LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

T’estimo

| 12 juny 2012

“ Bona nit carinyo, que somiïs en coses molt boniques i molt precioses, que descansis molt, que dormis d’una tirada tota la nit, t’estimo”

Avui us parlaré d’ella

Sempre recordaré aquesta frase, és la més maca que he sentit mai a la vida.

Ningú sap el que aguanta ella. El que ha aguantat, el que aguanta i el que aguantarà.

Ella… no té preu, es gegant.

De qui us parlo, es la meva ‘ídola’, es el meu exemple a seguir, jo de gran, VULL SER COM ELLA. Ella, ha tingut una vida plena d’emocions, i de felicitat, puc assegurar que l’ha tingut complerta, molt complerta.. ha viatjat per gairebé tot el món, ha viscut moltes coses i gairebé totes molt agradables, però últimament ha patit moltes dificultats, ha tingut molts problemes, ha rebut uns cops molt durs que ningú es mereix patir.

L’he vist riure, l’he vist disfrutar, l’he vist somriure, l’he vist amb il·lusions, l’he vist entusiasmada, però també l’he vist plorar. No sabeu la impotència que vaig sentir al veure-la plorar, al veure que d’aquells ulls que mostren 100% sinceritat, que quan et miren, t’ho diuen tot, que son el seu reflex, sempre tant brillants, i foscos com la nit, queien llàgrimes.

Alguna vegada he pensat, m’agradaria desaparèixer ara mateix, deixar de pensar, de respirar, de sentir, d’escoltar, de veure, d’olorar… ho he pensat en moments d’aquells en el que penses que no pot anar pitjor tot, que tot ho fas malament, que no et surt res a dretes. Però hi ha alguna cosa que no em deixa actuar com jo voldria, hi ha alguna cosa que m’impedeix fer el que de cop i volta penso i això es ELLA. No per res, només pel simple fet de pensar que ella té molts més motius i probablement són més vàlids que els meus de voler desaparèixer.

Ella ha estat mes de mitja vida amb una persona que li ha donat el millors moments de la seva vida, una persona que l’ha omplert com mai ningú ho ha fet, una persona a la que mai mai mai de la vida podrà oblidar, per molt temps que passi, per moltes coses que vinguin darrere. Una persona amb la que ha estat des de la Universitat, o inclús abans, però ha estat amb ella ‘oficialment’ des del sis de Setembre de 1986. S’han estimat, sempre s’han demostrat tot l’amor que es tenien, han superat totes les coses, sempre junts, sempre, però un dia, a ella, per molta mala sort l’hi va arribar la hora d’enfrontar-se ella sola, (o gairebé sola) un dia, de cop i volta, s’aixeca i ho ha perdut tot, aquesta persona desapareix, s’esvaeix del tot com una gota d’aigua que s’evapora… només de pensar-hi sem posen els pèls de punta. No vull posar-me en la seva situació.

Aquest si que es un clar motiu per voler desaparèixer, per voler evadir-se de la faç de la terra…

Però sabeu que es el que em sembla mes admirable? Que ELLA, tot hi segurament havent-ho pensat mes d’un cop, tot i haver dit ‘deixem-ho córrer tot’ ha continuat endavant, amb un somriure gegant a la cara, aixecant el cap, lluitant cada dia per el que és seu, auto posant-se reptes, mirant la vida amb uns altres ulls i posant-se al cap que, tot i que ha perdut a, probablement, la persona més important de la seva vida, ha de quedar-se aquí, perquè encara que ella pugui pensar que no, i en algun dels seus ‘baixons’ pensi que ningú la necessita, no es veritat. I li he dit mil cops, i no em cansaré mai de repetir-li, JO la necessito més que res en aquest món. Sense ella no soc res, simplement, sense ella, jo no estaria aquí.

Se que jo en alguns moments tampoc he ajudat gaire, no ho he posat fàcil, jo soc la causant de molts dels seus maldecaps, d’ algunes de les seves penes, ho sé… i em penedeixo d’haver-me adonat tard. Ella es troba en una situació en la que mai fins ara s’havia trobat, ha de fer de ‘bona’ i a l’hora de ‘dolenta’, ha de tirar una família (petita, però família) endavant. Probablement si m’hagués adonat abans de la situació en la que es troba tot hagués sigut diferent. Però en fi, diuen que mes val tard que mai… Tot i així, havent-me comportat malament en molts moments, m’ha seguit i segueix estimant-me igual, o inclús més.

Suposo que aquestes alçades de l’escrit, ja sabeu de qui us parlo.

