LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Vilassar i Canadà etc.

| 15 juny 2012

Bé, ja s’acaba el curs, i ja me’n vaig a Canadà. És estrany. Aquest setmana serà la última de la meva vida que viuré a casa meva no com a convidada.

Mireu: aquest estiu estaré amb els pares, però anirem canviant de cases i vivint en molts llocs, com fem cada any. Quan tornin aquí pel setembre viuré entre la casa dels avis i la casa d’uns amics. L’any següent viuré amb uns altres amics, però tindré més llibertat, perquè estaré vivint el seu pis del soterrani, que té cuina i lavabo i tot. Després, òbviament hi haurà la universitat, que espero fer a Escòcia. Suposo que estaré vivint en els dormitoris de l’universitat el primer any o dos, però amb sort podré llogar un pis amb uns amics a fora del campus més tard.
I més endavant… No el tinc molt clar, però tinc esperances d’anar a un país com Alemanya o els Països Baixos. Potser aprendré una llengua més. No sé.

Tinc moltes ganes per l’any que ve. L’escola és molt bona, i ja conec unes quantes persones que hi van. És clar em fa una mica de cosa -és una escola bastant gran, però em sembla que serà més o menys agradable-. També m’agraden les classes que he escollit. I a més d’anglès i mates, que son obligatoris- faré biologia, arts visuals, història mundial fins al segle 16, estudi dels mitjans de comunicació, castellà, i introducció a la sociologia, la psicologia i l’antropologia. Preferixo no fer batxillerat i concentrar-me en una sola cosa, perquè m’interessen molts temes.

No tinc els sentiments gens mixtos sobre marxar de Vilassar. Porto sis anys aquí, i he estat més temps infeliç que feliç. Però potser això té una explicació. Vaig arribar aquí amb deu anys, i fins als deu any generalment les persones són més contentes que antre deu i setze. Probablement ho hauria passat malament a qualsevol país del món. Hi ha persones que saben fer bé l’adolescència, i hi ha persones destinades a seure a casa, fer comentaris cínics i esperar fins que s’acabi. Jo pertanyo definitivament al grup posterior.

No és que m’hauria preferit no venir- al contrari. No seria la persona que sóc avui si no hagués vingut, i, (per fi), més o menys m’agrada com sóc. No hauria aprés català o castellà, o conegut la gent que he conegut, i probablement no hauria sapigut no tenir problema amb ser sempre la rara.

Aquestes últimes setmanes han estat bastant estressants. Entre els deures, exàmens i treballs, preparar les maletes per marxar, solucionar els problemes dels passaports per anar a Berlin i preocupació per l’any que ve, no puc esperar a arribar a Canadà. És clar que trobaré a faltar Vilassar, però ara ja no em cap al cap.

Natalia

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Comiat, Futur, Natalia Macià, Propòsits
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Un gran negoci?

| 27 març 2012

“La vida imita l’art més sovint què l’art imita la vida”, va escriure l’Oscar Wilde. Generalment, estic d’acord amb tot el que deia aquell home, però em pensava, fins a fa uns dies, que això era una excepció. Aquest moment d’assabenteniment em va passar mentrestant escoltava un dels meus podcasts preferits- un programa de radio de NPR als Estats Units. El programa, Radiolab, és una de les meves coses preferides en tot el món. M’encanta. Tracta de ciència i filosofia i experiència humana, però ho fa d’una manera molt interessant i únic, amb entrevistes, musica, efectes sonors i edició molt bona.

Bé, l’episodi de què parlo s’anomenava “The Bad Show”, o “L’episodi dolent”, que, clarament, no refereix a la qualitat del programa, sinò al tema. Es dividia en tres apartats, però és el segon que m’interessa.

Jo no sóc una persona gòtica, ni molt menys, però m’encanta la comèdia fosca i, encara que m’agraden les comèdies, m’agraden encara més les tragèdies. Tenen una puresa de sentiment, un je ne sais quoi, que t’afecta moltíssim i et deixa per dies més tard amb un sentiment intangible de buit.

Hi ha moltes coses tristes a la vida, és clar, però les tragèdies segueixen una estructura perfecta de pujada a la glòria i caiguda tràgica. I els protagonistes no poden caure per motius externs, els herois tràgics sempre tenen un defecte moral en el caràcter, un taló d’Aquil·les, que els traeïx però al mateix temps els guanya la nostra empatia. Això és el que és difícil trobar.

