LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El cap de setmana passat el meu equip de bàsquet i jo, varem jugar l’últim partit de la temporada. Sabíem que era l’últim i havíem de sortir a mort, perquè així ens quedaria un bon sabor de boca durant tot l’estiu que ens ve per davant.

Aquesta setmana comencem les proves per l’any que ve, són uns determinats entrenaments on l’entrenador de l’any que següent veu el teu nivell i segons això t’agafen o no. Normalment, hi ha molts nervis aquests dies, els jugadors ens deixem la pell per demostrar el que valem, no obstant això el nivell que es demana és molt alt i no totes les persones entren. L’últim dia és crucial, et diuen si la temporada següent estaràs en aquest equip o en un inferior. Jo personalment he viscut aquesta desgraciada situació, va ser un cop molt fort per mi però venia d’una lesió molt greu i ràpidament vaig veure que el meu lloc no era aquell. Ara al final de temporada m’he adonat que haver estat en un equip inferior no ha estat gens malament, perquè m’ha anat molt bé per la meva recuperació del genoll.

Durant les setmanes que em queden m’esforçaré al màxim, i a veure si hi ha sort i la temporada que ve puc estar a un bon equip.

Carles.

Fa uns dies, ens va arribar una mala notícia per el futbol català, en Pep Guardiola no renova. Molta gent ha plorat per ell, inclús ma mare. Ella, però m’ha dit que és normal que no segueixi més temporades. Malauradament ma mare ho devia dir per explicar i participar en la conversa que teníem el meu pare i jo tot i que no sap gaire de futbol.

Durant aquestes quatre temporades, hem gaudit del futbol. Ha creat un nou estil de joc, un nou estil de joc capaç de convertir al F.C.B en el millor equip del món i amb diferència.

Els motius que l’han impulsat a deixar-ho no ho sabem, podem intuir però ell tindrà les seves pròpies causes. Crec que una de les raons és la pressió que té, ha guanyat tant, que si ara perd, la gent pensaria que el seu estil de joc no serveix. També podria ser per els seus fills, perquè cada cop són més grans i el més segur és que gran part dels amics que tenen són perquè el seu pare és en Pep. Ell com a bon pare vol el millor pels seus fills i desitja que els amics que tinguin siguin de veritat, i no falsos ja que el seu pare és famós.

L’any que ve per sort tindrem la mà dreta d’ell en aquest temps, en Tito Vilanova.

Desitgem i creiem que ell també ho farà igual de bé que ell.

Carles.

S’acosta la Setmana Santa. Significa que s’ha acabat el segon trimestre, la primavera arriba i que tens uns dies per fer moltes coses. I evidentment, jo ja tinc planejat el que faré. El primer cap de setmana serà normal. De dilluns fins a divendres me’n vaig amb el meu equip de bàsquet a fer una concentració per fer pinya. Seran cinc dies on ens ho passarem molt bé, perquè farem moltes coses: entrenar cada dia, fer altres esports, banyar-nos a la piscina, jugar al pòquer… Tinc moltes ganes d’anar-hi. Dormirem tots junts, els dotze jugadors encara que la primera nit està clar que no dormirem. Però la segona, s’haurà de dormir per força perquè estarem morts. A l’hotel hi ha bufet lliure i això és molt temptador per nois joves com nosaltres. L’únic inconvenient és que dura poc.

Dilluns he d’estar a dos quarts d’onze a l’estació amb tot l’equipatge. Encara que no sé quan em prepararé la maleta. Torno divendres per la tarda, però aquella mateixa tarda tornaré a marxar. Aquesta vegada amb la meva xicota i la seva família. Segurament anirem cap al sud, prop de Tarragona, però no m’importa perquè vaig amb ella.

Ja veieu que tinc els dies molt ocupats i a més he de fer deures i tinc coses per estudiar. Tornaré dilluns al matí i gaudiré d’un dia de Pascua amb els meus padrins de Girona. Per sort venen a casa i podré descansar. Tot i la setmana que passaré el pròxim dia tindré institut i s’haurà acabat el descans.

Carles

Divendres de la setmana passada, va passar una desgracia. Va morir la germana del meu avi que és deia Leonor. Va morir després del post operatori, de l’operació del cor.

