LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És cert que en aquestes últimes setmanes he anat molt però molt estressada, entre una cosa i una altra no parava en tot el dia i per les nits no descansava gaire. Però això no treu que no vulgui acabar aquest curs. Sé que a partir d’aquí res ja no serà igual, molts dels meus amics se’n van de l’insti i ja no ens veurem tant sovint. Aquest any hem estat tots junts i quasi tots a la mateixa classe, la qual cosa feia que em sentís a gust durant el dia a dia i  que poguéssim estudiar conjuntament. En anar plegats a la mateixa classe podíem resoldre els dubtes de deures i estudi més fàcilment. I a més a més, als canvis de classe podíem parlar i explicar-nos la vida. Moltes coses a partir d’ara canviaran, ens anirem fent grans i haurem de deixar de fer moltes de les coses que hem fet fins ara.
Tot es complicarà.

Aquest any crec que he tingut la millor classe, ja que no fèiem enfadar massa els professors, a diferència de primer curs que va ser un desastre. L’any que ve però, tot serà diferent, vindrà gent nova i també marxaran. I ara que ja s’acaba el curs he vist que en realitat no ho volia. Vull que arribi l’estiu per anar a la platja i passar-m’ho be però no vull que passi aquest curs, i molt menys tant ràpid com realment ha estat.

Jennifer

Cada divendres a dos quarts de quatre, la Marina, la Maria, l’Hector i jo anem a fitness. Vaig començar a anar-hi a principis d’aquest curs perquè em van comentar que estava bé i, com a mi m’agrada ballar i fer exercici, la Marina i jo vam decidir apuntar-nos-hi, junt amb l’Hector i la Maria que ja feia temps que hi anaven. Allà ballem i ens ho passem bé perquè la nostra professora és molt simpàtica i flexible, ja que si li diem que volem fer un exercici determinat ens el deixa fer, sempre i quan ho demanem correctament.

Però mentre estem allà comencem a explicar-nos la vida, el que hem fet durant la setmana… Com si no ens veiéssim prou durant el dia. Però és clar, durant la classe no es pot parlar i últimament ja ens deien que estàvem molt xerraires. Per això, ja des de fa un temps, quan acabem la classes comencem a parlar i a parlar mentre tornem cap a casa i va passant el temps i no ens n’adonem. Sempre ens acabem parant al mateix lloc, suposo que per inèrcia.

Primer, com moltes de les coses ja ens les hem explicat durant la classe de fitness, ja no sabem què dir, però no triguem gaire a treure un tema, llavors tots comencem a parlar a l’hora i sempre acabem, o molt enfadats i indignats amb el que ens ha passat, o rient com bojos al mig del carrer, que és el més habitual. Però altres vegades també parlem d’historietes de quan érem petits i, ara que hi penso, m’adono que ens assemblem als avis quan expliquen als seus nets les “batalletes” del passat.

Al principi ens hi podíem estar dues hores parlant sense parar al mig del carrer, per això al final vam acabar per anar a asseure’ns en un banc que hi ha al costat. Però ara ja comença a fer calor i al carrer no ens hi podem estar tantes hores. Així que haurem de fer un pensament pels últims dies que ens queden fins que acabi el curs i trobar un lloc amb una mica d’ombra i que hi passi una mica de vent per fer la nostra tertúlia!

Jennifer

Un dia té vint-i-quatre hores. Però ara mateix per mi no és suficient. Últimament, tot i ser festiu, em desperto d’hora per poder fer tot el que el dia anterior he planejat. Però tot i així, no ho acabo complint mai. Els dies de cada dia, vaig molt estressada, sempre pendent de l’hora per no fer tard enlloc. Durant els matins, casa meva és com una pel·lícula de comèdia, tots corrents per acabar-ho tot. Quan un entra a la cuina resulta que els altres també hi han d’anar, quan un ha d’anar a rentar-se les dents els altres també. Sembla que ho facin expressament. Jo crec que quan la Marina.B em ve a buscar als matins per anar a l’institut deu al·lucinar. Però això ja fa anys que dura, així que ja estic acostumada. Durant les tardes no és tan greu.  Faig els deures tranquil·lament, però quan no en tinc molts, entre una cosa i una altra em vaig distraient. Ara em truquen, ara vaig a buscar un got d’aigua… i al final acabo a l’hora de sopar, com sempre. Però també és habitual. I els caps de setmana normalment, si fa bon dia, al matí surto a passejar per la muntanya, o de compres, o vaig a mirar el partit de bàsquet del Gerard…

Però fins que no surto de casa, he fet de tot. No se si és perquè no em sé organitzar o perquè vull fer masses coses a l’hora però sempre vaig corrents i pendent del rellotge. Jo em desespero perquè veig que va passant el temps i no avanço. Començo una cosa però mentre la faig, me’n recordo que me deixat una cosa a dalt i, quan baixo ja no sé el que estava fent abans. És per això que perdo més temps pujant i baixant escales que fent el que realment he de fer. Però és clar, quan definitivament he sortit, sovint em descuido alguna cosa i haig de tornar a pujar totes les escales per agafar-ho i tornar a baixar. I seguidament començar a córrer per no fer tard. Però tot i així, jo no sé com ho faig, però normalment arribo puntual.