Em podria passar hores i hores parlant-vos d’ella, però al final es faria ‘cansino’ (no per mi, a mi m’encanta recordar tot el que he viscut amb ella, i espero fer-ho sempre) però no es plan de menjar-vos mes el cap..
En fi, per acabar (encara que no se si veuràs aquest escrit) només vull dir-te que ets admirable mama, que ets la persona més forta i valenta que he conegut i probablement coneixeré mai, que vull que sàpigues que pots contar amb mi per tot, que ets la persona més important per mi, i que sense tu estaria perduda en mi ‘mundo de yupi’ com em dius tu jajaja.

Mama, gràcies per ser com ets, per ser tant forta i intentar malgrat tot treure un somriure en el moment més necessari.

T’estimo molt.

Ariadna M.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Amor, Ariadna Mañé, Mare
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El llanto

| 28 maig 2012

Toda persona ajena que ve llorar a otra siente tristeza…

Por qué todo el mundo tiene que verlo así? El llanto es un reflejo, nuestro cerebro recibe una información que al circular por todos nuestros conductos neurológicos nos produce una sensación que a veces solo se puede transmitir llorando, ya sea porque la información despierta una gran tristeza, un gran interés, alegría, etc.

No todo llanto tiene que ser por tristeza, una persona puede llorar de alegría o de cansancio, al igual que puede llorar de rabia o de dolor.

El acto de llorar (aunque algunas personas al leer esto puedan creer que estoy diciendo tonterías) es un acto muy bonito a la vez que importante. Sí, es bonito porque no solo tiene parte negativa, como bien he dicho antes, no solo se tiene que llorar de rabia, de dolor o de tristeza, se puede llorar de alegría y me atrevería a decir que casi ninguna de las personas que leerán este texto puede decir que nunca ha llorado de alegría…..

“llorar es una manera de liberarse, de sentirse bien…”

Es una sensación muy bonita y a la vez agradable, te sientes liberado, más tranquilo, más “fresco” y parece que te quites un gran peso de encima… Y digo que es importante porque no solo es una manera de demostrar cómo estás, tu estado de ánimo, sino porque es importante soltar todo lo que llevamos dentro, llorando descargamos toda la tensión que llevamos acumulada, ya sea por estudios como por cualquier otra cosa, llorar es una manera de liberarse, de sentirse bien…

No todo el mundo puede transmitirlo así, hay gente que frente a una situación de tristeza reacciona riendo o lo canaliza diciendo tonterías, sin soltar una lágrima, y gente que frente a una situación de alegría se pone a llorar.

Todo el mundo tiene su propia manera de expresar los sentimientos y todos tenemos que saber respetar la forma de canalizarlos frente a diferentes circunstancias, por mucho que no nos gusten.

Ariadna

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Ariadna Mañé, Plor
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Un més a la família

| 27 novembre 2011

Érem 3 a la família fins que va aparèixer ella..:)

Segons la meva mare, quan jo era petita, era una nena molt feliç, sempre estava somrient, transmetia felicitat, alegria i tothom deia ¡Que niña mas bonita!

La meva mare fa temps em va explicar que jo de petita volia una germaneta un germanet i que només feia que demanar això.. després de molt insistir es veu que com vaig veure que no rebia res.. vaig decidir canviar i en comptes de demanar una/un germanet, vaig començar a demanar una mascota… doncs ja us ho podeu imaginar, a mi com una boja demanant qualsevol mascota… que si una tortuga, un peix, un gat, un gos…. Tots els animals que em passaven pel cap.

Però jo seguia sense rebre cap resposta per part dels meus pares apart d’alguns: “ Ari, i el cuidaràs tu? I el trauràs a passejar tu tots els dies?” i jo anava dient “sí,sí,sí,sí,síí” estava clar que en aquell moment, no sabia el que deia i la responsabilitat que comportava tindre un gos, però m’era del tot igual jo seguia dient tota convençuda que sí, que sí i que sí…

Cada matí quan em llevava i em posava les meves sabatilles anava cap a la cuina a esmorzar alguna coseta que em preparés la meva mare i només acabar agafava un potet, sortia al jardí i començava a aixecar les pedres en busca d’algun animaló que em pugués entretenir… i efectivament en trobava.

Sota les pedres sempre trobava uns insectes molt curiosos que fins fa poc no tenia ni idea de que es diguessin “PORQUETS DE SANT ANTONI..” de tota la vida se’ls ha dit “BITXOS BOLA” jajajaj… en conclusió que jo els agafava amb molt de cuidadet i els posava dins del meu potet amb unes quantes pedres i una mica d’herba perquè no notessin molt el canvi d’habitat, però tot i això, sempre acabaven ressecs… en quant la meva mare va veure que això era cada mati i cada tarda, va arribar a la conclusió i li va anar a dir al meu pare:” aquesta nena necessita una mascota” des de aquell moment tinc una gosseta preciosa que es l’animal més carinyós, més dolç i més bo que us podeu trobar en el món!

