LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa un parell de setmanes vaig anar per primer cop a una discoteca. Aquella tarda vaig quedar amb uns amics per preparar-nos per la nit. Vaig anar a casa d’un d’ells i em va deixar roba ja que la que portava no era molt apropiada per sortir de festa. Ens vam vestir i arreglar i vam anar cap a la parada d’autobús. De camí cap allà ens va agafar gana i com que no soparíem fins les 12 quan tornéssim, vam parar a un bar a menjar uns entrepans.

Quan vam arribar a la parada d’autobús ens vam haver d’esperar encara uns 15 minuts. Allà ens vam trobar altra gent de Vilassar que anaven a la mateixa discoteca. A dos quarts de vuit vam agafar l’autobús que després d’unes quantes parades ens va deixar a la porta de la discoteca. Vam haver de fer cua una estona abans d’entrar. Ens van demanar el DNI i 5 € i ens van deixar entrar.

La discoteca en si era una sala totalment insonoritzada de l’exterior amb 3 bars a dintre, un a cada banda de la discoteca menys a l’entrada, i una pista de ball al centre, una mica enfonsada. A un costat de la pista hi havia un DJ que anava posant la música. A la discoteca tothom bevia alcohol però a mi no m’agrada i em vaig demanar un suc de pinya.

Vam estar ballant, i parlant per allà amb gent unes 3 hores. A dos quarts de 12 vam tornar a Vilassar amb el cotxe de la mare d’una amiga, ja que havíem perdut l’autobús amb què havíem de tornar. Un cop a Vilassar vam anar a un restaurant on fan una mena d’entrepà de carn tallada fina que ens agrada molt, ens el vam menjar i ens en vam anar a dormir.

Enric Grau

Aquest any per segon cop des que jugo a futbol, el meu equip, l’At.Català, participa a la copa Catalunya. En aquesta competició qualsevol equip de segona divisió, primera o divisió d’honor que vulgui s’hi pot apuntar. Altres anys el club havia considerat que no hi havia prou nivell a l’equip per apuntar-nos a la copa però aquest any tenim un bon equip i el club ens hi ha apuntat. En la primera fase de la copa, 2 o 3 primers partits, només juguen els equips de segona, com el nostre, i els de primera. Els equips de divisió d’honor, és a dir el F. C. Barcelona i els altres equips de la màxima lliga, comencen a jugar més tard, quan ja queden
menys equips.

El dimarts 28 a la tarda vaig quedar amb un company d’equip per mirar uns quants vídeos i després anar al partit que era a les 20:30. El primer partit va ser contra el Masnou. Tota la tarda vaig estar molt nerviós. Quan va començar el partit encara ho estava més i això va fer que comencés el partit jugant passivament. Amb el temps vaig anar-me escalfant i jugant millor però em notava encara una mica de febre de la que havia tingut uns dies abans.

Vam començar el partit marcant 2 gols però just començar la segona part  ens vam confiar una mica i ens van empatar. Vam estar empatats molta estona i quan quedava només un minut i més aviat semblava que ens farien un gol i perdríem… Vam robar una pilota, vam sortir al contraatac, un company em va fer una passada llarga, jo estava d’esquena al porter però sabia més o menys on era i com que els defenses venien corrent darrere meu vaig haver de rematar amb un sol toc fent una mitja volta. La pilota va passar per sobre del porter que estava molt a prop meu i va entrar a la porteria. Tota la grada es va posar de peu aplaudint i cridant de felicitat i els tamboriners es van posar a tocar amb moltes ganes. En aquell moment tots els nervis que havia tingut abans del partit se’n van anar, va ser un moment de plena tranquil·litat tot i la multitud de gent cridant i els diversos sorolls de la grada i dels meus companys.

D’aquí un parell de setmanes jugarem la següent eliminatòria contra un equip de primera. Tot i que tenim poques opcions de guanyar intentarem fer el màxim per passar l’eliminatòria.

Enric Grau

Per Nadal és costum que la gent faci un pessebre petit en un raconet de casa seva representant el naixement de Jesús. Al museu arxiu de Vilassar de Dalt cada any una sèrie de voluntaris també en fa un, però no un de petit, sinó un que ocupa una sala de 200 m2. En aquets pessebre a part de l’anunciata, el naixement  i els altres llocs clàssics dels pessebres, s’hi representa un poble de

Catalunya. Aquest any es representava el poble on es va rodar la pel·lícula “Pa Negre”.
A principis de desembre el meu pare em va proposar que anés a ajudar a fer el pessebre del poble. Segurament m’ho va dir perquè em veia avorrit a casa tot el dia i, ja que ell forma part de la junta del museu, se li devia acudir proposar-me aquesta activitat. Al principi vaig pensar que feia broma però després m’ho vaig anar rumiant millor i vaig decidir anar-hi ni que fos per sortir una mica de la rutina. El primer dia no sabia si allò m’agradaria o no, però un cop allà, de seguida vaig començar a conèixer tots els col·laboradors i vaig començar a treballar.

La setmana següent que ja era l’última abans de Nadal, hi vaig anar gairebé cada dia, ja que el pessebre estava molt endarrerit. Al final vam acabar de posar les ultimes figures una hora abans de la inauguració oficial, és a dir, a les onze de la nit del dia 23 de Desembre.

Ara fa una setmana vam quedar tots els col·laboradors un diumenge al matí per guardar totes les peces, el suro, la molsa, la sorra, etc. Vam desmuntar tot el pessebre en dues hores mentre que per fer-lo vam estar gairebé un mes !

Enric

Fa dotze anys que jugo a futbol. Vaig començar a jugar quan només en tenia tres. Aquell any jo volia jugar a futbol i ja que al club de futbol 11 encara no deixaven entrar nens tan petits, la meva mare em va apuntar al club de futbol sala del poble. Molts dels meus amics també s’hi van apuntar, si no aquell any, el següent. Vaig estar jugant a futbol sala fins als set anys i llavors com que molts dels meus amics volien passar-se a futbol 11 jo també m’hi vaig apuntar. Al cap de tres o quatre anys, com que veia que no jugava gaire i que no m’agradava molt córrer distàncies tan llargues, vaig tornar al futbol sala. El futbol sala és molt més dinàmic que el futbol 11 ja que constantment toques la pilota i el camp és molt més petit i, al contrari del que pensa la gent, per jugar a futbol sala es necessita molta més tècnica que per jugar a futbol 11.

Un diumenge que ens tocava jugar un partit fora de casa, vam anar a jugar a Palafolls. Jo pensava que seria un partit normal amb un resultat normal. Suposava que guanyaríem, ja que el Palafolls és dels últims de la lliga i nosaltres anem primers. El que no sabia ni m’esperava era el resultat. Vam quedar divuit a zero. No recordo que mai hagués quedat ni a favor ni en contra amb una diferencia de gols tan gran. Fins i tot quan érem petits i vam jugar contra el FC Barcelona de futbol sala no ens va fer tants gols (vam quedar disset a zero).

Ara anem primers a la lliga ja que la setmana passada vam guanyar el Sant Joan, màxim equip rival, amb el qual ens disputem el liderat. La setmana que ve jugarem contra el Dosrius que encara no ha perdut cap partit i si ens guanya ens passarà davant a la classificació. Espero que guanyem !!

Enric

Des de petit sempre m’ha agradat molt escalar, saltar i fer tombarelles. Però fins fa relativament poc temps no sabia que això era un esport.

Ara fa un parell d’anys un company em va explicar que a França hi havia gent que practicava un esport anomenat Parkour o art del desplaçament. El Parkour consisteix en salvar obstacles escalant o saltant de diferents maneres.

Un dia vaig veure per la televisió un grup de persones fent Parkour i em va impressionar molt el que feien. Vaig començar a provar alguns salts i m’hi vaig acabar aficionant. Al principi només aprenia salts bàsics i no gaire perillosos, però amb el temps vaig començar a provar alguns trucs més difícils i d’un risc més alt. S’ha de dir que el Parkour és un esport de carrer, ja que, es pot fer en qualsevol lloc i no té cap norma. Això sí, requereix molta coordinació i una certa agilitat ja que de vegades si el que vols fer no et surt bé, et pots fer molt de mal.

Ara ja fa molt de temps que no faig Parkour, però en algun moment puntual, sigui per ensenyar-ho a algú, sigui per recordar, sigui per simple diversió, faig algun salt dels que solia fer abans.

Tot i això el Parkour sempre serà una de les meves grans passions.

Enric Grau

Sóc a 4rt de l’ESO. Tot el que aprengui aquest curs i les notes que tregui seran la base que tindré per anar a batxillerat. Això significa que aquest any m’hauria d’esforçar més que mai en estudiar i treure bones notes, però també penso que és l’últim any que tinc per divertir-me i passar-m’ho bé abans d’anar a batxillerat; ja que quan hi vagi, m’hauré de posar a estudiar molt més seriosament. Estic segur que faré un batxillerat científic. Vull treure molt bona nota a la selectivitat, simplement per poder escollir sense problemes el que finalment decideixi ser de gran.

La veritat és que encara no sé què vull fer. Tinc un dilema entre fer el que trobo més emocionant, que són els esports, o estudiar el que més m’interessa, que vindria a ser medicina, genètica o alguna altra branca de ciències vinculada a l’estudi de la vida. És un dilema difícil ja que no sé si prefereixo fer el que més m’agrada (la meva passió) o fer el que em diu la raó (cosa que també m’agradaria molt fer).

Als esports, tot i que és el que més m’agrada, no els hi veig gaires sortides més que acabar fent de professor d’Educació Física o dirigint alguna instal·lació esportiva. No m’agradaria fer cap d’aquestes feines perquè penso que puc aprofitar la meva vida fent alguna cosa més útil. En canvi la carrera de medicina veig que té més sortides i més possibilitats. I què hi ha més útil que salvar vides?

Quan em pregunten que vull ser de gran, jo responc: Metge… Cirurgià… perquè és el que més aviat em penso que acabarà essent la meva vida. Però la veritat és que no tinc gens clar com acabarà tot aquest assumpte, fins i tot podria acabar estudiant empresarials !

Enric