El segon apartat del podcast explicava la vida d’un tal Fritz Haber. Un científic Jueu i Alemany que va viure al final del segle XIX i al principi del segle XX. Han escollit explicar la seva història per il·lustrar les preguntes “A quin punt diem que una persona sigui ‘dolenta’? Valorem les conseqüències de les seves decisions o les pròpies decisions en si? El món seria un lloc millor si no hagés viscut o no?”

Fritz Haber va néixer a Breslau, Alemanya, en 1868, fill d’un comerciant jueu de classe mitjana. Associem Alemanya amb l’Holocaust, però en aquella època els jueus podien  viure amb tota la normalitat. Haber es va poder estudiar química, i va arribar a ser professor de química en una universitat important alemana. Va crear un equip de científics, i la seva primera gran tasca va ser intentar extreure nitrogen de l’aire. El nitrogen funciona com a fertilitzant per les plantes, i, als principis del segle XX, Alemanya passava una gran fam. No podien haver alimentat tota la població si no hagés creat el Procés Haber el 1906, que creava amònia des de hidrògen i nitrogen, i de fet, un 50% de la teva massa corporal és degut a plantes alimentades pel procés Haber. La població mundial simplement no hauria pogut arribar 7 bilions de persones sense el seu treball.

O sigui que el que ha fet el Haber està molt bé, no? Ara, Haber és l’heroi d’Alemanya. Passa el dia amb els més importants de l’imperi, fins i tot coneix l’Emperador Guillem II. Neix el seu fill, amb la seva dona Clara Immerwaher, també un científic important, i una de les dones primeres que entra en el món de la ciència a Alemanya. I segueix fent experiments al seu laboratori químic per millorar les condicions de vida dels alemanys. Guanya un premi Nobel de la Química pel Procés Haber.

Però arriba la guerra. La primera guerra mundial. Haber és un home molt cregut i molt patriòtic, i els seus experiments amb gasos van començar a tenir motius més fosques. Haber va ser el principal promotor de les primeres armes de destrucció massiva; els gasos verinosos. Servirien per fer fora i de matar els soldats aliats en les trinxeres, però sense posar en perill cap soldat alemany. Va mostrar els seus plans als generals de l’exèrcit, però aquests, al principi, pensaven que no era “jugar net”. No obstant això, el 22 d’abril de 1915, a les sis del matí en Ypres, Bèlgica, Haber arriba al front de guerra amb un abric de pell, un cigar cubà, i allibera 150 tones de gas de gas de clor a les tropes aliades.

Els supervivents el van descriure com un mur verd de 4 metres i mig que avançava a un metre per segon. Les plantes que toca tornen marró i moren immediatament. L’herba torna el color de metall. Els ocells cauen del cel. En minuts, el núvol de gas arriba a les trinxeres de l’enemic. Quan respires el clor gasós en aquella quantitat ho notes immediatament. Els soldats començaven a convulsionar i tossir un mucós transparent que formava una escuma groga. Els que encara podien respirar tornaven blaves. El que feia el gas era irritar els pulmons fins que formessin aquella mucosa, i ho feia tan ràpidament que no tenien temps a tossir-lo, i ofegaven en terra ferma.

Aquí tenim l’ascenç a la glòria. L’arrogància de l’èxit, i les equivocacions que comporta. Lear malinterpreta a la Cordèlia.

En l’opinió del Haber, tot ha anat perfecte- millor del que havia esperat. És promogut a Capità, cosa poc comuna en un home que gairebé no ha tingut experiència en l’exèrcit. El 2 de maig de 1915 torna a casa per visitar la seva dona, Clara, i el seu fill Hermann, que té 13 anys. Recordeu la Clara? També era química, amb un doctorat i ha sentit d’allò que acaba de fer el seu marit.

No sabem exactament què va passar aquella nit. Sabem que la Clara està horroritzada en sentir de la destrucció dels gasos, especialment perquè s’adona que el seu marit torna el dia seguent a dirigir més atacs de gas verinós, però quan ho diu això al seu marit, ell l’ignora.