Per tant, he arribat a la conclusió que em faltes hores al dia. Però ara que ho penso bé, crec que si això fos possible, encara hauria de fer més coses i tampoc en tindria prou…

Jennifer

Quan som petits estem constantment controlats pels pares i tot el que fem o deixem de fer depèn d’ells. Des que naixem fins a una certa edat confiem en ells ja que ens protegeixen i, per fer-ho, decideixen per nosaltres. Així, sovint, els problemes que se’ns presenten ens els solucionen ells i no pas nosaltres sols, com quan anàvem a l’escola i ens barallàvem amb algú, o quan havíem fet alguna cosa malament i havien de donar la cara per nosaltres… Per tant, no ens sentim pressionats en cap moment ja que sabem que si ens passa alguna cosa, els pares ens ho solucionaran.

Però com a conseqüència tenim menys llibertat per fer el que nosaltres ens ve de gust. Quan som petits no ens deixen sortir, o com a mínim, no amb tanta freqüència com ara; no podem escollir sobre aspectes de la nostra vida, com el que farem en un futur, o el que hem d’estudiar… Simplement ho decideixen ells, tot pel nostre bé.

Però quan arribem a una certa edat els pares ens deixen més llibertat per a decidir i encaminar la nostra vida. Moltes vegades hem pensat “vull que arribi el dia en què ens deixin decidir”. Però ara penso que potser era millor abans ja que decidien per nosaltres i ens donava la sensació de que els pares no s’equivocaven mai.  Ara per exemple, hem de pensar a què ens volem dedicar i per tant, quina carrera escollir i, com no tens ningú que et digui el que has de fer, no saps molt bé per on tirar. Ara els pares ens poden aconsellar però no poden decidir per nosaltres ja que moltes de les coses que fem a partir d’ara condicionaran el nostre futur.

Amb tot això em refereixo a que, a mesura que ens anirem fent grans, més problemes se’ns presentaran però tindrem més llibertat de decisió per solucionar-los.

Jennifer

Sempre que mor una persona que no coneixem gaire, sentim tristesa ja que és una desgràcia que no li desitgem a ningú. Sovint sentim, ja sigui perquè ens ho han dit al carrer o perquè ens ho han explicat, que algú conegut ha mort. Però no pensem que potser algun dia molt proper ens tocarà a nosaltres patir la pèrdua d’una persona a la qual hem estimat molt. A mi m’ha passat.

No sé si us recordeu d’un escrit que vaig penjar ja fa temps, el de la meva àvia. Doncs ella ja no hi és. Ha estat una pèrdua molt important a la meva vida ja que era com una segona mare per mi. Sempre em deia, quan parlàvem d’aquests temes, que no plorés quan ella faltés, però no ho he pogut evitar. Crec que encara no m’ho acabo de creure. Potser és perquè han passat pocs dies i encara no ho he assimilat.

A partir d’ara arribarà el diumenge i ja no ens haurem d’aixecar aviat per agafar el cotxe i portar-la a algun lloc perquè es distregui. Ja no em trucarà cada setmana per preguntar-me què vull per dinar aquell dia. No veuré la seva cara d’alegria de quan em portava un regalet perquè havia tret bones notes. Trobaré a faltar molt les seves historietes de quan ella era jove, de quan feien festes al poble i ballaven… I ara ja no em discutiré més amb ella per la roba que porto posada o la música que escolto. Tot això ja no ho viuré més.

Per a mi ha estat molt dur però algun dia ho assumiré i, com sempre deia ella,  tiraré endavant.
Mai t’oblidaré.

Jennifer

Un dia d’hivern, els meus pares van decidir anar a fer una excursió a sant Miquel del Fai a Riells. Va ser un dia que feia molt fred, tots anàvem molt abrigats. El meu pare ja havia planificat la ruta abans d’anar-hi, i portava el GPS amb un programa que, segons ell, ens guiaria. Per tant, vam preparar uns entrepans, vam agafar unes ampolles d’aigua, i vam començar a caminar.

