LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Al juliol em van dir que aquest curs la Lola no seria a l’institut. En rebre la notícia em vaig quedar de pedra. No em podia creure que pogués passar, i en canvi m’ho estaven assegurant. No m’ho van dir amb un “tal vegada…”, ni amb un “segurament…”, o un “és probable que…”. Era categòric i definitiu: No hi serà.

Era l’anunci d’un final molt dolorós, i per agafar una bona enrabiada, perquè hi ha finals inevitables (tot s’acaba!) però no era el cas. La Lola havia de deixar l’institut no per decisió d’ella, ni per jubilació, o per malaltia (tot això hauria estat dolorós però no per emprenyar-se). Argumentant uns motius que encara no entenc (així que no em demaneu que us els expliqui), l’administració educativa del nostre país, en un nou exercici de miopia o de ceguesa, havia decidit traslladar la Lola a la seva plaça de Vilassar de Mar. No els importava que l’educació és una cosa de persones i que la Lola ha estat durant molts anys una referència humana imprescindible al Jaume Almera. Calia ignorar tot això a fi d’acomplir ves a saber quina lletra petita de ves a saber quin reglament estúpid.

Algú en un despatx llunyà (Barcelona és molt lluny) necessitava posar un nom (o un número!) en un altre lloc, i ja està. No sabia el mal que feia, ni la feina que destruïa (només faltaria que ho hagués de saber! La seva feina era quadrar els nombres). El cas és que, després de pitjar el botó adequat, la Lola va desaparèixer del Jaume Almera, i no van servir de res les protestes. Suposo que l’autoritat d’aquestes protestes en diria “sentimentalismes”, tot ignorant que els sentiments i les emocions són una part molt important de l’educació. El cas és que ella és una figura que tots els seus companys i els seus alumnes recordaran, precisament per l’afecte que constantment acompanya la seva tasca.

Una vegada començat el curs a setembre res no era com havia estat, perquè faltava ella. Nosaltres hem perdut una peça cabdal en la vida de l’institut i als del Pere Ribó de Vilassar de Mar els ha tocat la loteria. I a mi m’agrada somiar que algún dia tornaré a compatrtir amb ella aquests passadissos i aquestes aules, on tantes coses hem compartit.

Lola, et trobem a faltar molt.

Josep Maria

Norma fonamental: “no tinguis pressa”, recordeu? Aquest era un principi bàsic del procés d’escriptura, el primer de tots. Potser hi ha algunes coses que es poden fer bé i a corre-cuita, però l’escriptura no és una d’elles.

Doncs ara, precisament ara, després de tant de predicar, resulta que jo tinc molta pressa, se m’ha acumulat un munt de feina i he d’escriure sense temps!. Sempre em passa el mateix a final de curs i ja hi hauria d’estar acostumat després de tants anys, però incomprensiblement sempre m’agafa amb els pixats al ventre.

Però què us he de dir, a vosaltres que sou víctimes pacients de les demandes urgents d’una colla de professors que ho volem tot d’avui per demà com si la nostra fos l’única assignatura del món, oi? A vosaltres també s’us acumula la feina, i no només a final de curs, que també.

Així que no penseu que no us entenc quan em dieu que això d’escriure costa. Escriure és difícil, certament, però a més demana un exercici feixuc de nedar contra corrent, perquè no està previst que a la nostra vida quotidiana hi hagi moments per fer coses sense anar amb el coet al cul. La velocitat és un valor amb bona cotització, i es fan concursos per veure qui fa més de pressa les coses, des de recórrer una distància a menjar calçots. Em direu que exagero, però no està ben vist que algú es prengui les coses amb calma, tot i que, en molts assumptes, la satisfacció i la velocitat no són gaire compatibles.

Molts de vosaltres heu entès perfectament que l’escriptura segueix una lògica semblant a la dels regals amb què obsequiem les persones que ens estimem. Encara que tots els regals s’agraeixen, en uns hi invertim més temps i esforç que en d’altres, i no té el mateix mèrit el regal comprat a darrera hora que el pensat, imaginat o fins i tot fabricat expressament (encara que aquest últim tingui menor “valor” econòmic, això no el fa pas menys valuós!). Bé, doncs amb els escrits passa el mateix: són un regal, i el seu valor depèn en bona mesura de l’esforç que s’hi ha esmerçat.