En canvi, Haber fa una festa per tots els seus amics. Per celebrar la seva victòria. Aquella nit, després de la festa, Fritz toma unes pastilles per dormir, i la Clara agafa el revòlver del seu marit, surt al jardí, i es suïcida disparant al pit.
I això no és tot. Hermann, el fill de tretze anys, troba la seva mare- encara viva -i ella mor als seus braços.

El dia seguent, com havia planejat, Haber torna al front, deixant el seu fill amb la seva mare morta. Anys després, després d’haver emigrat als Estats Units, el seu fill Hermann també es suïcida.

Casi no es pot imaginar que passava pel cap del Haber en fer aquesta decisió. Potser fugia? Potser pensava que ell encara tenia raó? No sabem perquè va fer això, solament sabem que ho va fer. És des d’aquest moment que la vida de Haber comença a enfosquir.

Haber va continuar a l’exèrcit fins al final de la guerra. El fet de perdre el trobava molt humiliant, i quan Alemanya s’enfonsa en crisi Haber fa un plan per pagar totes les deutes alemanys; extraurà or d’aigua del mar. L’aigua del mar conté molts minerals dissolts a més de l’or. De fet, només hi ha 1mg d’or en una tona d’aigua, però Haber va passar els anys vint escrivint papers científics, investigant i experimentant sobre aquest tema.

Evidentment, falla, però això va ser una cosa molt dura per a ell. Tots els que el coneixien han dit que era un home molt cregut, i entre perdre la guerra, la pobresa total d’Alemanya, la mort de la seva dona i això, Fritz Haber queda humiliat. Torna al seu laboratori, que és gran i un dels més importants, i ell i els seus ajudants continuen amb projectes més modestos, com per exemple van inventar un gas pesticida molt eficaç.
Però Alemanya era cada vegada més conservadora i en 1933 Hitler arriba al poder. Això volia dir que els jueus ja no poden treballar en càrrecs importants ni en ciència, medicina, etc. Haber, com que havia treballat molt en l’ultima guerra i promogut a capità, encara podia treballar, però un 75% dels seus ajudants en el laboratori eren no podien, i va dir que “ell donava feina als que sabien molt, i no li importava qui eren els seus besavis” i es va negar a seguir investigant per Alemanya.

I marxa del país, dient a un amic en una carta que “em trobava com si hagués perdut la terra mare”. Comença un període de viatges. Acaba en Anglaterra, on famosament un dels científics anglesos més importants de l’època es nega a donar-li la ma. Fritz Haber és bàsicament sense casa. Mentrestant, el seu salut està fallant. En 1934, agafa un tren a Suïssa, però abans d’arribar mor d’un atac de cor.

Amb això ja sembla el final humil de qualsevol heroi tràgic, però no acaba aquí. Quan jo escoltava a aquest podcast casi no m’ho vaig poder creure, que després de la seva mort passaria una cosa tan de novel·la, de ficció. Tan horrible.
Recordeu la pesticida que vaig mencionar que Haber havia fet al laboratori? Es deia Zyklon A, i s’hi havia afegit una olor desagradable perquè les persones no la respiressin sense adonar-se’n, ja que era molt verinós.

Quan els nazis van crear els camps de mort, van haver de trobar un gas verinós per les cambres de gas. Haber era encara reconegut com a químic molt important després de la seva mort a l’exili. Els nazis van buscar la fórmula de Zyklon A i van treure-li l’olor, creant Zyklon B, el gas que van fer servir per assassinar 2568743 jueus, incloent amics de Haber i possiblement membres de la seva família.

No us he explicat tot això per ser morbós, ni per reduir la vida d’aquest home a un conte sensacionalista. És clar que la seva vida serveix per il·lustrar debats de temàtica ètica o filosòfica, però això no m’interessa tant com la creació del Zyklon B.

La paraula “nazi” és sinònim d’antisemitisme, i és reconegut mundialment que pensaven que els jueus no eren gens humans. Això dit, em dona la sensació de que els polítics i militars més importants no creièssin això de veritat. Ha sigut comprovat milers de vegades al llarg de la història que els humans són capaços d’assasinar massivament persones que no necessàriament creuen que siguin biològicament inferiors. Els nazis importants sabien perfectament que Fritz Haber era jueu, i van escollir la seva creació com a l’arma de guerra més terrible de la guerra. No seria la primera vegada tampoc en què els polítics d’un pais convencessin el poble d’una cosa que saben que és falsa. Per això dubto de què el motiu per matar i fer fora els jueus sigui solament per l’odi. Hitler i els seus ajudants van veure que, en un país arruinat, els jueus eren uns que tenien molts diners, i com que eren “estrangers” van pensar (correctament) que seria fàcil convèncer la població. Amb el suport del poble podien robar els seus diners i oficis. Sí això és cert, vol dir que l’Holocaust no va ser res més que un gran negoci.