DOLÇA t’estimo!

Ariadna

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Ariadna Mañé, Gossos
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Patinatge

| 4 octubre 2011

“Dreta, esquerra, dreta, esquerra, estira els braços, aguanta l’equilibri, va ànims que ja ho tens…!

Recordo que és el que em cridava el meu pare al passeig de la platja de Cambrils, mentre m’ ensenyava a patinar”.

El meu pare, feia hoquei patins, jo estava acostumada a anar cada cap de setmana a veure els seus partits i animar-lo amb la meva mare, sempre ben abrigadetes a les grades cridant: “Vinga papa ànim!!” ell sempre ens mirava i a mi especialment, em feia l’ullet. Tot va començar un dia en què jo em vaig despertar i em vaig capficar de posar-me uns patins (ja veieu al meu pare corrents a comprar-me uns patins… jajajaja). Quan ja teníem els patins, el meu pare estava molt emocionat pensant que la seva “gordita”, tenia ganes d’aprendre el mateix que ell, ho estava preparant tot, m’ havia comprat tota mena d’ artil·lugis perquè quan caigués no em fes mal: genolleres, colzeres, canelleres…tot el que existís, i jo mentre, estava tota contenta pensant que dintre de poc, sabria patinar igual que el meu pare. Va donar la coincidència que quan se’m en va enflautar aprendre a patinar estàvem de vacances. Érem on anàvem sempre quan jo era petita: a Cambrils, hi havia un llarg passeig en el qual el meu pare va pensar que podria aprendre de meravella a patinar.

Un dia pel mati, el meu pare em va despertar i em va dir: “Ariadna corre afanya’t, aixecat de pressa, que anem a patinar” quan va acabar aquella frase, vaig fer un bot, em vaig posar la meva roba i vaig córrer a despertar a la meva mare, la meva àvia i al meu avi. Després de molt esperar, finalment vam aconseguir baixar del pis. Després d’un curt, però per mi llarg camí vam arribar a l’ esperat passeig. Allà vaig començar a donar la tabarra i a dir que em volia posar d’una vegada els patins, però el meu pare em va dir que fins que no em poses les proteccions (colzeres i demés…) no podria començar a patinar.

Un cop finalitzada la acció de “protecció” el meu pare va procedir a posar-me dreta ja amb els patins posats, jo començava a somriure molt feliçment, quan de cop i volta la meva àvia va tenir una magnifica idea: POSAR-ME UN COIXÍ AL CUL! Jo al principi vaig pensar, però què està dient de posar-me un coixí al cul, i em vaig negar rotundament a posar-me’l però desprès d’una llarga reflexió, vaig arribar a la conclusió de que: “más vale prevenir que curar” i em vaig ficar el coixí sobre del meu “culete” (semblava el “muñeco michelin” però en fi, que hi farem…) no m’ho podia creure, però per fi estava llesta, ja no em faltava res per poder ser una aprenenta del meu pare… va començar a donar-me ordres, que si primer aixeca aquest peu, que si desprès l’ altre,que si ara estira els braços, que si ara aixeca el cap i no miris al terra, etc. un munt de coses que al principi pensava que el meu cap no podria processar, però desprès d’unes quantes caigudes (però sense cap mal) i un munt d’ànims dels meus avis i pares, sense adonar-me’n, ho estava fent: ESTAVA PATINANT! De cop i volta un somriure va il·luminar la cara del meu pare, i va córrer cap a mi a abraçar-me ben i ben fort, mentre m’abraçava, no parava de repetir-me: ”ets una campiona, ho has aconseguit, enhorabona!” Aquell dia va ser un dels millors dies de la meva vida.

A dia d’avui, encara segueixo patinant. Em recorda massa a ell i no vull deixar de fer el “hobby” del meu pare, sé que esta orgullós de mi i que allà on sigui desitja amb totes les seves forces que continuï endavant . Sé que a ell és una de les coses que més li agradava: veure’m patinar; gaudia mirant-me patinar, per molt malament que ho fes, tenia plena confiança en mi, mai la perdia, sempre em mirava amb aquells ulls i em regalava aquell somriure tan innocent com el que em va donar el dia que vaig aprendre a patinar.

Ariadna

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Afició, Ariadna Mañé, Felicitat, Pares, Passió, Patinatge
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox