LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’any que ve tenim un canvi molt important en la nostra vida. Ja gairebé hem acabat l’ESO i ara hem de decidir què volem fer. Hi ha gent que vol fer mòduls i altra batxillerat, i també hi ha gent que ja deixarà els estudis i anirà directament al món laboral.

Personalment, jo m’inclino cap al batxillerat, per així anar preparat per fer una carrera a la universitat. Triaré el batxillerat científic, ja que és el que m’agrada més i va més amb les meves característiques.

Encara no sé ben bé quina carrera faré després o de què treballaré, però ja en tinc una idea. Aquest any hem començat a fer química i m’està agradant. Segurament, si durant el batxillerat no canvio d’opinió acabaré fent això, tot i que en general totes les ciències m’agraden força.

El pas de l’ESO al batxillerat és molt gran. A partir de l’any que ve, cada nota que tregui, en exàmens i treballs, compta per una nota final que em servirà per entrar a la universitat que vulgui. Per això intentaré posar-m’hi de ple des de principi de curs. No a totes les carreres es necessita una nota molt alta, però sempre és millor anar sobre segur i esforçar-se al màxim per fer-ho tan bé com es pugui.

Aquest salt tan important, fa una mica de por, de respecte, perquè a partir d’ara és quan de veritat comencem a decidir la nostra vida, i això és una gran pressió. Per tant intentaré que tot em vagi tant bé com ara o millor per aconseguir treballar del que vull en un futur pròxim.

Jofre

Després de tot el curs esperant-lo, de tot un curs d’esforços i treball, per fi arriba l’estiu. Ja només falta una setmana i mitja. El trimestre gairebé ha acabat i ja només ens queden un parell d’exàmens i el treball de recerca.

El treball de recerca ens està costant molt treball, i a més és una cosa totalment nova per a nosaltres. Això implica que hi hem de posar tota la nostra capacitat. El meu grup està fent una bona feina, i estem intentant fer-ho el millor possible. El que més por em fa és l’exposició oral, que encara que sembla fàcil, a mi em costa molt expressar-me en públic sense passar vergonya.

I això ja és l’últim que ens queda per fer. Després venen uns dies a Berlín molt merescuts per part nostra, i finalment les notes, que espero que siguin bones. Un cop passat això i acabat el curs, només ens falta passar un gran estiu molt desitjat per tots els alumnes.

Al setembre, altre cop a la rutina. Tornen a començar les classes i la monotonia de sempre. Estudiar i treballar per intentar treure la millor nota possible i preparar-se per el món laboral que cada vegada és més a prop.

Jofre

En Pep Guardiola va arribar al primer equip del Barça després d’haver entrenat el Barça B. Tothom tenia molts dubtes de si ho faria bé o no, però molt aviat ja es va veure que la cosa funcionava. Cap al mig de la temporada, ja ningú dubtava d’ell i tothom estava encantat amb el joc del Barça. Al final de la temporada el Barça havia guanyat 6 títols, tots els que podien, i tota l’afició confiava plenament en Guardiola.

És que el que ha fet ell no ho ha fet ningú, perquè no només ha aconseguit títols, que ja és molt, sinó que ha fet que el Barça jugui d’una manera característica i que agrada tothom. A més, el que ha fet és aconseguir tot això amb els jugadors de la Masia, que ja estan al Barça des de fa temps, i això també té molt mèrit.

En resum, des que va arribar Guardiola al Barça, aquest ha guanyat tretze títols en només quatre anys i  ha aconseguit que tothom el respecti i l’admiri per com és, i això, no ho pot dir ningú més.

Jofre

La Llei Sinde (Llei d’Economia Sostenible), és una llei que, bàsicament, prohibeix les descàrregues il·legals per Internet de música, pel·lícules, sèries… A causa d’aquesta llei, s’han tancat moltes pàgines web que la majoria de nosaltres utilitzàvem sovint. El debat està en si aquesta llei és, o no, adequada per a tots nosaltres.

D’una banda, molta gent es queixa perquè fins ara, havien pogut seguir sèries o escoltar música sense restriccions, i això és una cosa de la qual no se’ns ha de privar. A més també es pot considerar que això és una llei abusiva, ja que no ens deixa veure lliurement el que volem.

L’oposat a aquestes idees, són els que pensen que aquesta llei està molt bé perquè així els artistes que facin la seva feina, cobraran perquè els altres la vegin. Però al cap i a la fi, si no hi fossin aquestes pàgines, tota la gent que coneix la seva obra la coneixeria igual? En la meva opinió, amb aquestes pàgines, tot el que fa la gent s’estén i això fa que tothom ho reconegui més. Per mi és un error que es faci aquesta llei.

