LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa un parell de setmanes, el programa Sense Ficció de TV3 va emetre “The Cove” el millor documental de dofins del 2010 premiat amb un Oscar. Amb la paraula “el millor” no em refereixo a les millors imatges i vídeos de dofins nedant per les costes del Pacífic. Sinó als diners que l’embutxaquen molts empresaris fen negoci amb aquests mamífers marins. Reconec que és molt impactant i dur però és necessari veure’l perquè ens mostra el món inhumà que hi ha al darrere del que nosaltres ens pensem que es tan fabulós com el zoo i els espectacles de dofins…

Tot aquest negoci va començar quan es va emetre per primera vegada la sèrie “Flipper”. Richard O’Barry era l’ensinistrador dels dofins que sortien a la sèrie. Però amb el pas del temps aquest home es va adonar que els dofins no eren feliços. Es passaven els dies tancats en piscines on no podien nedar. Tot i que el seu aspecte semblés d’alegria, l’animal s’estava morint de pena per dintre.

Un dia, un dels dofins se li va suïcidar davant seu, va agafar aire molt fort per l’orifici i el va tancar. Llavors va ser quan va decidir posar fi a aquest captiveri de dofins. Però ja era massa tard, el món ja estava ple de parcs aquàtics on feien espectacles de dofins. Molt empresaris van adonar-se que la sèrie “Flipper” donava molts diners i agradava molt a la gent i si feien el mateix però en directe, amb  espectacles era l’excusa perfecte per treure benefici.

Però el que ningú sap és que dintre dels aquaris els dofins no són tan feliços com aparenten. Perquè els veterinaris els inflen de medicaments per curar-se de les úlceres que els surten a l’estomac per culpa de l’estrès i encara més trist, quan és suïciden. Un dofí necessita recorre molts quilòmetres cada dia i dins de les piscines no pot fer-ho, això el desespera.

Però el tema més important del documental és que O’Barry va convertir-se en el defensor dels dofins i va voler demostrar tot el que s’estava fent amb aquests animals. I així rectificar el terrible error que va cometre al donar a conèixer les habilitats i l’intel·ligència que pot demostrar el dofí.

Va viatjar a la badia de Taiji una població costanera del Japó on fan creure a la gent que tenen un parc natural. Però això no és veritat, el que fan allà dintre és la matança de dofins. Acorralen a aquests mamífers davant la platja espantant-los amb un so que els posa nerviosos. Llavors van escollint els més bonics per portar-los als aquaris, i la resta se’ls emporten a una cala secreta on els maten i s’emporten la seva carn per vendre-la als mercats. Això els proporciona uns grans beneficis, sense pensar en el mal que estan causant als pobres animals. Però el més trist és que les autoritats ho permeten i la població ho compra i la majoria de vegades no saben ni de quina carn es tracta. S’ha arribat a calcular que maten 23 mil dofins a l’any.

El documental és espantós, terrorífic, però tot i que sigui molt dur recomano que tothom el miri. Queda més què clar en quin món de criminals vivim i que l’únic que importa són els negocis i els diners que se’n puguin treure.

Si no tenim respecte per el animals que comparteixen el món amb tots nosaltres, com volem pretendre que el planeta funcioni bé?

Marina

La veritat és que les vacances de setmana Santa són molt curtes, suposo que és perquè abans de començar-les ja estem bastant cansats del segon trimestre del curs que és el més llarg i pesat. Tot passa volant.

Per a la meva família aquests dies de descans han sigut diferents, perquè els hem passat sense la presència del meu pare. Ja fa molt anys que tenia pendent un viatge als Estats Units, concretament a Phoenix, Arizona, allà viu el seu millor amic i feia més de quinze anys que no és veien. Ell va decidir que aquest setmana era un bon moment per fer una escapadeta i retrobar-se. Ha sigut un viatge fantàstic perquè ha conegut món i perquè a gaudit d’uns dies de la companyia del seu amic. Però per a nosaltres ha sigut diferent, tot i que hem fet bastants coses. Quan sortíem un dia a fora només érem tres al cotxe, o quan trèiem a passejar a la gossa pensàvem que era estrany perquè normalment qui la passeja és ell. Encara que no ho sembli es nota quan falta un membre de la família, tot i que  estem acostumats a que no hi sigui habitualment, perquè la seva feina és molt lligada i ens ho impedeix, l’hem trobat a faltar, sobretot el vespre que és quan ell arriba de treballar.

