LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sempre he pensat que m’agradaria fer el camí de Sant Jaume amb bicicleta com a repte personal i intentar arribar fins al final, però mai m’ho he plantejat seriosament fins fa un parell de dies, que la idea m’ha tornat al cap.

Jo jugo a bàsquet i aquest estiu, per seguir en un bon estat de forma i no començar malament la
temporada que ve, havia pensat de fer-me un pla d’exercici físic, a part d’anar a jugar a bàsquet pel meu compte. Ha sigut en aquest moment quan se m’ha acudit que durant uns dies, aprofitant el camí de Sant Jaume, podria fer força exercici, però sobretot podria complir el meu repte personal. És per això que he decidit de comentar-li al meu pare de fer el recorregut tots dos junts, ja que a ell li agrada molt anar en bici.

Encara no he mirat exactament el que ens faria falta per fer la ruta, ni tan sols li he preguntat al meu pare si em voldria acompanyar, però si finalment faig viatge, estaré molt satisfet de mi mateix.

Nil

No sé si us heu parat mai a pensar per què les coses que normalment funcionen bé quan les necessites de veritat no funcionen, o potser es un tòpic.

En tot cas és força evident que passa, perquè segur que almenys a tothom li ha succeït alguna vegada, si més no en el meu cas. Per exemple, molts cops, quan estàs fent un treball a l’ordinador o qualsevol cosa semblant, de cop i volta perds la connexió d’internet, o se te’n va la llum, aquest cas és molt típic. D’altres coses que acostumen a passar són situacions semblants, però que en comptes de fallar-te la connexió d’internet o que se te’n vagi el corrent elèctric, s’espatlla la impressora i no pots imprimir la feina que havies fet. I com a últim exemple podem posar-ne un altre de molt corrent: un dia que tu saps que a la televisió fan una pel·lícula que a tu t’agrada molt o que t’agradaria veure, però just aquell dia se’t fa ben impossible veure la tele, o perquè ha començat a ploure i llampegar i no t’arriba el senyal o perquè aquell dia el del canal on mires la pel·lícula decideixen que la seva emissió no funcionarà i per tant que no podràs veure la pel·lícula.

Podria seguir posant molts més exemples, però em sembla que amb aquests ja he parlat d’una situació que a mi em passa sovint, i se’m fa força estrany que sempre em passi quan més m’interessa o més necessito una cosa.

Nil

En qüestió de pocs mesos o un any, s’ha demostrat la importància que poden tenir les xarxes socials, i s’ha demostrat el paper que poden desenvolupar en diferents circumstàncies i en diferents llocs del món.

Sense anar massa lluny, al 2011, hi va haver tot aquell corrent revolucionari al nord d’Àfrica que va provocar la independència o el canvi de poders en els països afectats. Però la característica que m’interessa de totes aquestes revolucions contra la tirania a què estaven sotmesos és que en totes l’eina que va contribuir de manera pacífica, però molt activa, a la causa van ser les xarxes socials com el facebook o el twiter. A partir d’aquestes eines innovadores els revolucionaris d’Egipte, per exemple, van aconseguir guanyar la revolució sense haver de recórrer a les armes, ja que gràcies al facebook i el twiter es van poder convocar totes aquelles manifestacions multitudinàries a la plaça Tahrir. En d’altres casos, com és el de Líbia, no es va poder evitar la guerra civil però també gràcies a les xarxes socials es va aconseguir informar des d’un principi a tot el món del que passava al país.

Es per això que, a parer meu, les xarxes poden ser molt útils per informar i sobretot per denunciar totes les injustícies que es cometen al món, i així poder intentar trobar-ne la solució.

Nil

A la majoria de pel·lícules, cada tipus d’escena o de situació, acostuma a anar acompanyada d’alguna manera o d’una altra, amb una música que t’ajuda a comprendre i a identificar-te amb les situacions que s’hi produeixen.

Llavors és quan tu et preguntes: ”per què la vida no té banda sonora?” Tothom pot tenir opinions diferents sobre el tema, però en el meu cas, jo penso que no estaria gens malament que cadascuna de les situacions amb les que et pots trobar anessin acompanyades de música, depenent de l’estat d’ànim i d’altres condicionats. Si més no, si és pogués arribar fer, seria divertit i fins i tot útil en segons quins moments. Per exemple, ens podríem imaginar una situació en la qual una persona anés caminant pel carrer, i de sobte la comencessin a perseguir i s’escoltés  una banda sonora. En aquest cas podrien passar dues coses: que et posessis nerviós i no sabessis què fer, o que gràcies a la música entenguessis el que passa i poguessis reaccionar. Un altre exemple podria ser en els minuts finals d’un partit de bàsquet en què els dos equips anessin frec a frec, però amb un dels dos amb uns punts d’avantatge. Posant-t’hi una música de superació per un dels equips, i una de tristesa per l’altre que no li estiguessin sortint les coses bé. I per últim també ens podríem imaginar una quedada d’amics en la qual tothom s’ho estigués passant bé acompanyat per una banda sonora animada, que faria que tots encara es divertissin més.

Totes aquestes situacions millorarien molt amb banda sonora i fins i tot t’ajudaria molt mentalment en els moments complicats. És per això que penso que estaria força bé una vida acompanyada en els bons i els mals moments per una banda sonora.