Amb l’edat de 72 anys va entrar a quiròfan el dimecres 15 de Febrer. Li havien de canviar la vàlvula tricúspide del cor perquè ella, des de ben petita, té una malaltia hereditària. Els meus avis i el tiet també tenen aquest problema. Per sort la meva mare i jo no el tenim. Ella sabia que era una operació complicada, perquè tenia un 85% de possibilitats de viure. Després de l’operació, tots ens vam alegrar quan la vam veure arribar a l’habitació de la UCI.

A l’endemà, ja no tot van ser alegries… Van trucar a la meva mare i li van dir que acabava de morir. La meva mare em va explicar que li havia donat un atac de tos, li van saltar els punts recents del cor i va morir. Al principi no ens ho creiem perquè tot havia sortit tan bé que pensàvem que ja estaria salvada.

Després de tot, a tothom li arriba la seva hora. Espero i desitjo no trobar-me, ni viure aquesta situació en molt de temps.

Carles

Eren les quatre de la matinada. Dia 18 de maig de 2011. Em disposava a anar de viatge a Lanzarote. Estava molt emocionat.

Les 11. Ja havia arribat a l’hotel on passaria una setmana sencera. El vol se’m va fer etern, no sabia què fer durant aquelles tres hores. L’hotel era preciós,gran,modern… Tenia una platja privada i l’aigua era cristal·lina. Tenia una cosa negativa, no tenia pista de bàsquet, per mi és molt important. Tota la meva família estava molt encantada.

Aquest viatge no era un caprici, tenia un motiu. Varem acompanyar el meu germà a un “Iroman”. És una prova física molt dura que consta de tres parts. En la primera, els atletes surten a les 7 del matí i neden 3,8 Km a mar obert, sortint tots a la vegada. Centenars de persones nedant tots junts, semblen un banc de peixos. Després de 45 min aproximadament, a la segona part agafen les bicicletes i comencen un recorregut de 189 Km. Recorre tota l’illa de Lanzarote. Nosaltres, com érem familiars de l’atleta varem poder seguir-lo amb el cotxe durant les 5 hores de bicicleta. La tercera part és una Marató, després de tot l’esforç físic anterior. Són les 5 de la tarda i comencen a arribar els primers atletes. Justament després de creuar la línia, els punxen suro perquè no perdin el coneixement, degut al sobreesforç. Jo personalment em vaig quedar al·lucinant quan veia els esportistes arrossegant-se per arribar a la meta. Ja sense forces, alguns aconsegueixen arribar per orgull i força de voluntat. El meu germà va trigar 10h i 30 min, amb això ho dic tot.

A més de la cursa, varem visitar llocs molt bonics com ara “ El Timanfaya, los Jameos del Agua..” Aquell viatge em va encantar, va ser el millor amb diferència. És un viatge molt recomanable, és espectacular. Van ser 7 dies inoblidables i a més em vaig saltar l’institut. El viatge s’acabava i havia de tornar, però pensant que el pròxim dia era el meu aniversari.

Carles.

Ja fa més de dos anys que tinc dos gossos molt bonics. És diuen Tro i Llamp. Són preciosos i em donen una felicitat molt gran quan els veig a diari.

Són dos mascles, el Tro és marró i el Llamp negre. Són molt obedients, i molt llestos, saben en tot moment quan els donaré el menjar, quan els trauré a passeig… Quan entra a casa una persona desconeguda, comencen a bordar i això és bo per si ens entressin a robar, però ho dubto perquè estem a dalt de tot de la muntanya.

Els dos van arribar a casa quan eren cadells, justament en aquestes èpoques de festes de Nadal. El tro va ser un regal de Nadal, on tota la meva família no s’esperava que em regalessin un gos. L’any següent va arribar en Llamp però aquest cop va ser un regal de reis.

Ara, després de tres anys els estimo com el primer dia. Els dos s’han fet molt grans. Cada dia els dono de menjar un cop, i com sempre m’esperen impacients perquè els porti el bol de menjar. Quan els trec de passeig es posen contents, més ben dit histèrics per sortir i no paren de moure la cua.

Abans ja havia tingut més gossos, exactament tres “Alaska Malamute”, els vaig conèixer grans ja que era des de que em va vindre la memòria al cap. Per desgracia però com tothom van morir per vells. En canvi els d’ara són meus del tot i no els canviaria per res del món.

Carles.

Les vacances de Nadal m’encanten. Primer perquè fa fred i sóc calorós, perquè hi ha molts dies de festa i venen familiars a casa i et fan regals, decores la casa, veus els carrers il·luminats i passes bones estones amb companyia agradable menjant menjar típic de l’hivern.

Quan era petit i s’apropava el Nadal no podia parar d’estar quiet. Estava nerviós, molt content, les nits abans m’era impossible dormir. Tot un fet de coses que em feien el nen més feliç del món. Ara amb el pas del temps aquesta il·lusió s’ha anat acabant. Arriben les nits de reis i del Pare Noel i t’adones que no existeixen quan tens una edat.

Tinc familiars que són petits i els veig amb aquelles ganes que jo tenia, que fins i tot em fan enveja. Com m’agradaria tornar a ser petit i gaudir un altre cop d’aquella il·lusió! Recordo que va haver un any, un regal que sempre serà present a la meva ment. Tot anava bé, com sempre, obrint regals i de sobte em van portar una capsa molt gran, gairebé era més gran que jo i, clar, jo estava al·lucinant. En obrir-la vaig veure com un gos petit de 4 mesos com a màxim. El gos és diu Tro.

En altres paraules, el Nadal és una de les èpoques més boniques de l’any i les hem de gaudir al màxim. Una mica abans del que toca però… Bon Nadal a tothom!

Carles

Simplement mala sort. Les lesions no són benvingudes. Fa dos anys en vaig tenir una de gran, em vaig trencar el lligament creuat anterior. És una lesió important per a una persona esportista com jo.

Tot va començar l’últim dia de les colònies de segon. Estava esquiant quan de cop vaig ensopegar amb una noia. Els dos ens varem fer mal, però jo més. Al principi pensava que només seria un cop de res, però estava molt equivocat després del que em va dir el metge. Havia de fer repòs durant una gran temporada. Perquè només m’havia esquinçat el lligament.

Tot anava molt bé, fins que un dia, a la classe vaig fer un malt gest. En aquell moment em vaig trencar el lligament creuat anterior per complet. Feia molt de mal, vaig anar directe a l’hospital.

Al cap d’un temps vaig decidir operar-me. Era la meva primera operació i com tot estava molt nerviós. Tot va sortir a la perfecció. Recordo que quan em vaig despertar no parava de dir tonteries.

Per sort, després d’un any i mig dur de recuperació puc tornar a fer esport tal i com el feia abans. Ja que per mi és molt important.

Carles

Fa res va començar el que per molts és la tortura més gran del món, l’institut, aquella presó d’alumnes. Al principi de curs tot és bastant fàcil: no et posen gaires deures, els temaris són repàs del any passat i els professors nous encara no t’han agafat mania, cosa que fa que a la classe puguis estar una mica despitat, però a mesura que passa el curs, els professors ja t’han conegut i et van exigint cada cop més.

Et costa llevar-te, tens son, no escoltes res del que et diu el professor, i et passes la classe fen foteses perquè et passi la hora més ràpid possible. Per mi començar l’institut és una gran tortura, perquè encara recordo el meravellós estiu que he passat, com quan m’aixecava molt tard i em passava el dia sense fer res, quedant amb els amics i sense tindre cap preocupació; el contrari d’ara. M’aixeco,i sense adonar-me’n ja estic fent la primera hora de classe, adormit. I això durant set hores diàries sense sortir d’allà, i el més important que em passa és saber de que esta fet l’entrepà a l’hora del pati.

Quan surto, sense poder descansar ni un moment m’adono de que he de fer deures, una quantitat de deures considerable però que es fan eterns, a causa de la fatiga acumulada de tot el dia.
Descanses una mica i ja és l’hora de sopar i anar-se’n a dormir, però no tens són i et quedes fins les tantes sense saber que demà et tocarà fer el mateix que avui.

Carles