Amb tot això vull dir que, quan una persona que viu amb tu i marxa uns dies o un temps sempre l’enyores, encara que sàpigues que només estarà fora uns dies, sempre hi ha algun moment en el que penses en ell, què estarà fent o si ell ens troba a faltar.

Ara ja fa uns dies que va arribar, la veritat es que s’ho va passar molt bé, i nosaltres estem molt contents de que ja estigui per aquí. Però si voleu que us digui la veritat, el que em fa més feliç de tot, és què  ha decidit deixar de fumar. Com què està prohibit fumar a dins l’avió i aeroports, ha hagut de passar moltes hores sense fumar i llavors a pres  la decisió. Per a nosaltres ha sigut fantàstic perquè sempre estàvem discutint-nos perquè deixés aquest vici, i després de molt de temps a reflexionat i s’ha adonat que fumant perjudicava la seva salut, la de les persones del seu voltant i gastava molts diners.

Marina.

Des de fa molts anys, s’estan fent estudis de la terra, la seva creació, del que hi ha més enllà i que encara desconeixem. Però mai hi ha hagut una resposta que ens confirmi amb certesa i ens pugui resoldre els nostres dubtes.

Tinc molta curiositat per saber que hi ha més enllà del que els nostres estudis ens han permès investigar. Estic segura que hi ha moltes persones que tenen el mateix interès que jo per descobrir-ho.

Hi ha dies que et poses a pensar si hi ha més planetes habitats… o si potser no són com la espècie humana o en el cas de que n’hi haguessin, si ells saben que nosaltres existim… Però mai tens una resposta a les teves preguntes.

Quan penses com es va crear el món hi ha un moment en que el teu cervell ja no pot raonar més, l’espècie humana té la intel·ligència limitada. Hi ha estudis i investigacions que et poden orientar per resoldre algunes preguntes però sempre penses, quina ràbia, no puc saber de veritat com va començar tot.

Qui va crear tot això? Són preguntes una darrere l’altre sense resposta. No crec que mai descobrim l’inici de tot perquè cap humà hi va ser. I per molt que inventem màquines i aparells que ens puguin orientar i ajudar a arribar a llocs inexplorats seguim tenint la mateixa situació d’incertesa.

I com sempre, quan acabes de reflexionar et dones compte de que el nostre planeta terra és molt curiós hi ens crea un mar de dubtes.

Marina.

La família per part de la meva mare és bastant nombrosa, si ens posem a comptar en total són vuit persones: els meus avis i sis fills; la més gran de tots és la meva mare la Rosa Mª que es porta setze anys amb la Marta, la més petita. Entremig d’elles hi ha dos nois i dues noies.

Això era una petita introducció perquè no us vull parlar dels meus tiets i tietes sinó de la tercera generació de la família, els néts i nétes, aquí m’incloc jo.

Tot va començar quan vaig néixer fa quinze anys, després de tres anys de casats, els meus pares van decidir tenir el primer fill, com comprendreu els meus cinc tiets i avis estaven d’allò més contents perquè ara tindrien una neboda i néta petita per mimar.
La meva arribada va ser perfecta, a tots els queia la bava, perquè era la primera. Segons la meva mare em tenien massa mimada, i tot el dia em portaven regalets. A més tenia la tieta Marta que només tenia onze anys quan jo vaig néixer i em tenia molt entretinguda. I no deixem de banda els meus avis i la tieta Sílvia que em van fer de cangur quan els meus pares treballaven.

Però al cap de tres anys vaig deixar de ser la primera perquè va néixer el meu germà en Pol que també va tenir una molt bona rebuda. Ara ja no es podien barallar perquè ja tenien dos petitonets per jugar, la nena i el nen. Tot i això s’ha de dir que jo era una mica gelosa perquè ja se sap, quan et prenen el lloc de protagonista no cau molt bé. A més un bebè sempre fa més gràcia i jo ja tenia més edat i no era l’única, això em va fer tornar una mica punyetera.