Només arribar ja vam veure un cartell que posava perill de serps d’aigua. Com m’esperava, la meva mare es va posar histèrica i ja volia marxar, només havíem de travessar el riu una vegada però ella no suporta aquests animals. Per sort la vam convèncer de que no passava res i vam continuar. Vam començar a pujar cap amunt, amb pedres, escales… Però no veiem ningú, ens havíem perdut? Per sort vam veure un ciclista que ens va dir que érem a prop del camí i ens va indicar per on havíem d’anar.

Tot seguint el camí, finalment vam arribar on hi havien les cascades. Eren precioses, es podia veure com l’aigua queia davant nostre. Quan vam haver fet fotos i vam descansar, ens van dir que podríem visitar una cova. I així ho vam fer. Ens van donar uns cascs i vam entrar-hi. Hi havien ratpenats, roques punxegudes, uns rierols amb l’aigua congelada… Tot seguit vam decidir anar a dinar.

Ja eren les 4h aproximadament. Com era hivern i estàvem a la muntanya, a les 6h ja seria fosc. Per tant, vam decidir tornar. El meu pare ens va dir que de tornada aniríem per un altre camí que marcava el GPS. Segons deia, era més curt però no deixaven de ser dues hores llargues. A meitat del camí vam fer una parada i ens vam acabar l’aigua que ens quedava ja que portàvem moltes hores caminant i teníem set.

Quasi havíem arribat però de cop i volta vam veure que érem dalt d’una paret de pedra molt alta. Des d’allà veiem el nostre cotxe, els animals de la granja on havíem aparcat, les cases que havíem vist al matí… Però no podíem baixar. El GPS ens indicava que just allà hi havia un caminet, però allà només hi havien arbustos i el precipici. Ja s’estava fent fosc i no trobàvem la sortida. Però tampoc podíem tornar enrere ja que passarien més de dues hores i no portàvem llanternes, i l’aigua ja se’ns havia acabat (tot i que quan estàvem a casa els vaig dir que n’agafessin més). La meva mare ja estava nerviosa perquè aquestes situacions no li agraden gens, ja pensava que no tornaríem. D’altra banda la meva germana, com veia que no podíem trobar el camí, no parava de plorar. El meu pare s’estava barallant amb el GPS, el culpable de que no poguéssim trobar el camí. I jo vaig estar a punt de perdre els nervis quan vaig moure una branca on hi havien els arbustos. Allà vaig veure un caminet molt estret que amb prou feines hi cabia un peu. Era la sortida, l’havia trobat! La cara de la meva mare va canviar de cop. De seguida vam començar a baixar a poc a poc per no caure ja que no es veia res.

Finalment vam arribar a la granja on hi havia el nostre cotxe. Tots estàvem molt cansats després de tot un dia caminant quasi sense parar, així que, abans de tornar a casa, vam decidir anar a un restaurant a beure alguna cosa i a descansar una estona.

Jennifer

Des que era petita sempre he volgut tenir una mascota. A mi m’encanten els animals, els gossos per fer excursions i treure’ls a passejar, els gats perquè són molt carinyosos, els conillets perquè fan companyia… Aquest tipus d’animals són els que m’agraden més, els que es poden tenir a casa.

Com he dit abans, sempre he volgut tenir-ne un però els meus pares no volien. Abans de que jo nasqués, havien tingut un gos i saben que es necessita estar molt pendent d’ell, treure’l a passejar, donar-li de menjar… Per tant, encara que jo en volgués un no me’l compraven.

Fa uns anys un senyor ens va regalar un conill que li vam posar Cuqui. Encara que només fos un conill li vaig agafar molt d’afecte perquè era jo qui el cuidava, qui li donava de menjar… Sempre el veia córrer pel terrat i m’ho passava molt bé. Però fa un temps es va morir i em vaig posar molt trista. Me l’estimava molt, era la única mascota que havia tingut, però ja no hi era.

Els meus pares van veure que jo m’havia fet càrrec d’ell com els hi vaig prometre al principi. Per tant, ara que ve Nadal vaig sentir que la meva mare s’estava plantejant de tenir un gat però no ho tenia molt clar. Quan ho vaig saber no vaig parar d’insistir-hi. Vaig informar-me d’on el podíem adoptar, li vaig preguntar a la Marina com es cuidaven quan eren petits, les vacunes que necessiten… I finalment vaig convèncer els meus pares.

Aquest serà un regal de reis d’aquest any i estic molt contenta perquè és el millor que podia tenir.

Jennifer

La família de part del meu pare viu a Holanda. Per això només ens veiem poques vegades l’any, excepte la meva àvia, que sovint viatja amb avió per veure’ns. Un dels inconvenients d’estar tan lluny és que cada festa familiar que hi ha, ja sigui de Nadal o per un aniversari, ells no hi són. I els trobo a faltar perquè és una família molt divertida, no hi ha cap festa que no diguin alguna tonteria que m’acabi fent riure com una boja.