Entre els sis-cents articles (està dit aviat!) que heu anat escrivint, hi ha de tot, com és natural. A alguns se’ls nota fills de la improvisació, però la majoria són fruit del treball tranquil i pacient, indispensable perquè vagi creixent un bon redactat. Cada escrit ha estat un regal (quants!) per als companys (i per a moltes altres persones) que han pogut gaudir llegint-lo, així que moltes gràcies per tots aquests regals.

S’acaba la Tertúlia, però no l’escriure, no patiu: a partir d’ara podeu escriure al bloc del batxillerat: “Enraonar”. Hi esteu convidats!

Josep Maria Altés

Ahir a quarts de vuit de la tarda arribàvem a l’institut. Cansats però molt satisfets de la nostra estada a Berlín. El balanç general és molt satisfactori, i bona part del mèrit cal atribuir-lo a en Martí, que ens ha fet sentir i comprendre la ciutat (gràcies Martí). Ell i la Marina s’acomiadaven de nosaltres a l’aeroport de Tegel, on a tres quarts de tres s’enlairà l’avió que ens retornà a casa. Era el principi del final d’un viatge que a tots ens havia semblat curt, molt curt.

El matí no podia donar per a gaire: després d’esmorzar, fer maletes, baixar llençols i tovalloles al magatzem de la bogaderia i fer una breu ullada lliure a algun racó de Berlín, fins a retrobar-nos a l’hotel a dos quarts de dotze per agafar l’autobús que ens portà a l’aeroport, això va ser tot (els profes vam fer un intercanvi d’impressions amb alguns protagonistes d’incidents de la nit de comiat, i uns i altres ens vam quedar sense aquesta darrera passejada).

A l’aeroport de Barcelona ens vàrem acomiadar de la Natàlia, que avui ja vola cap al Canadà. Alguns tenien els pares que els esperaven, però la majoria vam agafar l’autocar cap a casa. Ara Berlín ja és al record i a les fotografies que serviran per recordar-nos que hem passat uns dies fantàstics plegats.

Josep Maria

No hi ha hagut sort amb el temps. Bé, com que és una gran veritat que mai plou a gust de tothom, potser caldrà dir que avui no ha plogut al nostre gust. Així que hem pogut passejar com berlinesos normals, és a dir, com si la pluja no ens afectés. No exagerem, però, perquè la pluja ha estat força intermitent.

Metro fins a Postdamer Platz i, a partir d’aquí cap a la porta de Brandemburg. Abans d’arribar-hi, però, ens hem passejat per l’impressionant i laberíntic bosc de monolits de l’Holocaust Mahnmal, immens recordarori dels assassinats al bell mig de la ciutat.

En arribar a la Porta de Brandemburg ens l’hem trobada envoltada d’una super instalació de pantalles gegants, preparades per l’eurocopa. Això no ens ha privat de fer-nos les fotografies de grup corresponents. Després del ritual fotogràfic ens hem adreçat cap al Bundestag, on teníem visita programada. Abans de la visita, però, hem pogut esmorzar i passejar pels voltants.

A dos quarts d’una hem començat la visita al Parlament després de superar les mesures de seguretat habituals en aquests llocs. La cúpula ha impressionat tothom. Hem anat pujant per la rampa espiral amb les nostres audioguies que ens anaven explicant pas a pas els elements del paisatge que anavem veient, entre d’altres la cancelleria on la senyora Merkel va rebent els mandataris europeus per donar-los les instruccions pertinents. Per cert que ahir vam estar davant de casa seva, un edifici ben normal just davant del Museu de Pèrgam.

Després de la visita, hem quedat que teníem la tarda lliure fins l’hora de sopar a les set. Ara ja hem sopat i anirem a la zona de Kreuzberg on hi trobarem música al carrer. Aviam com va!

Fins demà

Josep Maria

Sachsenhausen ha estat el gran protagonista del dia. Després desmorzar, dos autobusos ens han portat fins al camp de concentració/extermini. El trajecte des de l´Hotel ha durat una mitja hora, i en Martí i en Joan (que avui substituia la Marina) ens han guiat a través de la història d’aquest prototip a petita escala dels que havien de ser els grans camps d’extermini nazis. El cel estava ben cobert i el dia ha estat ben gris, de manera que poc després d’iniciar la visita ha començat a plovisquejar i ja no ha parat en tot el dia. Això ha introduit un element d’incomoditat a una visita que hauríem preferit més tranquila, però també ens ha permès prendre consciència de les dures condicions de la vida quotidiana de les desenes de milers de persones que finalment van morir en aquest camp.