Fa catorze anys que el meu germà i jo som els únics néts i nebots de la família. Perquè els meus tiets s’han casat amb noies una mica més joves que ells i fins fa poc no s’havien plantejat la idea de formar una família.

Però la noticia més sorprenent va ser fa dos anys quan el meu tiet Lluís i la tieta Mireia ens van dir que estaven esperant el seu primer fill en Pau, això ens va fer molta il·lusió, feia molt de temps que no teníem un membre més a la família i amb en naixement d’en Pau seria una manera de tornar a recordar quan nosaltres dos érem petits.

Però jo crec que amb l’arribada d’en Pau la família es va animar i al cap d’un any el meu tiet i padrí Josep Mª i tieta Natàlia ens van dir que esperaven un nen, en Roc que avui fa un any. Al cap d’un més la meva tieta Silvia i tiet Joan van dir-nos que esperaven una nena, la Jana que ara té 11 mesos. I fa un mes va néixer la germana d’en Pau, la Mariona.

És a dir que amb tres anys hem passat de ser dos néts i nebots a ser-ne sis. Això és fantàstic. En aquests moment estem molt entretinguts perquè ara són petits i tots fan molta gràcia. És molt bonic veure que la família creix i que tots estem tan units. Per la meva part estic molt contenta i animo als meus tiets i tietes a seguir augmentat la família i sobretot agraeixo poder compartir tots plegats aquests esdeveniments.

Marina

Quan tenia cinc anys i em donaven un paper per dibuixar el que m’agradava, sempre hi feia una noia pintant, deia que de gran volia ser pintora. La veritat és que ara que sóc gran i molt més madura m’adono que tot el que deia que volia ser de petita ara no em fa gens de gràcia, suposo que deia això perquè m’agradava dibuixar i pintar i jo ho associava amb fer de pintora.

Al cap d’uns anys la meva elecció va ser una altra, em vaig decantar per fer de mestra, això de fer de professora m’agradava bastant, i, a casa sempre jugava a ensenyar la lliçó a les meves nines. Aquesta professió també em va cridar l’atenció pel simple fet que la canalla m’agrada molt, sobretot els nens petits. I creia que fent de professora d’infantil o primària m’ho passaria  bé. Però des de fa dos anys la meva elecció a començat a trontollar, ara ja no tinc tant clar això de fer de professora, perquè ara també em crida l’atenció la medicina.

Cada cop estic en un nivell més alt i aquest setembre començo batxillerat i hauria de tenir més o menys clar el meu futur professional i laboral per tal de que pugui escollir l’itinerari que en derivi a la carrera a la qual em vull dedicar. I com deia abans el magisteri ja no és la meva prioritat. La biologia sempre  ha sigut la meva assignatura preferida, i tot el que té a veure amb el cos  humà. Per això m’he plantejat estudiar medicina, però com que els nens petits em continuen agradant, la pediatria seria una bona manera d’unir les meves dues prioritats en una.

La meva nova decisió ha agradat molt als meus pares. La seva postura  envers a les meves decisions de futur sempre han sigut molt favorables per mi, perquè no posen pegues en les meves decisions, sempre m’han dit que faci el que més em cridi l’atenció i el que cregui que em farà més feliç, que ells sempre em recolzaran. Per mi això que és un avantatge. Però si jo els demano que em donin la seva opinió ells ho fan. I quan els vaig dir que la pediatria em feia gràcia em van dir que era una molt bona elecció. Perquè si em poso a pensar en el món que tenim actualment, la paraula que em surt és por. Por a equivocar-me d’elecció, que no sigui la carrera que em donarà un futur, feina i també felicitat a l’hora d’exercir-la.

Però si el les dubtes no fan replantejar-me la decisió crec que ja tinc més o menys clar quin vull que sigui el camí a seguir cap el meu futur.

Marina.

Quan jo encara no havia nascut als meus pares els agradava molt anar a la Cerdanya; és una comarca de Catalunya molt bonica, no sé si és pel color verd de les muntanyes a l’estiu o la neu a l’hivern o a l’aire tan pur que s’hi respira però els agradava molt, suposo que per això a mi m’agrada tant.

