes, ens vam estirar sobre unes barques a prendre el sol i fins i tot vam posar els peus a l’aigua, que per cert, estava molt freda.

Els dies com aquest em recorden a l’estiu, la tranquil·litat, el no haver d’agobiar-se per res. Per això vull que arribi ja l’estiu, per poder gaudir de la platja i la piscina i poder estar cada dia amb els amics.

Pau

A mida que passa el temps la gent canvia. Per una banda hi ha les persones que sempre hi són, les que saps que pots comptar amb elles pel que sigui, les que mai se’n van. D’altra banda hi ha persones que entren a la teva vida, s’hi poden quedar per molt o poc temps, però al final per unes o altres circumstàncies acaben sortint.

Crec que es bo canviar d’ambient, conèixer altres persones amb les quals poder compartir noves experiències, emocions, sentiments… La vida és canvi, i això no ens ha d’espantar. Hi haurà gent que et deixarà penjada, hi haurà gent amb la que no encaixaràs, per cap motiu en concret, però no encaixaràs i hi haurà gent que mai perdràs.

A mesura que anem creixent ens adonem de qui són les persones que realment valen la pena, les que saps que sempre et faran costat, que intentaran alegrar-te els pitjors dies, que mai et defraudaran.

I encara que l’any que ve no ens podrem veure tan sovint, o encara que visquem en pobles diferents, sé qui són les persones que estan aquí de veritat, amb les quals és impossible perdre la relació.

Pau

Ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal. Encara que el primer trimestre d’escola m’hagi passat molt ràpid, necessitava un descans.

En aquestes festes la gent es reuneix amb la família ja que són dies importants per celebrar juntament, es donen els regals del tió o del pare Noel i dels reis, i és l’època en que es mengen neules i torrons. Són uns dies especials, màgics, i d’una manera o altra, has d’estar content.

El terme de “vacances” en si, ja sona bé, però el terme de “vacances de Nadal” sona encara millor.

Com que tinc els pares separats, la meitat de vacances les passo amb la meva mare i l’altra amb el meu pare, i la veritat és que en els dies que portem ja de vacances no he parat de fer coses: quedar amb les amigues, anar a Barcelona, fer el festival de hip hop, esquiar, anar a casa dels meus cosins… i m’encanta. M’encanta desconnectar, fer coses que normalment no faig, llevar-me tard sense despertador i gaudir d’aquests dies de festa.

Per això crec que per Nadal la felicitat ha de regnar per sobre de tot, ha de fer que els problemes es facin cada vegada més petits, fins que no tinguin importància, i ha de substituir les males cares per somriures; has d’estar acompanyat de la gent que realment estimes, poder riure sense parar i deixar-te portar, com si res no existís.

Per això ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal.

Pau

L’altre dia estava a la meva habitació sense saber exactament què fer ja que totes les coses que em venien al cap les trobava pesades. Finalment, vaig arribar a la conclusió de que la meva solució per aquests dies és la música. Crec que no podria viure sense escoltar cançons. Cada una d’elles em recorda algun moment que he viscut, per això, quan em vaig posar a escoltar “The lazy song” em va venir al cap l’estiu, la costa Brava, concretament el poble de l’Escala. Aquest estiu hi vaig passar catorze dies únics, va ser el millor començament d’estiu que podria haver tingut, a més a més vaig conèixer nova gent i vam compartir moments inoblidables.

I és així que, quan escolto aquesta cançó, em venen al cap cada una de les persones que van fer que aquests dies fossin especials: les xerrades amb l’Andrea, les nits amb les de l’habitació 105, les classes amb el Nico, el Guille, el Lluís i el Marc, les abraçades de la Marta, el beat box del Guillem… Totes aquestes i moltes més persones han fet que l’estiu del 2011 hagi estat un dels millors estius de la meva vida, així doncs els dedico aquest escrit, perquè són unes grans persones que no vull perdre.

Pau

“Ets tonta” em diu el meu germà, i aquí s’inicia la discussió, ens comencem a insultar i a veure qui la diu més grossa. Al cap i a la fi som germans, i que hi hagi germans que no es barallin és difícil. Ell es diu Nil i és més petit que jo, té 12 anys. De vegades els meus pares em diuen que l’ajudi amb els estudis o que li expliqui algun exercici que no entén. Això no m’agrada perquè llavors he de deixar de fer el que estava fent i anar a ajudar-lo. Sempre ho acabo fent, però la majoria de vegades amb cara de pomes agres.

Per contra, no sabria què fer sense el meu germà, hi ha moltes estones boniques que hem compartit i que sempre ens quedaran a la memòria, com si les estiguéssim vivint ara, en aquest instant. Per mi, el meu germà és una persona molt important, perquè sé que sempre hi serà, per les coses bones i les dolentes, per tot. Ell pot fer-me riure en els pitjors moments, em coneix com ningú en el món i li ho dec tot. Qualsevol problema que tingui sé que li puc explicar, perquè estic segura que m’entendrà, encara que de vegades faci bromes, sempre intenta buscar solucions a tot.

Per això aquest escrit li vull dedicar al meu germà, perquè sàpiga que sempre em tindrà pel que sigui i encara que moltes vegades ens barallem o ens insultem, l’estimo tal i com és, el valoro molt i és una persona en la que puc confiar de veritat. Com ell no hi ha ningú.

Pau

3, 2, 1, ja! Comença la cursa. Els milers de persones es comencen a moure. Al principi caminant, després corrent. Els primers quilòmetres passen volant. Vas mirant al teu voltant i veus a la gent corrent animada. A banda i banda dels carrers hi ha persones que han vingut per veure la cursa i donar suport aplaudint. Sovint els nens es posen al teu davant perquè els hi xoquis la mà. Fins i tot de vegades vénen timbalers i animen amb música.
D’una manera o una altra et sents diferent, en el bon sentit, i et deixes portar gaudint del teu moment, de la teva cursa. Arribes a l’avituallament, cap als 5km, i això et fa baixar una mica el ritme ja que hi ha molta gent per agafar aigua, i uns metres més enllà trobes totes les ampolles tirades pel terra. Tornes a recuperar el ritme i te n’adones que ja vas per més de la meitat de la cursa, però hi ha moments en que desitjaries amb totes les teves forces parar de córrer i descansar. No ho fas. Saps que has de continuar, encara que el patiment augmenti, has d’aguantar. Tornes a mirar al teu voltant, com al principi i ara veus que hi ha més gent caminant que no pas abans, però tu no et pots rendir.
Fins que arriba el moment. Veus com un inflable en el qual posa “arribada”, llavors saps que has de fer l’últim esforç, l’últim esprint per arribar a fer els 10km.
I per fi, creues la línia d’arribada, llavors et sens molt bé, et sens feliç i encara que no has quedat el primer ni molt menys, et sents guanyador.

Pau