LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Vosaltres ens ensenyeu a comportar-nos bé, a no barallar-nos, a resoldre les coses parlant, a respectar els altres, a netejar el que embrutem (…), llavors perquè vosaltres feu exactament el que ens heu ensenyat a NO fer? (…) El meu pare sempre diu “Tu ets el que fas, no el que dius” Bé, el que vosaltres feu em fa plorar a les nits”

Encara que sembli mentida aquest text és part d’un discurs d’una nena de 13 anys. Va aconseguir poder fer una mini xerrada en un congrés que reunia polítics d’arreu del món. Durant tot el discurs fa una critica directa a tots els polítics que no fan res per canviar la situació mundial.

Aquest discurs és del 1992, tenint en compte com han canviat les coses a pitjor, em fa reflexionar. Si una persona del poble, anònima, arriba a un congrés mundial treu tot el seu valor i diu les coses clares tal i com són en un discurs commovedor i no aconsegueix millorar absolutament res, què més ens queda per fer? Si a ella no li van fer cas, per què ho haurien de fer ara? Ha canviat la forma de pensar dels nostres polítics? Sincerament crec que no.

Ens compren el vot amb promeses que ells mateixos saben que no compliran i després d’arribar al poder gràcies a nosaltres ens tracten com a esclaus. No sé quin futur ens espera a aquesta generació però les coses no pinten gaire bé. Ens hem d’espavilar i treure el mateix coratge que va treure aquesta nena en el seu moment per poder canviar les coses. No és fàcil, ho sé, però tampoc no és impossible.

Núria.

Fa unes dues setmanes vaig veure un vídeo/documental que em va marcar. Encara que sembli mentida “ha suposat un abans i un després en la meva vida”, ho fico entre cometes perquè potser es un exageració, però l’important és el fet de que m’ha fet pensar i reflexionar.

Aquest documental parla sobre Joseph Kony, un guerriller, abusador, segrestador de nens i nenes i violador. Dit d’aquesta manera no sembla un vídeo gaire agradable per passar l’estona, però ho es. T’explica la realitat que es viu 12.000km d’aquí, exactament a Uganda. El que més m’agrada del documental és que no és el típic que et deixa sense ganes de fer res, aixafada al sofà pensant: Què puc fer jo per solucionar això? Sinó que et dona solucions: La principal, i bàsicament l’objectiu del vídeo, és fer famós a Joseph Kony. Si el món sencer el coneix serà molt més fàcil atrapar-lo.

Sincerament soc una persona força passiva, em deixo portar i no prenc gaires decisions importants, però gracies al Jason Russell, el creador de la plataforma STOP KONY, m’han entrat ganes de fer coses per intentar canviar el món i m’he adonat de que encara que no tingui diners per poder donar a l’ONG, puc fer altres coses, com per exemple compartit el vídeo per facebook, twitter o qualsevol altra red social. Evidentment si ho faig jo sola, poca cosa aconseguiré, però si això ho fa tothom aconseguirem que els governs ens escoltin i facin tot el que puguin per acabar amb aquesta situació.

Per finalitzar us vull deixar l’enllaç, i espero que us transmeti les mateixes sensacions que a mi.

Núria

Gairebé tothom té un heroi. Hi ha gent que té com a heroi o heroïna algun personatge famós, com per exemple algun actor o actriu. Per altre gent, els veritables herois són gent més propera, gent que dia a dia et demostra que t’estima i que faria qualsevol cosa per tu. Bé, aquest és el meu cas.

Si no fos per ella jo no hi seria aquí. Sempre ho ha donat tot per mi i per tota la família, sense rebre res a canvi. Per mi ella és una inspiració de fortalesa, de valentia, d’amor, d’innocència, de confiança i de totes les coses bones que us pugueu imaginar. A vegades sento que és l’única persona que m’escolta i m’entén, puc explicar-li tot allò que vulgui que ella mai em jutjarà. Em coneix més que jo mateixa i sempre està disposada a donar-me bons consells.

Ella no ha tingut una vida gens fàcil. Va néixer en una família més aviat pobra i el seu pare va morir a la guerra quan encara era ben petita. Tot i que no va tenir una infància molt agradable, li encanta explicar històries d’aquella època. Se li il·lumina la mirada quan parla de la seva mare, l’admirava moltíssim. Però és clar, qui no ho faria tenint en compte que va tirar endavant a una família ella sola? Ella seria com la meva segona heroïna, però per desgracia no la vaig arribar a conèixer.