Quan vaig fer tres anys els meus pares m’hi van portar per primera vegada durant un cap de setmana. Van descobrir una casa rural que es deia Mas Meya a la població de Ventajola dins del terme municipal de Puigcerdà. Tenien quatre apartaments davant de la casa dels propietaris i cuidaven vaques, cavalls, conills, gallines, ovelles i altres animals de granja. Ells van pensar que era una bona oportunitat per descobrir el món rural amb família.

I així va ser que vàrem arribar a la casa. Era molt bonica i tenia unes vistes impressionants de les muntanyes i els prats plens de vaques i cavalls. Jo de seguida vaig sortir del cotxe i vaig anar a veure els animals. A poc a poc em vaig anar fent amiga de la propietària dels apartaments, la Pilar. Ella s’encarregava de donar menjar als animals i cuidar-los, a més convidava a tota la canalla a participar-hi. Els apartaments no eren molt grans però si que eren acollidors.

Segons els meus pares m’ho vaig passar molt bé, i quan va ser hora de marxar em volia emportar els animals a casa. Per això des d’aquella vegada que hi vam estar, cada any hi hem tornat. Sempre intentem pujar durant l’any algun cap de setmana. La Pilar i en Ventura que és el seu marit són més que propietaris de la casa rural, ja són uns amics de la família.

A l’hivern és molt divertit perquè al les vuit del matí quan ens aixequem veiem que tot està nevat, agafem els trastos i ens en anem a esquiar. A les cinc quan acabem tornem cap als apartaments i ajudem a la Pilar a donar menjar als animals. A l’hora de sopar encenem la llar de foc i contemplem des de la porta com neva.

A l’estiu fem moltes excursions a peu, amb bicicleta, fem sopars a la fresca i quan es fa fosc pots contemplar els estels i la lluna, que és veu molt més grossa. És meravellós passar-hi uns dies per desconnectar, tornes com nou.

Espero que aquestes festes de Nadal puguem pujar uns dies.

Marina

Un cap de setmana divertit!!!

El divendres, després de l’escola el meu germà i jo vàrem anar cap a casa on ens esperaven els nostres pares i la Ona, la nostra gossa, per marxar cap a Berga. Concretament a una casa rural que havíem llogat tota la meva família. Això de llogar una casa rural a diferents comarques catalanes ja comença a ser una tradició, perquè l’any passat ja vàrem organitzar una sortida de cap de setmana com aquesta.

Quan vam arribar ens vàrem adonar que la casa era molt bonica i estava molt ben decorada, al seu voltant tot eren camps verds amb ramats d’ovelles que hi passejaven. Durant la tarda quan ja hi érem tots vam començar a organitzar-nos, també vàrem ordenar la casa de tal manera que tot estigués al seu lloc i no hi hagués desordre, perquè amb tanta colla podria ser un caos. Després de tenir-ho tot enllestit ja era hora de sopar, el temps va passar molt ràpid.

L’endemà, després de llevar-nos i esmorzar vàrem decidir anar a buscar bolets, crèiem que al bosc que teníem al costat de la casa se n’hi feien. Tots contents i preparats amb els cistells vàrem començar a endinsar-nos en el bosc. Vam trobar pinetells majoritàriament, però també teníem una vintena de rovellons. Per dinar ens els vam menjar, eren boníssims!!!

Per la tarda, la meva tieta i jo teníem preparat un joc de proves per a tota la família. Els va agradar, van riure molt i van tirar moltes fotografies.

Després del dia que havíem passat tots estàvem cansats i havent sopat la majoria dormien.

Ja era diumenge l’últim dia que passàvem en aquella meravellosa casa. El dia no acompanyava gaire, plovia una mica i semblava que no es volgués aclarir. Però després d’esmorzar va deixar de ploure, i com que volíem passejar una mica vàrem visitar un pantà que hi havia a la muntanya que teníem darrere la casa. Després de la collita de bolets que vàrem fer hi havia ganes de tornar a buscar-ne. Per no repetir de bosc vàrem anar a un altre, però aquest era una mica sec i no en vàrem trobar tants, després de buscar vàrem tornar a la casa, on el meu pare va preparar un arròs de muntanya que estava per llepar-se’n els dits!!!

