LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Molts cops em queixo perquè ve la fira al costat de casa i els sorolls que emet em molesten. Després arribo a Barcelona i dono les gràcies per viure en un poble tranquil. Més tard, miro les notícies i veig tot el dolor i el patiment del món i m’avergonyeixo de queixar-me de la fira.

Dimarts, mentre mirava el paisatge des de la finestra, em vaig adonar del bé que vivim i hem viscut durant molts anys encara que estiguem en crisi. Sé que molta gent s’ha quedat sense treball i que per exemple no tenen diners per arribar a final de mes, però també imagino que hi ha molta gent a altres països que mai han tingut un treball i que penso que per ells no existeix el: “no arribar a final de mes”. I per què penso que no existeix el “final de mes”? Simplement perquè el viure dia si i dia també en un país amb guerra et deu fer preocupar-te d’altres coses, com per exemple, poder seguir viu desprès d’un atac sorpresa d’algun país enemic.

M’avergonyeixo de queixar-me del soroll que emet la fira, però més de la gent que permet que milions de persones hagin de témer cada dia per la seva vida i la de les seves famílies. Tot i que dubto que arribi a tots (o algun) d’aquests països aquest escrit, vull dir que tinc esperances de que tots visquem en un món sense guerres. Però abans d’això hauria de sortir del poder tota la gent que les provoca, i està demostrat que és pràcticament impossible.

Aquest no és només un típic escrit que digui: NO A LA GUERRA I SÍ A LA PAU, sinó que tot el que he escrit ho penso i ho sento. Em fa pena el món en el que algunes “persones” ens fan viure, de veritat.

[Congo: La guerra del Coltan – http://www.youtube.com/watch?v=e3i4OrKT8yc ]

Marta

Porto amb ella tant de temps que viure sense tindre-la se’m faria realment complicat e insuportable.

Durant tot els anys d’escola i ara d’institut hem estat juntes. Cada matí. Cada tarda. Tots el migdies que podíem i totes les nit també. Jugàvem durant hores a nines, ens inventàvem totes les histories possibles, i quan ja no se’ns acudia res més per jugar les canviem una mica i tot arreglat.

I Ara? Ara, no ens agrada jugar a nines però si ens agraden coses molt semblants, una d’elles és el bàsquet. Portem uns 6 anys jugant a bàsquet juntes! I us diré una cosa: és realment bona.

Som aquelles amigues que ens enfadem.
Que riem.
Que ens barallem.
Que ens paguem.
Que ens discutim.
Que juguem.
Que saltem.
Que somrient juntes, sempre.

Aquest escrit no acabaria mai si li hagués d’agrair totes les coses que ha fet i fa per mi. Així que per acabar us explicaré una gran anècdota nostra:

Era una tarda a casa meva després de l’escola, havíem berenat ja i no sabíem a què jugar… Què vam fer? Omplir la meva banyera de sabó i ficar-nos dintre. Relliscava com mai!! Em van castigar si, però va ser una de les tardes més divertides que he passat, al costat de una de les persones més increïbles que he conegut.

Júlia

Marta

El segon treball de recerca d’aquest curs el faré acompanyada de tres persones molt importants per a mi. Al llarg de la primària vam estar juntes tots els dies tant escolars com els caps de setmana, però al arribar a la secundaria ens van posar a classes diferents i això va fer que ens distanciéssim… però ara els estudis ens tornen a unir encara més!! El tema que haurem de treballar serà la radio, la primera part del treball serà més teòrica; buscarem la història de la radio i la manera que té de funcionar. La segona part consistirà en fer un programa de radio on crearem una sèrie de seccions; informativa, teatral i musical.

A diferència de altres companys que no els hi agrada el seu treball, nosaltres quatre estem molt contentes. Sé que tant quan ho estiguem fent com quan ho exposem ens ho passarem molt bé i farem un gran treball de recerca! El 10 és nostre!

Marta

El passat dimecres 21 de març els alumnes de quart d’ESO  vam anar al saló dels ensenyament, on hi havia una gran varietat d’universitats, les quals ens informaven sobre la qualitat del seu ensenyament, les activitats que realitzaven, les beques i els ajuts que proporcionaven i sobretot les diferents branques i matèries que tenien a cada especialitat.