Però també hi ha molts avantatges, per exemple, si fa molt de temps que uns tiets no veuen els seus nebots què faran? Doncs quan els vegin els consentiran molt. I això és el que ens passa a la meva germana i a mi. Cada vegada que anem a Holanda ens tenen preparades moltes sortides perquè no volen que ens avorrim, es pensen que no voldrem tornar més. Un altre dels avantatges és que pots conèixer un altre idioma, uns altres tipus de menjar, de viure… Quan vaig allà m’agrada molt anar a diferents pobles que encara no he vist mai i, com a mínim un cop cada vegada, m’agrada anar a Amsterdam, m’encanta aquell ambient, les festes, els canals… Un altre lloc on vull anar és al restaurant (i a qui no li agrada) perquè varia una mica la manera de cuinar que tenim aquí, fan servir diferents tipus de salses que són molt bones. I mai me’n vaig d’aquell país sense haver provat un dels millors formatges que existeixen.

I evidentment quan falta un dia per marxar cap a casa em cau el món a sobre, no ens consentiran més i haurem de tornar a la rutina. 🙁

Jennifer

Per a mi, la platja sempre ha estat una manera de desconnectar dels problemes. El soroll de les ones quan xoquen contra les roques del port, la sorra que et crema els peus durant les hores de sol intens, i l’aigua tan freda… Són moltes les sensacions que tinc quan sóc aquí. Aquestes petites coses fan que estigui tranquil·la, i sobretot que m’ho passi bé quan estic allà amb les amigues.

A l’estiu no hi ha dia que no baixem a la platja, per sort, a la meva mare també li agrada molt i té la paciència d’agafar el cotxe cada dia i portar-m’hi.

Quan era petita hi vivia just davant, només havia de travessar el carrer i ja hi era. M’agradava quan hi anàvem cap a les vuit del matí perquè tot estava tranquil, l’aigua estava plana i neta i hi corria la brisa dels matins. Però també m’agradava quan hi anàvem a les nits que, igual que al matí, tot estava tranquil i perfecte.

Quan marxem de vacances d’estiu normalment anem a la costa, a Palamós, i el meu pare i jo, acostumem a anar, un o dos cops, cap allà a les deu de la nit, al moll del port. Des d’allà es veu la llum del far, les casetes del poble totes il·luminades, les petites barquetes que naveguen pels voltants, i sobretot els pescadors ansiosos per fer bona pesca.

Suposo que és perquè de petita he estat a prop de la costa que ara no podria viure a més de 10km de la platja!

Jennifer

Durant la primera meitat de la meva vida he viscut amb la meva àvia, i per suposat amb els meus pares i la meva germana. Vivíem tots en una casa de Premià de mar. Tots ja sabem com són les àvies amb els seus nets, els consenten dia a dia, i la meva no té perquè ser l’excepció. Me’n recordo que cada vegada que anàvem a donar una volta pel poble, sense els meus pares, sempre tornava amb alguna joguina, em comprava un gelat o qualsevol detall que sabia que m’agradava. Algunes vegades m’ajudava a fer els deures de mates, en sabia molt, i jo penso que ella també s’ho passava bé. També m’havia ensenyat a jugar a cartes i als escacs, quina paciència tenia, pobra dona, perquè a mi quan no em surt una cosa… I així passàvem moltes tardes.

Això va durar fins que tenia sis anys, que per alguns motius, ens vam haver de canviar de casa i ella se’n va anar a viure a un poble de l’interior i jo a Vilassar de Dalt. Anàvem a veure-la un cop a la setmana però evidentment la trobava a faltar.

La meva àvia ha anat empitjorant a mida que ha anat passant el temps. Però ara farà un any li van diagnosticar alzheimer. Aquesta idea em va terroritzar, pensava que arribaria un dia que no em coneixeria, a mi, que havíem estat sempre juntes. I ara, abans que arribés l’estiu, com si no en tinguéssim prou, va caure d’una manera molt forta, potser per culpa de la malaltia, i els metges deien que no hi havia res a fer. Aquell dia quan la vam anar a veure ens van advertir que no parlava ni coneixia a ningú, però en el moment que vam entrar, la meva germana i jo, va dir el nostre nom. Va ser un moment que no oblidaré mai. I encara que m’havien dit que no sobreviuria jo tenia una mínima esperança. Va passar una setmana i com jo pensava, molt lentament, es va anar recuperant. Ara no està del tot bé i té alts i baixos, però cada vegada que la vaig a veure i està contenta, me’n vaig de casa seva més tranquil·la.

Jennifer