La visita ha estat del tot corprenedora per a tots i completava els elements d’història presentats en dies anteriors, però també permetia posar imatges i vivències molt concretes a coneixements de la història recent d’Europa que els nois i noies han treballat aquest curs. Penso que ha estat una experiència realment profitosa.

La pluja ens ha obligat a dinar a l’hotel el pícnic que ens havien preparat (substituia un sopar que ens devien!), i hem quedat de retrobar-nos per sopar a les set de la tarda. Han pogut passejar lliurement sota la pluja berlinesa durant aquestes hores de la tarda.

Al vespre, després de sopar hem fet reunió general per repassar alguns elements que no acabaven de funcionar en la disciplina nocturna, a fi que tothom es prengui seriosament la necessitat de tenir present que no estan sols a l’hotel i que per això estan les normes. Confio que aquesta nit no hi haurà els problemes, petits o grans, que hi ha hagut en les altres nits!

Demà estaria bé que no ens plogués en la nostra visita als monuments més emblemàtics de la ciutat, i que ens poguessim fer unes fantàstiques fotos amb un rerafons ben lluminós.

Josep Maria

Havent esmorzat, metro i (després de les explicacions de la Marina i en Martí sobre la trista i bàrbara històtia i les característiques del mur) passejada intensa pel fragment de kilòmetre llarg de mur decorat per artistes diversos a Mühlenstrasse, ran del Spree, el riu de Berlín. Tothom ha fet moltes fotografies dels fantàstics graffitti. Un autèntic museu a l’aire lliure.

Un cop reagrupats, ens hem endinsat en el peculiar ambient del barri jueu, hem visitat la casa ocupa “Tacheless”, ens hem aturat davant la fantàstica sinagoga del barri i hem visitat el cementiri jueu. Les explicacions sobre la història dels crims del nazisme han estat sempre corprenedores i es notava en el silenci dels oients esgarrifats. També hem pogut apreciar les plaques que, al paviment davant de les seves cases, indiquen el nom, l’edat i l’any i lloc d’assassinat de les persones que hi vivien abans de ser portades als camps de concentració. Els detalls sobre aquest negre episodi en la història de la humanitat ens els han reservat per la visita de demà.

Després de dinar (en un lloc massa turístic) hem fet la visita a l’espectacular Museu de Pèrgam. Indescriptible. Ha agradat molt, a pesar del cansament acumulat. I després de la visita, cap a les quatre (havíem iniciat la visita a les dues), ens hem dispersat, armats amb els corresponents bitllets de transport públic, de manera que cadascú pogués fer la passejada que li vingués més de gust. La cita era a dos quarts de vuit a l’hotel, per sopar. Ara ja hem sopat i els que ho han volgut han pogut sortir a fer una passejada (fins les onze). Molts, massa cansats, han preferit quedar-se a l’hotel.

L’ambient segueix fantàstic i amb moltes ganes de seguir gaudint de la ciutat. Demà serà un altre dia.

Josep Maria

És tard i tothom és a l’habitació. Havíem quedat que escriuríem alguna cosa cada dia i hi havia corresponsals, però s’ha fet tard i val més que descansin, que el dia ha estat prou ple d’emocions. El vol ha estat molt agradable i Berlin ens ha acollit amb una llum fantàstica i una calor notable. A l’aeroport Tegel ja ens esperaven en Martí i la Marina, que des d’aleshores ens han estat acompanyant. En primer lloc fins a l’hotel (Hostel per a joves), on hem deixat les maletes i prou, perquè anàvem una mica amb retard (l’avió no ha estat gaire puntual). Després hem iniciat la nostra primera caminada per la ciutat. No m’hi entretindré, però hem agafat el metro fins a Alexanderplatz i des d’allí hem fet una bona caminada pel centre històric amb les corresponents explicacions de la Marina i en Martí (estàvem dividits en dos grups per fer-ho possible). El trajecte ens ha permès viatjar des del Berlín medieval fins al Berlín contemporani (hem acabat al check point Charlie).

A mitja passejada ens ha caigut al damunt un bon xàfec just davant de la Staatsoper (ens ha protegit una columnata venerable que aixoplugava tots els turistes que anaven passant), però després de mitja hora hem pogut reprendre el camí amb una atmosfera més neta i més fresca. Als volts del check point Charlie han aparegut els primers símptomes de cansament entre el personal i s’ha decidit que ers hora de sopar, així que ens hem repartit pels abundants locals de restauració de la zona, tot quedant a dos quarts de dèu davant les restes del mur. Després en metro cap a l´hotel.

