(Im)maduresa
| 25 maig 2012Ens creiem molt madures, i seguim plorant per coses de criatures. Com quan erem petites, quan el noi de classe que ens agradava no ens deixava les pintures.
Ens creiem molt grans, i continuem sent unes nenes, ja no plorem per nines, però plorem per “l’action man” de carn i ossos. Ens deixem manipular com nenes; no ens roben el nas, però ens roben el cor. Ens enamorem amb facilitat, ens roben petons, esperances, somnis i de vegades dignitat.
Presumim de maduresa i, no ens enganyem: serem molt madures per algunes coses, però per a altres som principiants, no en tenim ni idea. Però el que em rebenta és que amb 17 anys, no pugui presumir de maduresa, i nenes de 13 diguin que han patit per amor… Qui t’ha deixat, el Pocoyo?
“Ens creiem molt grans, i continuem sent unes nenes, ja no plorem per nines, però plorem per “l’action man” de carn i ossos” |
Els problemes creixen quan nosaltres creixem, si ara patim per algú, què passarà si ens deixa el nostre marit? Realment em considero madura, prou madura per tenir 17 anys, però hi ha coses que encara em superen. I és que és així, la fortalesa s’aconsegueix donant-se “hòsties”, i les “hòsties” que ens dóna la vida ara, en uns anys estaran multiplicades per 10, per 15, per 20… I no podem deixar que aquestes coses que ens fan mal ens destrossin avui, perquè, què serà de nosaltres quan realment siguem dones fetes i dretes?
Deixem de presumir de maduresa, perquè no podem fer-ho. Gaudim de la immaduresa durant el temps que ens queda, o acabarem soles i amargades. És el moment de disfrutar, de sentir, i de portar-nos hòsties per totes bandes, per aprendre, per madurar. Perquè madurar consisteix a aprendre, i l’única manera d’aprendre és ficant la pota fins al fons, l’única manera d’aprendre és viure.
Jade