LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La mort, un tema interessant per tothom, desconegut, trist i fins i tot tabú. Aquest fet natural, és representat en moltes religions de diferents maneres: en algunes, com el cristianisme és el viatge cap al paradís en funció de com us hagueu comportat en l’altre vida, en d’hinduisme desprès de morir et reencarnes, depèn també de com hagueu estat del que en diem bo en la vida anterior, i moltes més visions d’un fet que, quan el trobem ja no en podem escapar.

La meva visió de la mort és molt diferent, jo no crec que, després de morir, tingui una altra vida, jo crec simplement que no hi seré, (no ho puc expressar com vull perquè afortunadament no tinc l’experiència) que em descomposaré com a matèria orgànica que sóc. Potser aquesta visió és una mica pessimista, no us ho nego però en fi, que n’espereu de la mort? Com no sabem el que és, podem inventar-nos móns fantàstics per apaivagar la por que en realitat tenim de perdre la vida. I és que, en els somnis en que reproduïm que ens morim, quan arribem a la part on ja no som vius, ens despertem. “Per què?” Us estareu preguntant, doncs bé molt fàcil, perquè el nostre cervell no ho ha experimentat i no pot reproduir aquesta sensació.

Si li tinc por jo, a la mort? No ho dubteu, és la meva por més profunda… Per què me’n fa de por? No us ho sabria contestar del tot, són molts motius: el desconeixement d’aquest estat dels éssers vius, el veure que ja no podré fer res del que ara hem sembla el més normal del món… Suposo que mentre estem vius no ens hem de preocupar de la mort. Què en penseu vosaltres d’això?

Maria

Aquesta setmana santa ha sigut horrible en general. No hi ha res pitjor que els teus pares et separin dels amics per vacances i que et dugin al mateix poble avorrit de cada setmana santa.

Aquesta no seria diferent de les altres i tot comença amb la impotència i la ràbia en saber la simple noticia que per aquest període de temps no seràs a casa teva per divertir-te. A continuació et lleves d’hora per embarcar-te en un viatge de dotze hores, -comptades de rellotge- amb cinc persones més i un gos que es mareja. Sort que portava la meva pròpia música, si no, no hauria sabut què fer.
Hem arribat! El poble no ha canviat des de l’última vegada que hi vam ser. Què faig ara? M’assec a la butaca i em tapo per no passar fred, engego la televisió i em passo la resta de la tarda mirant-la. El viatge ha sigut esgotador i ningú té ganes de fer res.

Al llarg de la setmana hem fet molts passejos pel camp – l’únic que m’agrada d’allà- hem anat a visitar una fàbrica de suro molt avorrida, hem visitat Portugal i les runes romanes de Mérida i res més gaire important.

Les ganes que tenia per tornar a casa van anar augmentant i la mala baba havia desaparegut en saber que divendres ens van donar una noticia que el meu germà i jo vam rebre amb molt d’entusiasme: tornem a casa abans del previst! Un altre viatge de dotze hores que cal suportar per aconseguir el que més desitjàvem. Per fi som a casa!

Maria

Les vendes del viatge de final de curs no van gaire ben encaminades, al menys per a un cobriment notable del preu que haurem de pagar per alumne del viatge…

El que estem fent fins ara es molt útil, la venda de tota mena de productes i l’elaboració de pastissos, però amb la crisi es nota que es guanya poc, per què calculo que només ens tocaran uns 20€ per alumne, que no és gaire… Suposo que si ens esforcem encara més, aconseguirem un increment dels diners que estem guanyant, que espero que arribin a pagar-nos a cada estudiant com a mínim 80€, però sento dir que sóc bastant pessimista per que això arribi a passar. En vers a les idees per a recaptar donacions bé, sé que costa molt pensar enginys per aconseguir beneficis, però hi han algunes que m’han resultat una mica il·lògiques (perquè predeia que no arribarien a res). Em pregunto perquè ens hem apuntat a les coses que volem fer, si ara gairebé tothom fa tot el que s’ha proposat, o millor dit ens han obligat a l’última activitat que es durà a terme, carnaval també l’hauria de contar tot i que no es va fer.

En conclusió, hem de treure partit i aprofitar tot el que podem les poques ocasions que ens queden per guanyar el màxim de beneficis possibles, per tal de pagar una bona part del viatge, i el següent pas és gaudir del viatge amb els companys i companyes!

Maria

Estoy en un pueblo cuyo nombre es Vélez de Benaudalla. Está en Andalucía, en la provincia de Granada. Mi familia tiene una casa aquí, es bonita y luminosa, ubicada en uno de los puntos altos del pueblo, alejada del centro. Tiene un gran ventanal que da a las montañas. ¿Os imagináis despertaros de buena mañana y encontraros un mar de montañas, incluida Sierra Nevada? Y eso no es todo, al atardecer el espectáculo de luces anaranjadas y rosadas sobre las montañas nevadas (éste año menos) no tiene precio, te proporciona una paz inexplicable.

En Vélez pierdes la noción del tiempo. Algún día hemos comido a las cinco de la tarde, pero es una sensación de libertad! Es como si el pueblo estuviese ausente del paso del tiempo, no cambia mucho. El nacimiento es una de las virtudes del pueblo, como su nombre indica es el nacimiento del agua en una gruta preciosa, el líquido transparente sale tan claro y limpio, que hasta se pueden diferenciar peces y otros organismos. Otro curioso monumento es el castillo del cual os voy a hablar. Está situado en frente de nuestra casa y pertenece al siglo XVI, es muy peculiar porque su forma es hexagonal! Ya me perdonaréis si no os describo, pero hace muchos años que lo visité y no me acuerdo. La última maravilla que os voy a describir es el Jardín Nazarí. Es un recinto que engloba varias partes de una residencia musulmana de la época de Al-Ándalus, con muchas fuentes i cascadas y hasta cuevas, todo muy verde y armónico ya que a los musulmanes les encantaba el agua.