A l’hotel hens ha costat arreglar el tema del repartiment d’habitacions (hi havia una confusió en la informació de què disposàvem, i ho hem hagut de reconstruir tot de nou, amb els nervis i el cansament al damunt). Ha estat l’únic incident que hauria estat millor estalviar-se.

El clima general al grup ha estat molt agradable. S’ho estan passant molt bè tot descobrint una ciutat fantàstica. Demà seguirem. A les vuit tots a esmorzar! Demà una altra crònica, esperem que més elaborada. Auf wiedersehen!

Josep Maria

Josep Maria

“Retallem la despesa militar, invertim en despesa social”, aquest és el lema d’una molt interessant campanya de conscienciació de la ciutadania entorn de l’absurd de dedicar milers de milions dels nostres diners (els de tots) al manteniment el complex industrial-militar. Els governants diuen que cal ser austers en la despesa, i això deu significar no gastar-se la pasta en coses supèrflues. El cas és que retallen els serveis socials, i això ja ens diu molt sobre el que els nostres governants consideren superflu. És una opció.

La campanya denuncia, precisament, aquesta opció, adreçant una carta de denúncia al president del govern espanyol. Diu així:

Sr President,
En un context de greu crisi econòmica com l’actual, amb un dèficit públic que sobrepassa el 8% i una previsió de retallades per valor de 36.000 milions d’euros en els pressupostos de 2012, creiem que hauria de ser prioritari per al Govern reduir i aplicar una reducció de la despesa militar, seguint l’exemple d’altres països com Alemanya, Regne Unit, França o Itàlia.
La despesa militar total a Espanya el 2011 segons el criteri de l’OTAN va superar els 16.000 milions d’euros i els deutes acumulats actuals pel Ministeri de Defensa sumen actualment 27.000 milions d’euros per a compres d’armes, i si es mantenen els compromisos d’adquisicions arribaran als 37.000 milions d’euros l’any 2015.
Mentre la població sota el llindar de la pobresa segueix augmentant a Espanya, les retallades en sanitat i educació són molt superiors a les retallades que afecten la despesa militar. Aquest fet no només perjudicarà greument els pilars bàsics de l’Estat de benestar, amb la conseqüent repercussió que això tindrà a nivell social, sinó que a més posarà en dubte la capacitat de gestió d’un Govern que prioritza modernitzar els seus sistemes d’armament sotmetent-se a les pressions del complex militar-industrial abans de protegir el benestar de la seva ciutadania.
Prioritzar unes despeses o altres és qüestió de voluntat política, i per tant està a les seves mans com a representants dels ciutadans decidir en què es gasten els seus recursos.
En l’últim any hem estat testimonis de com la societat civil a nivell internacional exigeix un canvi de paradigma polític i econòmic on es treballi per una veritable seguretat humana fonamentada en la protecció de la salut, el foment de l’educació, un medi ambient saludable, l’accés a un habitatge digne, un treball digne i el respecte pels drets humans. Un nou paradigma on es trenqui amb la inèrcia dominant que ha pervertit el concepte de seguretat, entenent-la en termes militars, i que ha malgastat fons públics en sistemes d’armament i seguretat innecessaris, així com concedit crèdits a empreses d’armament que no suposen sinó una xacra per a la resta de l’economia espanyola.
Per tot això, li demanem que com a responsable polític faci tots els esforços per reduir la despesa militar i així augmentar els pressupostos públics a favor de l’Estat de benestar. Faci que Espanya sigui un referent internacional de justícia i solidaritat.
Atentament

Si vols afegir la teva signatura a aquesta carta de protesta, clica:
Retallem la despesa militar, invertim en despesa social.

Que no es pensin que ja ens està bé!

Josep Maria

Amb l’escrit anterior de la Cristina hem arribat als mil articles publicats a la Tertúlia des que va començar a existir el curs passat. A més dels 1000 articles, la Tertúlia conté en  aquest moment 200 pàgines, 655 categories i 1126 comentaris. Em direu amb raó que les quantitats ni ho són tot ni són el més important, però darrere d’aquestes xifres hi ha escriptors esforçats, i això, al marge de les xifres, és el més valuós. Així que, MOLTES FELICITATS a tots!!!

Josep Maria