Natalia

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Ciència, Guerra, Natalia Macià, Negoci
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Aquest Text Té 657 Paraules

| 8 desembre 2011

No m’agrada escriure els meus sentiments, i ni molt menys escriure’ls en Català. Tots els meus diaris personals han sofrit un grau de abandonament molt alta.
Però no és com si no escrigués. Vaig començar la meva primera novel·la als set anys i la vaig seguir escrivint per tres anys, fins que vam arribar a Espanya. Tractava d’una història en l’estil de Narnia, perquè anava d’una nena que va trobar un mon paral·lel. Era bastant estrany, i em sembla que recordo que inclou un capítol que anava totalment i irracionalment de les fures, només perquè havíem conegut gent en un altre vaixell que en tenia alguns i em vaig obsessionar una mica. Mai vaig acabar el llibre però tinc unes dos-centes pàgines de text i il·lustracions.
Vaig començar la segona novel·la al cinquè, quan ja anava a D’Immaculada. Com que jo no entenia rés de rés passava tot el dia asseguda a classe escrivint. Aquest també era del tipus de fantasia de Narnia, però la mitologia interna del conte era molt més personal i desenvolupada, i sabia que era un paràgraf. Tractava més o menys d’una noia que troba una societat complexa de grifons, plena de intrigues, assassinats i profecies antigues. Tinc unes cinc llibretes d’això, i encara que era una mica estrany, els puc llegir avui sense que em vingues ganes de vomitar.
Bàsicament vaig deixar d’escriure i dibuixar a primer d’ESO, i en canvi vaig dedicar tot el meu temps a odiar-me a mi mateix i la misèria general. Era l’any pitjor de la meva vida fins ara. L’estiu entre primer i segon era agradable, i vaig poder recuperar un percentatge de la meva autoestima pre-Espanya.
Quan vaig tornar de Canadà per segon d’ESO, havia externalitzat tot el meu odi; ara odiava els companys de classe, els profes, l’escola, els meus pares i Espanya en general. Però vaig tornar a escriure i dibuixar. Admito que les coses que escrivia eren bastant horribles i les coses que dibuixava eren bastant…fosques, però era un començament.
En l’estiu entre segon i tercer d’ESO era molt, molt, molt divertit, i combinat amb al fet de que ja sabia que marxaria per batxillerat, ja veia llum al final del túnel. Això, amb el descobriment de la Amanda Fucking Palmer i el fet de que vaig fer noves amigues em va fer una persona molt més equilibrat. I vaig descobrir Figment (http://figment.com/) , un web per a adolescents que escriuen. Fas un perfil i penjas els escrits, i pots comentar i posar “m’agrada” als escrits dels altres. És un ambient molt amigable i inspirant, i vaig començar a escriure moltíssim. El Figment és va obrir al 6 de Desembre del 2010 i vaig crear el meu primer perfil. En aquella època hi havien al voltants de 400 persones, i avui hi han 45, 000 perfils i uns 100, 000 escrits.
El projecte més important del meu primer perfil era una novel·la de fantasia alta de tipus Tolkien. Era totalment terrible i mooolt massa seriós. El vaig parar d’escriure a meitats del any i vaig començar a escriure coses mes curtes.
Després, al abril de 2011 vaig llegir cinc llibres que van canviar completament la meva manera d’esciure; a) The Book With No Name, by Anonymous, b) Lullabies For Little Criminals by Heather O’Neill c) The Flying Troutmans by Mirriam Toews, d) Fragile Things by Neil Gaiman, and e) Chocolat by Joanne Harris.
Al maig de 2011 vaig crear un nou perfil al Figment. Ara escric coses que tenen un sentit d’humor, i encara que les odiaré en un any, crec que poc a poc vaig millorant. El meu perfil nou  (http://figment.com/users/32099-Lilith-Freyja-Whitmont-Nors)  té 65 seguidors, he guanyat 9 “badges” i la meva novel·la més popular té 107 “m’agradas”. I disfruto molt escrivint i dibuixant.
Sé que aquest text és mal escrit i poc interessant, o sigui que felicitats hi has arribat tan lluny. Et prometo que en Anglès escric molt millor.
Natalia Simone.