La gente que vive allí, es muy amable, en general son todos muy agradables.
Hasta aquí llega mi escrito y lo finalizaré recomendando que visitéis Granada al menos una vez en vuestras vidas!

Maria Padial

No us passa que els vostres pares us treguin el tema de: “Què voldràs estudiar quan siguis gran? Segur que sí, i també us proposen les seves pròpies idees del que podríeu fer. Bé, a mi em passa constantment. La meva mare vol que faci el que vulgui però a vegades, es contradiu assegurant-me que hauria de plantejar-me ser metge. Tot i que li diguis que no és el teu fort, que no t’agrada, etc. ella sempre insistirà com a opció secundària. En la meva experiència, la meva mare està molt convençuda en que ho hauria de ser, es més, l’altre dia estava a classe de biologia i comentàvem per què desapareixen els queixals del judici, ja que estem estudiant evolució, i jo vaig respondre correctament. La mestra em va dir que si seria metge, aquesta pregunta em va fer gràcia i la vaig comentar a casa. La meva mare es va recolzar en aquesta afirmació dient-me que, si fins i tot una professora creia que hauria de ser metge, potser hauria d’estudiar la carrera. Vam tenir una lleu discussió.

Ara ja mai li parlo d’aquestes coses a la meva mare perquè sinó, hi hauria una disputa entre les dues sempre.

Maria Padial

Cada dia, en acabat de llevar-me, sempre intento recordar el que acabo de somiar. És molt interessant. Als somnis tot és -normalment- un món idíl·lic de fantasia, o bé situacions de la vida real en què et poden passar coses que tu, conscientment, no arribaries a pensar-hi mai.

En ocasions, en els somnis puc predir uns segons del que em passarà l’endemà. Ho sé, perquè al dia següent tinc el que s’anomena “deja vu” i faig exactament el que veig en la reproducció de la meva ment quan dormo. Aquests breus fragments de futur no són res en especial, no són conversacions, ni tan sols puc diferenciar algú. El que em permeten veure les meves premonicions són simplement les meves mans. Les meves mans fent simples gestos com agafar un bolígraf d’una determinada manera. Em resulta molt extraordinari i potser, un dia podria arribar a somiar amb una situació determinada com, per exemple, un accident.

També hi han altres tipus de somnis, els malsons. Els malsons són complicats i a vegades poden fer realment molta por. Les meves experiències en quan els malsons m’han deixat bocabadada.

És rar, però aquest món del subconscient em té molt intrigada i cada nit em pregunto “Què em deu preparar avui la meva ment?”

Maria

Aquest estiu, he anat a Anglaterra dues setmanes per millorar el meu anglès. Jo, porto 10 anys estudiant l’idioma, i no em va anar gens malament l’estada allà. Primer, començaré pel principi:

El primer que vaig haver de fer, va ser anar a Màlaga. Per què? Perquè des d’allà vaig agafar l’avió. Era la primera vegada que sortia del país sola i també la primera vegada que pujava en un avió. Quan vaig arribar a l’aeroport sentia una angoixa molt gran. Estava molt espantada: I si m’equivoco d’avió? I si l’equipatge se’m perd? I si em roben el passaport? I si…? Tenia unes ganes de vomitar terribles! Tot esperant per embarcar, vaig conèixer una professora d’anglès, -originària d’Anglaterra- que feia classes aquí, i que em va ajudar molt, menys mal. Quan vaig arribar a l’aeroport de Gatwick, un xofer molt atent em va recollir, i ens vam explicar les nostres vides. En arribar a la casa, vaig trucar a la porta, i una senyora -que semblava la dona dolenta que sempre va de rosa de la novel·la Harry Potter- va obrir la porta. Era molt agradable, em va ensenyar la meva habitació, i quan vaig haver desempaquetat tot, vaig entrar al saló principal, -que feia una olor bastant desagradable- em va oferir una bossa de patates picants i un suc de color vermell molt estrany per berenar. La dona em va deixar sola a casa aquella tarda, era diumenge i havia d’anar a missa. Em va dir que hauria de rebre a l’altra noia que venia. Una estona més tard, va entrar un noi a casa, era un xicot molt ven plantat, francès. Era part del personal de l’escola on jo aniria per fer classes. No sabia com presentar-me i, ara crec que vaig ser una mica estúpida. Quan va arribar la noia la vaig trobar molt maca i alegre, era suïssa.

Aquella nit vaig sopar molt bé, però les postres, em van donar moltes ganes de vomitar. Em podies veure amb la cara inexpressiva, menjant-me a la força, aquell suc amb pell de fruita tan amarg. ECS!

El dia següent vaig començar l’escola, va ser molt entretingut, vaig conèixer a molts espanyols, catalans, russos, francesos, italians… tots molt divertits i una mica bojos. La majoria dels professors eren gent autòctona, menys la directora que endevineu, era espanyola! M’ho vaig passar de meravella, tot i que feia un fred horrible i jo només vaig portar uns pantalons llargs!

Ara segueixo en contacte amb els amics que vaig fer allà, inclosos els meus companys de la casa, i pròximament em trauré el títol oficial d’anglès.

Maria