Jofre Mañosa

Fa cosa d’un mes vaig anar a Egipte de viatge. Egipte, de moment, de tots els llocs on he estat, potser és el que més m’ha agradat. Té una història i cultura molt diferent a la nostra i tenen un altre estil de vida que em sembla molt interessant de veure. A més hi ha la seva religió, que marca molt la seva manera de viure.

En aquest viatge, primer vam fer un creuer pel riu Nil, que neix a Egipte, i vam visitar diferents llocs de les seves ribes: Luxor, Aswan, i altres i vam veure diferents monuments i temples que tenien. El que més em va agradar del creuer, va ser els temples d’Abu Simbel, que són dos temples, un al costat de l’altre, fets per Ramsès II per a ell i la seva dona. El més espectacular són unes estàtues molt grans que hi ha a l’entrada, fetes de roca, i que estan molt ben conservades.

També em va agradar molt el Nil. És un riu molt diferent a tots els que he vist. Al seu voltant, s’hi pot veure des de ciutats, fins a desert, passant per plantacions immenses i tota mena de vegetació.

La segona part del viatge, va ser El Caire. És un lloc molt estressant, ja que hi ha moltíssima gent, i els carrers van plens de cotxes. A més, els venedors no paren de molestar als turistes per vendre’ls records i coses. El millor d’El Caire, és sense dubte les piràmides. Són molt més grans del que m’imaginava, i és estrany perquè sobresurten per sobre de grans edificis, i de cop, passes d’estar a una ciutat plena de gent a estar al desert. A més vaig entrar a la gran. És un lloc molt estret, i has de passar ajupit. De tot el viatge, les piràmides van ser el que més em va agradar.

Jofre

Aquest curs fem el viatge de quart i em fa molta il·lusió. Els professors ja ens han dit els tres possibles destins que els ha proposat l’agència de viatges. Són tres llocs que s’han escollit perquè hi ha una part d’oci, però també una part cultural i no són fora d’Europa. Els llocs a escollir són entre Roma, Berlín o Londres, es farà una votació entre els alumnes de cada classe. Jo encara no sé si triaré Roma o Berlín, perquè m’atrauen tots dos. El que segur que no votaré és Londres, perquè ja hi he estat dues vegades, i tornar-hi a anar un altre cop, no em ve gaire de gust.

Per recaptar diners perquè el viatge surti més barat, el centre, l’AMPA i els professors demanen col·laboració als pares de quart. Tots junts proposen idees: Algunes de les quals són fer diverses fires (de segona mà, de Nadal, etc.), vendre samarretes del viatge, fer competicions de bàsquet, futbol i ping-pong, fer un concurs del FIFA, i altres propostes. Una professora ens ha fet arribar als alumnes les propostes dels pares i de l’AMPA i nosaltres decidirem quines realitzarem i ens apuntarem a les comissions a les que preferim treballar.

Jo crec que el viatge és en part com un premi pels anys d’estudi al centre, i també una mena de comiat. Hi ha gent que després d’això se’n va a fer mòduls, gent que canvia d’institut, etc. En resum, és una gran idea per acomiadar-nos d’una etapa de la nostra vida i els nostres estudis.

Jofre

No entenc què em passa. Jo recordo que de petit sempre tenia molta sort, en qualsevol cosa, des de jocs de taula fins a endevinar coses. Però últimament, no sé què passa.

Jo sempre havia estat molt positiu i sempre veia el cantó bo de les coses, per molt dolentes que fossin. En canvi, ara, a tot el que veig li trobo el seu defecte. Crec que això també influeix en la sort. Que si penses que no pots fer-ho, que no aconseguiràs el que vols, és evident que no ho faràs. És impressionant. Sóc totalment incapaç de guanyar ni que sigui un cosa tan tonta com jugar a cara i creu.

Tinc molt mala sort, però el que no puc és canviar la meva forma de pensar, no puc tornar-me molt positiu d’un dia a l’altre, perquè, encara que m’intenti convèncer de que les coses que em passen estan bé, per dins, sempre penso que tot és dolent, que no em sortirà bé i que no aconseguiré el que em proposo.

Per tant, des de fa ja un temps, no em sorprèn res del que em passa, crec que tot és possible, o sigui que espero que sigui possible que mica en mica vagi canviant un altre cop la meva forma de pensar i torni a ser com abans, que pugui fer qualsevol cosa sense pensar que no podré, i intentar canviar una mica els meus pensaments, perquè així, quan m’adoni de que la sort és la sort i que cadascú té la que té, potser aconseguiré ser una mica més positiu i veure les coses d’una altra manera.

Jofre