Nil

Mai heu tingut un somni que us ha semblat força estrany? Doncs aquest és el que vaig tenir jo: tot va començar quan vaig tornar a casa després d’haver anat a entrenar i d’haver sopat, quan vaig anar a dormir.

Un cop ja dormia, vaig aparèixer en una espècie de món on semblava que no hi hagués ningú. Estava tot compost per boscos i muntanyes, però no s’hi veia cap mena d’edificació. Tot d’una me’n vaig adonar que estava volant, en aquell moment ho vaig veure ben clar. Tot i això vaig seguir avançant i al final de tot, més enllà del que jo aconseguia veure, vaig observar un reflex estrany d’un color metàl·lic o grisós transparent. Llavors vaig decidir apropar-m’hi, però tot d’una vaig aparèixer al bell mig del reflex i va resultar que era una ciutat. Dins la ciutat res no semblava estrany, si no fos perquè no hi havia ningú. Vaig començar a moure-m’hi per dins i de cop estava a Vilassar de Dalt passejant pels carrers, però tot es barrejava, perquè anaven sortint parts de tots els llocs que jo coneixia o on havia estat. I per si això no fos tot notava com si em perseguissin i no podia córrer, un tòpic dels somnis. Cada vegada el lloc per on em movia es tornava més inversemblant.

Tot això continua i el somni cada vegada s’enreda més. Per què us explico tot això? doncs perquè a mi em sembla que els somnis són imprevisibles i mai no saps que acabarà passant. Però sobretot perquè en si són un misteri i em sembla que es trigarà anys i anys a saber el que són exactament i poder dir per quina raó es produeixen.

Nil Farriols i Garcia

La meva opinió sobre la política espanyola és molt dolenta. Penso això perquè al meu entendre una democràcia autentica és la que, quan la gent va a votar, pot escollir entre més d’una opció que sap que pot sortir elegida.

Això aquí no passa, perquè la política espanyola pràcticament només està dividida en dos partits majoritaris: el PSOE i el PP. l’Esquerra i la Dreta, sense cap matís més. La resta de partits polítics que es presenten a les eleccions mai aconsegueixen prou suport popular en forma de vots per a aspirar a governar, ni tan sols a ser l’oposició al govern que surt escollit.

Penso que per començar a millorar aquest aspecte de la política d’Espanya es podrien fer moltes coses: una seria conscienciar la gent del dret que té cada ciutadà al vot; una altra seria fer que a tothom amb edat de votar li arribessin d’igual manera les informacions electorals de cada partit polític. Aquest fet faria diversificar el vot i per tant que els partits electorals més desafavorits poguessin estar una mica més en igualtat, etc. Però la cosa no acaba aquí. També considero la política espanyola en relació a la política Catalana. La situació és molt injusta, més que en qualsevol altra comunitat autònoma. Pràcticament no ens tenen ni en compte, i més aviat els interessem més pels diners que aportem, que per cap altra cosa: som la comunitat autònoma que més paga i menys rep.

Coses així, al meu entendre, són les que fan que un país no rutlli tan bé com ho podria fer. Políticament i socialment, tant dins del parlament com a fora, aquestes coses divideixen el país. Fan que no vagin tots a una. Per exemple, si una part de l’estat es vol independitzar, ni tan sols li deixen celebrar un referèndum. Encara que aquest no es guanyés, diria molt del govern d’Espanya que s’atrevís a començar a ser una democràcia real sense tòpics i ideologies de centre dreta tancada. Encara que una cosa així no l’acceptaria mai.

Nil Farriols

Moltes vegades els pares, els professors, els familiars… et pregunten: què és el que t’agradaria ser de gran? o quins estudis són els que t’agradaria cursar? Llavors en el meu cas és aquest el moment en que hi començo a donar voltes i voltes.

La majoria de vegades un cop ja estic pensant el que m’agradaria fer, les idees prenen dos camins força diferents. Per una costat apareix la idea de, un cop acabat el batxillerat, intentar fer les proves d’accés a l’escola de policia dels mossos. I per l’altre continuar els estudis i un cop acabat l’institut, dirigir-me cap a la facultat d’història on suposo que es on hauria de triar l’especialitat a la que em vulgues dedicar dins el món de la història.

La idea de fer-me mosso em resulta força interessant, perquè dins el cos de policia pots arribar a escollir molts tipus de mosso. Uns quants d’aquests tipus són per exemple: la científica, la de trànsit, la de narcòtics, els antiavalots etc. Però per arribar a ser tot això primer s’han de passar uns exàmens per entrar a l’escola, en principi si estàs en bona forma i et prepares bé tota la resta d’exàmens, pots arribar a entrar. Però el problema són les places que hi ha, que són limitades, i a més relacionat amb això s’afegeix l’únic examen que, encara que vulguis, no te’l pots preparar. El psicològic, que pel que m’han explicat es veu que és una espècie de loteria tan pots passar-lo com no passar-lo.

L’altra idea d’estudiar historia per tal d’aconseguir ser un arqueòleg o un historiador o ves a saber que, haig d’admetre que és la que més m’atrau de totes dues idees. El que passa és que d’aquesta és de la que en sé menys coses i suposo que si a la llarga em decanto per aquest costat m’he n’hauré d’informar bé de totes les opcions per tal de no equivocar-me.

Però és clar, fins que no acabi el que estic fent ara, penso que és millor no preocupar-me tant per el futur i centrar-me en el que estic fent i sobretot fer-ho bé.

Nil