Podria continuar escrivint paràgrafs sobre ella, però crec que mai acabaria. Només em queda dir una cosa: Iaia, moltíssimes gràcies per tot, les teves històries de superació em donen força davant qualsevol problema. Tu ets de les poques persones que em comprens. Em demostres dia rere dia que no cal llegir milions de llibres, ni escriure perfectament, ni tenir una carrera de física aeroespacial per poder ser a més una gran persona. T’estimo.

Núria

Encara recordo la felicitat que sentia el dia de reis. Era una sensació inexplicable. El dia 5 de gener a la nit anava a dormir molt d’hora, perquè els reis mags em deixessin la major quantitat de regals possible, però estava hores al llit sense poder dormir pels nervis que tenia.

El dia 6 em despertava a gairebé a las 7 del matí i anava corrent a despertar els meus pares i la meva germana per obrir els regals. Estava feliç, molt feliç. Saltava i cridava “han vingut els reis, han vingut els reis” Tota la família anava al menjador i mentre el meu pare em gravava i ma mare em feia fotos jo obria els regals, desitjant que fossin el que jo volia. Ho fossin o no, jo estava completament feliç. Estava segura que la il·lusió i la felicitat arribava a tots els nens arreu del món, però ara que he crescut m’he adonat de la crua realitat.

Tothom que rebem regals som uns privilegiats, hi ha milers, millor dit milions de nens sense recursos que no reben cap regal o que desgraciadament estan tant de temps a l’hospital que es com si fos la seva segona casa. Afortunadament hi ha moltes associacions i ONG que ens faciliten poder ajudar a aquests nens. Fa uns anys una amiga em va dir que ella dona regals i joguines de quan era petita a una associació que s’encarrega de repartir-los entre els nens més necessitats. Hi ha moltíssimes injustícies en aquests món, però els més petits no són els culpables de res i per desgràcia són els que normalment pateixen les conseqüències dels errors d’altra gent.

Ara ja es tard, però animo a tothom que pugui que el Nadal que bé donin les joguines que ja no facin servir i així entre tots podem treure un gran somriure a aquests nens que tant ho necessiten.

Núria.

Fa tres setmanes es va produir una gran pèrdua en el món del motor. Sempre m’ha aficionat aquest esport, afició que he heretat del meu pare. El diumenge 23 d’octubre estàvem veient els dos junts la carrera de motos, com sempre. Tot anava bé, sense cap sobresalt important. De sobte Marco Simoncelli va caure, i va ser atropellat per Collin Edwards i Valentino Rossi. Encara tinc la terrible imatge gravada al cap.

Ell era un dels meus pilots preferits, a la pista era agressiu, no tenia por i arriscava tot el que podia per aconseguir avançar, fora de la pista era dels pilots més agradables, propers i divertits de la graella. La seva manera de pilotar no l’ajudava a fer amics, però era aquesta valentia precisament la que el convertia en un dels pilots més prometedors, fins i tot deien que seria el proper Valentino Rossi, no només perquè era un boníssim pilot, també pel seu caràcter

La seva mort, tant a mi com a molts aficionats, em va afectar. Gràcies a la seva simpatia és va guanyar l’afecte de milions de persones. Mai l’oblidarem.

D.E.P. # 58

Núria

Tinc un somni, poder viatjar a Nova York. La veritat és que no és un somni que tingui des de petita. Va ser el fill d’uns amics dels meus pares, que es va casar fa cosa d’un any i va anar allà de viatge de noces, qui em va fer molta enveja quan em va ensenyar les fotos d’edificis tan emblemàtics com l’Empire State, l’edifici Crysler o el Rokeffeller Center.

Des de llavors només puc pensar en pujar a l’estàtua de la llibertat, i veure la gran ciutat des de a dalt. Simplement m’encantaria. M’emociona veure-ho per la televisió o Internet. Si hi anés, estic segura que no perdria l’oportunitat de veure un espectacle de Broadway. Tinc la sort de que a ma mare també li encanten els musicals, i sempre que podem anem a veure els que actuen a Barcelona. I sí, no ho negaré, aquí també són espectaculars, però estic segura que allà encara ho seran més. Tinc l’esperança de poder anar-hi algun dia, per poder veure amb els meus propis ulls com són totes les coses que m’han explicat.

Núria