Comentaris
2 Comentaris »
Categories
Escriptura, Natalia Macià
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Halloween

| 1 novembre 2011

This writing is for the thirty-first of October, so I have no choice but to write about Halloween.

This year I’m not really doing Halloween. I don’t even have a costume. Next year though… next year I’ll be in Canada. Last year we went back for Halloween. We must have been gone a couple days, and it was incredibly awesome. We were staying with a friend, who was dressing up as a suicidal marshmallow. I designed it and made it, but even so I don’t think people will blame me for saying it turned out wonderfully. I was a transvestite lumberjack, complete with axe, scarb jacket, moustache and big gold drag queen eyelashes, and my sister was zombie Hannah Montana with a knife in the skull.

We have never gone in for store-bought costumes, us three.

Due to my nomadic lifestyle, my Halloweens have been varied. My first Halloween was when I must have been four. I dressed up as a black cat in a costume made for my grandmother by my great grandmother. It has been worn by three generations of Penneys and Carters. At that point we were in Toronto. I have very little memory of that Halloween, but I probably was fairly traumatized. Kids don’t tend to enjoy their first Halloween untill they’re home with a big bag of candy.

The next year I do remember. It was my sister’s first Halloween, her turn to be a black cat. Well, sort of. She didn’t like the tail on the pants, so she wore simple black pants, and she didn’t want to wear her bright red sweater underneath the cat top, so she just ended up wearing the hat. I was Little Red Riding hood, another costume that’s been in the family for something like sixty years. I enjoyed that Halloween rather more, as I knew what to expect and I also had a little sister to impress with my coolness and general feeling of blasé towards general Halloweenesque creepiness.

The year after that I was in grade one, my first go at school, as kindergarten hadn’t really agreed with me. That year I was Pippi Longstocking, and for some odd reason that was the year of the Pippi Longstockings in Toronto. I met three other girls who were Pippi, but I felt that they had done a bit of a sloppy job on their costumes. My mom had gone full out on mine. I had a blue fleece dress warm enough to not have to wear a coat over it, that my mother had sewed big red patched onto, mismached stripey stockinga and large red lace-up boots. We had gelled my hair out into braids, with the further support of a modifies bit of coathanger wire so my braid stuck out horizontally. We had also bought some spray-on scarlett hair-dye, so I was screamingly redhead. I don’t think I had any face paint on, being a freckly sort of person.

In Canada, there’s a whole system for Halloween in elementary schools. The morning consisted mainly of giggliness and talking about costumes, but in the afternoon we wore our costumes. We went to the library and Mr. Red, the librarian, read us a suitably scary story and then all the students went on a parade around the school. It was fun.

When I was seven we did Halloween in Reedville, Virginia. We were travelling down the ICW to the Bahamas, and we met this nice man, Spud, who had a house with a dock facing onto the harbour. He took us to see the house of a woman who decorated for holidays (Christmas, Easter, Valentine’s Day, Thanksgiving, Halloween…) so extensively that the town of Reedville actually paid the electricity bill for the decorations. It was amazing. That year I was a witch, and my sister was a princess. After we got back to the boat with all out candy we actually saw the Northern Lights. It was weird. We’d come all the way from Canada to see them in Virginia.

My fifth and sixth Halloweens were celebrated in Toronto. We never went back to the boat before the end of hurrican season, at the begining of November. At Swansea Public School Halloween was a big deal- we all went to school in our costumes and went on a parade around the neighbourhood. In grade 3 I was a vampire, and in grade 4 I was a headless person. My grade 4 costume was pretty sweet. It looked like I had been beheaded and was carrying my head around on a plate. I totally scared a group of kindergarteners.

My seventh Halloween was also spent in Toronto. At that point we were in Spain, but we went back for a week or so. That year I was a vampire again, but it was a seriously cool costume.

On my eighth and ninth and tenth Halloween we did parties in Spain. They were okay.