No ens vam adonar que eren les sis de la tarda i era hora de tornar cap a Vilassar. El cap de setmana havia passat molt ràpid, era una pena perquè m’ho estava passant molt bé. Suposo que per això diuen aquella frase: “Quan t’ho estàs passant molt bé no t’adones que el temps passa”. I la veritat és que aquesta frase té molta lògica.

Estic molt contenta d’haver passat aquest cap de setmana amb la meva família. Ha sigut molt divertit.

Finalment dir que he desconnectat molt del dia a dia, he descansat i he gaudit d’aquestes terres catalanes tan fabuloses que tenim!!!

Marina

Mai m’havia plantejat la idea de tenir una mascota.

Però un dia m’ho vaig preguntar. Estava asseguda a la taula del menjador sopant, mentre els meus pares parlaven i el meu germà estava encantat mirant la televisió, jo em vaig endinsar en el meu món i vaig començar a qüestionar-me, si tenir un gat em feia il·lusió. Donant-li voltes al tema vaig decidir que de veritat em faria feliç tenir com a mascota un gat i com que estàvem a prop del Nadal i reis vaig pensar demanar-lo com a regal.

Els vaig explicar la idea als meus pares. Ells sorpresos em van dir que tenir un gat era una gran responsabilitat, i que ara em feia gràcia però que potser d’aquí a uns anys me’n cansaria, a més ja teníem la Tori una gossa molt dòcil i carinyosa però que segur que amb la visita d’un gat ja no ho seria tan.

Com que són molt tossuda vaig seguir insistint. No sé com va anar però crec que els meus pares em van donar una oportunitat. El dia de reis, vaig baixar corrent al menjador, com fa qualsevol infant que està content per obrir els seus regals. Estava molt convençuda de que no m’havien comprat un gat perquè ja m’havien advertit que era una mala idea. Però la meva sorpresa va ser que al damunt de la taula del menjador hi havia un transportí amb un gat preciós al seu interior, tenia un pèl gris que brillava i una ulls groguencs com dues taronges i estava espantat. Estava tan contenta i nerviosa que no sabia com agafar-lo. Vaig decidir posar-li Pupu de nom.

Ara, ja fa sis anys que tinc el Pupu, és un gat molt bo, no té cap problema amb l’Ona, la gossa que tenim ara, perquè la Tori era velleta i va acabar morint.

Des que tinc el gat l’únic que puc dir és que tenir un animal no és cap joc, l’has d’alimentar, portar-lo al veterinari, demostrar que l’estimes perquè ell segur que farà el mateix amb tu encara que pensis que no és capaç. Si marxes de vacances has de tenir algú amb qui deixar-lo o te l’has d’endur. Tenir un animal comporta moltes responsabilitats. Quina raó tenien els meus pares, però jo no canviaria per res del món el meu gat.

Marina.

El pitjor que et pot succeir a la vida, és que la mort et pugui vèncer. I si és d’una persona estimada encara s’agreuja més.

La meva mare farà cosa d’un mes va patir un cas on la mort va acabar amb una amiga. Era molt jove i mare de dos nens petits. Va estar dos anys lluitant contra el càncer, però finalment va perdre la batalla. Les malalties es fan amos del teu cos, et maneguen i et destrueixen com volen. Les persones som molt vulnerables, encara que intentem de totes les maneres de lluitar contra elles no sempre ens perdonen la vida.

Aquest cas m’ha fet pensar molt, no només amb la mort sinó el que representa la figura de la mare dins en una família. El buit que et deixa pel fet de perdre-la, és tan immens que ha de costar superar durant molt de temps aquest gran cop.

Potser a vegades no valorem suficientment a les mares tal i com es mereixen. Una mare et dóna la vida, et cuida, et mima i t’estima. La mare ha de ser la millor amiga que pots tenir. Pots explicar-li tot el que et passa, demanar-li consell i mai t’enganyarà. Encara que a vegades pensem que elles no entenen moltes coses de les que ens estan passant, el cert és que son les millors per aconsellar perquè han viscut l’experiència.

Per sort el temps ho acaba curant tot, si no seria impossible sobreviure a la mort. No vol dir que t’he n’acabis oblidant per sempre, sinó que el record és l’únic consol bonic que et queda.

Marina.