A mi em va agradar molt poder anar, ja que gràcies aquesta excursió tinc del tot clar el que vull ser de gran i a quina universitat m’agradaria estudiar. La Universitat Autònoma de Barcelona és la que més m’ha cridat l’atenció tant per tots els serveis que em proporciona com per la qualitat que té i el més important, les matèries que estudiaré i les pràctiques que realitzaré al llarg dels quatre anys d’universitat.

Tot i que encara em queda acabar quart i començar batxillerat, estic segura que a la UAB  d’aquí uns anys em treure la carrera de psicologia, ja que és al que em vull dedicar. I igual que jo, sé de molts companyes que aquesta visita els ha fet veure les coses més clares i saber al que es volen dedicar.

Marta

Queden menys de quatre mesos perquè marxem a Berlín. Tinc present que hi han alumnes de quart que preferieixen anar a Londres o Roma, jo no sóc una d’ells, encara que tampoc em desagraden. Crec que molts companys com jo, hem estat buscant fotografies de la ciutat on anem, i he de dir que és un lloc preciós. Amb aquest escrit no intento convèncer a ningú de que Berlín és molt millor que les dues altres destinacions que teníem per triar, però si faig canviar algú de opinió, tampoc em fa res.

Berlín té grans monuments que segurament casi tothom coneix, un exemple és el Mur de Berlín que va ser enderrocat el 9 de novembre de 1989 i que a mi m’agradaria moltíssim poder veure (encara que actualment el tros de mur més gran que queda només té 1.316 metres, que comparat amb els quilometres que hi havia, és molt poc). També em faria gran il·lusió poder visitar la Porta de Brandenburg ja que és el gran símbol de Berlín. Apart d’aquests dos grans monuments que us he nombrat, hi han moltíssims més que estic segura que podrem i ens agradarà visitar.

Espero que el curs passi força ràpid per així poder-me trobar davant de algun d’aquests grans patrimonis de la humanitat! I també apendre alguna frase més en alemany que no sigui: Ich liebe dich (t’estimo).

Berlin, dort gehen wir!

Marta

El dia abans del Pare Noel, estava amb una amiga a un centre comercial de Barcelona, tot just davant de la tenda de jugets. Allà hi havia un nen petit mirant l’aparador. Tant la meva amiga com jo ens vam mirar i em va dir: no t’agradaria tornar a tenir la il·lusió que ara té aquest nen pel Nadal? Em vaig quedar sobtada. Després d’uns segons li vaig respondre que per suposat, que m’agradaria moltíssim poder tornar a tenir la il·lusió que tenen els nens petits quan s’apropa Nadal i sobretot quan és el dia de Reis Mags o del Pare Noel.

Quan vaig arribar a casa per la nit, m’hi vaig quedar pensant. En el nen, en la pregunta i en las ganes que jo tenia de tornar a sentir el mateix quan s’apropava Nadal. La pena és que no ho vaig poder sentir, i ara passat Nadal, el Pare Noel i els Reis, us puc confirmar que no tampoc he sentit res.

A qui no li agradaria ser petit un altre cop? I només saber dels reis i del Pare Noel que poden fabricar els regals que vulguin i que només amb una nit els poden repartir per tot el món? És una pregunta llarga, ho sé, però a mi si m’agradaria tornar a creure en el Nadal i no només voler que arribi per no tenir escola i que ens portin regals.

Pot semblar un escrit força tonto quan me’l llegeixo però, perdoneu-me, algú ho havia de dir.

Bon any 2012!

Marta

Hoy es uno de esos días en que me he parado a pensar en todo lo que he vivido al largo de los años. Me doy cuenta de aunque ha pasado mucha gente por mi vida, algunos o mejor dicho, algunas, siempre han estado presentes para mí.

Este escrito va para unas apreciadas amigas que por algunos motivos nos hemos ido distanciando. Hasta ahora. Y digo hasta ahora porque presiento que las cosas van a cambiar. El viaje de cuarto nos puede ayudar a volver a tener, otra vez, ese hilo aparentemente invisible que nos unía. Y si no es así, me gustaría que así fuera. No quiero dejar atrás esta amistad que nos une desde tanto tiempo.

Tengo presente que volver a recuperar una amistad que “perdimos” hace unos años es difícil, y sé que en parte fue culpa mía…

Por decirlo de alguna manera ”el instituto nos separó”, pero también es verdad que dejamos que lo hiciera. Ahora el viaje nos empieza a unir, y siento que podemos lograr estar más unidas otra vez.

Después de tanto tiempo os puede sonar un poco raro todo eso, pero mejor tarde que nunca ¿no, Ana y Paula?

Esperaré ansiosa vuestra respuesta. Os quiero 😀

PD: camps

Me gustaría hablaros de mi abuelo Miguel, que falleció hace ya dos años.

Él era un hombre de pueblo, que siempre llevaba su boina, su chaleco de cuadros, su camisa remetida por dentro de los pantalones y sus zapatillas, que solo podían ser marrones o negras. En sus edades mozas (como él diría) era un chico atractivo, que consiguió conquistar a mi abuela, que también era muy bonita.

Siempre tenía algún chiste o alguna anécdota que explicarnos. Sus maravillosas anécdotas…Esas que aunque pasaron hace años aún las recordaba. ¡Eran únicas! Igual que lo cruasanes que nos traía…Cada domingo, a mis padres y a mis tíos nos traía cruasanes para desayunar; yo me levantaba muy pronto e iba a la puerta para recoger la bolsa, él pasadas las once venia a casa para asegurarse de que las habíamos recogido, era como cada domingo.
Cada año lo vamos a visitar todos los días que podemos. El próximo martes es 1 de noviembre, el día de Todos los Santos, así que le llevaré nuestras flores preferidas, las rosas blancas.

Echo de menos tus anécdotas, tus cruasanes, nuestras caminatas por la montaña…te echo de menos . Bien sabes que no te olvidaremos nunca. ¡ Te quiero yayo!

Marta

Eren dos quarts de vuit de la tarda, la meva mare i jo vam pujar al cotxe i vam passar a recollir al meu pare per la feina. En cinc minuts havíem arribat a Vilassar de Mar. Vam aparcar el cotxe just davant d’una casa gegant. Dins d’aquesta casa, hi havia una de les coses que jo més m’he estimat.
La Dolors, que era la propietària, ens va obrir la porta i ens va conduir fins al pati. Allà hi havia vuit cadells corrent d’aquí cap allà. Tots eren maquíssims! Uns tenien el pelatge negre amb taques marrons, d’altres marrons amb taques negres, i d’altres blancs amb taques marrons. Però, n’hi havia un que tenia el pelatge blanc i unes taques negres i marrons. Aquest petit va ser el que em treure un dels somriures més grans que he pogut fer. Des de aquell moment, vaig saber que ell seria l’elegit.
Em vaig passar una estona jugant amb ell, fins que els meu pare em va cridar per que l’acompanyés al cotxe. Jo pensava que en arribar-hi m’explicaria que per algun motiu no ens el podíem emportar, però res del que pensava va succeir. El meu pare em va donar una manta i em va dir que anés corrent a buscar-lo perquè ja era part de la família. Vaig córrer com mai. En arribar el vaig embolicar amb la manta i la meva mare se’l va emportar cap al cotxe.
Tot anava perfecte fins que… en despedir-nos de la Dolors, vaig veure la mare dels cadells bordar-nos i plorant. M’estava emportat el seu cadell, i estava clar que no li agradava gens. Tota la felicitat va desaparèixer. Jo no sabia què fer, em sentia malament de treure-li una cosa que era seva… no em veia capàç d’emportar-me’l fins que la Dolors em va dir: Nosaltres no podem cuidar tots el cadells, i estic segura que amb tu serà molt feliç. Recordaré sempre aquestes paraules, ja que gràcies a elles i la gran abraçada de la mare vaig trobar el valor suficient per emportar-me’l.
Li agraeixo a la senyora Dolors que em donés forces, gràcies a aquelles paraules jo i els meus pares hem pogut gaudir d’un gos únic. Va ser una bona decisió, en veritat una de les millors que he pres.

Marta.