Last year we went back to Canada and it was awesome beyond belief. I’ve already talked about it above.

This year I’m not doing anything, but I did help my mom and my sister make a killer Mona Lisa costume for my sister.

But next year…next year is gonna be epic. I assure you all. I have Plans.

Natalia

 

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Festa, Halloween, Natalia Macià, Record
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

The Unbearable Lightness of Adolescence

| 1 octubre 2011

The goal of this piece of writing (according to the teacher’s guidelines) is to reflect on something that has happened to us. Ha. If they want any writing of any quality don’t tell us to reflect. I write for either the pure imagery and flow of narrative, or to (and this is generally the case of stuff for school) get good marks by being pissy and critical and sarcastic in a generally smart-asinine and grandiloquent way. It impresses teachers.

The message of this essay: don’t make people write about their “feelings” unless they are either remarkably good writers or extremely insightful. The probability of someone being a Great Writer is very low, and insight-fulness and adolescence are practically polar opposites. We don’t even know who the frig we are, so how on Earth are we supposed to write about it?

Let me give you a summary of what most of these writings will be like. There will be two options: happy, and sad.

Happy.

1. Tells how something nice happened to them/something abstract but good and doubtlessly unoriginal. Like friendship, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re a nice person

2. Adjectives.

3. Exclamation marks.

4. Cheesy-gripping pseudo-deep final paragraph. The sort of revelation the characters in the worse sort of children books generally have on the second-last page.

Sad.

1. Tells how something sad happened to them/something abstract but sad and doubtlessly unoriginal. Like how no one understands you, or something. Something topical that the teachers will like and will make the other people who read the blog think you’re really deep.

2. Adjectives.

3. Three dots. (What are those things even called?)

4. Cheesy heart-wringing pseudo-deep final paragraph. Either similar to the type of poetry you wrote in high school or an “always look on the bright side of life” thing.

There. Oh, and if any of the writings don’t coincide with my summary I’ll have to conclude that their authors can actually write well. I take no responsibility whatsoever for any of that ridiculous lack of consideration for me and my list on their part.

I personally believe that the existence of the aforementioned quality of writing is due in part to the kids regurgitating whatever they think the teachers will like. Also laziness. But mostly I think teenagers take themselves far too seriously. I am physically incapable of taking myself seriously at all. I laugh at myself internally ALL THE TIME.

But honestly. I get to the point where I dislike the fact that I like the music that I like (Bowie! Springsteen! Dylan! Lou Reed! Amanda Palmer!) because I kind of half feel that it means that I’ll hate it as an adult. And I don’t WANT to hate Ziggy Stardust.

I also stay a far away from poetry and poetry-writing as possible. How freaking clichéd can you get?

I don’t keep a diary partly because I’m lazy, but partly because I know it’s going to be painful to look back on how stupid I am now. But on the other hand, I sometimes get disapointed about the fact that adults can be just as petty and ridiculous and spiteful and superficial and pointless and selfish and irritating and stupid as some people I have to deal with now. But I guess that’s just humanity.

The way I see it, everyone is both confident and insecure at the same time. No, it’s not a paradox. We just feel those ways on different levels. There is an unpleasant type of person who believes that people are constantly judging them (they are) and that it matters (it doesn’t). Simultaneously, they believe that what that feel is utterly unique and special and that no one, like, even understands them, like, at all.

Pfft. There are millions of people who are having that same ideas and thoughts as me. There are millions of people who are having the same ideas and thought as you. There are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them. There are millions of people you are thinking that there are millions of people who are thinking that millions of people are having the same thoughts and ideas as them.

And on, and on and on, ad infinitum. Trust me. If we were all original thinkers there’d be a lot more psychopaths and we’d be much farther ahead. Also, art wouldn’t work.

Personally, I try to be cynical and conscious of the utter unoriginality of my mind, but I’m confident and happy in my self-ridicule.

Hmm. I’m getting sick of writing this. I’d better finish up before I start getting inflammatory and using four-letter words. So here it goes- the famous last paragraph. Summing up my misanthropic rambles. I’m gonna try to steer away from cheesiness and pseudo-anythingness. Aaaand so… here goes…

LIGHTEN THE EFF UP, FOLKS.

Natalia.

 

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Adolescència, Escriptura, Natalia Macià, Originalitat, Pensar
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox