LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa menys d’un any que la conec i aquesta persona avui dia es molt important per a mi. En molt poc temps ens hem fet molt amigues i hem compartit molts moments juntes, tant bons com dolents. Com ja he dit la vaig conèixer l´any passat quan ens van posar a la mateixa classe, però fins al tercer trimestre no vaig començar a tenir relació amb ella. Ara la considero una de les meves millors amigues, ja que em demostra que li puc explicar tot, i ella el mateix. També espero que l’any que ve aquesta amistat segueixi, ja que no estarem juntes i amb tants examens no ens podrem veure tant. Aquesta redacció Laura es per tú i espero compartir molts més moments amb tu.

Carla

Encara recordó aquell 2 de febrer com si hagés passat ahir.

Al matí, en llevar-me, vaig aixacar la persiana i al mirar per la finestra em vaig quedar parada. No m’ho podía creure, estava nevant!

Vaig baixar a baix a arreglar-me i a agafar la càmera de fotogràfies, i ràpidament me’n vaig anar cap a l’institut. Al arribar es veien totes les finestres plenes de gent mirant com nevava. Però el millor moment del dia va ser a l’hora del pati ja que queia amb més intensitat que per el matí i molts alumnes estaven fent-se fotos amb la neu.

A les dotze el cap d’estudis ens va dir que es suspenien les classes de la tarda i que per el mati mirèssim el temps i la web de l’institut per saber si es faríen les classes de l’endemà o no.

A les dues vaig anar cap a casa a dinar i desprès a la muntanya .Hi havíen unes vistes molt maques amb la neu; ja es trobava a faltar un dia d’aquests.

Carla

Encara recordo aquell 4 de febrer, quan estava a classe i de sobte van picar a la porta.
La porta es va obrir a poc a poc i al moment vaig veure el meu pare tot nerviós cridant: Carla, afanya’t, el teu germà està a punt de néixer!. Ràpidament vaig agafar els llibres i l’estoig i vaig anar cap a l’hospital.

Estava molt il·lusionada, tenia moltes ganes de veure’l i d’estar amb ell; per fi la infermera ens va dir que ja podíem passar, primer va entrar el meu pare i després jo. Quan vaig passar estava estirat en el bressol i no parava de plorar, llavors el meu pare me’l va posar a sobre i per fi vaig poder agafar-lo.

Mai oblidaré aquell dia, aquell quatre de febrer…

Carla

Hace dos años fui a Nueva York.

Aun recuerdo cuando toda ilusionada hacía las maletas, hacía tiempo que quería ir, era como un sueño hecho realidad.

Me desperté a las 6 de la mañana fuimos al aeropuerto y a las 8 salió el vuelo; el viaje se me hizo muy pesado, seis horas sin poder moverte es una agobio.

Esos quince días fueros perfectos, de visita turística, de tiendas…

La ciudad me gustó mucho aunque tengo que decir que tal como me la habían explicado me la esperaba mejor.

Lo que más me gustó fueron los edificios, el puente Brooklyn, la estatua de la libertad y el Empire State.

Es uno de los mejores sitios que he visitado y espero volver pronto.

Carla

Els pírcings m’encanten, sempre m’han agradat. Fa uns anys que en volia un al nas. Quan li vaig dir a la meva mare, em va contestar amb un no rotund, però, desprès, em va veure tan segura del que volia i tan decidida que al final em va deixar i el meu pare no va oposar-s’hi, ja que des de el principi em deia que si estava convençuda, tirés endavant.

Un dissabte que estava a Premià, vaig veure una botiga de pírcings i tatuatges i vaig entrar per a preguntar els preus i mirar com era el lloc. El lloc estava bé, tenien cura amb la higiene i em va semblar adient. Vaig decidir ferme’l. Estava molt nerviosa, només quedava mitja hora i no deixava de menjar-me el cap pensant si faria gaire mal.

Finalment, em van fer pujar unes escales fins arribar a una petita sala. Vaig estirar-me a la “camilla”. Després de desinfectar-me el nas i posar-me una mena d’esprai, la noia va agafar l’agulla. El cor em bategava a cent i vaig tancar els ulls amb força. Va ser ràpid, sense adonar-me l’agulla ja havia passat i la noia començava a posar-me el pírcing. La veritat és que em va fer més mal quan em va posar el pírcing que quan em va clavar l’agulla, i mira que en tenia, de por!

Ara, després d’uns mesos, ja tinc el pírcing al nas que tant volia! Sóc realment feliç!

Carla

Hi ha una pregunta que sempre m’ha costat respondre: Que vols fer quan siguis gran?

Des de petita tenia una idea clara, ser professora de guarderia. M’agradaven molt els nens, havia fet de cangur als meus cosins en diverses ocasions i sempre havia pensat que això era al que em volia dedicar realment. No tenia cap dubte, estava decidida.

Quan va néixer el meu germà petit, la meva opinió va començar a canviar i em vaig adonar que potser no era el que se’m donava millor.

Ara és el temps de prendre una decisió, i sincerament, no sé què fer. Encara no tinc clar si faré batxillerat, mòduls o bé em posaré a treballar en acabar l’ESO, tot depèn de com vagi 4rt. Sempre m’ha costat estudiar i encara no sé si estic preparada per fer Batxillerat.
En tot cas, de moment, prefereixo no pensar en el futur, sinó viure el present.

Carla