LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa pocs dies, quan vaig arribar a casa desprès de l’institut, vaig trobar-me a la meva mare trista. Ella em va explicar que l’acabaven de trucar la família d’un vell amic seu, que es veu que aquell mateix matí havia mort a un accident de cotxe. Però el mes fort d’aquest fet es que dos dies abans l’home havia vingut a visitar-nos a casa. Jo me’n recordava perfectament de la seva cara, vaig estar parlant amb ell.

Això em va fer reflexionar molt. I pensar que aquell va ser el seu últim dia de vida i no en sabia res quan es va llevar pel mati. Aquest fet demostra que hem de viure la vida amb intensitat i aprofitar-la al màxim perquè mai se sap quan ens arribarà l’hora.

Cinta

Aquest diumenge hem anat a un menjador social del Raval de Barcelona a fer de voluntaris amb els escoltes.

En arribar a la porta d’entrada havíem de passar per una rampa una mica estreta on la gent s’esperava per entrar a menjar. Com podeu comprendre la majoria eren rodamóns i gent del carrer i quan vam passar per entremig se’m va fer una mica violent.

Un cop a dins una voluntària ens va explicar quines tasques hauríem de fer i ens va assignar unes taules on havíem de servir. Després la gent va començar a entrar i a seure al seu lloc. Nosaltres els havíem de portar el plat d’arròs, el pa, l’aigua i tot el que necessitessin. Quan marxaven havíem de desparar taula i netejar els plats amb els altres voluntaris. A mi em va tocar esbandir els gots al costat d’una dona que els fregava, vaig estar parlant amb ella i em va explicar que algunes vegades hi havia baralles perquè la majoria dels comensals són alcohòlics o drogoaddictes.

Ha sigut una experiència molt impressionant que m’ha ajudat a comprendre com està de malament el món i la crisi tan forta que patim perquè més 300 persones a les quals vàrem servir haguessin de venir cada dia per poder menjar.

Una de les impressions més xocant que vaig patir va ser veure una vella molt ben vestida que aparentment semblava que tingues diners, però que en la realitat no es podia permetre comprar menjar perquè tenia una pensió massa baixa.

Trobo que això de fer de voluntària m’ha ajudat a créixer com a persona, i espero tornar algun dia, perquè ajudar als altres em fa sentir bé.

Cinta

Aquest dijous es va complir un dels somnis de la meva vida, anar al concert d’un dels meus grups preferits: Red Hot Chilli Peppers!

Pel meu aniversari em van regalar una entrada i des d’aquell moment he anat comptant els dies que quedaven per anar-hi. Quant finalment va ser l’esperat dia de marxar cap al Palau Sant Jordi no em podia creure que el que m’estava passant, seria un dels moments de més felicitat i emoció de la meva vida, el meu somni s’ha m’havia complert.

Entre 18000 persones més vaig escoltar els seus èxits un darrere l’altre entre crits d’emoció i de salts de la gent que tenia al voltant.

Ha sigut i serà una experiència inoblidable i màgica que recordaré la meva tota la vida.

Cinta

Hi ha vegades en què vols fer una cosa i sortir-te’n tu sol, però en realitat no pots fer-ho sense ajuda.

És el que li passa al meu avi, que li han de fer una operació de pròstata i hauria d’anar un parell de setmanes a una residencia, on li farien la rehabilitació que li cal, i tindria les instal·lacions correctes per no haver de fer esforços. Ell s’hi nega rotundament a anar-hi, perquè diu que allà no s’hi sentirà a gust. Encara que sigui poc temps no vol renunciar al seu silló, el seu diari, el seu telenotícies… Jo crec que les coses desconegudes li fan una mica de por, però això li passa a tothom.

Però ho ha de superar, perquè quan tingui la cicatriu de l’operació no es podrà moure gens ni mica. Si es quedés a casa, la meva àvia no podria cuidar d’ell perquè ella te problemes de memòria i es cansa de seguida.

El meu avi ha d’acceptar que s’està fent vell i que necessita l’ajuda de la família, la que fa el possible per que sigui feliç.

Cinta

Aquest estiu vaig anar de campaments amb els escoltes. Un dels dies varem fer una ruta al poble del costat del campament. De cop se’ns va posar a ploure molt fort i ens havíem de refugiar d’alguna manera, i per això, varem entrar dins d’un túnel d’una mina abandonada. Allà dintre també hi havia un vell de 90 anys que s’havia aixoplugat amb nosaltres, i que ens va donar conversa. Ell ens va explicar que el immigrants, d’aquí un temps ocuparien el nostre país, ja que segons ell, ens prenen els llocs de treball, fan que hi hagi més delinqüència al carrer i que finalment, en comptes de viure a Catalunya viuríem com a Marroc.

Aquests comentaris ens van sobtar molt ja que jo penso que aquestes persones es veuen forçades a deixar la seva família per buscar una vida millor i una feina amb la qual es puguin guanyar la vida. Però hi ha vegades que no es volen integrar i això no facilita la seva acceptació en la societat que els acull. També tots tenim els mateixos drets, obligacions i oportunitats (o al menys les hauríem de tenir), per això l’entorn hauria de donar les mateixes possibilitats a totes aquelles persones que vulguin treballar, prescindint de la seva religió, raça o procedència. A més, es molt possible que aquest vell hagi tingut alguna mala experiència amb un immigrant, i la causa d’això és que li haurà provocat que ara els vegi amb prejudicis.

Això no només li passa a aquest vell, sinó que hi ha molta més gent no li agraden els immigrants, però tard o d’hora s’hi hauran d’acostumar.

La curiositat d’aquesta història és que el vell tenia un accent d’Andalusia i que ell en el seu temps potser havia sigut un immigrant que buscava oportunitats en una altra regió d’Espanya.

Cinta Hosta